MONTILLA i el PSC estan eufòrics per la negociació pressupostària, i l’estan comparant amb el Pacte del Majèstic. Evidentment, no per equiparar-ho tot plegat, sinó per evidenciar que ells han superat amb escreix l’esmentat pacte.
Més cínic no es pot ser.
Primer, el Pacte del Majèstic era entre tres forces polítiques diferents, amb projectes polítics diferents, amb diferents idees d’Espanya i amb líders també molt diferents. El pacte pressupostari d’aquesta setmana és entre el ministre SOLBES i l’ex ministre MONTILLA. És a dir, mateix partit, mateix projecte, mateix líder.
Segon, el Pacte del Majèstic suposava que Convergència i Unió arrencàvem de l’Estat determinats compromisos pressupostàris a canvi del seu suport parlamentari. El pacte pressupostari SOLBES-MONTILLA només suposa que el Govern del PSOE arrenca de l’Estatut determinats compromisos pressupostaris.
Tercer, han passat deu anys del Pacte del Majèstic i, entremig, Convergència i Unió ha estat clau per a pactar un nou sistema de finançament –el 2001- i un nou Estatut, amb un altre nou sistema de finançament. Per tant, hi ha més recursos a l’abast ara que no pas el 1996. Per tant, comparar xifres absolutes del 1996 i del 2006 és molt cínic.
I jo no vull pel meu país algú que no només pretén enredar-me, sinó que per a fer-ho s’enreda a ell mateix. No vull que em governi algú que es fa trampes al solitari, que no hi ha res més estúpid que això.
Les enquestes segueixen en la línia mantinguda durant tot el mes de setembre, que es podria resumir en un aventatge clar –no substancial- de Convergència i Unió, així com una clara tendència a favor d’un canvi de govern a Catalunya.
MONTILLA i companyia ja han manifestat que, en qualsevol cas, amb les enquestes a la mà també els surten els números, ja que no els importaria reeditar el tripartit –fòrmula de govern que cada setmana surt més malparada a les enquestes-.
En DURAN i en MAS ja han manifestat que no val a badar, i que refiar-se ara seria el pitjor que es podria fer. Des de Convergència i Unió, i les manifestacions d’uns i els silencis d’altres reforcen les tesis nacionalistes, es dóna per fet que si no s’obté un resultat que impedeixi el tripartit, hi haurà tripartit i, en conseqüència, demanen ara sí i ara també un resultat contundent.
Malgrat tot plegat, el darrer racòmetre –que en línies generals no canvia la tendència- si que mostra unes dades que valdrà la pena analitzar en les properes setmanes.
Per un costat, el percentatge d’enquestats que s’inclina per un govern en solitari de Convergència i Unió sembla que es consolida al voltant del 17%, mentre que l’aposta pel tripartit va a la baixa i en tres setmanes ha passat del 18,6% al 15,8%. En canvi, les combinacions de govern en les que CiU és present semblan estabilitzar-se al voltant del 43%, mentre que les combinacions de govern en les que el PSC és present se situen per sobre del 49%. Tot i que això s’explica perquè el PSC pot formar govern amb tots els partits de l’arc parlamentari menys el PP, i a més compta amb la possibilitat de formar un tripartit, mentre que CiU pot formar govern amb tothom menys amb ICV, però no té a l’abast altra forma de govern a l’estil del tripartit.
Bé, deixant al marge aquestes dades, n’hi ha una altra que també cal analitzar com evoluciona en les properes setmanes. Així com el percentatge de gent que es manifesta a favor del canvi ha crescut setmana rera setmana, quan es fa elegir entre en MAS i en MONTILLA, en aquesta darrera setmana aquest darrer sembla que recupera terreny, i en MAS perdria 4,9 punts (o en MONTILLA els recuperaria, tant li fa). Alhora, pel que fa a la preferència de vot, el PSC pujaria 6 centèssimes (de 27,64 a 27,7), mentre que CiU baixaria 2 dècimes (de 36,61 a 36,41). Moviments, doncs, molt lleugers.
Doncs bé, ja veurem per on van els trets la setmana vinent. De moment, si al racòmentre hi afegim l’anàlisi de les enquestes de El Periódico (21/9/2006) i La Vanguardia (24/9/2006), veurem que les forquilles ballen entre 50 i 53 per CiU, entre 37 i 41 pel PSC, entre 19 i 21 per ERC, entre 12 i 14 pel PP i entre 9 i 13 per ICV.
Un panorama que, en qualsevol dels casos, permetria aritmèticament la reedició del tripartit. Altra cosa és que hi ha d’allò del “pacte del tabac” i demés. Però això ja és política ficció.
Ara ja estem en campanya, perquè això de la precampanya és un eufemisme. La única diferència –entre campanya i precampanya- és que després de la nit del 15 d’octubre els carrers apareixeran plens de banderoles i tanques publicitàries on els líders polítics demanaran explícitament el vot, mentre que ara hi ha menys banderoles i menys tanques, i no ens demanen explícitament el vot. Vaja, que la diferència és com la que hi ha entre el 31 de desembre i l’1 de gener i el 31 de març i l’1 d’abril: la cerimònia i la litúrgia, i poca cosa més.
Deia que ara ja estem en campanya, i els partits s’han posat a “escoltar la ciutadania”. Si entreu als diferents llocs webs dels partits polítics catalans, pràcticament tots tenen una bústia de propostes. Un lloc on “s’escolta la ciutadania”.
I aquí tinc un dubte. Els líders polítics, els partits polítics, en quin sentit han d’escoltar la ciutadania? Em sembla una qüestió cabdal.
Escoltar-la –és a dir, bàsicament, fer enquestes- per saber per on va la societat i llençar missatges que aquest pugui “comprar” és liderar el país? Perquè és això el que molts líders i partits fan. Escolten per posicionar-se de manera que la seva posició i la de la ciutadania no difereixin gaire.
Però potser aquest exercici d’escoltar la ciutadania hauria de ser diferent. Els partits polítics, els líders polítics de debò, han de voler canviar el món, el que els envolta. I aquest “canviar el món” –no confondre amb allò de “moure el món”- s’ha de fonamentar amb una idea més o menys clara de com es voldria el món que es vol canviar. I pertant, les propostes programàtiques també haurien de tenir un cert component de “canviar el món”, un component que dificilment extreurem d’escoltar estrictament la ciutadania.
Ara bé, és fonamental escoltar la ciutadania per tal de poder proposar aquelles idees que volen anar canviant el món de manera que siguin comprensibles per a la majoria i aconsegueixin el seu recolzament.
Liderar un país no deixa de ser com anar al davant d’un grup d’amics en una excursió amb cotxe. Qui va davant hi va –generalment- perquè és el que “sap on va”. Si el que va davant, agafa la carretera, posa la cinquena i surt corrent, el més fàcil és que ningú arribi amb ell i tothom es perdi. En canvi, si el que va davant va mirant el retrovisor –escoltar la gent- tots plegats acabaran arribant a destí.
És en aquest sentit que parlava abans d’escoltar la gent. No tant per posar-nos darrera la gent, escoltar, i proposar el que la gent vol sentir, sinó per posar-nos al davant i liderar el país cap a una situació de major benestar per a tothom. Aquesta ha de ser la feina d’un polític que es precïi.
Un darrer exemple: si els líders de les principals democràcies europees després de la II Guerra Mundial haguéssin actuat a cop d’enquesta –és a dir, posant-se darrera, i no davant, de la seva ciutadania- mai s’hauria creat la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer i la Comunitat Econòmica Europea, precursores de la Unió Europea. Perquè escoltant la ciutadania mai haguessin escoltat la proposta de compartir el carbó i l’acer entre França i Alemanya. Mai. Aquests dirigents volien canviar el món, i van decidir que per a què no hi tornés a haver una guerra europea, es feia imprescindible compartir allò pel què s’enfrontaven. I així ho van fer, tot explicant a la seva ciutadania –i convencent-los- de les bondats de l’invent.
Això és liderar. I per liderar cal escoltar. Però escoltar és només una part del liderar.
En MONTILLA fa trampa quan posa Suècia com a exemple de democràcia en la què el partit més votat –el socialdemòcrata- anirà a l’oposició perquè no pot reunir prou suport parlamentari per a la investidura del primer ministre.
I fa trampa perquè en aquestes eleccions, a Suècia, hi havia clarament dos blocs que s’enfrontaven, on cada partit ja havia definit per endavant a quin dels dos grans partits donaria suport parlamentari.
No és el cas de Catalunya, on partits com Esquerra es resisteixen a manifestar la seva posició al Parlament després de les eleccions, amagant al ciutadà unes intencions que potser fins i tot no tenen definides a hores d’ara (i no sé què és més greu, si amagar al ciutadà les teves intencions o no tenir-les definides a hores d’ara).
Per tant, reclamar als partits que es manifestin sobre la seva actitud després de les eleccions és legítim. Tant legítim com que en MONTILLA cregui que en té prou amb perdre per un marge suficient de vots que li permeti “sumar recolzaments” per tal de ser investit president.
Jo, sincerament, prefereixo la gent que en aquesta vida surt a treure nota, no pas aquells que surten a veure què els falta per l’aprovat.
En certa mesura, tot plegat és com el Barça. Convergència i Unió podria aspirar a guanyar i prou. I entenc guanyar per governar el país. Però Convergència i Unió aspira a guanyar i jugar bé. I guanyar i jugar bé és fer un molt bon resultat i governar en solitari, encara que sigui en minoria. És un gran repte, cert. Però guanyar i jugar bé també ho és.
Ah, i que quedi clara una cosa: Convergència i Unió no defuig els governs de coalició per l’afany de governar en solitari. Convergència i Unió defuig els governs de coalició en les condicions actuals per, entenc, les següents raons: primera, hi ha partits que no en volen ni sentir parlar (ICV); segona, hi ha combinacions que no tindrien sentit a menys que estiguéssim en una situació gravíssima (sociovergència); tercer, hi ha partits (Esquerra) que han demostrat de forma fefaent que són incompatibles, avui per avui, amb l’acció de govern; i quart, hi ha un partit que ha pretès guanyar vots a costa de la convivència a l’interior de Catalunya i entre Catalunya i la resta d’Espanya.
En CAROD ahir deia el que deia i afegia que l’Artur MAS havia de dir amb qui governaria, incloent entre les possibilitats un govern amb el Partit Popular. Si les coses segueixen per aquest camí (el Sr. ZARAGOZA, acompanyat pel fantàstic Sr. FERRAN s’està convertint en un expert en aquest tema) de vincular constantment l’Artur MAS i Convergència i Unió amb el PP començaré a pensar que els líders i caps d’aparell de l’esquerra d’aquest país necessiten una visita urgent i inaplaçable a l’otorrinolaringòleg perquè són sords de mena. En MAS i en DURAN ho poden dir més alt i poden emprar un llenguatge diferent per dir-ho, però no ho poden dir més clar: NO HI HAURÀ PACTE DE GOVERN NI D’INVESTIDURA amb el Partit Popular. No voler-ho entendre entre ja en el camp de la malícia.
Es va confirmant la línia argumental que exposava fa un parell de dies: Esquerra ja dóna per fet que les enquestes que van sortint aquests dies (El Periódico, avui; el Racòmetre, dilluns passat, i cada dilluns) són fiables –que no vol dir que l’encertin, eh?-. Però Esquerra, en PUIGCERCÓS l’altre dia i en CAROD ahir (surt publicat a l’AVUI d’avui), està dibuixant el perfil del seu discurs de campanya a partir d’aquestes enquestes o d’altres, internes, però que els deuen donar resultats similars.
Només així s’entenen les declaracions d’ahir d’en CAROD, en les que adment “que el pes del resultat de l’1-N serà bastant definitori (...) si l’electorat s’expressa amb claredat”. Així, Esquerra segueix modificant –o intentant modificar- la seva posició de cara a poder presentar-se davant de Convergència i Unió el 2 de novembre proposant un Govern de coalició que sigui més estable que un Govern en solitari i minoria d’Artur MAS. Seria, de fet, la única opció que li quedaria a Esquerra per poder retornar al govern.
Però malgrat que a determinats sectors de CDC no els importaria un govern d’aquestes característiques, el cert és que Convergència i Unió sempre ha tingut com a objectiu –i aquesta vegada també- configurar un bon Govern per a Catalunya i, un Govern amb l’Esquerra d’en CAROD i en PUIGCERCÓS és qualsevol cosa menys un bon Govern. D’això en poden donar fe en MARAGALL, en NADAL, l’intel·ligent, decent però inútil (en el sentit de no ser d’utilitat al Govern) d’en SAURA.
En Joan FERRAN és un dels meus socialistes preferits. Als seus articles a l’e-noticies, ja que no veig que n’escrigui enlloc més –i no m’estranya- sempre en diu una de grossa i, sobretot, sempre fa palès que més que socialista és sectari de mena.
Fa uns dies l’Artur MAS va anunciar que si ell guanyava les eleccions procuraria que la Televisió de Catalunya emetés durant unes hores en anglès, per tal de facilitar la transformació de Catalunya en una societat trilingüe, on l’anglès sigui quelcom assumit com a natural. Vaja, el mateix que fa anys que fan els països escandinaus!
Doncs al Joan FERRAN això no li ha acabat de semblar bé, i publica avui un article on ell, tot divertit, col·loca a l’Artur MAS l’etiqueta d’anglòfil –com si això fos dolent-, es refereix a ell com el “reiet Artur” –sense que sigui estrictament necessari- i considera ridícula la proposta, col·locant-la al nivell de la que el mateix MAS va fer fa tres anys en relació a la seleccions nacionals catalanes, quan va dir allò –que sí que era una sobirana tonteria- de que els esportistes catalans podrien enquadrar-se amb la selecció andorrana.
El que proposa Convergència i Unió és el que ja es fa a Flandes –on tota la programació és en versió original subtitulada, ja sigui la versió original en anglès, danès, català o japonès-, Holanda, Portugal, els països escandinaus, ja esmentats. Vaja, els països on a partir d’una determinada generació l’anglès ja no és un mèrit sinó que es dóna per suposat.
Per en Joan FERRAN la proposta és una ximpleria. Manifestant-ho manifesta, alhora, les seves limitacions personals i la seva ignorància de per quins camins transita el món. Però, si us plau, que no els hi ho faci pagar als nostres fills. Que en FERRAN no necessiti l’anglès ni consideri la seva importància és la prova palpable que fa masses anys que viu de la “moma” i que no li ha calgut sortir al món a guanyar-se la vida.
BENET XVI ja ha estat considerat per Al Qaeda a l’Iraq com a persona “condemnada”. Venint de qui ve la condemna és com per a prendre-se-la seriosament. Ja no tant el mateix BENET XVI i els seus equips de seguretat, sinó també la resta de la humanitat.
Sempre tendeixo a relativitzar un xic les coses, perquè enlloc porta el l’actitud contrària. Però aquesta vegada estic preocupat. L’assassinat en mans d’exaltats –fanàtics- islamistes del Papa BENET XVI portaria la política mundial a un escenari perillós per a tothom. Des de la caiguda del Mur i la gairebé inmediata I Guerra del Golf, el conflicte entre el món àrab i Occident va prenent volada. La mort violenta de BENET XVI podría ser un nou assassinat de Sarajevo, un nou cas en la història de gota que vessa el got.
Que Déu, Alà o qui sigui no ho vulgui!
Ja tornem a tenir aquí l’equidistància. És com els torrons. Torna quan hi ha eleccions. En CAROD ja va començar a aplanar el terreny a finals de juny, després de l’èxit d’Esquerra al referèndum de l’Estatut, i aquesta setmana ha estat en PUIGCERCÓS qui s’ha despenjat amb aquelles declaracions que deixaven entreveure que Esquerra no descartava aquesta vegada investir president de la Generalitat l’Artur MAS.
Alhora, i això evidentment no és equidistància, però em va bé pel raonament, en Joan SAURA parla de l’apocalíptic final de Catalunya si s’arribés a donar –que no es donarà- un govern sociovergent, i refermant-se en la idea de que ICV el que vol és reeditar el tripartit sigui com sigui.
Em sembla cada vegada més clar que les enquestes que estan manegant aquests dies els partits polítics deuen anar en la línia del publicat pel Racòmetre. És a dir, una victòria clara de Convergència i Unió combinada, però, amb una distribució d’escons que aritmèticament permetria –encara- la reedició del tripartit.
Què em fa pensar que les coses van per aquest camí?
En primer lloc, començant pel final, que avui la Cadena SER parli de no sé quins contactes d’en FERNÁNDEZ TEIXIDÓ amb la màfia georgiana, aportant com a prova una breu carta de quatre ratlles on l’ex conseller comenta com de bé s’ho van passar sopant la setmana anterior. Molt espantat s’ha d’estar.
En segon lloc, el posicionament d’en SAURA a què abans feia referència. Quina obsessió! Només puc interpretar-ho com un intent de força que Esquerra no entri en l’equidistància.
I Esquerra per què ressuscita ara l’estratègia de l’equidistància? L’equidistància serveix quan no t’has decantat per ningú. Però després de dos anys i mig de govern tripartit, i després d’haver investit president en Pasqual MARAGALL i, tot just fa deu dies, a Barcelona, en Jordi HEREU alcalde, això de l’equidistància no té sentit en clau de captar vot i només el té en clau de conservar-lo.
Per què aquest atac conservador a Esquerra? Perquè tenen coll avall que el famós pacte de La Moncloa entre en RODRÍGUEZ ZAPATERO i l’Artur MAS és la única cosa que pot ser: un pacte de cavallers, no escrit, pel qual si el guanyador de les eleccions catalanes ho és per un ampli marge, el primer partit de l’oposició s’arronsarà d’espatlles en el moment de la investidura, facilitant la presidència del guanyador.
I és per això que interpreto que totes les enquestes deuen anar en la línia del Racòmetre de RAC1. Esquerra intenta posicionar-se per no quedar fora d’un govern liderat per l’Artur MAS. Busca, senzillament, que CiU prefereixi un govern de coalició amb Esquerra a un govern en solitari “permès” pel PSC.
Tot plegat i en resum, si CiU segueix fent bé la feina, potser ni tan sols fa falta que ningú arronsi les espatlles.
Em sembla del tot delirant la notícia sobre la vinculació d’en FERNÁNDEZ TEIXIDÓ amb grups criminals. Per ser més exactes, em sembla delirant la informació que de moment està sortint als mitjans.
Però no em vull centrar amb això, sinó amb un altre aspecte. Tothom parla de màfia russa. És com si tot parlant d’un tal ETXEBESTE o URRUTIKOETXEA, la premsa internacional parlés de màfia “espanyola”...
Qualsevol periodista un xic espavilat hauria de saber que un cognom com el de TETRUASCHVILI és caucàsic, en concret georgià. I Geòrgia no forma part, ni de lluny, de Rússia, encara que sí que va formar part si us plau per força de la Unió Soviètica, que no és ben bé el mateix.
No trobo adjectius per a qualificar l’article d’avui a l’e-noticies d’aquest personatge que es fa dir Uriel BERTRAN.
L’Uriel és d’Esquerra. L’Uriel és diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra. I l’Uriel és Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra.
L’Uriel titula el seu article “Pregó en castellà: sou uns provincians”, en relació a la decisió de l’Ajuntament de Barcelona d’encarregar el pregó de les seves festes a l’escriptora gaditana Elvira LINDO, a qui jo desconec i que pel què sembla el seu mèrit consisteix en ser columnista del diari EL PAIS.
El debat ja està servit: Barcelona ha de fer el pregó de les seves festes en castellà? Personalment crec que a Barcelona s’hauria de fer el pregó en català, però més important que la llengua del pregó és que només s’hagin contractat tres grups de música en català per a totes les festes.
Però bé, aprofitant l’avinentesa l’amic Uriel carrega la carabina del cinisme i comença a disparar tranquil·lament contra l’Ajuntament, els socialistes i tot el que es belluga, acusant-los d’espanyols, de curts de mires i unes quantes delicadeses més.
S’ha de ser molt cínic per ser militant de l’Esquerra que ha fet Alcalde els senyors MARAGALL, CLOS i HEREU (tot just fa un parell de setmanes) i parlar com parla dels socialismes català i de l’Ajuntament de Barcelona.
S’ha de ser molt cínic per ser diputat de l’Esquerra que ha fet president de la Generalitat de Catalunya en Pasqual MARAGALL i parlar com parla del socialisme català i de l’Ajuntament de Barcelona.
S’ha de ser molt cínic. Però no em sorprèn. L’Uriel va ser prou cínic com per a escriure fa un parell d’anys un article sobre la Constitució Europea al diari AVUI –de tres quarts de plana a quatre columnes- sense ni haver-se-la llegit ni tenir la més mínima idea dels detalls dels què parlava.
Però tant és. Ell és així. Així de cínic, és clar.
Ja he parlat –ja hi comptava- amb en Pep SOLANO. Em diu que no he entès bé la línia del seu editorial, perquè senzillament ell es limitava a constatar que aquells que avui estan atacant BENET XVI eren els qui en el seu moment el propi BENET XVI va defensar en el cas de les caricatures.
Jo li veia, en aquesta constatació, una segona lectura, un més enllà, un, com deia, “qui sembra vents...”. Em diu, en SOLANO, que no és així: me’l crec.
Diu en Josep SOLANO a l’editorial de l’Eurotribune.net d’avui que “és curiós, però, que precisament BENET XVI va denunciar les ‘provocatives’ caricatures del Jylands Posten; ara RATZINGER es víctima dels mateixos que va animar a blasmar contra el diari danès”.
Per ser rigorosos el cert és que SOLANO en tot l’editorial defensa la posició general mantinguda pel Sant Pare a Ratisbona, tot i que no s’està d’esmentar que en la figura de BENET XVI es compleix allò de qui sembra vents...
Però crec que si repassem els discursos de BENET XVI a Bavària veurem que és segur que la posició de RATZINGER no ha canviat ni un pèl. Al costat de la denúncia de la yihad i de l’acusació de que qui defensa Déu amb la violència va contra Déu, al costat de tot plegat, hi ha un altre discurs, que a mi em va semblar important, en el que BENET XVI venia a dir que entenia determinades actituds del món musulmà davant un Occident descregut, cínic i llençat als braços exclusius de la raó i la tecnologia. Aquest discurs és el que fa BENET XVI coherent amb la posició en el cas de les caricatures.
El problema no és, doncs, de la posició de BENET XVI en tot plegat, sinó de la resta d’actors, molt més hipòcrites, que solen jutjar les actituds no per les actituds en sí, sinó per la opinió que tenen sobre qui les manté. Així, part del món que es va escandalitzar per la reacció musulmana davant les caricatures, ara es pregunta “quina una n’ha dit el Papa?”, “qui li mana ficar-se on no el demanen!”, “qui serà ell, que és hereu dels qui organitzaven croades, per parlar de religió i violència”; mentre que part del món que es va escandalitzar per la posició de BENET XVI davant la crisi de les caricatures, ara li retreuen una incoherència que no és tal.
Així és el món, però.
I que consti que al Pep SOLANO me l’aprecio molt, i que la meva crítica vers ell sempre procura ser sana.
Darrerament estic més comentant notícies i idees d’altres que no pas aportant les meves, però les coses van com van.
Entrevista important de La Vanguardia a Cuauhtémoc CÁRDENAS, fundador del PRD (Partido de la Revolución Democrática), el partit que avui lidera –si volguéssim ser rigorosos hauríem de dir mal-lidera- Andrés Manuel LÓPEZ OBRADOR.
El més curiós de tot és el silenci eixordador de l’esquerra europea, espanyola i catalana sobre el que està esdevenint a Mèxic. Algú s’imagina com de fort estarien bramant si el que està fent LÓPEZ OBRADOR ho estigués fent un candidat de la dreta mexicana? Jo ja m’imagino concentracions a la plaça Sant Jaume protestant pels fets, i manifestacions de diumenge a la tarda al parc de la Ciutadella.
En qualsevol cas, em permeto transcriure un breu bitllet de La Vanguardia que acompanya l’entrevista. Diu:
“Cuahtémoc CÁRDENAS ha roto un largo silencio para salir al paso de quienes le acusan de haber
provocado la derrota de LÓPEZ OBRADOR. En declaraciones a La Vanguardia aclara que no participó en la campaña electoral porque el programa tenía poco de izquierda y el entorno de LÓPEZ OBRADOR estaba copado por ex dirigentes del PRI con negro pasado. En una carta a la escritora Elena PONIATOVSKA defiende “el derecho a disentir, a pensar, que cuando se ha impedido condujo a dictaduras, opresión, represión, sectarismos e intolerancia”. A sus 72 años, CÁRDENAS quiere rescatar al partido que fundó en 1989 y que ha abandonado el ideario de la izquierda por haberse apoderado de su dirección un puñado de oportunistas que prefieren diluirlo en un frente amorfo aglutinado en torno al cacique populista”.
A l’entrevista, quan CÁRDENAS és preguntat sobre les raons per les quals va perdre les eleccions LÓPEZ OBRADOR, contesta:
“Por muchas cosas. Faltó una clara candidatura de izquierda, no sólo de palabra, sino también de propuesta y compromiso. Algunos colaboradores de LÓPEZ OBRADOR que se sumaron a la campaña no le ayudaron, más bien le quitaron votos. Varios candidatos del PRD estuvieron en posiciones antagónicas a lo que representan los principios del partido. Hay que agregar que la exclusión en la campaña de buena parte del propio PRD, imposición de candidatos sin presitigio, las palabras de LÓPEZ OBRADOR hacia el president FOX, los ataques a sectores de la población: presentó a todos los banqueros y empresarios como malos. Y, como en cualquier actividad, los hay buenos, malos y regulares.”
I sobre si aprova la conducta de LÓPEZ OBRADOR, que es nega a reconèixer la seva derrota electoral i acaba de proclamar-se “president legítim” de Mèxic, CÁRDENAS respòn:
“Es un grave error, que puede tener un alto coste para el PRD y para el movimiento democrático. Me preocupa la situación actual de enfrentamiento. Posiblemente tendremos enfrentamientos y turbulencias por algún tiempo. Pero confio en que todo se resuelva con apego a la ley.”
(...)
“Hay que respetar las instituciones. El camino del enfrentamiento, de romper y no respetar un orden constitucional, no dará los mejores resultados para el país”.
I, finalment, quan li pregunten que li semblen les paraules de LÓPEZ OBRADOR “al diablo con las instituciones”, respòn:
R: “Mientras haya libertad de palabra se puede decir cualquier cosa”.
LVG: Eso no es cualquier cosa.
R: “No lo es. Se puede decir, pero también hay que asumir sus consecuencias, de lo que uno dice o hace. Un expresión como esa puede quitar o atraer apoyos”.
I, com deia al principi, mentrestant, l’esquerra catalana resta calladeta calladeta i, en petits cercles, encara defensen en LÓPEZ OBRADOR.
De tant en tant ve de gust veure com el Madrid torna a ensopegar amb la mateixa pedra.
De debò, en Santiago BERNABEU era algú sobrenatural? en FRANCO realment es preocupava de com anava la lliga de futbol? O és en Joan LAPORTA qui és sobrenatural?
O són circumstàncies de la vida que fan que en el mateix instant que nosaltres tenim el millor president de la història el més ineptes de la ídem. siguin o vulguin ser presidents del Madrid?
O tot plegat i res alhora.
Continuant amb l’article d’en GRAUPERA, val la pena recordar l’entrevista que li feien fa uns mesos a La Vanguardia al rector de La Sorbona, Jean-Robert PITTE.
Només unes perles, per no entretenir-vos massa:
“He criticat la demagògia d’aquells que haurien de dir la veritat i no la diuen. No es pot obligar a una empresa a contractar. No dir això és confondre als joves. No es pot deixar creure als joves que tenen dret a un lloc de treball i a un contracte indefinit només sortir de la Universitat. Les coses mai han funcionat així. És totalment surrealista, està fora de la realitat de l’economia. Em sorprèn que cap polític ho digui clar.”
“El nostre sistema educatiu és arcaic, inadequat per a les demandes del mercat de treball. A les aules s’imposa una visió falsa de les coses, una il·lusió. Molts professors de secundària, però també de l’ensenyament superior, detesten l’empresa, consideren que aquesta existeix per explotar els treballadors i obtenir uns beneficis escandalosos. És una idea molt extesa a França.”
“Jo estava en contra del moviment de maig del 68. Jo venia d’una família modesta, que va haver de fer un gran esforç per a què jo estudiés. Allò era un moviment de nens de casa bona, de fills de la burgesia, per als quals era molt fàcil fer la revolució. La diferència entre aquell moment i ara és que aleshores era molt fàcil trobar feina, i avui és molt dificil.
“Els estudiants tenen avui un discurs ideològic d’un arcaisme increïble, un discurs arqueomarxista fora del temps. Aspiren a què l’Estat els ho doni tot resolt. Rebutgen el risc, tot el que exigeix un esforç de superació. Molts d’ells tenen vint anys amb una mentalitat de seixanta.”
Bon article, el d’avui a l’AVUI d’en Jordi GRAUPERA sobre el mínim esforç.
Algunes perles:
“abans els genis es mataven a treballar: si avui treballes el mínim, ets un geni”
“Els fins que acompanyen l’esforç avui són l’oci o el consum, no els de la feina feta o les fronteres travessades. Cal treballar el mínim i descansar al màxim. Això és l’èxit d’una vida. N’hi ha prou amb la mediocritat a canvi d’un sou mitjà, seguretat social i unes minses possibilitats de promoció”
Jo ho acabaria lligant amb l’enquesta que fa poc publicava El Periódico, que deia que una gran majoria dels joves d’avui el que volien era ser funcionaris –bé de l’Administració pública, bé de les grans empreses multinacionals-. El que volen, en definitiva, un sou i una feina tranquil·la. Riscos, cap, a poder ser. Els mínims, en qualsevol cas.
Què ens ha portat a aquesta situació? Molt possiblement una esquerra que ha dissenyat el model educatiu dels que ara volen ser funcionaris fugint de tot el que fes olor a l’educació en valors, a la disciplina i a l’esforç, aspectes tots que els recordaven el seu propi trànsit per l’ensenyament a l’interior d’una dictadura de dretes, religiosa, gairebé teocràtica, dura i implacable.
Però que la dictadura fos de dretes, religiosa, gairebé teocràtica, dura i implacable no vol dir que l’educació en valors, la disciplina –ben entesa, és clar- i la cultura de l’esforç siguin pernicioses ni dolentes pels nostres joves i infants.
Però aquesta generació d’esquerres –el PSOE del 82, per entendre’ns-, acompanyats per un centre i unes dretes molt acomplexades que no s’han atrevit a alçar la veu i dir la seva veritat, ens han servit un sistema educatiu que a mesura que ha anat passant el temps ha anat afavorint més i més la llei del mínim esforç.
Treballar i esforçar-se per superar els obstacles que se’ns posen al davant mai hauria d’haver estat considerat traumàtic. Des del mateix moment en què es va considerar que treballar i esforçar-se podia acabar sent traumàtic vam començar a posar les llavors del fenomen que avui en GRAUPERA denuncia.
L’ALCALDE DE TRÍPOLI
Gran entrevista la de La Contra d’avui (13/9/2006) a La Vanguardia. Coincideix, a més a més, amb les conclusions d’un informe d’Amnistia Internacional sobre la guerra al Líban que ve a corregir –bé, crec que el més correcte fóra dir completar- aquell que va fer públic a bombo i plateret a mitjans d’estiu.
A meitats d’estiu els únics que van ésser acusats de crims de guerra van ser els jueus i el seu exèrcit. Avui, Amnistia Internacional ja demana als organismes internacionals que investiguin els possibles crims contra la humanitat per part d’ambdós contendents i, a més, afegeix que Hezbollah ha reconegut haver llançat 4.000 cohets sobre la població civil israeliana amb tota la voluntat de fer-ho.
Deia que coincideixen les conclusions d’Amnistia amb una excel·lent entrevista a La Contra de La Vanguardia a l’alcalde de Trípoli, Rachid JAMALY. Em permeto de transcriure part de l’entrevista perquè aporta un punt de vista del què ha estat orfe la premsa catalana durant tot el conflicte.
Pregunta: ¿Qué sentía más: miedo o indignación?
Resposta: Esto ha sido muy injusto. La excusa para iniciar una guerra era el secuestro de dos soldados israelíes, pero es desproporcionado bombardear todo un país por eso: la guerra causó 1.200 muertos y 40.000 heridos, además de 30.000 hogares derruidos. Está claro que era una excusa.
Pregunta: ¿Cuál cree que ha sido la razón?
Resposta: La de todas las guerras que sufre Líbano. Molestamos. Molestamos a los iraníes, a los israelíes y al proyecto de segregación de religiones y razas en que coinciden a menudo Irán, Israel y quienes les apoyan en Washington. Nuestra convivencia molesta.
Pregunta: ¿Coinciden en algo?
Resposta: Por supuesto. Es evidente que a los libaneses nos castigan por ser capaces incluso con un Estado frágil y precario, de convivir e integrar a chiíes, suníes, judíos y cristianos en una democracia. La convivencia interracional e interreligiosa en Líbano cuestiona el pilar fundamental del Estado israelí y del iraní y de todos los estados creados para servir a una sola religión y para condenar a la ciudadanía de segundo a los no creyentes.
Pregunta: Y ustedes pagan el pato...
Resposta: Estas teocracias enfrentadas hace décadas que se combaten entre sí en nuestro territorio. Los libaneses hemos aprendido a sufrirlos sin renunciar a nuestra convivencia.
Pregunta: Pero su historia es un horror de continuas guerras civiles.
Resposta: No eran nuestras. Han sido meros reflejos de los intereses de esas potencias extranjeras y de sus milicias. Los libaneses asistíamos a estas guerras intenando salvar lo que podíamos. Hemos sufrido el escenario de las ambiciones de Siria, de los israelíes, iraníes... Pero en esta última guerra he visto también una gran oportunidad.
Pregunta: ¿?
Resposta: Los israelíes han sido derrotados y Hezbollah ha sufrido una severa lección. Israel y Hezbollah son los derotados.
Percebo des de fa un temps un interès per part d’un determinat partit polític per fer entrar a la societat catalana pel camí pedregós i gens recomanable de l’origen dels ciutadans del país i, en concret, sobre l’origen d’un dels candidats a les eleccions del proper 1 de novembre.
Es tracta d’un debat estèril, que no aporta res de bo al comú de la societat, que no soluciona cap dels problemes que patim la majoria de ciutadans del país i que em fa tot l’efecte que només interessa a aquell que el promou.
Els catalans –catalanistes, si vol- ens estimem molt el nostre país. I ens estimem molt la nostra cultura. I aquest país i aquesta cultura han estat fets, modelats, al llarg de la història, per tots els pobles que s’hi han estat, que han passat per aquí i, en conseqüència, l’origen de tal o qual polític ens ha d’importar ben poc. Ens importa què farà pel país. Ens importen quines solucions aportarà pel millor benestar dels que hi vivim. Però no cal que s’hi esforcin més: no ens importa gens on ha nascut, no és important pel nostre futur personal, no és important pel futur del país.
