A REVEURE

He fet mudança!

A partir d'ara em podeu trobar a http://gambusimillet.wordpress.com

WASHINGTON

RODRÍGUEZ ZAPATERO serà a Washington. En el seu moment vaig escriure allò de que "qui no vulgui pols que no vagi a l'era", però quedi clar que prefereixo que hi sigui a que no hi sigui. Altra cosa és l'anàlisi de les raons per les quals la vuitena economia del món anirà a la cimera ocupant la cadira que li sobrava a França, i aquestes raons són les que desgranava al post de fa uns dies.

RODRIGUEZ ZAPATERO, deia, serà a Washington. Poc després de les eleccions del 14 de març de 2004 vaig escriure en alguna nota -encara no tenia el bloc en marxa- que el PSOE s'equivocaria molt si es comportava com si aquelles eleccions les hagués guanyat convencent, si es comportava com si no hi haguessin hagut els atempats de l'11-M, si es comportava com si la seva campanya i les seves propostes els haguessin portat, per se, a la Moncloa.

Entre 2004 i 2008 el PSOE es va comportar, efectivament, oblidant que el seu triomf el 14 de març estava molt fonamentat en la mala gestió que el Govern AZNAR va fer de l'atemptat de l'11-M. En aquelles condicions, el PSOE hauria hagut de dur a terme polítiques centrades que radicalitzessin el PP, però va optar per polítiques clarament dogmàtiques que li van donar resultat durant gran part de la legislatura més per error del PP que per encert de l'estratègia socialista. I d'un mandat que hauria d'haver conduït a una majoria àmplia del PSOE es va acabar en uns resultats electorals que haurien portat a RAJOY a la Moncloa si no arriba a ser per la cega política del PP en relació a Catalunya que va donar 25 diputats al PSC.

Què té a veure aquesta reflexió amb el fet de que en RODRÍGUEZ ZAPATERO finalment serà a Washington? Doncs que ZP haurà d'afinar molt el paper que voldrà dur a terme a la capital nord-americana. Ha de ser molt conscient que hi entra per la porta del darrera, i no tindria sentit aterrar-hi passant la mà per la cara a molts dels assistents. Diu, RODRIGUEZ ZAPATERO, que anirà a Washington a aportar. Em sembla bé, és la seva obligació. Però que sigui prudent. Que sigui hàbil. Que sigui conscient que hi és perquè d'altres han volgut que hi sigui. I que sigui conscient, a més, que parts dels assistents a aquesta cimera han estat atropellats per la maldestra política exterior espanyola dels darrers quatre/cinc anys.

Per tant, felicitem-nos per ser a Washington, perquè si allí s'hi ha de decidir com ha de ser el sistema financer internacional, allí hi ha de ser també l'Estat espanyol.

Esperem, igualment, que per una vegada RODRÍGUEZ ZAPATERO estigui a l'alçada de les expectatives.

PER QUÈ NO UNA MICA D'AIGUA AL VI? (només una mica)

Ja ha passat el gran dimarts. I Barack OBAMA ha guanyat, com semblava que havia de ser, les eleccions nord-americanes. No és exagerar dir que ha estat una jornada històrica.

Històrica, perquè per primera vegada una persona de color exercirà la presidència d'aquest gran país que no fa tant anys feia del color un element de diferència social obligatòria.

Històrica, perquè després de vint anys de govern de dues famílies es trenca la dinàmica. No hem d'oblidar que aquest fet, el de les dues famílies (Bush - Clinton), va ser un dels llasts més importants de Hillary que, per altra banda, estic segur que hauria estat una gran presidenta i, també, hauria estat històrica.

Històrica, també, perquè fa l'efecte que la política que porta al cap en Barack OBAMA i que ens ha fet arribar al cor pot ajudar a canviar el món. Això, però, també pot fer que la decepció tingui proporcions històriques. No és dia per posar aigua al vi, segurament, però ja hem assistit els darrers anys a diferents exemples que ens haurien de fer posar una mica de mesura a l'entusiasme. Estic pensant en Nicolas SARKOZY, i com guanya les eleccions franceses, i com després la seva popularitat ha tingut molts alts i baixos. Estic pensant -ja sé que són esferes molt diferents, també- amb en Joan LAPORTA, capaç de pujar i pujar i després dilapidar en uns pocs mesos tot el crèdit guanyat. Estic pensant en el mateix José Luis RODRÍGUEZ ZAPATERO, que darrera bones paraules cada dia veiem més que només hi havia fum i més fum.

Encara que ho sembli, no em poso les benes abans de la ferida, però sí que penso que un punt de refredar-nos i observar, "wait and see" no aniria malament en aquests moments. I al primer a qui no li aniria malament seria al mateix Barack OBAMA, que cometrà un error greu -crec- si ara vol que tot l'entusiasme que ha generat cristalitzi de cop i depressa. Serà, la seva, una presidència històrica, si pren calma per digerir tot el que d'històric té la seva arribada a la Casa Blanca, una calma que li ha de proporciona, després, les armes, les eines, per dur a terme el canvi en el que ell creu i en el que ell ens ha fet creure.

BARACK OBAMA

Vídeo de campanya de Barack OBAMA.

CARTA OBERTA A XAVIER BARBERÀ

Benvolgut Xavier,

Sempre és agradable debatre. I el més ric dels debats, potser no el més viu, en tot cas el més vell, és el debat epistolar. Llegeixo, per tant, amb interès, la teva carta oberta a www.latortuga.cat, i aprofito per agrair a en Carles Salat la publicació de la mateixa, el lligam al meu bloc i de passada la feina que fa per la comunicació a Gràcia. Té molt mèrit, i algun dia li ho haurem d’agrair tots plegats.

Deia que sempre és agradable debatre, i més encara quan amb qui tens davant has compartit el pati de l’escola –encara que en èpoques diferents-. Jo també he estudiat amb els germans de La Salle a la Bonanova, entre el 1980 i el 1992. Potser eres d’aquells “senyors tan grans” que anaven a les classes dels pisos baixos quan jo pujava escales amunt a les classes de la tercera secció. Potser.

Em demanes que rellegeixi el teu escrit. Així ho he fet. Després, lògicament, he rellegit el meu. És cert, dic que desqualifiques i fas mofa. Tinc per costum, quan discuteixo sobre mots, anar primer a la font d’un bon diccionari. Diu el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana que “fer mofa” és fer una ‘burla insolent’, un ‘escarni’. Miro i remiro el teu text, i potser hi ha d’altres expressions que la que vaig emprar jo –fer mofa-, però tu escrivies que “aquesta desfilada és tan rotllo com ho puguin ser aquelles processons tan llargues a les que sols anar a l’Espanya interior on es veneren verges excessivament barroques, 'Cristos' exageradament ensangonats i relíquies ràncies de ves a saber quin sant. Unes processons de ‘palio’ i ‘peineta’, de ‘mantilla’ i rosari, de cadenes i negror a la roba” i a mi aquestes ratlles em van semblar burlesques, escarnidores. Una de les coses que vaig aprendre dels germans de La Salle és que tothom viu la seva fe a la seva manera i que ningú és ningú per a jutjar-la. I tu, al teu escrit, en aquest paràgraf i en el següent, quan parles d’espiritualitat interior i d’aparença exterior, estaves jutjant les vivències de la fe. Així m’ho semblava, i així m’ho sembla.

I en relació a si qualifiques o no, desqualifiques o no, jo crec, sincerament, que estarem d’acord que quan parles de relíquies ràncies estàs qualificant; quan parles de ‘Cristos’ exageradament ensangonats estàs qualificant; quan parles de processons de cadenes i negror a la roba estàs, també, qualificant.

Crec, però, sobretot després d’haver llegit la teva carta oberta, que puc entendre ara aquests adjectius com a expressió de la percepció general que es té de determinades processons. Una expressió si vols exagerada, però amb menys sentit desqualificatiu, amb menys mofa. Però consti també que per a veure així les teves ratlles ha calgut un segon escrit en el què expliques la teva formació a una escola cristiana, la teva vinculació amb agrupaments escoltes parroquials i les teves misses dominicals. I, alhora, ens expliques perquè t’has casat pel civil i perquè el teu fill no ha estat batejat.

Ho deixo, en tot cas, en un parell de conclusions. Per un costat, si m’ho permets, em queda aquella sensació de l’excusatio non petita inculpatio manifesta. Per un altre costat, ara segurament el meu post no seria tan agressiu com és, perquè ara entenc en gran part per on anaves, cosa que no quedava gens clara a l’article “El Marianu i el conyàs”.

De tota manera, és una agradable coincidència haver compartit el pati de l’escola com és un plaer compartir ara el consell plenari del districte de Gràcia i aquestes cartes cibernètiques gentilesa de www.latortuga.cat amb una persona sempre disposada al diàleg, sempre disposada al “parlem-ne”, sempre disposada a acceptar que l’altre pot tenir un punt de raó o, en qualsevol cas, a acceptar que sempre hi ha el dret a l’aclariment.

Cordialment,

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L'ERA (2).

Ràpidament. Us recomano l'article de la Pilar Rahola avui a La Vanguardia, que podria haver-se titulat perfectament també "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era (i 2)".

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L'ERA.

Espanya fora de la primera cimera europea per tractar de la crisi econòmica. Espanya fora de la cimera del 15-N. Espanya fora, de fet, de l'escena internacional.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era... Quan un comença, ja des de l'oposició, per no mostrar respecte per la senyera d'un país convidat a una desfilada; quan un continua comportant-se de manera totalment unilateral en la retirada dels soldats espanyols a l'Iraq -la decisió, atenció, és correcta, però no el fet que els teus aliats fins aleshores se n'assabentin per la premsa-; quan un privilegia les relacions d'Espanya amb la Veneçuela de Chavez o la illa de Cuba enlloc dels Estats Units; quan un "passa" de les cimeres europees durant quatre anys; quan un, enmig de la crisis financera que colpejava i colpeja durament els Estats Units, es presenta a Nova York i diu que Espanya té el sistema financer més sòlid del món; quan un va pregonant que Espanya juga a la Champions, que ja ha superat a Itàlia (que sí que hi serà el 15-N), i que el proper objectiu és França (que també hi serà); quan un es dedica a anar donant lliçons a tothom quan tothom ho està passant malament, hi ha un moment en que tots plegats t'envien la factura.

I la factura ve en forma de: "a vostè no el convidem". Però que s'extranya? Es celebra un cimera per "refundar el capitalisme" i vol que el convidin, a ell que ha preferit Chavez, Morales i Castro als Estats Units? Que ha optat per humiliar públicament a Itàlia i ha advertit a França que anem per ells? Que ha ofès públicament també Angela Merkel quan després de guanyar ella les eleccions no la va felicitar i sí que va donar suport i ànim a Gerhard Schroeder? Quan un s'ha passejat pel món d'aquesta manera no pot pretendre que després els que han estat ofesos el convidin.

Ah! I que consti una cosa, no es tractava de prioritzar els Estats Units enlloc de Chavez i companyia, tampoc. Es tractava, es tracta, de que les relacions amb uns no han d'implicar la negació de la relació amb els altres. I ZAPATERO ha jugat a això, a les relacions antitètiques. Ara que no se'n lamenti.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.