L'ALCALDE, EL FÒRUM I LA INTEL·LIGÈNCIA DELS BARCELONINS

Acabo de llegir a un setmanari català de recent creació una entrevista a l’Alcalde Joan Clos i no sé si estic trist, desencisat o directament indignat. No m’agrada aquest Alcalde i no penso votar-lo a les properes eleccions. Però no m’esperava de la seva persona l’insult a la meva limitada intel·ligència.

Contesta el Sr. Alcalde a la pregunta de si es va fallar a l’hora d’explicar el Fòrum 2004 dient que “sempre es poden explicar més bé les coses, però també depèn de la capacitat de cadascú d’entendre el que s’explica”.

Sr. Alcalde, afortunadament vivim en una democràcia i vostè no és ningú per jutjar la capacitat de comprensió d’aquells que no comparteixen la seva visió de la ciutat. Sr.Clos, podem estar d’acord o en desacord. Em podrà agradar o no la seva forma de gestionar la ciutat. Però tingui per segur que mai posaré en dubte la seva intel·ligència.

ARA ÉS L'HORA CIUTADANS

Sovint sentim dir: els barcelonins estan orgullosos de la seva ciutat. I és cert. Tots, qui més qui menys, quan sortim fora i diem d’on venim solem rebre mostres d’afecte cap a la nostra ciutat. Barcelona ha sabut situar-se al món, i ho ha fet bé. És una ciutat amable, amb atractius considerables i diversos, que tant pot convidar a aquell amant dels museus i la història, com a aquell enamorat del disseny urbà o aquell altra amant de les ciutats transgressores. Barcelona, és, per tant, una ciutat que agrada i s’agrada.

Ara bé, té uns governants que intenten fer el mateix però es queden a mig camí: només s’agraden. S’agraden solidaritzant-se amb els okupes, i s’agraden fent el ximple al damunt d’una carrossa. S’agraden. Fa tants anys que manen, que s’agraden encara que comencin a no agradar. Aquests governants, que en el seu moment van saber sintonitzar amb la ciutat i la seva gent i van generar les sinèrgies necessàries per fer la Barcelona d’avui, ja fa anys que naveguen en solitari. Els barcelonins gaudint del què entre tots hem fet. I ells gaudint de mirar-se al mirall, com aquell emperador del conte. Només falta –per fer el conte realitat- que aquell nen que s’esguerra els genolls a les places dures de qualsevol barri digui, cridant: va despullat!!

Els Jocs Olímpics –símbol d’aquesta Barcelona feta entre tots- van arribar a la ciutat de la mà de la humilitat, de la feina ben feta, de la consciència de les pròpies limitacions però, alhora, de la voluntat
de superar-les.

El Fòrum2004 –sense entrar a valorar les bondats o no d’aquest nou espai d’oci que hem guanyat o no els barcelonins- es va fer transitant pel camí contrari. Es va organitzar precipitadament, per accident gairebé, inconscients de les nostres limitacions, afalagats, amagats darrera l’orgull: volíem moure el món, dèiem. Però el món ja fa milions d’anys que es mou i, desagraït ell, va seguir movent-se al mateix ritme: un volta sobre ell mateix cada dia, una volta al sol cada any.

Ara és l’hora catalans, diu l’himne. Ara és l’hora ciutadans… Fa trenta anys que Barcelona té un accent, però Barcelona és més que un accent. Barcelona és plural. I pluralitat vol dir canvi. La ciutat ha avançat molt aquests trenta anys. Negar-ho seria tan absurd com caminar despullat pensant que hom va vestit, tan absurd com voler moure el món. Però la ciutat vol més. I qui ha conduït els destins de la ciutat durant aquests trenta anys només vol una cosa: un mirall més gran per poder seguir preguntant-se: mirall, mirall, qui és l’Alcalde més bonic de la ciutat?

SOBRE LES ELECCIONS GALLEGUES

Les coses clares: desitjava que en Fraga perdés les eleccions gallegues i desitjo que li sigui impossible formar govern i acabi la seva carrera política a l’oposició.

Dit això, però, després de veure els resultats de les eleccions gallegues del diumenge passat em plantejo si no hi ha alguna cosa que s’està fent malament o no s’està fent prou bé. És possible que algú que obté el 45% dels vots no pugui governar?

Em nego a acceptar el raonament manipulador que diu que si el 45% hi ha estat a favor vol dir que el 55% ha estat a favor del canvi i que, pertant, sí, és possible anara a parar a l’oposició amb el 45% dels vots i més de 12 punts de diferència amb el segon.

Em nego a acceptar aquest raonament perquè suposa valorar des d’un punt de vista subjectiu la voluntat del cos electoral. Els ciutadans, a les urnes, manifesten un vot en positiu. Voten a favor d’una opció política, per una opció política –aquella que senten més propera o aquella que creuen que més els convé en aquell moment o aquella que creuen que és la menys dolenta…-.

Pertant, qualsevol raonament de l’estil que apuntava més amunt és per força manipulador de la voluntat ciutadana.

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR D'EUROPA

Tony Blair reclama que no té sentit que se li demani cancelar l’anomenat “txec britànic” mentre la Política Agrícola Comú s’emporta el 40% del pressupost de la Unió Europea per tal de finançar un sector econòmic que amb prou feines arribar al 5% del PIB de la Unió. Blair diu: per què haig de renunciar al txec si els francesos no renuncien a la PAC tal i com està avui dissenyada?
I té prou raó. PERÒ no són només els francesos. No estem fent nosaltres el mateix que els britànics amb el txec i els francesos amb la PAC amb els fons de cohesió i estructurals?
Què passa en el fons: que poc a poc, des de que van marxar en Delors, en Kohl, en Mitterrand i en González, hem anat, entre tots, enterrant el mètode i l’esperit comunitari, i poc a poc, alhora que enterràvem el que ens havia permès arribar fins a Maastricht, començàvem a ressuscitar allò que ens havia portat a la necessitat d’inventar-nos el mètode i l’esperit comunitari: la defensa estricta dels interessos nacionals. Al llarg de la història això ens havia portat a guerres constants. Avui això “només” ens porta a bloquejar l’instrument que ens ha donat el període de pau més llarg de la història. Ja sé que això de la pau i la guerra és un lloc molt comú i que connecta poc amb la gent, però és a la gènesi de tot plegat i no ho podem obviar.
Pertant, primer es va abandonant l’esperit comunitari que feia que a Alemanya i Holanda no els importés anar posant diners si era en bé de la comunitat. Després es va adoptant a poc a poc l’actitud que va portar a la creació del txec britànic per part de Margaret Thatcher. I després, acabem anant tots a Brussel·les a defensar “lo nostre”, prescindint que hi ha també un interès general superior, com deia en Cardús l’altre dia.
I sobre el Tractat, només una matització: els francesos són molt complicats, però són 1 Estat. Sembla que tots hem oblidat que el TCE és el Tractat europeu elaborat d’una manera més oberta en tota la història, forçant la voluntat de molts Estats i molts Governs que volien que les coses fossin d’una altra manera, més tancada, més intergovernamental. Veig com tothom que el TCE està tocat de mort. Penso, però, que encara que només sigui pel respecte democràtic que es deu a aquells països que han dit que SÍ, i el respecte democràtic que es deu a la resta de ciutadans que encara no s’han pronunciat, que el procés de ratificació hauria de continuar. Penso, també, que hi haurà més de cinc i sis Estats que diran que no i això suposarà el certificat de defunció. Però no cal que tinguem pressa. Mentre no hi hagi TCE hi ha Niça. I amb Niça s’està funcionant, “a tranques i barranques”, però s’està funcionant. A més, anar aplicant Niça és la millor manera de que els Estats percebin que cal tornar a elaborar un nou Tractat, perquè Niça serveix per un període transitori, però no pot servir per sempre. Insisteixo, no cal tenir pressa. Niça ja són els quatre retocs que caldria fer perquè la UE seguís funcionant sense TCE. Si cal fer alguna cosa és un altre TCE, però començant les coses per on es comencen les cases. Per baix.
Idea, comencem convencions nacionals sobre el futur d’Europa, que funcionin durant sis mesos. Que cada Estat les conformi com vulgui. Que cada Estat li dongui la publicitat i la transparència que cregui convenient. Amb la participació dels eurodiputats nacionals de cada Estat. Convoquem després una Convenció. Amb delegats de cada Estat més els delegats que defineixi el Parlament Europeu. Amb observadors dels Governs estatals. Siguem intel·ligents. No cal que la Convenció sigui de 105 membres. Pot ser de més, podem doblar-la. Per què? Perquè si enlloc d’enviar-hi dos representants de cada Parlament nacional, hi ha lloc per enviar-ne quatre, és molt possible que les minories també hi siguin representades. I tot el que suposi representació de les minories suposa minar el discurs de que el TCE l’han fet des de dalt.
La Convenció que elabori, a partir de la feina feta per les Convencions “nacionals”, un projecte de Constitució. I que aquest projecte de Constitució sigui, finalment, matisat i rematat pel Consell Europeu reunit en Conferència Intergovernamental. A mi aquesta passa darrera no m’agrada, però els Estats existeixen i mentre existeixen voldran tenir la darrera paraula. I si no poden tenir la darrera paraula, no hi haurà Constitució. Per tant, aquesta darrera paraula l’han de tenir.
I, finalment, una ratificació a dos nivells:
- referendums “nacionals”, amb la necessitat que una majoria d’Estats hi votessin afirmativament.
- referendum europeu
Si els Estats que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen entre el 51 i el 66% dels Estats, caldria que el referèndum europeu superés el 66% dels vots afirmatius per ratificar la Constitució.
Si els Estat que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen més del 66% dels Estats, n’hi haurà prou amb què el referèndum europeu superi el 51% dels vots afirmatius.
I si no es fa així, ja es farà d’una altra manera.