08 de maig 2005

CARTA OBERTA A SALVADOR CARDÚS


Carta oberta a Salvador CARDÚS
Publicat per pacogm 10:25
Enllaç permanent Comentaris (0) Retroenllaços (0) General
Barcelona, 8 de juny de 2005
Benvolgut Sr. CARDÚS,
Em permeto escriure'l per comentar-li l'article que ha publicat avui a La Vanguardia, amb el títol de "El mal perder europeo".
M'ha semblat prou interessant, ja que serveix per constatar diversos fenòmens que es van produint mentre es va desenvolupant el procés de ratificació de la mal anomenada Constitució Europea.
Diu que "Europa ha avanzado sin ser capaz de crear lo más importante en cualquier proceso democrático: la convicción entre los ciudadanos de que existe un interés general superior a cada uno de los intereses nacionales particulares". Ho comparteixo plenament. I crec que és aquí on en gran part es poden trobar les raons dels vots negatius a Holanda i a França. Vostè mateix comença el seu article donant per bo el projecte, però qüestionant-ne la legitimitat democràtica. És a dir, si l'entenc bé, que no discuteix tant el què, com el com. Ententent que si el com hagués estat diferent, possiblement el què hauria estat més ben matisat i, en conseqüència, més legitimat.
Per tant, si el projecte és bo en essència i la ciutadania s'hi mostra contrària, és que hi ha un problema evident. Contra el projecte? Potser. Però pot ser també que, davant la manca de percepció d'aquest interès general superior a què vostè fa referència, la ciutadania i els partits (que no oblidem que són reflex de la ciutadania) a Espanya, França i Holanda (països en els que s'han celebrat referèndums de ratificació) han optat per aprofitar la ocasió per escatir qüestions més internes que no pas europees.
Estic fermament convençut que si, enlloc de demanar a la ciutadania que es manifestés sobre el Tractat Constitucional, se li hagués demanat que es manifestés sobre si cal assegurar o no el manteniment de les pensions, pocs partits i pocs ciutadans haurien fet "broma". Haurien votat en conseqüència. Perquè sobre aquest punt sí que existeix la percepció que el tema és "important". És davant la manca de percepció d'aquesta "importància" que tot plegat s'embolica.
Per tant, és clar que -com deia l'altre dia en Lluís FOIX també a La Vanguardia- estem davant d'una manca important de lideratge. Si jo crec que quelcom és molt important, però sóc incapaç de fer-li-ho entendre a la meva dona, als meus fills i als meus amics, una de dos: o allò que jo crec que és important, no ho és, o bé tinc un problema important de comunicació i lideratge. Com que el projecte europeu ho és, d'important, només ens queda lamentar la manca de lideratge que pateix avui el projecte.
El seu article, però, també serveix per constatar d'altres fenòmens que em semblen preocupants i que segurament tenen molt a veure amb aquesta manca d'informació i lideratge de què parlàvem però que, si m'ho permet, ni tan sols en aquest supòsit hauria de servir d'excusa per a persones intel·lectualment potents com pot ser vostè mateix.
Sr. CARDÚS, és cert -vostè ho diu molt bé al seu article- que Catalunya va ser pràcticament la única nació sense Estat que es va preocupar de la celebració d'una Convenció específica sobre el futur d'Europa amb la voluntat de "dir-hi la nostra". Però no és cert que no pugués fer entrega formal de les conclusions al president PRODI. Sr. CARDÚS, el president PRODI era en aquells moments president de la Comissió Europea, i no hauria tingut cap sentit que se li fes entrega a ell d'un document destinat a la Convenció Europea, que era presidida per en Valéry GISCARD D'ESTAIGN. I els representants de la Convenció Catalana sí que van anar a veure en GISCARD, que va rebre en mà les conclusions catalanes. Posats a ser autocrítics, un error van cometre els representants de la Convenció Catalana un cop entregades les conclusions al president GISCARD: no convertir-se immediatament en lobby i començar a pressionar els membres de la Convenció per a què fessin cas d'allò que per a nosaltres era tan important.
Sr. CARDÚS: continuant amb les conclusions de la Convenció Catalana -les 80 conclusions- val a dir que més de la meitat -de fet totes menys aquelles relacionades amb la llengua i la presència de les regions en l'entramat constitucional europeu- van ésser acceptades per la Convenció -si no en la seva literalitat, sí en el seu esperit-. Una persona cultivada com vostè sabrà entendre perfectament que a part de les 80 conclusions catalanes, hi havia molts més altres posicionaments. Però si les prenguéssim una per una i analitzéssim què diu el Tractat Constitucional ens podríem posar d'acord amb què una gran majoria van ser recollides. En conseqüència, no es pot dir això de "y luego el menosprecio absoluto a considerar nada". Aquesta línia argumental la va mantenir ERC durant la campanya del referèndum. Vostè hi insisteix... Per què faltar a la veritat per reforçar els plantejaments propis? N'hi havia prou de denunciar que de les 80 conclusions, totes aquelles que feien referència a quelcom tan important com la llengua i la presència de les institucions del país havien estat ignorades! Per què dir que TOTES les conclusions havien estat ignorades? Per què caure en aquesta manca de rigor?
Com veurà, vaig seguint més o menys el fil argumental del seu article... En relació amb l'arrogància del Tractat -segurament encomanat de l'arrogància del president de la Convenció- sóc dels que creu que és més pressumptuós que arrogant. És a dir, no deixa de ser un Tractat més entre Estats, però s'autoimposa el nom de "Constitució", amb tot el que això significa. És, salvant les distàncies, com allò de "Farem moure el món", que deien els eslògans del Fòrum 2004. En qualsevol cas, possiblement aquesta arrogància, aquesta pressumptuositat, ha ajudat a fer el text més antipàtic encara.
Ara bé, no em digui que aquesta arrogància va impedir preveure "cómo solucionar los rechazos al tratado con instrumentos europeos y no dejando el problema en manos de cada Estado en particular", perquè el mateix Tractat Constitucional preveu que hi hagi Estats que diguin que no, i estableix fins a quin nombre de vots negatius es poden "recollir" en el procés de ratificació. Una altra manca de rigor, que em sap greu venint d'una persona com vostè, que a les seves classes sempre insistia en la necessitat de fer anàlisis rigoroses de la realitat per tal de poder mantenir raonaments sòlids.
Només un altre paràgraf... Suggereix que el Parlament Europeu "debería considerar su responsabilidad en el fiasco por no haber sabido ser garantía de la voluntad de sus electores forzando un proyecto distinto de Constitución" i que "llegado el caso debería convocar lo antes posible nuevas elecciones e iniciar un nuevo proceso constituyente en el que adquiriera un mayor protagonismo".
He d'aclarir-li que no és el Parlament Europeu qui ha de convocar les eleccions europees. El Parlament Europeu no pot ser dissolt ni per ell mateix. Són els Tractats els que fixen un mandat de cinc anys, i és el Consell -pertant, els Estats- qui, d'acord amb l'estipulat als Tractats, fixen les dates de les eleccions i, els Estats, un per un, els que convoquen les eleccions en funció de l'acordat al si del Consell. Pertant, igual que passa als Estats Units, les eleccions van al marge de la conjuntura política. Per les properes eleccions al Parlament Europeu caldrà esperar fins a la primavera de 2009.
M'atreveixo a demanar-li, si m'ho permet, que el proper cop que escrigui sobre el procés d'unificació europea, sobre el Tractat, no es deixi endur per arguments falsos aliens a vostè, sinó que entri a fons en la qüestió, amb rigor i arguments sòlids. Estic segur que pot defensar el mateix que defensa avui en el seu article. Però sense entrar en aquests mitges veritats o mitges mentides que tan mal fan a l'objectivitat científica que se li suposa.
Cordialment,