Escriu avui a l'AVUI en Xavier VENDRELL, i en CAROD anava ahir en la mateixa línia, que els dirigents de Convergència i Unió van errats quan prenen decisions estratègiques des de la percepció que Esquerra els odia i des del propi odi a Esquerra. I, donat que van errats en les percepcions, suggereix que el millor que podria fer Convergència i Unió es canviar de dirigents.
Doncs bé, ja veurem què fa Convergència i Unió amb els seus líders i què fa la ciutadania de Catalunya en properes eleccions. El que sí que tinc clar és que quan voreges el milió de vots de forma regular, quan superes el 30% dels vots de forma regular, quan guanyes les eleccions al teu país cada vegada que n'hi ha, quan guanyes a gran part de les comarques de forma regular i quan ets la primera força en nombre de regidors, també de forma regular, -la qual cosa vol dir que obtens un suport important a totes i cadascuna de les localitats del país; quan es donen totes aquestes circumstàncies, Convergència i Unió pot tenir un problema de lideratge, pot tenir un problema de comunicació, pot tenir un problema de disseny de campanya electoral, tots tres alhora o d'un en un. Però un detall més cert encara: amb tot el que he dit, no ens cal canviar de dirigents, sinó treballar més, més seriosament encara, afinar més, comunicar una mica millor el nostre projecte i no tornar-nos -com voldrieu- bojos. Tenim les millors eines i uns dirigents ben capacitats. Cal perfilar, si de cas, els detalls, per evitar que el que ha passat -guanyar i no governar, en primer lloc; no ser capaços d'establir aliances fermes, en segon lloc- torni a passar.
Ja hi tornem a ser. Les negociacions de Turquia per entrar a la Unió Europea tornen a passar per un moment delicat, i el Govern de RODRÍGUEZ ZAPATERO torna a treure del calaix l'Aliança de Civilitzacions i aprofitant "que el Pisuerga pasa por Valladolid" aprofita per manifestar el seu total recolzament a la idea de l'ingrés del país otomà a la Unió Europea. Per què havent dissenyat com ha dissenyat la Comissió Europea -amb el recolzament, per cert, del Consell de Ministres on s'asseu el corresponent Ministre del Govern ZAPATERO- una nova política de veïnatge de la Unió Europea, que permetrà a països com el Líban, Jordània, el Marroc, Israel, Armènia, Moldàvia, Geòrgia o l'Azerbaidjan -i alguns altres que em deixo- fins i tot formar part del Mercat Únic europeu, per què existint aquest instrument, un país com Turquia ha d'entrar a la Unió Europea? I més enllà d'aquesta pregunta, crec que cal dir clar que ens equivoquem, i el president ZAPATERO s'equivoca, si per justificar la possible adhesió de Turquia a la Unió Europea ho fem en termes de que fóra interessant una acció en aquest sentit per desactivar el xoc de civilitzacions. La Unió Europea no ha de ser instrument de res menys pel què serveix i ha de servir. No ha de ser instrument de res més. Tampoc de l'Aliança de Civilitzacions. El raonament és gairebé tant peregrí com aquest d'en CAROD al llarg del cap de setmana, justificant les seves apostes polítiques i les del seu partit en base a la idea de que un Govern que conjumina independentistes i socialistes espanyols -en un reconeixement implícit de quina mena de país té el cap la persona a qui Esquerra farà president de Catalunya- impossibilita la crítica des de determinats sectors de la política espanyola que s'haurien de veure identificats amb aquest Govern en la persona, precisament, del seu president. Si no fos perquè en CAROD està convençut que amb aquest raonament n'hi ha prou per aclarir les coses al poble català -la qual cosa vol dir que tindrem un vicepresident que està convençut que el poble català és idiota-, n'hi hauria per esclafir de riure. Fent el sil·logisme, aleshores no tindrien cap mena de fonament les furibundes crítiques llençades contra Convergència i Unió per pactar en el seu moment amb el Partido Popular, perquè de fet, conjuminar espanyolisme i nacionalisme és la combinació ideal per evitar aquella mena de crítiques que des d'Esquerra es feren a CiU. Bé, tornant a Turquia i l'Aliança de Civilitzacions. Per en ZAPATERO el raonament és el mateix. Si Turquia s'incorpora a la Unió Europea, la Unió Europea deixarà de ser percebuda com una entitat política "occidental" i, per tant, estarà en unes altres condicions per fer de mediadora i actuar en el concert internacional. Llàstima que per tal què es donin les condicions per fer de Turquia un Estat membre, la Unió Europea hagi de deixar de ser el que és de manera que, quan Turquia en sigui membre de ple dret, li serà impossible -a la Unió Europea- actuar al concert internacional, i només podrà exercir com un mercat únic molt gran. Justament, i aquí ens trobem la gran paradoxa, allò que més desitgen aquells que menys volen una Europa política forta: en BUSH i els Estats Units, en BLAIR i el Regne Unit. En José María AZNAR. Ves per on a qui li està fent el joc el nostre simpàtic bambi!
Per escriure sobre els resultats electorals i les posteriors aliances de govern em cal un temps que de moment encara no tinc. Prometo, però, no deixar passar gaires dies sense abocar al bloc el que porto pel cap.
Hi ha una qüestió sobre la què, però, aprofito un moment lliure ara per dir-hi la meva. Ja he sentit un parell de comentaris i he llegit un parell de notícies on els membres del renovat tripartit –ells, com sempre, intenten fer-nos trampa i rebatejar-se amb el nom aquest de l’Entesa- pontifiquen sobre el mal perdre de Convergència i Unió i de l’Artur MAS i en DURAN.
Primer, el seu pacte és legítim. Tant legítim com la nostra decepció. El seu pacte els alegra. Tant, com a nosaltres ens dol. Però si ells tenen la legitimació que els dóna la llei per fer el pacte que fan, i si ells tenen tot el dret del món a sentir-se feliços, mira per on, Convergència i Unió i els seu líders tenen tot el dret del món a enfadar-se. Tenen, tenim, tot el dret del món a deixar de recolzar a qui considerem que no ens té en prou estima. Tenim tot el dret del món a posar en dificultats aquells candidats que d’aquí a uns mesos necessitaran, potser, dels vots dels regidors de Convergència i Unió. I sí, potser sí. Potser això és no saber perdre. Però hi tenim tot el dret.
Segona i darrera cosa. El 2003 en MARAGALL va guanyar en vots. En MAS, en escons. Hi havia debat teòric. Teòric, perquè políticament qui guanya les eleccions, és qui té més escons al Parlament. Però el que vull dir és que el 2003 hi havia debat teòric. Enguany no hi ha debat teòric possible. Només ha guanyat les eleccions en MAS. Les haurien guanyat els partits del tripartit si haguessin anunciat amb anterioritat a les eleccions la seva voluntat de seguir governant junt. Però no essent aquest el cas, el guanyador només té un nom.
Fem un petit exercici de ficció, i ja acabo. Diumenge 14 de març de 2004. Deu de la nit. El Ministre de l’Interior anuncia els resultats de les eleccions generals espanyoles. Guanyador: el PSOE, amb 164 diputats i 5 punts de diferència sobre el PP, amb 148 diputats.
Divendres 19 de març de 2004. Roda de premsa de Convergència i Unió en la què s’anuncia que Convergència i Unió ha decidit recolzar amb els seus 10 diputats el Partit Popular, conjuntament amb el PNB (7 diputats), Esquerra Republicana de Catalunya (8 diputats), Coalición Canaria (3 diputats). Mariano RAJOY, pertant, es converteix en president del Govern espanyol.
Què diria el senyor MONTILLA? Què diria el senyor ZAPATERO? Què dirien els mitjans de comunicació del Grup PRISA? Doncs això.
