ELS AJUTS DELS PISOS

Uns dels requisits que estableix el Departament de Medi Ambient i Habitatge per accedir als ajuts a l’adquisició d’habitatge és que el pis que es vulgui comprar i pel qual es demani l’ajut ha de ser inferior als 90 metres quadrats i valer com a màxim 2.113 euros per metre quadrat. És a dir, com a màxim, el Govern de la Generalitat dóna ajuts per comprar pisos de 190.170 euros (un mica més de 31,5 milions de les antigues pessetes).

El web del Departament de Medi Ambient i Habitatge conté, a més de les bases per accedir als ajuts d’on he tret les dades anteriors, unes àmplies estadístiques sobre el preu de l’habitatge a Catalunya, d’on s’extreu que la superfície mitjana dels pisos a Barcelona és de 107 metres quadrats i que el preu mitjà per metre quadrat és de 3.177 euros. Essent benèvol, hom podria pensar que, com que es tracta de mitjanes, deu haver-hi districtes barcelonins on sí que es compleixen els requisits. Doncs no. Cap. Només Nou Barris té una mitjana de superfície inferior als 90 metres quadrats -87,2 metres, exactament-, però el seu preu per metre quadrat és de 2.455 euros.

Conclusió: el Govern de la Generalitat ens vol fora de Barcelona, amb la complicitat d’Iniciativa per Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –donat que a tot arreu hi manen els mateixos partits-.

Moltes gràcies pels ajuts, però, com sempre, els catalans ens ho haurem de fer tot sols. Sort que les entitats financeres ja estan oferint hipoteques a cinquanta anys...

ESTATUTS, ENQUESTES I EL PERIÓDICO

Després de les primeres tronades per l’Estatut –estic convençut que la tempesta de debò encara està per arribar, i de les primeres enquestes que van sortir a d’altres diaris on semblava que els catalans volíem enfonsar Espanya, esperava amb interès el baròmetre de tardor de El Periódico. Del baròmetre es desprén que hi ha un gran desconeixement sobre el què proposa el nou Estatut però, alhora, un cert reconeixement de l’especificitat de Catalunya en el marc espanyol.

Hi ha, però, un altre punt del baròmetre que m’ha generat confusió. No acabo d’entendre que un diari fet –i ben fet- a Barcelona, inclogui en el baròmetre de tardor líders com Manolo Chaves, Josu Jon Imaz, Juan José Ibarretxe o el mateix José M. Anzar i, en canvi, no hi surtin per enlloc en Josep Antoni Duran i Lleida i en Joan Puigcercós –si prenem el Congrés dels Diputats com a punt de referència- o n’Artur Mas i en Josep Lluís Carod-Rovira –si és el Parlament de Catalunya l’enfocament escollit-.

És un error greu. Greu perquè oblida els representants de dues de les tres primeres formacions polítiques de Catalunya. I greu perquè el més perjudicat per aquesta mena “d’errades” és El Periódico de Catalunya. Ni Esquerra, ni Convergència i Unió. Qui en surt més mal parat de tot plegat és l’objectivitat del primer diari català.

NOU GOVERN A ALEMANYA

Ja sabeu que m’agrada com escriu en Salvador SOSTRES, tot i que no sempre hi estic d’acord i quan hi estic d’acord, les formes emprades sovint m’empipen. Però en SOSTRES ha aconseguit que comenci a llegir l’AVUI per la part del darrera, per la seva columna diària. Molt poques vegades deixa indiferent. Avui, però, estic decebut, perquè no hi ha res en aquesta vida que m’empipi més que la mentida, la manca de rigor o ambdues coses combinades.

Comença el seu article referint-se al “pacte que a Alemanya faran socialistes i liberals”. Ja sabem tots de la filiació convergent (en el sentit estricte de la paraula) d’en SOSTRES. Els que el llegim ho sabem, i així i tot, comprem el seu article de cada dia. Ara bé, afirmar que el pacte a Alemanya el protagonitzen socialistes i liberals és anar més enllà de la defensa de les pròpies idees i del partit o partits que les representen. Amic Salvador –això d’amic, evidentment, és un eufemisme, perquè no he tingut mai el gust-, l’Angela MERKEL no és liberal. Tampoc conservadora. És demòcrata-cristiana.
Ei, i no passa res, eh? La democràcia cristiana ha governat molts anys Alemanya, com també ho ha fet, en coalició, a Catalunya. I prou bé que ens ha anat a tots, oi Salvador?

ELS PEATGES

Dissabte al migdia. Millor, sobretaula. A casa els meus pares, que viuen a un pis amb un llarg passadís que va fer les delícies meves i de les meves germanes i cosins quan érem petits i que ara aprofiten les nostres filles per fer els mateixos quilòmetres que vam fer aleshores.

La gran té tres anys, i corre amunt i avall vigilada per la seva àvia. De sobte, una frase d’aquelles que ressonen pertot: “iaia, tu posa la barrera, que jo em paro i pago el peatge!”.

La nostra filla gran ja ha interioritzat que a la vida es paga peatge. El meu dubte és: les seves coetànies d’Extremadura o Castella també juguen a “pagar el peatge”?

EL PUNT DEMOCRÀTIC

Llegeixo a la capçalera del diari EL PUNT que és un periòdic “independent, català, comarcal i democràtic”. De la lectura d’aquesta capçalera em queden clares tres coses. Una, comú a la major part dels mitjans de comunciacíó en els Estats democràtics, la independència. Dos i tres, el marc de referència: Catalunya i les seves comarques, amb la mateixa importància per una i altres.
Però de debò que no entenc l’autodefinició de democràtic. És EL PUNT un diari en el que se celebren eleccions per a escollir el director, el sotsdirector, el redactor en cap, el cap d’internacional, el becari? Ja m’imagino que no. Segurament amb això de “democràtic” el que volen dir és que és un diari partidari de la democràcia, però en aquest cas el diccionari ens diu que cal emprar el mot “demòcrata”.

Aquest comentari pot semblar repel·lent, però segur que compartiu amb mi que un diari que té Catalunya com a marc de referència, que vol donar i dóna informació comarcal de qualitat per apropar la realitat de tot el país a tots els seu lectors i que, a més –i no és fàcil-, ho fa en català, no es pot permetre el luxe de fer un mal ús de la llengua, encara que sigui per una qüestió que per molts serà de matís, encara que no ho sigui.

NUDISME A BARCELONA

En plena polèmica sobre si a Barcelona hi ha o no un excès d’incivisme llegeixo al diari que divendres passat un individu es passejava completament nu i en bicicleta per la Diagonal i que, un cop alertada la Guàrdia Urbana, quan uns agents el van aturar es van trobar amb la sorpresa que qui havia decidit passejar la seva nuesa per la ciutat portava a sobre, en una bossa que li penjava del coll, documents oficials de l’Ajuntament en els que s’assenyala que el nudisme “no està prohibit” a la ciutat.

Quedi clar d’entrada que no tinc res en contra del nudisme i dels nudistes. Però més enllà del fet concret, que entraria en la casuística, la notícia em sembla un excel·lent exemple del què ha estat els darrers anys aquest Ajuntament. Tot pretenent moure el món, aquí, a poc a poc, tot s’ha anat permetent. Hom es pot passejar despullat per la ciutat, l’Ajuntament ha organitzat concursos de graffitis, una tinent d’alcalde s’ha solidaritzat amb el moviment okupa dient que “ella també és okupa”, parafrasejant el “jo sóc un berlinès” de Kennedy, etc, etc... I tot això perquè diem que Barcelona és una ciutat moderna, cosmopolita, metròpoli. No penso provar-ho, però estic completament convençut que si em passejo despullat per Nova York, Londres o París, també cosmopolites, no trigaré ni cinc minuts en acabar a la comissaria. A Barcelona no, és clar. A més de moure el món, aquí som més “guapos”.

LA LLEVA DEL BIBERÓ

“En acabar l’acte, els assistents van estar xerrant amb el Ministre Bono, explicant-li les seves batalletes”. Així acabava la seva crònica el periodista de TV3 que havia estat enviat a fer el seguiment de l’acte organitzat per l’Associació de Supervivents Lleva del Biberó 41 en commemoració del 67è aniversari de la Batalla de l’Ebre.

Aquests ‘assistents’ que van explicar-li ‘batalletes’ al ministre són els nostres avis. Són, abans que res, persones que van quedar atrapades en la desgràcia d’un enfrontament civil, persones que van veure truncades moltes de les seves il·lusions i que van ser obligats a prendre un fusell i lluitar per uns ideals que pocs, molt pocs, arribaven a comprendre.

Aquestes persones, avui evidentment gent d’edat avançada, haurien de merèixer el màxim respecte per part de la Televisió de Catalunya, i no ser tractats com a persones que expliquen ‘batalletes’. El que aquestes persones tenen al cap, malauradament, no són ‘batalletes’, sinó una de les batalles més cruels i sagnants que ha viscut el nostre país al llarg de la seva història. Que el periodista enviat a cobrir l’acte no en sigui conscient és una prova més dels dèficits greus que té l’ensenyament d’aquest país i de la necessitat de que, entre tots, i de la forma més objectiva possible, no perdem la memòria històrica col·lectiva.

SOBRE L'ESGLÉSIA PLURAL

Llegeixo una notícia a La Vanguardia d’avui, dia 18 de juliol, que m’omple de satisfacció. “Església Plural elogia al arzobispo Martínez Sistach” n’és el titular, i a la notícia s’hi diu que el col·lectiu Església Plural va elogiar el “talante dialogante y acogedor” que, segons aquest col·lectiu ha permès la “pacificación de los sectores ideológicos”, creant un “clima de fraternidad, confianza y respeto a las diferentes sensibilidades”.

Sempre és d’agrair que els mandataris –a tots els nivells i a tots els sectors de la societat- caracteritzin l’exercici de les seves responsabilitats a partir del diàleg i la voluntat d’entesa. És per això que la notícia m’omple de satisfacció.

Alhora, però, Sr. Director, em produeix també un cert sentiment de ràbia, si m’ho permet.¿Per què els diaris –el seu en aquest cas, però estarà d’acord que és una “malaltia” general- dediquen tres ratlles a aquesta notícia sobre l’Església barcelonina, que parla de concòrdia, de diàleg, de feina ben feta, en definitiva i, en canvi, dedicaven planes senceres quan es tractava de parlar de la crisi de l’Església a Barcelona, de les divisions internes, de les lluites pel poder? Per què aquests diferents criteris? M’imagino la resposta. Me la quedo per a mi.

LA COHERÈNCIA D'EN SOSTRES

El Sr. Sostres mai deixa indiferent. Sempre m’ha sorprès, de vegades gratament, de vegades no tant, la seva capacitat per dir les coses en un llenguatge clar i entenedor. Massa i tot, de vegades. Però també s’ha fet evident al llarg d’aquests anys en què ha vingut publicant la seva columna diària en aquest diari que poca cosa hi ha més enllà d’aquesta capacitat per usar els mots d’una manera clara i directa.

Nacionalment dèbil, desmemoriat, intel·lectualment limitat, incoherent i inconsistent, la línia argumental del Sr. Sostres no resisteix el pas del temps. El que avui defensa aferrissadament i clara ho ataca, també clarament i aferrissada uns mesos després. Només així es pot entendre que el març de 2004 defensés que en Duran i Lleida “és el millor polític en actiu que té avui Catalunya, el votis o no el votis” i poc més d’un any després ens obsequïi amb l’article que ahir tenia per títiol “David Madí”, on el Sr. Sostres ens diu que en Duran “és el llast retrògrad, l’impost revolucionari de la caverna”, tot acusant-lo de dogmàtic, insolvent i proper al Partit Popular. Curiós és que el mateix Sostres, l’any 2004 deia que la qüestió de la proximitat al PP “és un dels mites més viscerals i absurds de la política catalana des del 1975”.

El que deia: limitació intel·lectual, incoherència, inconsistència i poca memòria. Llàstima, perquè en Sostres és un noi que sap emprar bé els mots. Però no n’hi ha prou, amb això...

SOBRE LES LLARS D'INFANTS

Escriu la Judith Carreras, de Barcelona, una carta al director al diari AVUI, el 13 de juliol, en la què ens parla de les bondats del departament d’Educació i dels ajuntaments en relació a les llars d’infants i l’increment de noves places i, de passada, de les maldats de l’oposició de Convergència i Unió.

No vull entrar en el parany de definir qui és el bo i qui és el dolent perquè, primer, seria entrar en un terreny que no ens duria enlloc i, segon, l’educació dels nostres fills i filles no s’ho mereix. En tot cas, si l’anterior govern no ho va fer prou bé, per això és ara a l’oposició. I l’actual govern és govern precisament per tal d’intentar fer-ho millor.

Dit això, i en relació al comentari al seu comentari en relació a què les llars d’infants són de titularitat municipal i, pertant, en els ajuntaments recau la responsabilitat de crear places noves i mantenir les existents, molt em temo, Sra. Carreras que, en tot cas pel que fa a Barcelona, caldrà esperar un canvi de govern a la ciutat després de les darreres declaracions de la regidora d’educació Marina Subirats, en la que manifestava que això de la manca de places a les llars d’infants s’acabaria quan “es tornés a posar de moda tenir els fills a casa”. Ja ho veu, Sra. Carreras, no es tracta tant de QUI fa o deixa de fer, sinó de QUÈ es fa o es deixa de fer.

L'ALCALDE, EL FÒRUM I LA INTEL·LIGÈNCIA DELS BARCELONINS

Acabo de llegir a un setmanari català de recent creació una entrevista a l’Alcalde Joan Clos i no sé si estic trist, desencisat o directament indignat. No m’agrada aquest Alcalde i no penso votar-lo a les properes eleccions. Però no m’esperava de la seva persona l’insult a la meva limitada intel·ligència.

Contesta el Sr. Alcalde a la pregunta de si es va fallar a l’hora d’explicar el Fòrum 2004 dient que “sempre es poden explicar més bé les coses, però també depèn de la capacitat de cadascú d’entendre el que s’explica”.

Sr. Alcalde, afortunadament vivim en una democràcia i vostè no és ningú per jutjar la capacitat de comprensió d’aquells que no comparteixen la seva visió de la ciutat. Sr.Clos, podem estar d’acord o en desacord. Em podrà agradar o no la seva forma de gestionar la ciutat. Però tingui per segur que mai posaré en dubte la seva intel·ligència.

ARA ÉS L'HORA CIUTADANS

Sovint sentim dir: els barcelonins estan orgullosos de la seva ciutat. I és cert. Tots, qui més qui menys, quan sortim fora i diem d’on venim solem rebre mostres d’afecte cap a la nostra ciutat. Barcelona ha sabut situar-se al món, i ho ha fet bé. És una ciutat amable, amb atractius considerables i diversos, que tant pot convidar a aquell amant dels museus i la història, com a aquell enamorat del disseny urbà o aquell altra amant de les ciutats transgressores. Barcelona, és, per tant, una ciutat que agrada i s’agrada.

Ara bé, té uns governants que intenten fer el mateix però es queden a mig camí: només s’agraden. S’agraden solidaritzant-se amb els okupes, i s’agraden fent el ximple al damunt d’una carrossa. S’agraden. Fa tants anys que manen, que s’agraden encara que comencin a no agradar. Aquests governants, que en el seu moment van saber sintonitzar amb la ciutat i la seva gent i van generar les sinèrgies necessàries per fer la Barcelona d’avui, ja fa anys que naveguen en solitari. Els barcelonins gaudint del què entre tots hem fet. I ells gaudint de mirar-se al mirall, com aquell emperador del conte. Només falta –per fer el conte realitat- que aquell nen que s’esguerra els genolls a les places dures de qualsevol barri digui, cridant: va despullat!!

Els Jocs Olímpics –símbol d’aquesta Barcelona feta entre tots- van arribar a la ciutat de la mà de la humilitat, de la feina ben feta, de la consciència de les pròpies limitacions però, alhora, de la voluntat
de superar-les.

El Fòrum2004 –sense entrar a valorar les bondats o no d’aquest nou espai d’oci que hem guanyat o no els barcelonins- es va fer transitant pel camí contrari. Es va organitzar precipitadament, per accident gairebé, inconscients de les nostres limitacions, afalagats, amagats darrera l’orgull: volíem moure el món, dèiem. Però el món ja fa milions d’anys que es mou i, desagraït ell, va seguir movent-se al mateix ritme: un volta sobre ell mateix cada dia, una volta al sol cada any.

Ara és l’hora catalans, diu l’himne. Ara és l’hora ciutadans… Fa trenta anys que Barcelona té un accent, però Barcelona és més que un accent. Barcelona és plural. I pluralitat vol dir canvi. La ciutat ha avançat molt aquests trenta anys. Negar-ho seria tan absurd com caminar despullat pensant que hom va vestit, tan absurd com voler moure el món. Però la ciutat vol més. I qui ha conduït els destins de la ciutat durant aquests trenta anys només vol una cosa: un mirall més gran per poder seguir preguntant-se: mirall, mirall, qui és l’Alcalde més bonic de la ciutat?

SOBRE LES ELECCIONS GALLEGUES

Les coses clares: desitjava que en Fraga perdés les eleccions gallegues i desitjo que li sigui impossible formar govern i acabi la seva carrera política a l’oposició.

Dit això, però, després de veure els resultats de les eleccions gallegues del diumenge passat em plantejo si no hi ha alguna cosa que s’està fent malament o no s’està fent prou bé. És possible que algú que obté el 45% dels vots no pugui governar?

Em nego a acceptar el raonament manipulador que diu que si el 45% hi ha estat a favor vol dir que el 55% ha estat a favor del canvi i que, pertant, sí, és possible anara a parar a l’oposició amb el 45% dels vots i més de 12 punts de diferència amb el segon.

Em nego a acceptar aquest raonament perquè suposa valorar des d’un punt de vista subjectiu la voluntat del cos electoral. Els ciutadans, a les urnes, manifesten un vot en positiu. Voten a favor d’una opció política, per una opció política –aquella que senten més propera o aquella que creuen que més els convé en aquell moment o aquella que creuen que és la menys dolenta…-.

Pertant, qualsevol raonament de l’estil que apuntava més amunt és per força manipulador de la voluntat ciutadana.

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR D'EUROPA

Tony Blair reclama que no té sentit que se li demani cancelar l’anomenat “txec britànic” mentre la Política Agrícola Comú s’emporta el 40% del pressupost de la Unió Europea per tal de finançar un sector econòmic que amb prou feines arribar al 5% del PIB de la Unió. Blair diu: per què haig de renunciar al txec si els francesos no renuncien a la PAC tal i com està avui dissenyada?
I té prou raó. PERÒ no són només els francesos. No estem fent nosaltres el mateix que els britànics amb el txec i els francesos amb la PAC amb els fons de cohesió i estructurals?
Què passa en el fons: que poc a poc, des de que van marxar en Delors, en Kohl, en Mitterrand i en González, hem anat, entre tots, enterrant el mètode i l’esperit comunitari, i poc a poc, alhora que enterràvem el que ens havia permès arribar fins a Maastricht, començàvem a ressuscitar allò que ens havia portat a la necessitat d’inventar-nos el mètode i l’esperit comunitari: la defensa estricta dels interessos nacionals. Al llarg de la història això ens havia portat a guerres constants. Avui això “només” ens porta a bloquejar l’instrument que ens ha donat el període de pau més llarg de la història. Ja sé que això de la pau i la guerra és un lloc molt comú i que connecta poc amb la gent, però és a la gènesi de tot plegat i no ho podem obviar.
Pertant, primer es va abandonant l’esperit comunitari que feia que a Alemanya i Holanda no els importés anar posant diners si era en bé de la comunitat. Després es va adoptant a poc a poc l’actitud que va portar a la creació del txec britànic per part de Margaret Thatcher. I després, acabem anant tots a Brussel·les a defensar “lo nostre”, prescindint que hi ha també un interès general superior, com deia en Cardús l’altre dia.
I sobre el Tractat, només una matització: els francesos són molt complicats, però són 1 Estat. Sembla que tots hem oblidat que el TCE és el Tractat europeu elaborat d’una manera més oberta en tota la història, forçant la voluntat de molts Estats i molts Governs que volien que les coses fossin d’una altra manera, més tancada, més intergovernamental. Veig com tothom que el TCE està tocat de mort. Penso, però, que encara que només sigui pel respecte democràtic que es deu a aquells països que han dit que SÍ, i el respecte democràtic que es deu a la resta de ciutadans que encara no s’han pronunciat, que el procés de ratificació hauria de continuar. Penso, també, que hi haurà més de cinc i sis Estats que diran que no i això suposarà el certificat de defunció. Però no cal que tinguem pressa. Mentre no hi hagi TCE hi ha Niça. I amb Niça s’està funcionant, “a tranques i barranques”, però s’està funcionant. A més, anar aplicant Niça és la millor manera de que els Estats percebin que cal tornar a elaborar un nou Tractat, perquè Niça serveix per un període transitori, però no pot servir per sempre. Insisteixo, no cal tenir pressa. Niça ja són els quatre retocs que caldria fer perquè la UE seguís funcionant sense TCE. Si cal fer alguna cosa és un altre TCE, però començant les coses per on es comencen les cases. Per baix.
Idea, comencem convencions nacionals sobre el futur d’Europa, que funcionin durant sis mesos. Que cada Estat les conformi com vulgui. Que cada Estat li dongui la publicitat i la transparència que cregui convenient. Amb la participació dels eurodiputats nacionals de cada Estat. Convoquem després una Convenció. Amb delegats de cada Estat més els delegats que defineixi el Parlament Europeu. Amb observadors dels Governs estatals. Siguem intel·ligents. No cal que la Convenció sigui de 105 membres. Pot ser de més, podem doblar-la. Per què? Perquè si enlloc d’enviar-hi dos representants de cada Parlament nacional, hi ha lloc per enviar-ne quatre, és molt possible que les minories també hi siguin representades. I tot el que suposi representació de les minories suposa minar el discurs de que el TCE l’han fet des de dalt.
La Convenció que elabori, a partir de la feina feta per les Convencions “nacionals”, un projecte de Constitució. I que aquest projecte de Constitució sigui, finalment, matisat i rematat pel Consell Europeu reunit en Conferència Intergovernamental. A mi aquesta passa darrera no m’agrada, però els Estats existeixen i mentre existeixen voldran tenir la darrera paraula. I si no poden tenir la darrera paraula, no hi haurà Constitució. Per tant, aquesta darrera paraula l’han de tenir.
I, finalment, una ratificació a dos nivells:
- referendums “nacionals”, amb la necessitat que una majoria d’Estats hi votessin afirmativament.
- referendum europeu
Si els Estats que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen entre el 51 i el 66% dels Estats, caldria que el referèndum europeu superés el 66% dels vots afirmatius per ratificar la Constitució.
Si els Estat que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen més del 66% dels Estats, n’hi haurà prou amb què el referèndum europeu superi el 51% dels vots afirmatius.
I si no es fa així, ja es farà d’una altra manera.

CARTA OBERTA A SALVADOR CARDÚS

Carta oberta a Salvador CARDÚS
Publicat per pacogm 10:25 Enllaç permanent Comentaris (0) Retroenllaços (0) General
Barcelona, 8 de juny de 2005
Benvolgut Sr. CARDÚS,
Em permeto escriure'l per comentar-li l'article que ha publicat avui a La Vanguardia, amb el títol de "El mal perder europeo".
M'ha semblat prou interessant, ja que serveix per constatar diversos fenòmens que es van produint mentre es va desenvolupant el procés de ratificació de la mal anomenada Constitució Europea.
Diu que "Europa ha avanzado sin ser capaz de crear lo más importante en cualquier proceso democrático: la convicción entre los ciudadanos de que existe un interés general superior a cada uno de los intereses nacionales particulares". Ho comparteixo plenament. I crec que és aquí on en gran part es poden trobar les raons dels vots negatius a Holanda i a França. Vostè mateix comença el seu article donant per bo el projecte, però qüestionant-ne la legitimitat democràtica. És a dir, si l'entenc bé, que no discuteix tant el què, com el com. Ententent que si el com hagués estat diferent, possiblement el què hauria estat més ben matisat i, en conseqüència, més legitimat.
Per tant, si el projecte és bo en essència i la ciutadania s'hi mostra contrària, és que hi ha un problema evident. Contra el projecte? Potser. Però pot ser també que, davant la manca de percepció d'aquest interès general superior a què vostè fa referència, la ciutadania i els partits (que no oblidem que són reflex de la ciutadania) a Espanya, França i Holanda (països en els que s'han celebrat referèndums de ratificació) han optat per aprofitar la ocasió per escatir qüestions més internes que no pas europees.
Estic fermament convençut que si, enlloc de demanar a la ciutadania que es manifestés sobre el Tractat Constitucional, se li hagués demanat que es manifestés sobre si cal assegurar o no el manteniment de les pensions, pocs partits i pocs ciutadans haurien fet "broma". Haurien votat en conseqüència. Perquè sobre aquest punt sí que existeix la percepció que el tema és "important". És davant la manca de percepció d'aquesta "importància" que tot plegat s'embolica.
Per tant, és clar que -com deia l'altre dia en Lluís FOIX també a La Vanguardia- estem davant d'una manca important de lideratge. Si jo crec que quelcom és molt important, però sóc incapaç de fer-li-ho entendre a la meva dona, als meus fills i als meus amics, una de dos: o allò que jo crec que és important, no ho és, o bé tinc un problema important de comunicació i lideratge. Com que el projecte europeu ho és, d'important, només ens queda lamentar la manca de lideratge que pateix avui el projecte.
El seu article, però, també serveix per constatar d'altres fenòmens que em semblen preocupants i que segurament tenen molt a veure amb aquesta manca d'informació i lideratge de què parlàvem però que, si m'ho permet, ni tan sols en aquest supòsit hauria de servir d'excusa per a persones intel·lectualment potents com pot ser vostè mateix.
Sr. CARDÚS, és cert -vostè ho diu molt bé al seu article- que Catalunya va ser pràcticament la única nació sense Estat que es va preocupar de la celebració d'una Convenció específica sobre el futur d'Europa amb la voluntat de "dir-hi la nostra". Però no és cert que no pugués fer entrega formal de les conclusions al president PRODI. Sr. CARDÚS, el president PRODI era en aquells moments president de la Comissió Europea, i no hauria tingut cap sentit que se li fes entrega a ell d'un document destinat a la Convenció Europea, que era presidida per en Valéry GISCARD D'ESTAIGN. I els representants de la Convenció Catalana sí que van anar a veure en GISCARD, que va rebre en mà les conclusions catalanes. Posats a ser autocrítics, un error van cometre els representants de la Convenció Catalana un cop entregades les conclusions al president GISCARD: no convertir-se immediatament en lobby i començar a pressionar els membres de la Convenció per a què fessin cas d'allò que per a nosaltres era tan important.
Sr. CARDÚS: continuant amb les conclusions de la Convenció Catalana -les 80 conclusions- val a dir que més de la meitat -de fet totes menys aquelles relacionades amb la llengua i la presència de les regions en l'entramat constitucional europeu- van ésser acceptades per la Convenció -si no en la seva literalitat, sí en el seu esperit-. Una persona cultivada com vostè sabrà entendre perfectament que a part de les 80 conclusions catalanes, hi havia molts més altres posicionaments. Però si les prenguéssim una per una i analitzéssim què diu el Tractat Constitucional ens podríem posar d'acord amb què una gran majoria van ser recollides. En conseqüència, no es pot dir això de "y luego el menosprecio absoluto a considerar nada". Aquesta línia argumental la va mantenir ERC durant la campanya del referèndum. Vostè hi insisteix... Per què faltar a la veritat per reforçar els plantejaments propis? N'hi havia prou de denunciar que de les 80 conclusions, totes aquelles que feien referència a quelcom tan important com la llengua i la presència de les institucions del país havien estat ignorades! Per què dir que TOTES les conclusions havien estat ignorades? Per què caure en aquesta manca de rigor?
Com veurà, vaig seguint més o menys el fil argumental del seu article... En relació amb l'arrogància del Tractat -segurament encomanat de l'arrogància del president de la Convenció- sóc dels que creu que és més pressumptuós que arrogant. És a dir, no deixa de ser un Tractat més entre Estats, però s'autoimposa el nom de "Constitució", amb tot el que això significa. És, salvant les distàncies, com allò de "Farem moure el món", que deien els eslògans del Fòrum 2004. En qualsevol cas, possiblement aquesta arrogància, aquesta pressumptuositat, ha ajudat a fer el text més antipàtic encara.
Ara bé, no em digui que aquesta arrogància va impedir preveure "cómo solucionar los rechazos al tratado con instrumentos europeos y no dejando el problema en manos de cada Estado en particular", perquè el mateix Tractat Constitucional preveu que hi hagi Estats que diguin que no, i estableix fins a quin nombre de vots negatius es poden "recollir" en el procés de ratificació. Una altra manca de rigor, que em sap greu venint d'una persona com vostè, que a les seves classes sempre insistia en la necessitat de fer anàlisis rigoroses de la realitat per tal de poder mantenir raonaments sòlids.
Només un altre paràgraf... Suggereix que el Parlament Europeu "debería considerar su responsabilidad en el fiasco por no haber sabido ser garantía de la voluntad de sus electores forzando un proyecto distinto de Constitución" i que "llegado el caso debería convocar lo antes posible nuevas elecciones e iniciar un nuevo proceso constituyente en el que adquiriera un mayor protagonismo".
He d'aclarir-li que no és el Parlament Europeu qui ha de convocar les eleccions europees. El Parlament Europeu no pot ser dissolt ni per ell mateix. Són els Tractats els que fixen un mandat de cinc anys, i és el Consell -pertant, els Estats- qui, d'acord amb l'estipulat als Tractats, fixen les dates de les eleccions i, els Estats, un per un, els que convoquen les eleccions en funció de l'acordat al si del Consell. Pertant, igual que passa als Estats Units, les eleccions van al marge de la conjuntura política. Per les properes eleccions al Parlament Europeu caldrà esperar fins a la primavera de 2009.
M'atreveixo a demanar-li, si m'ho permet, que el proper cop que escrigui sobre el procés d'unificació europea, sobre el Tractat, no es deixi endur per arguments falsos aliens a vostè, sinó que entri a fons en la qüestió, amb rigor i arguments sòlids. Estic segur que pot defensar el mateix que defensa avui en el seu article. Però sense entrar en aquests mitges veritats o mitges mentides que tan mal fan a l'objectivitat científica que se li suposa.
Cordialment,