Diu avui la Marina LLANSANA que "ERC espera que l'atemptat d'avui a Madrid no suposi la ruptura de la treva"...
La frase de la Marina LLANSANA és pròpia d'un ignorant. I no és qualsevol, no. A més de diputada al Parlament de Catalunya és la portaveu d'Esquerra. Gairebé res!
Una treva es trenca quan hi ha un atac d'una part contra l'altra. Ens agradi o no ens agradi. I no ens agrada, però així és. ETA, posant la bomba a Madrid, trenca la treva.
A menys, i això és el que caldrà analitzar amb calma i estar molt atents a què ningú no ens vulgui donat gat per llebre, que l'atemptat d'avui sigui obra d'una branca d'ETA que es desmarqui del procés de pau. Però això ja ho veurem en la mesura que passin els dies. De moment, i vista la reacció de Batasuna, crec que no es tracta pas d'això. Però bé, ja ho veurem.Ara, si la Marina vol dir que Esquerra desitja que amb l'atemptat no es posi fi al procés de pau, aleshores podríem estar d'acord. El mateix procés irlandès ha conviscut amb atemptats.
Ara, Marina, la treva -t'agradi o no- està trencada.
Al seu article diari en Salvador COT parla avui dels congressos dels partits i de la capacitat dels mateixos per connectar amb la societat i saber de les activitats de l'anomenada societat civil.
El primer que m'ha cridat l'atenció és que ja fa molt de temps que els partits polítics catalans no fan congressos. Els mandats solen ser de quatre anys, i la majoria de partits van aprofitar el final de l'anterior cicle electoral per a fer-los. Estaríem parlant, per tant, de 2004, principis de 2005. Per tant, estem parlant de fa dos anys, aproximadament. Poca feina o baixa inspiració deu tenir el periodista durant aquestes vacances de Nadal, que ha de tirar de vells quaderns de notes per fer el seu article diari.
Fet i fet és com si un partit polític presentés com a proposició de llei un esborrany de llei escrit fa dos anys, per mandra a posar-se a escriure de nou.
Segona consideració. En COT diu que als congressos que li va tocar cobrir va detectar només afany de "promoció personal dels dirigents (o aspirants)" i poc, molt poc, debat ideològic.
És curiós. No li hagués costat res dir que un dels congressos als què va assistir -dono fe que va assistir al d'Unió Democràtica- va ser diferent. Diferent perquè l'organització del Congrés havia preparat dues ponències, una d'organització del partit i estratègia, i una segona ideològica. Podria dir en Salvador COT -ho podria dir perquè, repeteixo, ell hi era- que la reunió de la ponència ideològica es va fer a la sala plenària, amb presència permanent i activa de molts militants, i la discussió es va allargar més de sis o set hores. Tant, que la ponència d'estratègia i organització -que havia de reunir-se en acabar la discussió ideològica a la mateixa sala- va acabar reunint-se pràcticament de matinada.
Tercera consideració. Si això va ser així i en Salvador COT no ho diu, o hi ha mala fe, o senzillament en Salvador COT estava prestant atenció a d'altres coses, més interessants potser per ell, però no pas pels militants d'Unió Democràtica.
I una darrera: donat que el Congrés d'Unió va anar com va anar, és a dir, va haver-hi realment el debat que en COT diu que va trobar a faltar, el lògic per part meva és pensar que TOTS els partits, al seu Congrés, van dur a terme un intens debat ideològic. Altra cosa és que el quart poder no se n'adonés. O no fos capaç d'entendre'l, el debat.
Ai, l'amic Joan FERRAN... Avui a l'e-noticies a un article titulat "Els voltors i el llautó", manifesta el desgrat que li produeixen les crítiques al Govern pels recents actes de violència i robatoris de tota mena en domicilis catalans.
Per l'amic FERRAN, l'oposició (la 'dreta conservadora') s'esforça "irresponsablement en magnificar problemes que" -atenció!- "avui en dia estan presents en qualsevol societat moderna occidental".
Ai caram! Com que -sempre segons en FERRAN- a tot arreu passa això, l'oposició -els voltors, o la dreta conservadora- per què s'entesten en criticar el Govern?
Home, per començar, perquè això també passa a qualsevol societat moderna occidental. I democràtica. L'oposició té aquest vici: controlar el Govern. Ja sabem que en FERRAN preferiria una altra mena d'oposició, més a l'estil cubà, però vet aquí que vivim a una societat moderna occidental on no sé si que t'entrin a casa a robar i per propina t'apallissin és un problema present i sobre el que no cal controlar el què fa el Govern, però on sí que és evident que la tasca de l'oposició és controlar el Govern i si es considera que el Govern no fa la seva feina o no la fa prou bé, doncs dir-ho. És clar que sí.
I un segon comentari: em sembla gravíssim que des del partit majoritari del Govern -que no del país- s'insinuï que el problema dels robatoris és menys problema perquè és un problema que existeix arreu. És clar, com que arreu del món el paper de la dona és el que és, no cal fer polítiques d'igualtat ni cal denunciar que al Govern d'Entesa la paritat promesa no és tal! Si arreu del món la paritat tampoc és una realitat, no, Joan FERRAN?
Em preguntava avui: el nacionalisme és una ideologia?
I com sempre que hem faig preguntes d'aquesta mena, començo anant al Gran Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (http://www.grec.cat/home/cel/dicc.htm). I allí, m'hi trobo les següents dues definicions:
"Ideologia: doctrina, sistema d'idees; conjunt de conceptes, creences i ideals d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials. Nacionalisme: actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació."
Si ho entenc bé, el nacionalisme no és una ideologia, sinó adjectiu d'ideologia. Hom pot ser demòcrata-cristià, i nacionalista. Liberal, i nacionalista. Conservador, i nacionalista. Socialista, i nacionalista. Ecosocialista -former comunists plus greens, que és el que dic quan sóc fora per a què la gent entengui què és ICV-, i nacionalista.
O es pot ser tot el que he dit, i no tenir "l'actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació".
Per tant, assumir el nacionalisme com a ideologia és un error conceptual important perquè, primer, la nació se l'ha de poder defensar des de totes les "trinxeres" ideològiques, perquè no és incompatible, de fet, amb cap "trinxera" ideològica i, segon, perquè una actitud no aporta respostes als fenòmens socials, mentre que la ideologia sí que ho fa.
És això incompatible amb allò de la "casa gran"? Si s'entén això de "casa gran" com l'únic espai nacionalista, sí, és incompatible. Si s'entén això de "casa gran" com un espai nacionalista ampli, gran, però ni únic ni excloent, aleshores sí que té sentit.
Convergència i Unió com a "casa gran del catalanisme" en el segon sentit expressat al paràgraf anterior té tot el sentit històric d'aquestes dos partits catalans. No pas en l'altre.
En Marc té tota la raó amb el seu comentari i la seva puntualització.
En aquest país on vivim és important, i ho he oblidat en l'anterior comentari, precisar que per a obtenir benestar primer cal generar riquesa.
Per a mi, fer polítiques que procurin el benestar de la població és un dels objectius polítics. Generar riquesa és el mitjà per a poder-ho fer.
Diu l'amic Antoni VIVES a un article publicat a la secció e-tribuna de l'e-noticies que tres són les "prioritats de l'acció d'un nacionalista català, vingui d'on vingui, es faci amb les sigles que es faci". Per en Toni, aquestes prioritats són "la defensa i promoció de la llengua i de la cultura catalanes, la manifestació constant del nostre dret a reivindicar que som una nació i que volem ser reconeguts com a tal, i el treball contant per assolir una llibertat política homologable a la de qualsevol estat del nostre entorn en el marc europeu".
Des de la màxima cordialitat, i des del benentès que el debat de les idees és l'únic que ens fa veritablement forts, crec que en Toni oblida, es deixa, una quarta prioritat d'acció, que no es correspon al què ell qualifica com a "elements col·laterals". Aquestes tres prioritats d'acció no tenen sentit sense un treball diari i a fons per aconseguir el benestar de la ciutadania del país.
No qüestiono, doncs, les seves tres prioritats. De fet les comparteixo. Però ni més ni menys important és el fet de donar contingut a la voluntat de servei a la comunitat dels qui ens dediquem a la política en aquest país; voluntat de servei que s'ha de traduir en polítiques que procurin fer la vida més fàcil a la ciutadania de Catalunya, amb polítiques que els generin més benestar i que tinguin cura, sobretot, d'aquells elements de la societat que van quedant al marge de la mateixa per la pròpia dinàmica de la societat contemporània.
Sense aquesta quarta prioritat, ens podem quedar sols, ell i jo, defensant les altres tres.
(article escrit abans de llegir la carta setmanal d'en Josep Antoni DURAN i LLEIDA)
Convergència i Unió ha de convertir-se en la casa gran del catalanisme?
Això sembla que és que s'apunta des de la direcció de Convergència Democràtica. Des d'Unió Democràtica es diu que més enllà de la casa comú del catalanisme, Convergència i Unió ha de donar respostes ideològiques sense que això vulgui dir limitar el debat a l'eix ideològic. En tot cas, aquesta és l'opció d'Unió Democràtica.
La gran virtut de Convergència i Unió en temps de Jordi PUJOL ha estat que teníem un discurs ideològic ampli (des de la socialdemocràcia fins a la democràcia cristiana) que s'afegia a un discurs nacional sòlid i coherent, però paradoxalment ambigu.
Per tant, Convergència i Unió no cal que es converteix en la casa gran del catalanisme, perquè això seria com admetre que en algun moment ho hem deixat de ser. I això no ha estat així.
Convergència i Unió segueix sent la casa gran del catalanisme, però cal que seguim complementant aquest fet amb un discurs ideològic ampli i central i que, en conseqüència, entri en dialèctica amb els arguments del tripartit i, des de la nostra coherència, acabem per imposar-nos també en el camp de les idees.
El fet de ser "només" la casa gran del catalanisme no aporta, per ell mateix, cap solució als problemes de la ciutadania, cosa que sí que fa el discurs ideològic.
Fugim, per tant, de discursos estranys que només ens perjudiquen, i fem el que vam fer entre 2003 i 2006, fem de Convergència i Unió, ja que només fent de Convergència i Unió en el sentit clàssic de la paraula, podrem posar en valor el fet de ser la casa gran del catalanisme.
Altrament, si només som la casa gran, o si només fem un discurs ideològic, no trigarem gaire en estar fora de joc, parlant d'un món que no és el que la ciutadania percep com a propi.
Esquerra ha iniciat un discurs nou, que podríem qualificar de post-nacional, amb l'argument que el catalanisme clàssic és propi dels segles XIX i XX, però ja no del segle XXI.
O molt ens equivoquem tots, o la base electoral d'Esquerra té per ideologia transversal el nacionalisme -si és que el nacionalisme es pot considerar ideologia- amb un element afegit, que és el discurs d'esquerres. O, si voleu, podem dir-ho al revés; té un votant d'esquerres que és irrenunciablement nacionalista.
Ara, com deia, la seva direcció inicia un discurs que pot interpretar-se com a discurs post-nacional.
Bé, el problema rau en que a Catalunya ja hi ha una força política que té el fet nacional molt clar i que és profundament d'esquerres, però que desenvolupa un discurs post-nacional des de fa molts anys, perquè ha entès que les polítiques d'esquerres van per davant de la nació.
Pertant, sembla que Esquerra, que portava i porta entre cella i cella eliminar políticament a CiU, ha acabat per adonar-se que enlloc del milió de vots que l'any 2003 pronosticaven per l'any 2007 (que és quan haurien hagut de celebrar-se les eleccions nacionals), s'ha acabat trobant amb un parell de diputats menys i amb una considerable pèrdua de vots. I, en conseqüència, mentre no pugui eliminar políticament a CiU, sembla que opta per consolidar el bloc d'esquerres, que li assegura teòricament la presència al poder, mantenint i consolidant l'Entesa o Tripartit.
La clau de volta de tot plegat serà veure si un partit amb una base electoral radicalment nacionalista és capaç de canviar el discurs i, alhora, mantenir la fidelitat d'aquest electorat. I, tot plegat, fer-ho ampliant la seva base electoral a costa d'un partit que ja fa molts anys que articula el mateix discurs i que té una clientel·la molt consolidada.
I, a més a més, també caldrà observar amb atenció si Esquerra és capaç de tirar endavant aquesta estratègia al si d'un Govern on sembla ser que serà dificil marcar un perfil propi i que, a més a més, si s'acaba donant el cas, el més probable és topar amb un president que s'oposarà a tot el que sigui marcar aquest perfil propi, i s'hi oposarà, a més a més, amb caràcter i fermesa.
I si no, que li ho preguntin a en PUIGCERCÓS.
Mal mes, aquest de novembre, pel meu bloc. M'hi hauré d'esforçar més...
Gran article -el millor que he vist fins ara des de l'1-N- d'en Jordi BARBETA avui a La Vanguardia (no estic segur de si funcionarà el vincle, però que consti que jo ho intento) sobre la soletat política de Convergència i Unió. Si l'hipervincle no funciona, i teniu accés a un exemplar de La Vanguardia, procureu no perdre-us-el. La tesi principal és que Convergència i Unió l'acompanyen molts pocs partits, per no dir cap, la qual cosa és una paradoxa important en un partit que sempre ha estat capaç de pactar-ho tot i amb tothom, però en canvi l'acompanya un nombre important però encara no majoritari de l'electorat. La resta de partits comparteixen les tesis d'en MONTILLA i en CAROD d'aparcar la nacionalització de Catalunya, i de resultes d'aquestes tesis en surt la idea de que el Govern ha de preocupar-se "dels catalans i no tant de Catalunya". La tesi de Convergència i Unió és tota una altra. L'avantatge, diu en BARBETA, és que quan ets l'únic que poses un producte al mercat, una de dos, o acabes treient molts beneficis, o te'n vas a la ruïna, perquè el que passa és que no hi ha mercat. Ampliar el mercat i procurar que no desparegui és la principal tasca de Convergència i Unió a partir d'ara.
Posem-nos-hi, i en el futur recollirem el que ara sembrem.
Escriu avui a l'AVUI en Xavier VENDRELL, i en CAROD anava ahir en la mateixa línia, que els dirigents de Convergència i Unió van errats quan prenen decisions estratègiques des de la percepció que Esquerra els odia i des del propi odi a Esquerra. I, donat que van errats en les percepcions, suggereix que el millor que podria fer Convergència i Unió es canviar de dirigents.
Doncs bé, ja veurem què fa Convergència i Unió amb els seus líders i què fa la ciutadania de Catalunya en properes eleccions. El que sí que tinc clar és que quan voreges el milió de vots de forma regular, quan superes el 30% dels vots de forma regular, quan guanyes les eleccions al teu país cada vegada que n'hi ha, quan guanyes a gran part de les comarques de forma regular i quan ets la primera força en nombre de regidors, també de forma regular, -la qual cosa vol dir que obtens un suport important a totes i cadascuna de les localitats del país; quan es donen totes aquestes circumstàncies, Convergència i Unió pot tenir un problema de lideratge, pot tenir un problema de comunicació, pot tenir un problema de disseny de campanya electoral, tots tres alhora o d'un en un. Però un detall més cert encara: amb tot el que he dit, no ens cal canviar de dirigents, sinó treballar més, més seriosament encara, afinar més, comunicar una mica millor el nostre projecte i no tornar-nos -com voldrieu- bojos. Tenim les millors eines i uns dirigents ben capacitats. Cal perfilar, si de cas, els detalls, per evitar que el que ha passat -guanyar i no governar, en primer lloc; no ser capaços d'establir aliances fermes, en segon lloc- torni a passar.
Ja hi tornem a ser. Les negociacions de Turquia per entrar a la Unió Europea tornen a passar per un moment delicat, i el Govern de RODRÍGUEZ ZAPATERO torna a treure del calaix l'Aliança de Civilitzacions i aprofitant "que el Pisuerga pasa por Valladolid" aprofita per manifestar el seu total recolzament a la idea de l'ingrés del país otomà a la Unió Europea. Per què havent dissenyat com ha dissenyat la Comissió Europea -amb el recolzament, per cert, del Consell de Ministres on s'asseu el corresponent Ministre del Govern ZAPATERO- una nova política de veïnatge de la Unió Europea, que permetrà a països com el Líban, Jordània, el Marroc, Israel, Armènia, Moldàvia, Geòrgia o l'Azerbaidjan -i alguns altres que em deixo- fins i tot formar part del Mercat Únic europeu, per què existint aquest instrument, un país com Turquia ha d'entrar a la Unió Europea? I més enllà d'aquesta pregunta, crec que cal dir clar que ens equivoquem, i el president ZAPATERO s'equivoca, si per justificar la possible adhesió de Turquia a la Unió Europea ho fem en termes de que fóra interessant una acció en aquest sentit per desactivar el xoc de civilitzacions. La Unió Europea no ha de ser instrument de res menys pel què serveix i ha de servir. No ha de ser instrument de res més. Tampoc de l'Aliança de Civilitzacions. El raonament és gairebé tant peregrí com aquest d'en CAROD al llarg del cap de setmana, justificant les seves apostes polítiques i les del seu partit en base a la idea de que un Govern que conjumina independentistes i socialistes espanyols -en un reconeixement implícit de quina mena de país té el cap la persona a qui Esquerra farà president de Catalunya- impossibilita la crítica des de determinats sectors de la política espanyola que s'haurien de veure identificats amb aquest Govern en la persona, precisament, del seu president. Si no fos perquè en CAROD està convençut que amb aquest raonament n'hi ha prou per aclarir les coses al poble català -la qual cosa vol dir que tindrem un vicepresident que està convençut que el poble català és idiota-, n'hi hauria per esclafir de riure. Fent el sil·logisme, aleshores no tindrien cap mena de fonament les furibundes crítiques llençades contra Convergència i Unió per pactar en el seu moment amb el Partido Popular, perquè de fet, conjuminar espanyolisme i nacionalisme és la combinació ideal per evitar aquella mena de crítiques que des d'Esquerra es feren a CiU. Bé, tornant a Turquia i l'Aliança de Civilitzacions. Per en ZAPATERO el raonament és el mateix. Si Turquia s'incorpora a la Unió Europea, la Unió Europea deixarà de ser percebuda com una entitat política "occidental" i, per tant, estarà en unes altres condicions per fer de mediadora i actuar en el concert internacional. Llàstima que per tal què es donin les condicions per fer de Turquia un Estat membre, la Unió Europea hagi de deixar de ser el que és de manera que, quan Turquia en sigui membre de ple dret, li serà impossible -a la Unió Europea- actuar al concert internacional, i només podrà exercir com un mercat únic molt gran. Justament, i aquí ens trobem la gran paradoxa, allò que més desitgen aquells que menys volen una Europa política forta: en BUSH i els Estats Units, en BLAIR i el Regne Unit. En José María AZNAR. Ves per on a qui li està fent el joc el nostre simpàtic bambi!
Per escriure sobre els resultats electorals i les posteriors aliances de govern em cal un temps que de moment encara no tinc. Prometo, però, no deixar passar gaires dies sense abocar al bloc el que porto pel cap.
Hi ha una qüestió sobre la què, però, aprofito un moment lliure ara per dir-hi la meva. Ja he sentit un parell de comentaris i he llegit un parell de notícies on els membres del renovat tripartit –ells, com sempre, intenten fer-nos trampa i rebatejar-se amb el nom aquest de l’Entesa- pontifiquen sobre el mal perdre de Convergència i Unió i de l’Artur MAS i en DURAN.
Primer, el seu pacte és legítim. Tant legítim com la nostra decepció. El seu pacte els alegra. Tant, com a nosaltres ens dol. Però si ells tenen la legitimació que els dóna la llei per fer el pacte que fan, i si ells tenen tot el dret del món a sentir-se feliços, mira per on, Convergència i Unió i els seu líders tenen tot el dret del món a enfadar-se. Tenen, tenim, tot el dret del món a deixar de recolzar a qui considerem que no ens té en prou estima. Tenim tot el dret del món a posar en dificultats aquells candidats que d’aquí a uns mesos necessitaran, potser, dels vots dels regidors de Convergència i Unió. I sí, potser sí. Potser això és no saber perdre. Però hi tenim tot el dret.
Segona i darrera cosa. El 2003 en MARAGALL va guanyar en vots. En MAS, en escons. Hi havia debat teòric. Teòric, perquè políticament qui guanya les eleccions, és qui té més escons al Parlament. Però el que vull dir és que el 2003 hi havia debat teòric. Enguany no hi ha debat teòric possible. Només ha guanyat les eleccions en MAS. Les haurien guanyat els partits del tripartit si haguessin anunciat amb anterioritat a les eleccions la seva voluntat de seguir governant junt. Però no essent aquest el cas, el guanyador només té un nom.
Fem un petit exercici de ficció, i ja acabo. Diumenge 14 de març de 2004. Deu de la nit. El Ministre de l’Interior anuncia els resultats de les eleccions generals espanyoles. Guanyador: el PSOE, amb 164 diputats i 5 punts de diferència sobre el PP, amb 148 diputats.
Divendres 19 de març de 2004. Roda de premsa de Convergència i Unió en la què s’anuncia que Convergència i Unió ha decidit recolzar amb els seus 10 diputats el Partit Popular, conjuntament amb el PNB (7 diputats), Esquerra Republicana de Catalunya (8 diputats), Coalición Canaria (3 diputats). Mariano RAJOY, pertant, es converteix en president del Govern espanyol.
Què diria el senyor MONTILLA? Què diria el senyor ZAPATERO? Què dirien els mitjans de comunicació del Grup PRISA? Doncs això.
Una darrera notícia a comentar. No surt a tots els diaris, i en algun dels que surt, tampoc es tracta la notícia com entenc que caldria haver-la tractat.
Ahir, al Palau Blaugrana, el PSC celebrava el seu míting final, amb la presència de ZAPATERO. Un dels periodistes que pretenia seguir el desenvolupament de l’acte, com va seguir el míting de Badalona de Convergència i Unió, era en Martxelo OTAMENDI, director del diari basc Berria, i processat per l’Audiència Nacional arran del tancament del diari Egunkaria.
Doncs bé, el Sr. OTAMENDI va ser retingut durant més d’una hora per agents de paisà de la policia nacional, que es van quedar còpia de totes les notes que aquests dies, exercint el periodisme de campanya, OTAMENDI havia anat prenent.
La Vanguardia ho tracta a les planes de política, però ben allunyat de les planes dedicades a l’esdeveniment on es van produir els fets.
El Periódico no en parla, directament. Per què? El Periódico n’hauria parlat si el responsable de l’acte o de la policia fos el PP, però essent com és el PSC responsable de l’acte i en ZAPATERO responsable de la policia, per quina raó denunciar un abús d’aquestes característiques? Periodisme objectiu, en dic d’això.
L’AVUI en parla, en parla en profunditat, a la segona plana de política, com a peu de plana de la crònica sobre el míting del PSC.
Que cadascú en tregui les seves conclusions...
Suposo que si tots els diaris parlen encara avui de campanya jo dec poder dir-hi la meva, malgrat que estrictament avui sigui la jornada de reflexió.
Un titular en especial em crida l’atenció. En ZAPATERO, intentant ajudar en MONTILLA, deixa anar –i La Vanguardia així ho recull en la seva edició impresa- que en “MONTILLA es LULA”, en referència a la recent victòria del president brasiler a les eleccions del seu país.
Un primer comentari: en MONTILLA podrà ser en LULA –cosa que tampoc acabo de veure clara-, però Catalunya no és Brasil.
Un segon comentari: si en MONTILLA fos en LULA, això voldria dir que té un munt d’assumptes de corrupció amagats sota la pàtina de la política social?
Un segon titular, que lliga amb el primer, és clar. “MONTILLA se postula como presidente de los trabajadores”.
Un primer comentari: és clar que en MONTILLA deu voler assemblar-se a en LULA. Ara que s’ha carregat l’ànima catalanista del PSC, només li cal canviar el nom del partit, i anomenar-lo Partit dels Treballadors. Així encara seria més LULA...
Un segon comentari: ja n’hi ha prou de la cançó aquesta de que “ara és l’hora de tots els catalans”, “seré el president dels treballadors”, etc etc. Que potser en PUJOL no va ser el president de tots els catalans? Que potser amb els Governs de Convergència i Unió els anomenats “treballadors” van estar mal tractats i les seves possibilitats de progressar es van veure truncades?
Un tercer comentari, en forma de preguntes: algú es creu encara això de que el món, la societat, es divideix entre “treballadors” i “empresaris”. Si és així, algú em pot dir què és exactament “treballador” i què és exactament “empresari”? Algú em pot per què un “empresari” no és “treballador”?
Vull dir que jo em considero “treballador”, tècnicament ho sóc, perquè sóc assalariat i treballo per a un tercer, però no em considero un “treballador” com els que en MONTILLA té al cap quan parla de “treballador”. I una darrera pregunta: els “treballadors” que en MONTILLA té al cap quan parla de “treballadors”, els agrada que els diguin qui serà el “seu” president i qui no?
Aquests “treballadors”, aquest concepte de “treballador”, que és el mateix que va fer la Revolució Russa (no la de finals del segle XX, sinó la de principis!), encara existeix avui en dia? Hi ha classe “treballadora”?
Els “treballadors” de Cornellà de quan en MONTILLA va començar a ser-ne alcalde, segueixen sent la mateixa classe de “treballadors”? Els fills d’aquests “treballadors” segueixen responent a la dialèctica de classe marxista, o viuen en una altra societat, més complexa, amb molts més matisos, que la simple separació entre “treballadors” i “empresaris”?
De tots els recursos dialèctics que el PSC ha posat en campanya –que val a dir que tampoc han estat gaires- el que sembla que ha quatllat més és aquest que diu que l’Artur MAS és un prepotent i un arrogant.
Però que ens hi hem de casar, amb l’Artur? A partir d’aquí, jo em faig la següent reflexió. L’Artur, sigui o no arrogant o prepotent, està o no preparat per dirigir el país? Perquè aquesta segueix sent la pregunta que es posa als catalans a sobre la taula! No es tracta de NO votar aquell candidat que és així o això, sino de votar A FAVOR d’aquell candidat i aquella força política amb capacitat per governar el país!!
Per tant, com gairebé sempre, el PSC ens intenta fer trampa. Ens intenta confondre. Si en MAS és o no prepotent és quelcom subjectiu. I aquí del que es tracta és de decidir qui ens pot governar millor. Vull dir que jo ara podria dir que en MONTILLA em sembla avorrit o poca cosa. I això no tindria res a veure amb el què es jutja l’1 de novembre. Perquè sent prepotent o avorrit, o avorrit i prepotent, del què es tracta és si s’està o no preparat per dirigir el país.
I què cal per dirigir el país? A mi em sembla clar: preparació, agilitat mental, idees clares i amor al país i a la seva gent. Cal que digui qui compleix i qui no compleix?
No he parlat del debat de l’altre dia, i aprofito ara que els cotxes de Fòrmula 1 van donant voltes i voltes per a fer-ho.
Així com el debat a 5 sobre l’Estatut el va guanyar rotundament l’Artur MAS –la qual cosa no era normal d’un debat a 5-, aquest Convergència i Unió el va guanyar perquè va ser la única força política que va posar sobre la taula propostes concretes –que la resta es van dedicar a rebatre constantment, sense presentar les seves-.
Però seria enganyar-nos si diguéssim que els demés hi van perdre. Només un candidat va sortir malparat del debat: en MONTILLA. Més enllà del què digués, el fet d’haver de llegir el perjudicava cada vegada que prenia la paraula.
La resta, cadascú va escenificar el què d’ell esperava la seva clientela, i poca cosa més.
Bé, sí, en CAROD fent de pare de la pàtria, au desu de la melée. Vaja, com si el tema –les eleccions- no anés amb ell.
L’amic MONTILLA promet més hores de metro. No dic que estigui malament. De fet, pel jovent de l’àrea metropolitana el metro suposarà –en moltíssims casos- l’alternativa al cotxe a l’hora de sortir de marxa, amb tot el que ens estalviarem.
No faré com en PIQUÉ, que feia veure que això del metro és cosa de l’Ajuntament de Barcelona. Com bé va dir en MONTILLA, la gestió del metro correspon bàsicament a la Generalitat de Catalunya. Però a partir d’aquí, un parell de comentaris.
Primer, si la gestió del metro correspon a la Generalitat de Catalunya, i és així, per què en Joan CLOS i el PSC feien campanya a les municipals del 2003 fent publicitat de la Línia 9 del Metro que estava fent la Generalitat? Per què s’ho feien seu? La pregunta és retòrica perquè clara és la resposta: perquè sempre que poden fan trampa. Com trampa intentava fer en PIQUÉ dient a en MONTILLA que això de les 24 hores del metro ja ho podien haver arreglat havent governat 28 anys l’Ajuntament de Barcelona.
Segon, si bé és cert que la gestió del metro correspon a la Generalitat, sí que és cert que l’Ajuntament de Barcelona i els Ajuntaments de les poblacions on arriba el metro, mai, ni abans ni ara, havien plantejat mai que el metro funcionés les 24 hores.
I tercer. Tot plegat està molt bé, però és un reflex de quin és el país que té al cap el senyor MONTILLA, de quin és el país que té al cap el PSC. Fins on arriba el metro? I amb la resta de catalans què passa? És important la proposta? No ho dubto. És prou important com per a què ocupi el missatge propositiu d’un dia de campanya? Això ja no ho sé tant, perquè al cap i a la fi és una qüestió que afecta bàsicament la ciutat de Barcelona i alguns barris d’algunes poblacions (poques) de l’àrea metropolitana.
Ja ho he explicat altres vegades. No suporto la gent que s’enganya al solitari. Són gent tramposa. Gent de la que no et pots refiar. Tothom es pot equivocar, i és clar que sí! Però les persones de debò, quan s’equivoquen en són conscients i procuren aprendre de l’error.
Però com pots ser conscient de l’error si, fins i tot quan saps que has errat, procures mirar cap a un altre costat?
Tot això ve a tall de l’enquesta que avui he vist que en CAROD (remarco que en relació al 2003 aquest partit ha perdut pel camí el ‘Republicana’ i el ‘de Catalunya’) té penjada al seu web.
La pregunta és concreta: “Creieu que la gestió del Govern després de l’expulsió d’Esquerra ha estat...”
Qui vol participar-hi pot optar per escollir d’entre quatre respostes:
- Igual que quan Esquerra era al Govern.
- Inexistent. Des que Esquerra va ser expulsada només s’ha fet campanya electoral.
- Dolenta en les àrees que no gestionava Esquerra, i bona en les altres
- Des de l’expulsió de CAROD el Govern va quedar coix
Primer consideració: en CAROD no considera la possibilitat de que sense Esquerra al Govern les coses hagin pogut anar millor. I el cert és que millor no han anat les coses. Però una cosa és pensar això, i l’altra, a un enquesta, impedir que qui pensa que les coses han anat millor ho pugui expressar.
Segona consideració: la tercera opció no s’entén. A les àrees que no gestionava Esquerra, amb la marxa d’Esquerra del Govern, les coses han anat pitjor, i a les altres àrees –és a dir, les que gestionava Esquerra- les coses han anat bé? O bé vol dir que en les àrees que Esquerra havia gestionat les coses ara havien anat malament, i que en canvi en la resta d’àrees les coses havien anat bé? Jo no ho entenc de cap manera.
Tercera consideració: que entenc perfectament i em fa basarda. Una possibilitat és considerar que la personalitat d’en CAROD sostenia tot el Govern i que, a partir de la seva marxa, tot va anar pel pedregar. Però qui ha fet aquesta enquesta? La dona d’en CAROD? Em sembla un insult a tota la gent d’Esquerra que es va quedar al Govern i va seguir treballant –tant bé o tant malament com van saber- pel país o pel partit. Què en deu pensar en BARGALLÓ quan entra la web del seu candidat i veu això? O l’HUGUET... O en VENDRELL...
Quarta consideració, i darrera. Lligant amb el principi: no m’agrada la gent que es fa trampes al solitari. I aquesta enquesta és, básicament, això: fer-se trampes al solitari.
Què tenen en comú Xipre, Malta i l’Estat espanyol? Que són els únics Estats els Parlament dels quals no té representant permanent davant el Parlament Europeu.
Amb això del DVD passa allò que tothom creu que encerta amb l’anàlisi, i així la gent de Convergència i Unió no ens amagarem del debat, perquè creiem que l’hem encertat de ple, i la resta entenen que amb el Confidencial CAT hem fet la patinada definitiva i, pertant, seguiran tocant la mateixa cançó al llarg de la campanya, amb TV3 fent els coros.
No caiguem en un parany, sobre l’actitud de TV3 en tot això. Qui decideix fer o deixar de fer –en relació a possibles demandes contra CiU- és el Consell d’Administració, dominat pels partits del tripartit. Els mateixos partits als que TV3 no posa cap problema per cedir-los imatges pròpies. Per tant, no caiguem al parany de considerar TV3 com quelcom aliè a la “batalla”, perquè no ho és d’aliena.
Dit això, entre tempesta i tempesta pel DVD, MONTILLA i els seus no perden ocasió d’intentar enfrontar la societat catalana. Avui llegia a La Vanguardia que si CiU guanya vindran mals temps per la relació amb Espanya. MONTILLA i els seus segueixen convençuts que per aquest camí recolliran tots els vots que voten RODRÍGUEZ ZAPATERO a les espanyoles.
De moment han provat de llençar el debat sobre el lloc de naixement dels candidats. AIGUA.
Després, van voler aprofitar el tema del cara a cara per posar sobre la taula, com si fossin en VIDAL-QUADRAS, la qüestió de la llengua, i un inexistent conflicte català – castellà. AIGUA.
Ara, ja no hi ha intent de divisió. Directament acusen CiU de que si ocupem el govern de la Generalitat, la relació amb Espanya anirà de mal en pitjor. AIGUA. I mentrestant, van repetint ara sí ara també que CiU pactarà amb el PP. De moment, ahir en MONTILLA deia que avui, dimarts, CiU votaria amb el PP en contra dels Pressupostos de RODRÍGUEZ ZAPATERO. Mala sort, Pepe. CiU ha aconseguit amb la seva pressió parlamentària anar una mica més enllà. I no votarem amb el PP. AIGUA, DE NOU.
M’estic llegint alguns dels programes electorals dels partits catalans, i el cert que n’hi ha per llogar-hi cadires. Bé, per ser rigorosos, hi ha parts de programes que són per donar volteretes.
Per exemple, Esquerra parlant de polítiques de seguretat, diu:
“Des d’Esquerra defensem l’existència d’una policia civil (i jo dic, que resulta que els Mossos d’Esquadra són una força militar, ara?), professional (que hi ha un sistema de lleves per engrandir la plantilla dels Mossos i jo no me n’he assabentat?), descentralitzada (em sembla a mi que allí on s’han desplegat, el model dels Mossos és el d’una policia descentralitzada) i democràtica (volem una policia partidària de la democràcia? Diguem aleshores que volem una policia demòcrata; volem una policia lligada als elements democràtics del sistema? Ja la tenim, i pertant és una obvietat; volem una polícia estrictament democràtica? Serà la primera policia que escull els seus caps mitjançant les bases, i que pren les decisions en Assemblees...) d’acord amb les necessitats del territori (si es tracta, com es tracta, d’una policia descentralitzada, la qüestió és òbvia) i sota el comandament de la Generalitat (la qual cosa em referma que el que volem és una policia demòcrata, partidària de la democràcia i respectuosa de la mateixa, i no una policia democràtica, que seria incompatible amb l’afirmació ex ante sobre qui la comanda)”.
Quin paràgraf, mare de Déu!! Qui ha escrit aquest programa?
Ja torno a ser aquí. Perdoneu l’absència, però els problemes informàtics són l’únic obstacle seriós per mantenir viu un bloc...
Acabo de llegir a La Vanguardia que la cimera de ministres de la vivenda de països de la Unió Europea que havia de celebrar-se la setmana entrant a Sabadell ha estat suspesa. Aquesta vegada no hi té res a veure l’aeroport de El Prat, ni la suspensió es deu a motius metereològics. La suspensió s’explica per “por a incidents per part de col·lectius okupes i antisistema.
Així d’entrada, a un que és mal pensat li ha vingut de seguida al cap que alguna cosa a veure hi devia tenir el fet que la cimera estigués programada en plena campanya electoral catalana, i la por del Govern de la Generalitat no tant als incidents, sinó a la repercusió que els incidents puguessin tenir sobre la campanya i les eleccions.
Però no és que un sigui malpensat, no. És que les coses van per aquí i no se n’amaguen. La notícia continua i més avall, al darrer paràgraf, s’hi diu textualment, “‘a punto de comenzar la campaña, cualquier acto, cualquier incidente obtendría una repercusión mediática inmediata y amplificada y eso es lo que proponemos que se reflexione’, ha confesado una fuente del gobierno catalán”. S’han de tenir quadrats!!
La seva laxitud davant els grups okupes i antisistema durant anys i anys, a Barcelona, i fora de Barcelona, en aquelles localitats per ells governades, ens ha portat a la situació actual. I ara, per evitar que vigílies d’unes eleccions que s’endevinen claus hi hagi un pollastre de dimensions europees, per evitar, al cap i a la fi, el seu ridícul com a govern davant de tot Europa, han optat pel “ridícul preventiu”. Amb una diferència: si hi haguessin hagut incidents greus el ridícul l’haurien fet sols i els responsables haurien estat ells. Amb el “ridícul preventiu”, el ridícul li fan fer al país. I el que és més greu, ja veurem quants aplaudeixen la decisió, “per evitar mals majors”, quants la consideren un acte de valentia, quan de fet és una rendició, un acte de covardia, un pas enrere davant els que creuen que amb els cocktels molotov es va més enllà que amb cimeres de la Unió Europea
MONTILLA i el PSC estan eufòrics per la negociació pressupostària, i l’estan comparant amb el Pacte del Majèstic. Evidentment, no per equiparar-ho tot plegat, sinó per evidenciar que ells han superat amb escreix l’esmentat pacte.
Més cínic no es pot ser.
Primer, el Pacte del Majèstic era entre tres forces polítiques diferents, amb projectes polítics diferents, amb diferents idees d’Espanya i amb líders també molt diferents. El pacte pressupostari d’aquesta setmana és entre el ministre SOLBES i l’ex ministre MONTILLA. És a dir, mateix partit, mateix projecte, mateix líder.
Segon, el Pacte del Majèstic suposava que Convergència i Unió arrencàvem de l’Estat determinats compromisos pressupostàris a canvi del seu suport parlamentari. El pacte pressupostari SOLBES-MONTILLA només suposa que el Govern del PSOE arrenca de l’Estatut determinats compromisos pressupostaris.
Tercer, han passat deu anys del Pacte del Majèstic i, entremig, Convergència i Unió ha estat clau per a pactar un nou sistema de finançament –el 2001- i un nou Estatut, amb un altre nou sistema de finançament. Per tant, hi ha més recursos a l’abast ara que no pas el 1996. Per tant, comparar xifres absolutes del 1996 i del 2006 és molt cínic.
I jo no vull pel meu país algú que no només pretén enredar-me, sinó que per a fer-ho s’enreda a ell mateix. No vull que em governi algú que es fa trampes al solitari, que no hi ha res més estúpid que això.
Les enquestes segueixen en la línia mantinguda durant tot el mes de setembre, que es podria resumir en un aventatge clar –no substancial- de Convergència i Unió, així com una clara tendència a favor d’un canvi de govern a Catalunya.
MONTILLA i companyia ja han manifestat que, en qualsevol cas, amb les enquestes a la mà també els surten els números, ja que no els importaria reeditar el tripartit –fòrmula de govern que cada setmana surt més malparada a les enquestes-.
En DURAN i en MAS ja han manifestat que no val a badar, i que refiar-se ara seria el pitjor que es podria fer. Des de Convergència i Unió, i les manifestacions d’uns i els silencis d’altres reforcen les tesis nacionalistes, es dóna per fet que si no s’obté un resultat que impedeixi el tripartit, hi haurà tripartit i, en conseqüència, demanen ara sí i ara també un resultat contundent.
Malgrat tot plegat, el darrer racòmetre –que en línies generals no canvia la tendència- si que mostra unes dades que valdrà la pena analitzar en les properes setmanes.
Per un costat, el percentatge d’enquestats que s’inclina per un govern en solitari de Convergència i Unió sembla que es consolida al voltant del 17%, mentre que l’aposta pel tripartit va a la baixa i en tres setmanes ha passat del 18,6% al 15,8%. En canvi, les combinacions de govern en les que CiU és present semblan estabilitzar-se al voltant del 43%, mentre que les combinacions de govern en les que el PSC és present se situen per sobre del 49%. Tot i que això s’explica perquè el PSC pot formar govern amb tots els partits de l’arc parlamentari menys el PP, i a més compta amb la possibilitat de formar un tripartit, mentre que CiU pot formar govern amb tothom menys amb ICV, però no té a l’abast altra forma de govern a l’estil del tripartit.
Bé, deixant al marge aquestes dades, n’hi ha una altra que també cal analitzar com evoluciona en les properes setmanes. Així com el percentatge de gent que es manifesta a favor del canvi ha crescut setmana rera setmana, quan es fa elegir entre en MAS i en MONTILLA, en aquesta darrera setmana aquest darrer sembla que recupera terreny, i en MAS perdria 4,9 punts (o en MONTILLA els recuperaria, tant li fa). Alhora, pel que fa a la preferència de vot, el PSC pujaria 6 centèssimes (de 27,64 a 27,7), mentre que CiU baixaria 2 dècimes (de 36,61 a 36,41). Moviments, doncs, molt lleugers.
Doncs bé, ja veurem per on van els trets la setmana vinent. De moment, si al racòmentre hi afegim l’anàlisi de les enquestes de El Periódico (21/9/2006) i La Vanguardia (24/9/2006), veurem que les forquilles ballen entre 50 i 53 per CiU, entre 37 i 41 pel PSC, entre 19 i 21 per ERC, entre 12 i 14 pel PP i entre 9 i 13 per ICV.
Un panorama que, en qualsevol dels casos, permetria aritmèticament la reedició del tripartit. Altra cosa és que hi ha d’allò del “pacte del tabac” i demés. Però això ja és política ficció.
Ara ja estem en campanya, perquè això de la precampanya és un eufemisme. La única diferència –entre campanya i precampanya- és que després de la nit del 15 d’octubre els carrers apareixeran plens de banderoles i tanques publicitàries on els líders polítics demanaran explícitament el vot, mentre que ara hi ha menys banderoles i menys tanques, i no ens demanen explícitament el vot. Vaja, que la diferència és com la que hi ha entre el 31 de desembre i l’1 de gener i el 31 de març i l’1 d’abril: la cerimònia i la litúrgia, i poca cosa més.
Deia que ara ja estem en campanya, i els partits s’han posat a “escoltar la ciutadania”. Si entreu als diferents llocs webs dels partits polítics catalans, pràcticament tots tenen una bústia de propostes. Un lloc on “s’escolta la ciutadania”.
I aquí tinc un dubte. Els líders polítics, els partits polítics, en quin sentit han d’escoltar la ciutadania? Em sembla una qüestió cabdal.
Escoltar-la –és a dir, bàsicament, fer enquestes- per saber per on va la societat i llençar missatges que aquest pugui “comprar” és liderar el país? Perquè és això el que molts líders i partits fan. Escolten per posicionar-se de manera que la seva posició i la de la ciutadania no difereixin gaire.
Però potser aquest exercici d’escoltar la ciutadania hauria de ser diferent. Els partits polítics, els líders polítics de debò, han de voler canviar el món, el que els envolta. I aquest “canviar el món” –no confondre amb allò de “moure el món”- s’ha de fonamentar amb una idea més o menys clara de com es voldria el món que es vol canviar. I pertant, les propostes programàtiques també haurien de tenir un cert component de “canviar el món”, un component que dificilment extreurem d’escoltar estrictament la ciutadania.
Ara bé, és fonamental escoltar la ciutadania per tal de poder proposar aquelles idees que volen anar canviant el món de manera que siguin comprensibles per a la majoria i aconsegueixin el seu recolzament.
Liderar un país no deixa de ser com anar al davant d’un grup d’amics en una excursió amb cotxe. Qui va davant hi va –generalment- perquè és el que “sap on va”. Si el que va davant, agafa la carretera, posa la cinquena i surt corrent, el més fàcil és que ningú arribi amb ell i tothom es perdi. En canvi, si el que va davant va mirant el retrovisor –escoltar la gent- tots plegats acabaran arribant a destí.
És en aquest sentit que parlava abans d’escoltar la gent. No tant per posar-nos darrera la gent, escoltar, i proposar el que la gent vol sentir, sinó per posar-nos al davant i liderar el país cap a una situació de major benestar per a tothom. Aquesta ha de ser la feina d’un polític que es precïi.
Un darrer exemple: si els líders de les principals democràcies europees després de la II Guerra Mundial haguéssin actuat a cop d’enquesta –és a dir, posant-se darrera, i no davant, de la seva ciutadania- mai s’hauria creat la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer i la Comunitat Econòmica Europea, precursores de la Unió Europea. Perquè escoltant la ciutadania mai haguessin escoltat la proposta de compartir el carbó i l’acer entre França i Alemanya. Mai. Aquests dirigents volien canviar el món, i van decidir que per a què no hi tornés a haver una guerra europea, es feia imprescindible compartir allò pel què s’enfrontaven. I així ho van fer, tot explicant a la seva ciutadania –i convencent-los- de les bondats de l’invent.
Això és liderar. I per liderar cal escoltar. Però escoltar és només una part del liderar.
En MONTILLA fa trampa quan posa Suècia com a exemple de democràcia en la què el partit més votat –el socialdemòcrata- anirà a l’oposició perquè no pot reunir prou suport parlamentari per a la investidura del primer ministre.
I fa trampa perquè en aquestes eleccions, a Suècia, hi havia clarament dos blocs que s’enfrontaven, on cada partit ja havia definit per endavant a quin dels dos grans partits donaria suport parlamentari.
No és el cas de Catalunya, on partits com Esquerra es resisteixen a manifestar la seva posició al Parlament després de les eleccions, amagant al ciutadà unes intencions que potser fins i tot no tenen definides a hores d’ara (i no sé què és més greu, si amagar al ciutadà les teves intencions o no tenir-les definides a hores d’ara).
Per tant, reclamar als partits que es manifestin sobre la seva actitud després de les eleccions és legítim. Tant legítim com que en MONTILLA cregui que en té prou amb perdre per un marge suficient de vots que li permeti “sumar recolzaments” per tal de ser investit president.
Jo, sincerament, prefereixo la gent que en aquesta vida surt a treure nota, no pas aquells que surten a veure què els falta per l’aprovat.
En certa mesura, tot plegat és com el Barça. Convergència i Unió podria aspirar a guanyar i prou. I entenc guanyar per governar el país. Però Convergència i Unió aspira a guanyar i jugar bé. I guanyar i jugar bé és fer un molt bon resultat i governar en solitari, encara que sigui en minoria. És un gran repte, cert. Però guanyar i jugar bé també ho és.
Ah, i que quedi clara una cosa: Convergència i Unió no defuig els governs de coalició per l’afany de governar en solitari. Convergència i Unió defuig els governs de coalició en les condicions actuals per, entenc, les següents raons: primera, hi ha partits que no en volen ni sentir parlar (ICV); segona, hi ha combinacions que no tindrien sentit a menys que estiguéssim en una situació gravíssima (sociovergència); tercer, hi ha partits (Esquerra) que han demostrat de forma fefaent que són incompatibles, avui per avui, amb l’acció de govern; i quart, hi ha un partit que ha pretès guanyar vots a costa de la convivència a l’interior de Catalunya i entre Catalunya i la resta d’Espanya.
En CAROD ahir deia el que deia i afegia que l’Artur MAS havia de dir amb qui governaria, incloent entre les possibilitats un govern amb el Partit Popular. Si les coses segueixen per aquest camí (el Sr. ZARAGOZA, acompanyat pel fantàstic Sr. FERRAN s’està convertint en un expert en aquest tema) de vincular constantment l’Artur MAS i Convergència i Unió amb el PP començaré a pensar que els líders i caps d’aparell de l’esquerra d’aquest país necessiten una visita urgent i inaplaçable a l’otorrinolaringòleg perquè són sords de mena. En MAS i en DURAN ho poden dir més alt i poden emprar un llenguatge diferent per dir-ho, però no ho poden dir més clar: NO HI HAURÀ PACTE DE GOVERN NI D’INVESTIDURA amb el Partit Popular. No voler-ho entendre entre ja en el camp de la malícia.
Es va confirmant la línia argumental que exposava fa un parell de dies: Esquerra ja dóna per fet que les enquestes que van sortint aquests dies (El Periódico, avui; el Racòmetre, dilluns passat, i cada dilluns) són fiables –que no vol dir que l’encertin, eh?-. Però Esquerra, en PUIGCERCÓS l’altre dia i en CAROD ahir (surt publicat a l’AVUI d’avui), està dibuixant el perfil del seu discurs de campanya a partir d’aquestes enquestes o d’altres, internes, però que els deuen donar resultats similars.
Només així s’entenen les declaracions d’ahir d’en CAROD, en les que adment “que el pes del resultat de l’1-N serà bastant definitori (...) si l’electorat s’expressa amb claredat”. Així, Esquerra segueix modificant –o intentant modificar- la seva posició de cara a poder presentar-se davant de Convergència i Unió el 2 de novembre proposant un Govern de coalició que sigui més estable que un Govern en solitari i minoria d’Artur MAS. Seria, de fet, la única opció que li quedaria a Esquerra per poder retornar al govern.
Però malgrat que a determinats sectors de CDC no els importaria un govern d’aquestes característiques, el cert és que Convergència i Unió sempre ha tingut com a objectiu –i aquesta vegada també- configurar un bon Govern per a Catalunya i, un Govern amb l’Esquerra d’en CAROD i en PUIGCERCÓS és qualsevol cosa menys un bon Govern. D’això en poden donar fe en MARAGALL, en NADAL, l’intel·ligent, decent però inútil (en el sentit de no ser d’utilitat al Govern) d’en SAURA.
En Joan FERRAN és un dels meus socialistes preferits. Als seus articles a l’e-noticies, ja que no veig que n’escrigui enlloc més –i no m’estranya- sempre en diu una de grossa i, sobretot, sempre fa palès que més que socialista és sectari de mena.
Fa uns dies l’Artur MAS va anunciar que si ell guanyava les eleccions procuraria que la Televisió de Catalunya emetés durant unes hores en anglès, per tal de facilitar la transformació de Catalunya en una societat trilingüe, on l’anglès sigui quelcom assumit com a natural. Vaja, el mateix que fa anys que fan els països escandinaus!
Doncs al Joan FERRAN això no li ha acabat de semblar bé, i publica avui un article on ell, tot divertit, col·loca a l’Artur MAS l’etiqueta d’anglòfil –com si això fos dolent-, es refereix a ell com el “reiet Artur” –sense que sigui estrictament necessari- i considera ridícula la proposta, col·locant-la al nivell de la que el mateix MAS va fer fa tres anys en relació a la seleccions nacionals catalanes, quan va dir allò –que sí que era una sobirana tonteria- de que els esportistes catalans podrien enquadrar-se amb la selecció andorrana.
El que proposa Convergència i Unió és el que ja es fa a Flandes –on tota la programació és en versió original subtitulada, ja sigui la versió original en anglès, danès, català o japonès-, Holanda, Portugal, els països escandinaus, ja esmentats. Vaja, els països on a partir d’una determinada generació l’anglès ja no és un mèrit sinó que es dóna per suposat.
Per en Joan FERRAN la proposta és una ximpleria. Manifestant-ho manifesta, alhora, les seves limitacions personals i la seva ignorància de per quins camins transita el món. Però, si us plau, que no els hi ho faci pagar als nostres fills. Que en FERRAN no necessiti l’anglès ni consideri la seva importància és la prova palpable que fa masses anys que viu de la “moma” i que no li ha calgut sortir al món a guanyar-se la vida.
BENET XVI ja ha estat considerat per Al Qaeda a l’Iraq com a persona “condemnada”. Venint de qui ve la condemna és com per a prendre-se-la seriosament. Ja no tant el mateix BENET XVI i els seus equips de seguretat, sinó també la resta de la humanitat.
Sempre tendeixo a relativitzar un xic les coses, perquè enlloc porta el l’actitud contrària. Però aquesta vegada estic preocupat. L’assassinat en mans d’exaltats –fanàtics- islamistes del Papa BENET XVI portaria la política mundial a un escenari perillós per a tothom. Des de la caiguda del Mur i la gairebé inmediata I Guerra del Golf, el conflicte entre el món àrab i Occident va prenent volada. La mort violenta de BENET XVI podría ser un nou assassinat de Sarajevo, un nou cas en la història de gota que vessa el got.
Que Déu, Alà o qui sigui no ho vulgui!
Ja tornem a tenir aquí l’equidistància. És com els torrons. Torna quan hi ha eleccions. En CAROD ja va començar a aplanar el terreny a finals de juny, després de l’èxit d’Esquerra al referèndum de l’Estatut, i aquesta setmana ha estat en PUIGCERCÓS qui s’ha despenjat amb aquelles declaracions que deixaven entreveure que Esquerra no descartava aquesta vegada investir president de la Generalitat l’Artur MAS.
Alhora, i això evidentment no és equidistància, però em va bé pel raonament, en Joan SAURA parla de l’apocalíptic final de Catalunya si s’arribés a donar –que no es donarà- un govern sociovergent, i refermant-se en la idea de que ICV el que vol és reeditar el tripartit sigui com sigui.
Em sembla cada vegada més clar que les enquestes que estan manegant aquests dies els partits polítics deuen anar en la línia del publicat pel Racòmetre. És a dir, una victòria clara de Convergència i Unió combinada, però, amb una distribució d’escons que aritmèticament permetria –encara- la reedició del tripartit.
Què em fa pensar que les coses van per aquest camí?
En primer lloc, començant pel final, que avui la Cadena SER parli de no sé quins contactes d’en FERNÁNDEZ TEIXIDÓ amb la màfia georgiana, aportant com a prova una breu carta de quatre ratlles on l’ex conseller comenta com de bé s’ho van passar sopant la setmana anterior. Molt espantat s’ha d’estar.
En segon lloc, el posicionament d’en SAURA a què abans feia referència. Quina obsessió! Només puc interpretar-ho com un intent de força que Esquerra no entri en l’equidistància.
I Esquerra per què ressuscita ara l’estratègia de l’equidistància? L’equidistància serveix quan no t’has decantat per ningú. Però després de dos anys i mig de govern tripartit, i després d’haver investit president en Pasqual MARAGALL i, tot just fa deu dies, a Barcelona, en Jordi HEREU alcalde, això de l’equidistància no té sentit en clau de captar vot i només el té en clau de conservar-lo.
Per què aquest atac conservador a Esquerra? Perquè tenen coll avall que el famós pacte de La Moncloa entre en RODRÍGUEZ ZAPATERO i l’Artur MAS és la única cosa que pot ser: un pacte de cavallers, no escrit, pel qual si el guanyador de les eleccions catalanes ho és per un ampli marge, el primer partit de l’oposició s’arronsarà d’espatlles en el moment de la investidura, facilitant la presidència del guanyador.
I és per això que interpreto que totes les enquestes deuen anar en la línia del Racòmetre de RAC1. Esquerra intenta posicionar-se per no quedar fora d’un govern liderat per l’Artur MAS. Busca, senzillament, que CiU prefereixi un govern de coalició amb Esquerra a un govern en solitari “permès” pel PSC.
Tot plegat i en resum, si CiU segueix fent bé la feina, potser ni tan sols fa falta que ningú arronsi les espatlles.
Em sembla del tot delirant la notícia sobre la vinculació d’en FERNÁNDEZ TEIXIDÓ amb grups criminals. Per ser més exactes, em sembla delirant la informació que de moment està sortint als mitjans.
Però no em vull centrar amb això, sinó amb un altre aspecte. Tothom parla de màfia russa. És com si tot parlant d’un tal ETXEBESTE o URRUTIKOETXEA, la premsa internacional parlés de màfia “espanyola”...
Qualsevol periodista un xic espavilat hauria de saber que un cognom com el de TETRUASCHVILI és caucàsic, en concret georgià. I Geòrgia no forma part, ni de lluny, de Rússia, encara que sí que va formar part si us plau per força de la Unió Soviètica, que no és ben bé el mateix.
No trobo adjectius per a qualificar l’article d’avui a l’e-noticies d’aquest personatge que es fa dir Uriel BERTRAN.
L’Uriel és d’Esquerra. L’Uriel és diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra. I l’Uriel és Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra.
L’Uriel titula el seu article “Pregó en castellà: sou uns provincians”, en relació a la decisió de l’Ajuntament de Barcelona d’encarregar el pregó de les seves festes a l’escriptora gaditana Elvira LINDO, a qui jo desconec i que pel què sembla el seu mèrit consisteix en ser columnista del diari EL PAIS.
El debat ja està servit: Barcelona ha de fer el pregó de les seves festes en castellà? Personalment crec que a Barcelona s’hauria de fer el pregó en català, però més important que la llengua del pregó és que només s’hagin contractat tres grups de música en català per a totes les festes.
Però bé, aprofitant l’avinentesa l’amic Uriel carrega la carabina del cinisme i comença a disparar tranquil·lament contra l’Ajuntament, els socialistes i tot el que es belluga, acusant-los d’espanyols, de curts de mires i unes quantes delicadeses més.
S’ha de ser molt cínic per ser militant de l’Esquerra que ha fet Alcalde els senyors MARAGALL, CLOS i HEREU (tot just fa un parell de setmanes) i parlar com parla dels socialismes català i de l’Ajuntament de Barcelona.
S’ha de ser molt cínic per ser diputat de l’Esquerra que ha fet president de la Generalitat de Catalunya en Pasqual MARAGALL i parlar com parla del socialisme català i de l’Ajuntament de Barcelona.
S’ha de ser molt cínic. Però no em sorprèn. L’Uriel va ser prou cínic com per a escriure fa un parell d’anys un article sobre la Constitució Europea al diari AVUI –de tres quarts de plana a quatre columnes- sense ni haver-se-la llegit ni tenir la més mínima idea dels detalls dels què parlava.
Però tant és. Ell és així. Així de cínic, és clar.
Ja he parlat –ja hi comptava- amb en Pep SOLANO. Em diu que no he entès bé la línia del seu editorial, perquè senzillament ell es limitava a constatar que aquells que avui estan atacant BENET XVI eren els qui en el seu moment el propi BENET XVI va defensar en el cas de les caricatures.
Jo li veia, en aquesta constatació, una segona lectura, un més enllà, un, com deia, “qui sembra vents...”. Em diu, en SOLANO, que no és així: me’l crec.
Diu en Josep SOLANO a l’editorial de l’Eurotribune.net d’avui que “és curiós, però, que precisament BENET XVI va denunciar les ‘provocatives’ caricatures del Jylands Posten; ara RATZINGER es víctima dels mateixos que va animar a blasmar contra el diari danès”.
Per ser rigorosos el cert és que SOLANO en tot l’editorial defensa la posició general mantinguda pel Sant Pare a Ratisbona, tot i que no s’està d’esmentar que en la figura de BENET XVI es compleix allò de qui sembra vents...
Però crec que si repassem els discursos de BENET XVI a Bavària veurem que és segur que la posició de RATZINGER no ha canviat ni un pèl. Al costat de la denúncia de la yihad i de l’acusació de que qui defensa Déu amb la violència va contra Déu, al costat de tot plegat, hi ha un altre discurs, que a mi em va semblar important, en el que BENET XVI venia a dir que entenia determinades actituds del món musulmà davant un Occident descregut, cínic i llençat als braços exclusius de la raó i la tecnologia. Aquest discurs és el que fa BENET XVI coherent amb la posició en el cas de les caricatures.
El problema no és, doncs, de la posició de BENET XVI en tot plegat, sinó de la resta d’actors, molt més hipòcrites, que solen jutjar les actituds no per les actituds en sí, sinó per la opinió que tenen sobre qui les manté. Així, part del món que es va escandalitzar per la reacció musulmana davant les caricatures, ara es pregunta “quina una n’ha dit el Papa?”, “qui li mana ficar-se on no el demanen!”, “qui serà ell, que és hereu dels qui organitzaven croades, per parlar de religió i violència”; mentre que part del món que es va escandalitzar per la posició de BENET XVI davant la crisi de les caricatures, ara li retreuen una incoherència que no és tal.
Així és el món, però.
I que consti que al Pep SOLANO me l’aprecio molt, i que la meva crítica vers ell sempre procura ser sana.
Darrerament estic més comentant notícies i idees d’altres que no pas aportant les meves, però les coses van com van.
Entrevista important de La Vanguardia a Cuauhtémoc CÁRDENAS, fundador del PRD (Partido de la Revolución Democrática), el partit que avui lidera –si volguéssim ser rigorosos hauríem de dir mal-lidera- Andrés Manuel LÓPEZ OBRADOR.
El més curiós de tot és el silenci eixordador de l’esquerra europea, espanyola i catalana sobre el que està esdevenint a Mèxic. Algú s’imagina com de fort estarien bramant si el que està fent LÓPEZ OBRADOR ho estigués fent un candidat de la dreta mexicana? Jo ja m’imagino concentracions a la plaça Sant Jaume protestant pels fets, i manifestacions de diumenge a la tarda al parc de la Ciutadella.
En qualsevol cas, em permeto transcriure un breu bitllet de La Vanguardia que acompanya l’entrevista. Diu:
“Cuahtémoc CÁRDENAS ha roto un largo silencio para salir al paso de quienes le acusan de haber
provocado la derrota de LÓPEZ OBRADOR. En declaraciones a La Vanguardia aclara que no participó en la campaña electoral porque el programa tenía poco de izquierda y el entorno de LÓPEZ OBRADOR estaba copado por ex dirigentes del PRI con negro pasado. En una carta a la escritora Elena PONIATOVSKA defiende “el derecho a disentir, a pensar, que cuando se ha impedido condujo a dictaduras, opresión, represión, sectarismos e intolerancia”. A sus 72 años, CÁRDENAS quiere rescatar al partido que fundó en 1989 y que ha abandonado el ideario de la izquierda por haberse apoderado de su dirección un puñado de oportunistas que prefieren diluirlo en un frente amorfo aglutinado en torno al cacique populista”.
A l’entrevista, quan CÁRDENAS és preguntat sobre les raons per les quals va perdre les eleccions LÓPEZ OBRADOR, contesta:
“Por muchas cosas. Faltó una clara candidatura de izquierda, no sólo de palabra, sino también de propuesta y compromiso. Algunos colaboradores de LÓPEZ OBRADOR que se sumaron a la campaña no le ayudaron, más bien le quitaron votos. Varios candidatos del PRD estuvieron en posiciones antagónicas a lo que representan los principios del partido. Hay que agregar que la exclusión en la campaña de buena parte del propio PRD, imposición de candidatos sin presitigio, las palabras de LÓPEZ OBRADOR hacia el president FOX, los ataques a sectores de la población: presentó a todos los banqueros y empresarios como malos. Y, como en cualquier actividad, los hay buenos, malos y regulares.”
I sobre si aprova la conducta de LÓPEZ OBRADOR, que es nega a reconèixer la seva derrota electoral i acaba de proclamar-se “president legítim” de Mèxic, CÁRDENAS respòn:
“Es un grave error, que puede tener un alto coste para el PRD y para el movimiento democrático. Me preocupa la situación actual de enfrentamiento. Posiblemente tendremos enfrentamientos y turbulencias por algún tiempo. Pero confio en que todo se resuelva con apego a la ley.”
(...)
“Hay que respetar las instituciones. El camino del enfrentamiento, de romper y no respetar un orden constitucional, no dará los mejores resultados para el país”.
I, finalment, quan li pregunten que li semblen les paraules de LÓPEZ OBRADOR “al diablo con las instituciones”, respòn:
R: “Mientras haya libertad de palabra se puede decir cualquier cosa”.
LVG: Eso no es cualquier cosa.
R: “No lo es. Se puede decir, pero también hay que asumir sus consecuencias, de lo que uno dice o hace. Un expresión como esa puede quitar o atraer apoyos”.
I, com deia al principi, mentrestant, l’esquerra catalana resta calladeta calladeta i, en petits cercles, encara defensen en LÓPEZ OBRADOR.
De tant en tant ve de gust veure com el Madrid torna a ensopegar amb la mateixa pedra.
De debò, en Santiago BERNABEU era algú sobrenatural? en FRANCO realment es preocupava de com anava la lliga de futbol? O és en Joan LAPORTA qui és sobrenatural?
O són circumstàncies de la vida que fan que en el mateix instant que nosaltres tenim el millor president de la història el més ineptes de la ídem. siguin o vulguin ser presidents del Madrid?
O tot plegat i res alhora.
Continuant amb l’article d’en GRAUPERA, val la pena recordar l’entrevista que li feien fa uns mesos a La Vanguardia al rector de La Sorbona, Jean-Robert PITTE.
Només unes perles, per no entretenir-vos massa:
“He criticat la demagògia d’aquells que haurien de dir la veritat i no la diuen. No es pot obligar a una empresa a contractar. No dir això és confondre als joves. No es pot deixar creure als joves que tenen dret a un lloc de treball i a un contracte indefinit només sortir de la Universitat. Les coses mai han funcionat així. És totalment surrealista, està fora de la realitat de l’economia. Em sorprèn que cap polític ho digui clar.”
“El nostre sistema educatiu és arcaic, inadequat per a les demandes del mercat de treball. A les aules s’imposa una visió falsa de les coses, una il·lusió. Molts professors de secundària, però també de l’ensenyament superior, detesten l’empresa, consideren que aquesta existeix per explotar els treballadors i obtenir uns beneficis escandalosos. És una idea molt extesa a França.”
“Jo estava en contra del moviment de maig del 68. Jo venia d’una família modesta, que va haver de fer un gran esforç per a què jo estudiés. Allò era un moviment de nens de casa bona, de fills de la burgesia, per als quals era molt fàcil fer la revolució. La diferència entre aquell moment i ara és que aleshores era molt fàcil trobar feina, i avui és molt dificil.
“Els estudiants tenen avui un discurs ideològic d’un arcaisme increïble, un discurs arqueomarxista fora del temps. Aspiren a què l’Estat els ho doni tot resolt. Rebutgen el risc, tot el que exigeix un esforç de superació. Molts d’ells tenen vint anys amb una mentalitat de seixanta.”
Bon article, el d’avui a l’AVUI d’en Jordi GRAUPERA sobre el mínim esforç.
Algunes perles:
“abans els genis es mataven a treballar: si avui treballes el mínim, ets un geni”
“Els fins que acompanyen l’esforç avui són l’oci o el consum, no els de la feina feta o les fronteres travessades. Cal treballar el mínim i descansar al màxim. Això és l’èxit d’una vida. N’hi ha prou amb la mediocritat a canvi d’un sou mitjà, seguretat social i unes minses possibilitats de promoció”
Jo ho acabaria lligant amb l’enquesta que fa poc publicava El Periódico, que deia que una gran majoria dels joves d’avui el que volien era ser funcionaris –bé de l’Administració pública, bé de les grans empreses multinacionals-. El que volen, en definitiva, un sou i una feina tranquil·la. Riscos, cap, a poder ser. Els mínims, en qualsevol cas.
Què ens ha portat a aquesta situació? Molt possiblement una esquerra que ha dissenyat el model educatiu dels que ara volen ser funcionaris fugint de tot el que fes olor a l’educació en valors, a la disciplina i a l’esforç, aspectes tots que els recordaven el seu propi trànsit per l’ensenyament a l’interior d’una dictadura de dretes, religiosa, gairebé teocràtica, dura i implacable.
Però que la dictadura fos de dretes, religiosa, gairebé teocràtica, dura i implacable no vol dir que l’educació en valors, la disciplina –ben entesa, és clar- i la cultura de l’esforç siguin pernicioses ni dolentes pels nostres joves i infants.
Però aquesta generació d’esquerres –el PSOE del 82, per entendre’ns-, acompanyats per un centre i unes dretes molt acomplexades que no s’han atrevit a alçar la veu i dir la seva veritat, ens han servit un sistema educatiu que a mesura que ha anat passant el temps ha anat afavorint més i més la llei del mínim esforç.
Treballar i esforçar-se per superar els obstacles que se’ns posen al davant mai hauria d’haver estat considerat traumàtic. Des del mateix moment en què es va considerar que treballar i esforçar-se podia acabar sent traumàtic vam començar a posar les llavors del fenomen que avui en GRAUPERA denuncia.
L’ALCALDE DE TRÍPOLI
Gran entrevista la de La Contra d’avui (13/9/2006) a La Vanguardia. Coincideix, a més a més, amb les conclusions d’un informe d’Amnistia Internacional sobre la guerra al Líban que ve a corregir –bé, crec que el més correcte fóra dir completar- aquell que va fer públic a bombo i plateret a mitjans d’estiu.
A meitats d’estiu els únics que van ésser acusats de crims de guerra van ser els jueus i el seu exèrcit. Avui, Amnistia Internacional ja demana als organismes internacionals que investiguin els possibles crims contra la humanitat per part d’ambdós contendents i, a més, afegeix que Hezbollah ha reconegut haver llançat 4.000 cohets sobre la població civil israeliana amb tota la voluntat de fer-ho.
Deia que coincideixen les conclusions d’Amnistia amb una excel·lent entrevista a La Contra de La Vanguardia a l’alcalde de Trípoli, Rachid JAMALY. Em permeto de transcriure part de l’entrevista perquè aporta un punt de vista del què ha estat orfe la premsa catalana durant tot el conflicte.
Pregunta: ¿Qué sentía más: miedo o indignación?
Resposta: Esto ha sido muy injusto. La excusa para iniciar una guerra era el secuestro de dos soldados israelíes, pero es desproporcionado bombardear todo un país por eso: la guerra causó 1.200 muertos y 40.000 heridos, además de 30.000 hogares derruidos. Está claro que era una excusa.
Pregunta: ¿Cuál cree que ha sido la razón?
Resposta: La de todas las guerras que sufre Líbano. Molestamos. Molestamos a los iraníes, a los israelíes y al proyecto de segregación de religiones y razas en que coinciden a menudo Irán, Israel y quienes les apoyan en Washington. Nuestra convivencia molesta.
Pregunta: ¿Coinciden en algo?
Resposta: Por supuesto. Es evidente que a los libaneses nos castigan por ser capaces incluso con un Estado frágil y precario, de convivir e integrar a chiíes, suníes, judíos y cristianos en una democracia. La convivencia interracional e interreligiosa en Líbano cuestiona el pilar fundamental del Estado israelí y del iraní y de todos los estados creados para servir a una sola religión y para condenar a la ciudadanía de segundo a los no creyentes.
Pregunta: Y ustedes pagan el pato...
Resposta: Estas teocracias enfrentadas hace décadas que se combaten entre sí en nuestro territorio. Los libaneses hemos aprendido a sufrirlos sin renunciar a nuestra convivencia.
Pregunta: Pero su historia es un horror de continuas guerras civiles.
Resposta: No eran nuestras. Han sido meros reflejos de los intereses de esas potencias extranjeras y de sus milicias. Los libaneses asistíamos a estas guerras intenando salvar lo que podíamos. Hemos sufrido el escenario de las ambiciones de Siria, de los israelíes, iraníes... Pero en esta última guerra he visto también una gran oportunidad.
Pregunta: ¿?
Resposta: Los israelíes han sido derrotados y Hezbollah ha sufrido una severa lección. Israel y Hezbollah son los derotados.
Percebo des de fa un temps un interès per part d’un determinat partit polític per fer entrar a la societat catalana pel camí pedregós i gens recomanable de l’origen dels ciutadans del país i, en concret, sobre l’origen d’un dels candidats a les eleccions del proper 1 de novembre.
Es tracta d’un debat estèril, que no aporta res de bo al comú de la societat, que no soluciona cap dels problemes que patim la majoria de ciutadans del país i que em fa tot l’efecte que només interessa a aquell que el promou.
Els catalans –catalanistes, si vol- ens estimem molt el nostre país. I ens estimem molt la nostra cultura. I aquest país i aquesta cultura han estat fets, modelats, al llarg de la història, per tots els pobles que s’hi han estat, que han passat per aquí i, en conseqüència, l’origen de tal o qual polític ens ha d’importar ben poc. Ens importa què farà pel país. Ens importen quines solucions aportarà pel millor benestar dels que hi vivim. Però no cal que s’hi esforcin més: no ens importa gens on ha nascut, no és important pel nostre futur personal, no és important pel futur del país.
Doncs precisament d’això es tracta. Com que ells manen a la Corporació es creuen amb dret d’eliminar aquelles opinions que no els semblen pertinents.
Aquesta és la gran diferència entre els Governs de Convergència i Unió i els Governs socialistes: Convergència i Unió hi posava en FRANCINO; els Governs socialistes s’obliden del cap de l’oposició el dia que hi ha canvi d’alcalde.
Per què TV3 no ha donat al TN Migdia cap imatge de la roda de premsa que en Xavier TRIAS ha donat aquest matí a l’Ajuntament de Barcelona, i sí de les rodes de premsa de tots els altres portaveus municipals?
En Joan CLOS marxa. Un cop més el PSC ho ha tornat a fer. El seu candidat a Alcalde a les darreres eleccions incompleix el compromís adquirit amb la ciutadania i marxa abans d’acabar el mandat. Com abans van marxar en Serra i en Maragall. I com va marxar l’alcalde de Manresa, i el de Gavà...
Ara, és clar, tindrem un alcalde interí durant deu mesos que es dedicarà a gastar tot el pressupost per a promocionar-se de cara a les properes eleccions.
Que CiU amb en MAS va fer un cosa similar? Potser sí, però amb una diferència que és essencial: la persona que s’havia presentat al capdavant de la llista va seguir al capdavant del Govern fins el darrer dia. En MAS feia de conseller, no de President.
En CAROD escriu bé. És filòleg, així ho va proclamar a tot Catalunya tot parlant de finançament, i el cert és que ha aprofitat els seus estudis, i no només coneix bé la llengua catalana sinó que l’empra fins i tot millor.
Ara bé, l’ús de la llengua no deixa de ser l’embolcall de les idees, i darrera l’ús correcte i aplicat de l’idioma, hi ha unes idees que poden tenir molt poc a veure amb la pulcritud i rigor amb què s’embolcallen.
Avui escriu en CAROD a l’AVUI un article que porta per títol “Subsistema”. Ben escrit, com tots els seus articles. Fàcil de llegir. Clar. Entenedor.
Però més enllà del com, què diu en CAROD?. Resumint-ho: tots els que no pensem com ell el que volem i pel què treballem és per convertir Catalunya en un subsistema. Ras i curt. Qui no comparteix la seva visió del món, és poc patriota. Qui no veu Catalunya com ell la veu, és un traïdor.
I d’aquest to, jo personalment, en començo a estar fart. Per defensar les seves idees no cal que ens insulti, als que no pensem com ell. Encara que ho faci sense alçar la veu. Encara que ho faci amb boniques paraules. Encara que no ho sembli, que ens insulti.
No veure les coses com ell no implica no voler un futur millor pel nostre país. No veure les coses com ell, no implica rendició. No veure les coses com ell, no implica dependència.
En PUJOL no era ni és Catalunya. Tampoc en CAROD és independència.
En condicions normals, un equip de primer nivell com el Madrid, sense entrenador el 3 de juliol, amb un president en precari, i després de tres anys de no guanyar absolutament res, estaria abocat a una seriosa crisi esportiva i institucional.
Però el Madrid és un equip amb sort. Pretenien els seus candidats a president un munt de jugadors que avui per avui juguen en grans equips de la Lliga italiana. Dos equips, Milan i Juventus, que és més que possible que l’any que ve no juguin a la primera divisió del seu país pel cas de compra de partits, la qual cosa facilitaria la contractació a bon preu de jugadors que, en qualsevol altre cas, no haurien volgut mai anar al Madrid.
I de retruc, amb unes contractacions econòmiques a Itàlia, al Madrid encara li quedaran recursos per intentar la contractació d’en Cesc.
Més sort, impossible.
La consellera TURA segueix prenent-nos per idiotes a tots plegats. Ara ens diu que els Mossos d’Esquadra han après la lliçó després dels “fets de Gràcia”.
I es pot saber què van aprendre els Mossos després de les festes de Gràcia i Sants de l’estiu passat? Què van aprendre els Mossos després dels avalots provocats per la gran botellada organitzada fa uns mesos al Raval?
I a sobre pretén convertir aquest acte d’estupidesa en un elogi a la sinceritat. Com pot dir, la consellera, que ara els Mossos han après que quan hi ha programat un desallotjament cal estar preparat un parell de dies abans? Però que es pensa que els aldarulls del cinema Princesa els van improvisar els okupes en una nit? Però si a la Fera hi havia cartells contra el desallotjament des de feia setmanes? Que la consellera TURA es pensava que els okupes s’estarien de braços creuats esperant que els Mossos els desallotjessin?
L’esquerra d’aquest país d’una determinada edat que es va fer un tip de córrer davant dels grisos –i les generacions més joves d’aquest país els estarem sempre en deute per això- pateix d’un complex terrible a l’hora d’emprar la porra, i confonen ciutat segura amb ciutat policial. La ciutat segura, és lliure. La ciutat on els Mossos triguen una hora en aparèixer de ben segur no és una ciutat policial, però és una ciutat que no és lliure. És una ciutat aterroritzada.
La consellera TURA, que és qui mana els Mossos d’Esquadra i, pertant, en darrera instància és la responsable de que aquesta força de l’ordre arribés tard als aldarulls de Gràcia, primer, i no hagi estat capaç de detenir a cap dels responsables del què va passar, ha sortit avui per peteneres. La senyora consellera prefereix arribar tard a viure en una ciutat policial amb tanquetes a cada cantonada.
No es tracta de tenir tanquetes a cada cantonada, sinó de conèixer bé el terreny, per poder actuar amb prevenció –que no preventivament-, per poder evitar que amb tàctiques de guerrilla urbana, una trentena d’inadaptats puguin fer la nit impossible a milers i milers de ciutadans, per poder fer de policia enlloc de fer d’escoltes dels empleats de la companyia de la llum.
Jo tampoc vull tanquetes al carrer. Però vull una policia que no vegi impedits els seus moviments per quatre contenidors cremant a un carrer, o per un altre contenidor tombat en un altre. Vull una policia eficient i ràpida. I, perquè no dir-ho, si cal i és necessari, i sempre dintre del marc legal que tots ens hem donat, si cal ser contundents s’ha de ser contundent i no cal tenir complexes.
Tota la classe dirigent d’aquest país nostre, després de quaranta anys de córrer davant dels grisos, està tan acomplexada en la qüestió policial, que fem el ridícul més gran d’Europa cada vegada que els antisistema tenen la oportunitat.
Consellera TURA, no s’és menys d’esquerra ni menys progressista perquè els Mossos d’Esquadra detinguin, si cal emprant les porres, a trenta salvatges que fan la vida –i el descans- impossible, a la gran majoria de la ciutadania. Tot el contrari. El que és progressista és defensar aquells col·lectius que amb els seus impostos col·laboren en la supervivència del sistema. Ser progressista és pensar que entre els afectats ahir a la nit, segur, hi ha gent que havia de matinar per anar a guanyar-se el sou i va acabar passant la nit en vetlla. Ser progressista també és pensar que amb l’enrenou que es va muntar a tota la vila de Gràcia, molts deurien ser els infants petits que van acabar per ser despertats. Ser progressista és pensar en el progrés i el benestar de la majoria, i no estar pendents de no fer-li un blau a uns personatges que han ocupat una propietat que no és seva i que, quan el sistema pretén emprar els instruments que TOTS ens hem donat, aleshores opten per trencar la baralla.
I ja m’imagino que qui em llegeixi pensarà que sóc un reaccionari, que sóc de dretes. Que pensin el que vulguin. Només sé que em costa els meus esforços guanyar el meu sou i mantenir la meva família com per veure que d’altres es creuen més llestos que tothom.
Ja sé que IBERIA és una companyia privada i que, pertant, les seves decisions són sobiranes sempre i quan compleixin la legislació vigent en cada moment.
Però també sé que el ministre d’Indústria de qualsevol país, davant un posicionament com el d’IBERIA en relació a l’aeroport de Barcelona, hauria actuat amb més decisió que no pas l’actual ministre d’Indústria espanyol.
I ara resulta que, unes setmanes després de saltar la notícia, el ministre ens diu que “està preocupat per la política d’IBERIA a El Prat”.
Evidentment, que el ministre d’Indústria espanyol es digui José MONTILLA, i estigui a punt de ser designat pel seu partit com a candidat a la presidència de la Generalitat no té absolutament res a veure amb aquesta sobtada preocupació.
Tornen les eleccions, i tornen les primàries.
Tant que des de determinats sectors s’arronsa el nas sobre tot el que faci tuf de nord-americà, i ves per on que el PSC i ICV estan amb les seves primàries en marxa. Sí, sí, com si el Berguedà fos Colorado i el Baix Empordà, Florida...
El millor de tot plegat és que a ICV només s’hi ha presentat, a les primàries, en SAURA. Com que no crec en les casualitats, deu ser que a ICV està tothom encantat d’haver-se conegut i veuen en SAURA com el líder messiànic que durant uns anys els ha tret del desert on estaven.
Per la part del PSC, m’agradaria molt equivocar-me, però molt em temo que a les seves primàries els militants socialistes i els simpatitzants podran optar només entre en José i en MONTILLA. No hi haurà més opció. No per malícia, eh? És que els passa el mateix que ICV. És tant bo, en MONTILLA, que ningú més considera la possibilitat de fer-li ombra.
Se’m podrà dir que sóc injust, perquè com a mínim el PSC i ICV tenen dissenyats processos participatius d’elecció de caps de llista (atenció! Que només s’escull per primàries el cap de lista, eh?), mentre que altres partits no sembla que els tinguin. D’acord. Però a mi no m’agrada que m’enredin i desconfio sempre dels que es fan trampes al solitari. Diguin-li com vulguin, però aquestes primàries d’ICV i del PSC tenen molt poc de participatiu i molt de propaganda.
Per cert, caldria prestar atenció al procés d’elecció de candidats (cap de llista i la resta de la llista) d’un partit com Unió Democràtica de Catalunya. De tots els partits catalans, és el procediment d’elecció de candidats més participatiu i democràtic que conec. Pura assemblea. I qui vulgui ser a la llista, que guanyi l’Assemblea.
Com el torró, que torna a casa per Nadal, l’equidistància torna al discurs d’Esquerra quan hi ha eleccions. Un parell de perles d’en CAROD, d’avui mateix. “Tothom sap que el futur govern de Catalunya estarà integrat almenys per dos de les següents forces polítiques: CiU, PSC i Esquerra”. Tinc la sensació d’haver entrat a la màquina del temps i estar a la tardor de 2003...
Segona, en relació al tàndem CAROD-PUIGCERCÓS: “aquest tàndem és també un missatge de tranquil·litat, d’estabilitat i de seguretat no només per als militants d’Esquerra, sinó també per al conjunt de l’electorat, perquè vegi que optar per Esquerra és optar per un partit estable, que posa al seu capdavant a qui considera que és el seu capital més potent”. Ja em perdonareu, però després de dos anys i mig de disbarats, protagonitzats bàsicament per en CAROD, i degut a les negociacions prèvies d’en PUIGCERCÓS i en MONTILLA, doncs què voleu que us digui? Els artífexs principals –MARAGALL a part- de les ximpleries d’aquests dos anys i mig darrers tornen a estar al capdavant del “tinglado”.
He estat observant els diaris d’aquest país aquests darrers dies per veure si es feien o no ressò d’un fet que a mi em sembla important i que s’ha esdevingut el passat diumenge 25.
Més enllà de les planes de necrològiques, cap mitjà de comunicació s’ha fet ressò de l’òbit de Daniel Cabedo, germà de La Salle, director general d’Enginyeria i Arquitectura La Salle.
Els que l’hem conegut i l’hem tractat som conscients de la persona que hem perdut. No només nosaltres, també el país ha perdut una gran personalitat. D’aquelles que treballen, treballen i treballen i mai s’aturen a pensar en la fotografia. Només s’ocupen dels fets. En el seu cas, de l’Escola de Telecomunicacions, primer, de la Universitat Ramon Llull, després. De la muntanya i la gent jove, sempre.
El dia del seu comiat les persones més properes a ell van parlar sobre el Germà Daniel. El Dani. Hi havia qui recordava la seva trajectòria vital. Hi havia qui recordava, a tall d’anècdota, fets que definien la personalitat d’aquest gran català. Una de les frases que més em van cridar l’atenció va ser: “quan a principis dels vuitanta ell –en Dani- s’entestava a ensenyar l’Enginyeria en català i tothom se n’enreia d’ell, ningú sabia que estaven davant de la constància d’un muntanyenc i de la paciència d’un pagès”.
Però en Dani, el germà Daniel, no es va limitar al llarg de la vida a formar enginyers o arquitectes. La seva vocació era formar persones. A l’Escola d’Enginyeria i Arquitectura els darrers 30 anys de la seva vida. Però arreu, sempre. Per això, i malgrat no ser la seva responsabilitat, durant molts anys s’emportava els nens i nenes de l’Escola de La Salle Bonanova a passar un cap de setmana a la muntanya, un cop cada tres mesos, tres cops al llarg del curs. Per això. Per formar persones. Per ensenyar-los els paratges per on ell havia crescut. Per mostrar-los racons d’un país que ell sempre portava ben endins.
Així vaig conèixer en Dani. A la muntanya. Jo no sóc de ciències. Mai l’hauria conegut de no haver estat per la muntanya. I vaig anar amb ell a un munt d’excursions quan era petit. I vaig continuar –amb un munt de companys més- ajudant-lo a portar d’altres nens i nenes a la muntanya. Durant el curs, i a l’estiu. A la Vall de la Llosa, que ell ens va descobrir a tota una generació d’alumnes de La Salle.
Sóc com sóc, en part, gràcies a ell. El país ha perdut un referent per molta gent. Els mitjans de comunicació no se n’han adonat. Tampoc m’estranya. Ell no els va buscar mai. I els mitjans mai el van saber trobar. El que deia, malgrat que els mitjans no ho hagin sabut valorar, Catalunya és des de diumenge un xic més pobre.
