SOBRE LA CANDIDATA I EL SEU PARTIT

Avui parlaré de la ja candidata oficial del PSC, Carme CHACÓN i de la seva teoria de que Catalunya no té més remei quye passar pel desert a què el PP, amb el suport de CiU, ens va abocar entre el 1996 i el 2004.

La teoria és pròpia de la sala de màquines socialista. Com que per demostrar que l'infern a què ens aboca la seva gestió ens hem de remetre al futur, només ens queda barallar-nos sobre el passat i l'hipotètica hipoteca dels 8 anys del PP. I aquí, el PSC, a Catalunya i amb l'electorat català, creu tenir la batalla guanyada. Davant l'alternativa d'un Govern a Madrid del PP, el menys dolent és votar ZP. Amb aquest raonament volen fer oblidar als catalans els incumpliments de l'Estatut, les apagades elèctriques, l'AVE, l'escàndol de rodalies, els Ferrocarrils de la Generalitat línia Manresa paralitzats sine die, etc., etc. Això és el que ens volen fer pensar des de la maquinària del PSC.

Cal trobar la manera de desenmascarar-los!

XINA I ELS ESTATS UNITS

He estat uns dies als Estats Units.

A part de confimar la meva sensació prèvia de que els països només es poden començar a jutjar un cop un hi ha estat -ni que sigui unes hores- i, en conseqüència, que el país que m'he trobat està molt lluny del que hom es pot imaginar sentint i llegint una majoria de la premsa d'aquest país i part de l'europea, he observat també alguns exemples del pragmatisme americà que és el que en part ha fet d'aquest país el que és.

Un exemple breu, per fer-nos una idea. No és cap secret que l'estima dels pobles anglosaxons -també els Estats Units- per l'aprenentatge de llengües és inversament proporcional a l'extensió de l'ús de l'anglès arreu del món. És fàcil: si tot el món parla la nostra llengua i s'esforça en parlar la nostra llengua, per quins set sous haig jo d'aprendre llengües de la resta del món? Això ha estat així i en gran part segueix sent així.

Però hi ha un poble potent, gran -el més gran del món, de fet-, els governants i els empresaris del qual no parlen anglès o el parlen molt deficientment. I no fan, de moment, cap esforç per aprendre'l. Això el pragmatisme nord-americà ja ho ha detectat, i com que es tracta -estic parlant de la Xina- d'un mercat que els Estats Units no ignoren ni ignoraran, ja estan plantejant-se incorporar el xinès a les escoles per tal que les futures generacions coneguin aquest idioma. En tot cas, això és el que deia una edició del New York Times de la setmana del 18 al 25 de novembre.

IN MEMORIAM

Ha mort José Félix GARCÍA CALLEJA. Des de 2003 era director general d'Afers Europeus del Govern de Cantàbria, i abans havia estat funcionari del Parlament Europeu.

El coneixia poc, però les vegades que ens vam tractar vaig poder percebre que era d'aquelles persones tot vitalitat, tot compromís.

El vaig conèixer quan jo estava a Brussel·les. Al Parlament Europeu. Allí és cert que tothom s'acaba coneixent. Però si un té la personalitat d'en José Félix, aleshores això és segur.

Ara poques coses més tinc per afegir... Només que penso en la seva dona i el seu fill. Molt. I amb els amics comuns, aquells que en el seu dia me'l van presentar, i que són els qui de debò estan sentint amb molt de dolor aquesta pèrdua.

Descansi en pau.

ANEM BÉ

Té una certa gràcia. O fa veritable llàstima. Segons com es miri.

El Consell Nacional d'Unió nomena aquest matí en DURAN com a candidat a encapçalar la llista de CiU per Barcelona a les properes eleccions generals.

Les reaccions no s'han fet esperar. En SIRERA diu que en DURAN hauria d'anar de número 2 de Carme CHACÓN, perquè ja ha manifestat que no li importaria pactar amb el partit socialista. En Miquel ICETA ha advertit l'electorat -aquests socialistes sempre s'han pensat que la ciutadania és idiota i que cal anar advertint-la- que prestin atenció perquè votar DURAN no és votar CiU. El raonament el tanca l'amic ICETA explicant que darrera la imatge d'en DURAN hi ha els "radicals" MAS, PUJOL, HOMS i demés.

Conclusió superificial: per en SIRERA en DURAN és un socialista amb disfressa. Per en Miquel ICETA, en DURAN és el maquillatge d'una CiU radicalitzada.

Una altra conclusió: en DURAN està aconseguint centrar-se. En SIRERA el considera filosocialista, la qual cosa vol dir, al cap i a la fi, que el percep com a competidor en l'espai centredreta i l'intenta col·locar cap a l'esquerra. En Miquel ICETA el considera el moderat d'entre els radicals, i entén que cal avisar l'electorat de que no es creguin que CiU és tan moderada com en DURAN representa. La qual cosa vol dir, al cap i a la fi, que en Miquel ICETA i el PSC donen per fet que la ciutadania està percebent en DURAN situat al centre i que és creïble d'aquesta manera. I com que és creïble d'aquesta manera, només li poden fer mal advertint dels companys de viatge.

Tercera conclusió: anem bé.

CONFERÈNCIA D'EN DURAN

Si seguiu aquest enllaç trobareu la conferència que en DURAN va fer ahir al Cercle Financer de la Caixa.

EL PROBLEMA ÉS DE L'ESO

Avui surt a La Vanguardia una notícia relativament breu -simptomàtic- on el diari barceloní es fa ressò de l'opinió de molts professors i professionals de l'ensenyament d'aquest país en relació a la reforma del batxillerat. El titular és prou eloqüent: "el problema és a l'ESO".

En breu, la reforma del batxillerat consisteix en que ara aquell alumne que tingui quatre o menys assignatures penjades, podrà cursar part del curs superior i aquelles assignatures que li hagin quedat pendents, sense necessitat d'haver de repetir el curs sencer. Algú ha tingut la clarividència de delimitar que aquells que tinguin més de quatre assignatures penjades hagi de repetir totes les assignatures. Però no patim, que ja arribarà el dia en què amb una sola assignatura aprovada, es podrà cursar el següent curs (una assignatura) i repetir les altres nou. I així, al final, tindrem alumnes que ja no sabran quin curs estan fent, i pares que ja no sabran quin curs fan els seus fills, i professors que ja no sabran a quina classe es trobaran tal o tal alumne.

Diuen els professors -que són els que en saben o, en tot cas, els que ho viuen cada dia- que el "problema és l'ESO". I és que, a poc a poc, ens hem carregat el batxillerat, amb tot el que significava. Ens l'hem carregat per dalt i per baix. Per baix baixant de 14 a 12 els anys per estudiar l'ensenyament secundari. Per dalt, eliminant el COU i incorporant formes de gestió del currículum pròpies de la Universitat. Perquè això de passo amb 4 i faig sis del curs següent i quatre del curs anterior és propi de la Universitat! No és propi d'un sistema ordenat, que és el que necessita l'adolescent. Ordre. Un ordre que dóna seguretat. I una seguretat que et facilita un millor rendiment.

I podria acceptar, si algú m'ho raona molt bé, el sistema. El que em revolta és que tinc tota la sensació que al darrera de tot plegat hi ha la voluntat d'evitar la paraula "repetir", "fracàs", etc. Si volem reduir el fracàs escolar deixant de comptar aquells que només estan repetint algunes assignatures, ens estarem fent trampes al solitari. Sense posar-nos vermells. Molt em temo que estem en mans de psicòlegs, psicopedagogs i demés, que els preocupa més evitar els traumes que superar-los. I si repetir un curs suposa un trauma, l'important no és evitar el trauma -facilitant el pas de curs-, sinó superar el trauma, posar els elements perquè el curs repetit es superi amb escreix i que aquella situació no es torni a donar.

Però bé, ja imagino que jo dec ser d'un altre planeta...

ELS REIS D'ESPANYA A CEUTA I MELILLA

Vagi per endavant que en aquest país hi ha moltes més persones que no pas jo que coneixen les interioritats de les relacions entre els regnes d'Espanya i el Marroc.

El cert és, però, que pel que fa a les relacions internacionals i diplomàtiques -val pel Marroc i Espanya, però ho dic referint-me a un àmbit més general- quan un viatge com el del Rei a CEuta i Melilla desperta els recels que està despertant hi ha unes conclusions immediates.

Una, les relacions entre Espanya i el Marroc no són òptimes, precisament.

Dues. Si els serveis exteriors i d'intel·ligència espanyol estan ben informats -i sabien, pertant, del malestar que generaria la visita-, aleshores és que les relacions són més aviat pèssimes. Perquè si no no s'entén que informin positivament a un viatge del cap d'Estat sinó és que creuen que cal un cop d'autoritat davant Rabat.

Tres. També cap la possibilitat -no sé perquè em temo que això que ara diré és el que s'acosta més a la realitat- que els serveis exteriors i d'intel·ligència de l'Estat espanyol no hagin percebut el malestar que podria causar la visita dels Reis a les ciutats de l'altra riba de la Mediterrània, i pertant s'hagi informat positivament de la visita del Rei.

I quart, lligat amb el tercer. També és més que possible que la visita a Ceuta i Melilla s'hagi preparat com un simple viatge a l'interior del país, sense tenir en compte les opinions dels serveis exteriors.

Tot plegat, ben lamentable. Perquè en aquests moments en que la figura del Rei es vol posar en qüestió, no cal que el mateix Govern el situï en aquesta situació tant adversa, en relació a un país -el Marroc-, i a un monarca -Mohammed VI-, amb qui el Rei d'Espanya ha mantingut sempre molt bones relacions.

VA DE BOSCOS

Acabo d'escoltar a la ràdio que amb data de 26 d'octubre es va constituir una associació que ha pres per nom el d'ARCMED, i que uneix els esforços d'entitats forestals de silvicultors espanyols, catalans i francesos per tal de defensar i promoure els boscos privats mediterranis.

Més enllà de que part de l'esquerra d'aquest país això de "bosc privat" els deu sonar a qualsevol cosa menys bo, el cert és que en aquest país n'hi ha molts, de boscos privats, i és molta la feina dels seus propietaris en mantenir-los nets i segurs. I s'hi guanyen la vida, també. És clar. Però gràcies a què s'hi guanyen la vida els tenen com deia, nets i segurs. I el risc d'incendi és menor.

Recordo quan treballava amb la Concepció FERRER al Parlament Europeu un mes de setembre -mes en què es reinicia l'activitat parlamentària després de la pausa de juliol i agost- amb moltes hectàrees cremades sobre la taula. Vam forçar -totes les forces polítiques catalanes-, un debat sobre la qüestió, mitjançant -si no m'erro- la presentació d'una pregunta oral conjunta, transversal, que obligava a un debat i a una posterior resolució.

Va quedar palès en aquell debat que per a molts europeus -atenció! també per a molts espanyols!- els únics boscos que existeixen són verds i frondosos (com els de la Selva Negra, a Alemanya, o els boscos gallecs o de la cornisa cantàbrica, a Espanya) i no es cremen.

Doncs no. També hi ha bosc mediterrani en aquesta Europa nostra. I el bosc mediterrani, o en tenim cura entre tots, o entre tots l'acabarem perdent. Per molt que s'hi escarrassin els propietaris particulars en mantenir-los arreglats.

Aquest és un dels objectius d'ARCMED. Com gairebé sempre, la iniciativa de la societat civil és la que va en la bona direcció.

SOBRE QUI VA FER LES DETENCIONS I SOBRE QUI SEMBLA QUE LES VA FER

Abans ho hagués escrit, no?

Avui en RAJOY ha reclamat la paternitat de les detencions de les persones que avui han estat jutjades en relació als atemptats de l'11-M. Avui!! Fa quatre anys que els van detenir! I s'han passat quatre anys intentant fer-nos creure que a l'atemptat hi havia tingut alguna cosa a veure ETA. Però, en canvi, ells mateixos, no van detenir ni un sol membre d'ETA en relació als atemptats. Van fer el que havien de fer. Detenir els implicats. I els implicats no eren d'ETA.

És el que deia abans. Sorprenentment, han preferit cavar-se un esvoranc i ensorrar-s'hi, enlloc de vanagloriar-se de que gràcies a ells tota aquesta llarga llista de gent han estat jutjats per l'Estat de dret.

Tant encegats estaven amb el tema d'ETA, que li han regalat a RODRIGUEZ ZAPATERO el discurs que avui ha fet, en defensa de l'Estat de Dret, quan de fet el seu Govern el que ha fet ha estat observar la feina de la justícia, perquè la feina que corresponia al Govern -la detenció dels criminals- ja havia estat feta pel mateix -heus aquí l'esquizofrènia- que mantenia el discurs de l'autoria d'ETA.

L'AVE, LA CONFIANÇA I LA SAGRADA FAMÍLIA

Avui insisteix l'alcalde HEREU amb què cal que l'AVE passi per sota la Sagrada Família perquè "cal restablir la confiança de la gent".

Si cal "restablir" és que la gent ha perdut la confiança. I quan la gent perd la confiança, aquesta es recupera a poc a poc i amb operacions plenes de sentit comú.

Però no, el nostre alcalde vol recuperar la confiança de cop i amb una operació que no fa sinó incrementar la desconfiança.

Anem bé!

HUMILITAT I JUDICIS 11-M

Què poc que costa ser una mica humil, quants rèdits se'n poden treure d'aquesta humilitat, i quanta gent, quants líders polítics, són incapaços de ser-ne, ni que sigui una miqueta.

Avui es dicta la sentència de l'11-M. Vaja, que avui tindrem la constatació judicial que els autors dels atemptats tenien a veure amb Al Qaeda, i no pas amb ETA.

I ahir qui fou ministre de l'Interior en el moment dels atemptats, Ángel ACEBES, ja deia que ells no havien abonat la teoria de la conspiració, etc., etc., recordant-nos a tots -per si se'ns havia oblidat- que va ser ell mateix aquell que no es va cansar de repetir que hi havia dues línies d'investigació i que qui considerés que no havia estat ETA era un "miserable".

Un exemple de falta d'humilitat i, sobretot, de falta d'intel·ligència.

Que durant les primeres hores el Govern AZNAR, amb Ángel ACEBES al capdavant, cregués que l'autoria era d'ETA, no és que fos malícia, és que és el que pensava tothom. El Lehendakari el primer.

I, fins i tot, que el Govern AZNAR i l'Ángel ACEBES fossin els darrers en veure que al darrera hi havia la mà d'Al Qaeda és quelcom que jo crec que la gent podia arribar a passar per alt. En qualsevol cas, és evident que en aquell moment la societat espanyola va tenir la sensació que se'ls estaven amagant coses, i va optar pel canvi de govern.

El que em sembla el summum de l'estultícia és en vigílies de la publicació de les condemnes, i de fet durant tot el judici han tingut aquesta actitud equivocada, seguir reblant el clau.

Com de fàcil era vanagloriar-se que havia estat Ángel ACEBES, com a ministre de l'Interior en funcions, qui va detenir a tots els que avui seran condemnats! És que van ser ells qui els van portar a la presó!! És gràcies a ells que tota aquesta gent serà condemnada!!!

Però el rencor els cega. I la manca d'humilitat, que en el seu moment hauria suposat admetre que s'havien equivocat en insistir tant en el tema d'ETA.

LA VISITA DE MR. MARSHALL

Diu La Vanguardia -i d'altres diaris també he vist que anaven en la mateixa línia a les seves portades- que el gest de ZAPATERO de visitar ahir per sorpresa les obres del TAV és positiu.

Sincerament, no crec que sigui tant positiu. Altra cosa és com es percebi. O com ens el vulguin fer percebre.

No es tracta, senyors RAJOY, senyor MAS, d'anar-hi un dilluns a les 8.00h., del matí. Prou feina hi ha, aleshores, com per anar a emprenyar.

Però anar-hi un diumenge al matí és com anar-hi per la nit.

A més a més resulta que la visita es concreta el dia abans per la nit entre el president ZAPATERO i el president MONTILLA.

Com és que a cap mitjà li ha cridat l'atenció que la gent amb qui es va creuar el presidente li diguessin "ánimo, presidente!", "ganaremos las elecciones!", "eres el mejor presidente!"?

Ningú es planteja el fet que en MONTILLA i els alcaldes de la zona són tots del PSC, el partit d'en ZAPATERO, que la visita es fa en diumenge, pel matí, que la gent amb qui es creua no fa més que alabar-lo, a ell que és el responsable del desastre? Ningú no pensa que potser l'aparell del PSC ha muntat una gran operació de propaganda? Ningú no ho pensa i, a continuació, s'indigna?

Repeteixo, no es tractava de portar-lo a les 8 del matí del dilluns. Perquè no es tracta que llinxin el president del Govern.

Es tracta que no ens vulguin prendre el pèl, uns (el PSC-PSOE), i que no ens ho empassem tot sense un mínim sentit crític (mitjans de comunicació!!!).

INCÒGNITES: LA CONFIANÇA BAIXA, ELS VOTS PUGEN.

Publica avui La Vanguardia una enquesta la notícia de la qual titula "desciende el apoyo de los catalanes a la política de ZAPATERO hacia Catalunya". Cap sorpresa, no? Amb tot el que està caient.

La sopresa hi és, però. Perquè la mateixa enquesta també pregunta pel vot a les properes eleccions generals, en les que el cap del llista del PSOE per a ser president del Govern serà aquest mateix ZAPATERO en qui els catalans estem perdent la confiança. I resulta que el partit del senyor ZAPATERO no només no baixa, sinó que pujaria. Dos diputats. A costa d'Esquerra. La resta, tot igual. CiU 10. PP 6. ICV 2.

En una anàlisi ràpida sembla clar, doncs, que si la gestió de ZAPATERO respecte Catalunya passa del 60% d'aprovació a només el 37%, però els vots cap el mateix ZAPATERO no només no baixen, sinó que pugen (2 escons i 4 punts percentuals), no hi ha ningú que estigui capitalitzant aquest desencís en relació al president somrient i simpàtic. La mala gestió i el mal ambient no es facturen. Tot es manté en l'statu quo del 14 de març de 2004.

Una conclusió, també ràpida. Els catalans segueixen tenint clar a qui NO volen a la Moncloa: Mariano RAJOY. I davant aquest fet, també segueixen percebent que Convergència i Unió i en DURAN i LLEIDA podrien arribar a pactar amb el PP de RAJOY. Equivocats? Sí. Però en qualsevol cas és la percepció que mostra la lectura de les enquestes.

En aquesta tesitura, els catalans seguirien votant per ZAPATERO, amb tal d'evitar el retorn del PP al poder. Sí que es percep un petit canvi d'hàbit, i és que així com el 14 de març de 2004 qualsevol opció política que no fos el mateix PP o Convergència i Unió s'interpretava com agent de canvi, i tant el PSC, com Esquerra, com Iniciativa van recollir vots a cabassos, aquesta vegada, sembla ser que la ciutadania d'aquest país sí que tindria clar que per evitar, a la vegada, que en RAJOY sigui a la Moncloa i que el govern de ZAPATERO no tingui hipoteques, és important no votar partits satèlits i apostar directament pel PSOE.

És aquest fet diferent al que s'esdevenia quan era Convergència i Unió qui donava suport als diferents governs de Madrid. Ni quan es va recolzar el PSOE de GONZÁLEZ, ni quan es va recolzar el PP d'AZNAR (en el seu primer mandat) la ciutadania catalana va intepretar que era millor votar pel partit "espanyol". Va seguir apostant per Convergència i Unió, perquè s'entenia que la influència de la que disposaven l'exercien. Aquesta vegada és evident que d'influència Esquerra en tenia, però també és evident que no l'ha exercida. Conseqüència: la ciutadania, sempre segons les enquestes, apostarà directament per la marca original.

Un darrer comentari: això són només enquestes. I a les enquestes, en general, Convergència i Unió en surt malparada. Falten molts mesos, queden moltes coses per dir. Tot està en joc, encara.

NENS SENSE LLEURE

(carta publicada a La Vanguardia el 17 d'octubre)

Llegeixo a la secció de Cartes dels lectors de La Vanguardia la de G. MARTÍ CEBALLOS (4/X/2007, "Niños sin ocio") on diu que amb els horaris escolars, les activitats extraescolars i els deures que han de fer els nens, "apenas queda tiempo para disfrutar del ocio, de un espacio verdaderamente libre para ellos".

De tot plegat arriba el senyor MARTÍ CEBALLOS a la següent conclusió: "Vamos a crear futuros adultos estresados que desconocerán el valor y el goce del tiempo de ocio".

Som pares de dues nenes, petites avui. Encara no tenen deures diaris. Però en porten. De tant en tant. Petites responsabilitats. Responsabilitats que a mida aniran sent més grans.

Per assentar uns coneixements, sí, però sobretot per assegurar unes pautes de comportament que les facin aprendre que els pisos no els regala l'Administració amb uns xecs graciosament concedits, per exemple, sinó que s'aconsegueixen amb l'esforç i el treball diari, de cada dia; que siguin conscients que l'oci té un preu, i aquest preu es paga amb diners; uns diners que es guanyen treballant.

Treballant igual que avui treballen recollint unes fulles seques perquè s'acosta la tardor, retallant fotografies de gegants perquè ha estat la festa major o, d'aquí a uns anys, fent els deures que els mestres i professors els encarreguin.

Perquè l'oci i el temps lliure s'aprecien quan són un descans, quan suposen una pausa en la rutina.

Ara bé, si eduquem els nens en una cultura hedonista, on les responsabilitats són una càrrega, on les deures i les petites feines de cada dia són un estorb, aleshores sí, aleshores estarem creant uns adults potencionalment estressats. Perquè en algun moment de la vida toca tenir responsabilitats, esforçar-se i treballar. I quan més aviat això s'interioritzi, millor.

DELS MANIPULADORS I DELS INCAUTS

Parlàvem ahir sobre la Casa Reial espanyola i la veda oberta contra ella. I començava posicionant-me jo mateix perquè ningú entengués de les meves paraules el que no es podia entendre.

Llegeixo avui a La Vanguardia que el President ZAPATERO ha vingut a "renyar" els partits catalans i -per extensió- la societat catalana per la crema de fotografies del Rei. Condemnables. Sempre, i en tot cas. Delictiu? Sí, mentre es mantingui a la legislació vigent com a delicte el menyspreu al Cap d'Estat. Altra cosa és si això hauria o no hauria de ser delicte. És un altre debat. Però avui per avui ho és i la Fiscalia, dret a llei, està legitimada per iniciar accions contra qui cremi banderes espanyoles, fotografies del Rei. De la mateixa manera que ho hauria d'estar si es cremen senyeres (per exemple, a Reus el dia que el Reial Madrid va guanyar la darrera lliga de futbol).

Però és discreccional. La Fiscalia pot iniciar accions o pot no iniciar-les. No sempre que es crema una bandera espanyola la Fiscalia ha iniciat accions legals. I no sempre -de fet, mai- que s'ha cremat una senyera la Fiscalia ha iniciat accions legals.

Ja ho deia ahir i ho repeteixo: iniciar accions legals contra una persona per haver cremat una fotografia del Rei a Girona, tot i que es tracta d'una acció legítima de la Fiscalia, és una acció que té uns efectes polítics indiscutibles. Més concentracions, més crema de fotografies, més babaus amb vocació d'herois, etc., etc.

I la Fiscalia depèn del Ministeri de Justícia. I dubto molt que la Fiscalia inicïi determinades accions "per lliure". I, en conseqüència, que el President ZAPATERO ara aparegui i pontifiqui sobre el comportament dels qui cremen fotografies, i demani als partits catalans que "ajudin a asserenar els ànims", com si es tractés d'unes actituds generalitzades és d'un fariseïsme esfereïdor. Perquè sense l'acció del seu Govern, a través de la Fiscalia General de l'Estat, tot plegat s'hauria reduït a la crema d'una fotografia per un ciutadà anònim, i ara resulta que qui ha cremat les fotografies és un diputat al Parlament de Catalunya i un doctor en Dret Constitucional -ambdós entren a la categoria de babaus amb vocació d'herois- que no només han cremat les fotografies, sinó que ja han anunciat que no cal que la Fiscalia busqui més perquè s'autoinculpen directament.

Que la Fiscalia té elements de dret per actuar? Sí. Sens dubte. Que hauria de valorar una mica més quines passes dóna i les conseqüències que aquestes passes tenen, també.

Però, i per acabar, si després de tot plegat és el President del Govern qui acaba per aparèixer, hom comença a pensar que està tot orquestrat i ben orquestrat per fer aparèixer les més tèbies actituds nacionalistes barrejades amb accions radicals i extemporànies.

És el que hi ha.

SOBRE LES FOTOS QUE ES CREMEN DEL REI I LES QUE D'ALTRES CLOWNS D'AQUEST PAÍS PRETENEN FER-SE

Déu n'hi do el que està donant de si la Casa Reial els darrers mesos...

I abans que res, un aclariment. No sóc monàrquic, i sempre he cregut que els pobles madurs, adults, responsables, han de tenir el dret d'escollir els seus governants, també el seu cap d'Estat. No és el cas d'Espanya, per les circumstàncies històriques del segle XX d'aquest Estat.

Dit això, una primera reflexió, que podria ser la darrera del post, em porta a pensar que hi ha alguna cosa que grinyola a la Casa del Rei, una institució que generalment havia ben gestionat els efectes mediàtics de les seves actuacions, però que sembla haver perdut darrerament aquesta capacitat.
Exemples en tenim uns quants... La caricatura d'El Jueves. Les fotos de les infantes en banyador a diferents revistes aquest estiu. La setmana "horribilis" dels ducs de Lugo. I, ara, la crema de fotografies amb la cara del Rei.

Perquè passen totes aquestes coses i totes alhora? I perquè passen ara i no passaven abans?
Ja vaig escriure un altre dia -en relació a la vaga de fam de De Juana Chaos- que enlloc de criticar la posició de la oposició -que va quedar molt en evidència- em sorprenia que no es critiqués la Fiscalia General de l'Estat i, en conseqüència, i per elevació, al Ministeri de Justícia i el Govern espanyol.
Torno a les mateixes. Si la Casa del Rei és la mateixa, el Rei és el mateix, la Reina és la mateixa i el Príncep hereu és el mateix (i per molt que pretengui manar la princesa, els altres tres porten tota la vida manant i no crec que a aquestes alçades es deixin dominar per una periodista posada a cortesana), què hi ha ara de nou que no hi era abans i que, a diferència de donya Letizia, sí que pot arribar a imposar accions no volgudes a la Casa del Rei? Una Fiscalia Generali de l'Estat designada per un Govern encapçalat per un personatge populista, buit de contingut i ple de fum.

Així, perquè ningú analitza que el segrest de El Jueves és per la crítica al Govern, i no per utilitzar la caricatura dels Prínceps d'Astúries? És molt agosarat pensar que el que molesta de la portada de El Jueves és la crítica al xec per naixement, i no tant l'aparició dels Prínceps a la mateixa?

Però és que l'actuació de la Fiscalia General de l'Estat, tolerada, això sí, per la Casa Reial (que crec que no va adonar-se del mal que aquella acció podia suposar-li), acaba per generar un torrent de notícies sobre la Família Reial a la què la premsa seriosa d'aquest país mai havia estat donada, i a la que la premsa "escombraria" s'hi apunta perquè percep que "la veda s'ha obert".

I així tenim el paper couché publicant aquest estiu fotografies de les Infantes en banyador.

Evidentment no tenen res d'especial aquestes fotografies, però sí que deixen veure un detall que per a mi no és menor. Fins ara aquestes fotografies segur que es feien, però no es publicaven. I si es publicaven era en mitjans escrits considerats "no seriosos". Aquest estiu diaris seriosos i revistes del cor de les considerades també serioses, han publicat aquestes fotografies.

I no tot acaba aquí. Després hem tingut el lamentable espectacle dels "tomates", "hormigues", "norias" i demés xerrant pels descosits sobre una hipotètica crisi matrimonial dels ducs de Lugo, i tractant-los com si fossin una parella de concursants del Gran Hermano.

I, finalment, la crema de fotografies del Rei amb motiu de la seva visita a Girona. Estic convençut que no és el primer cop que a l'Estat espanyol es cremen fotografies del Rei. No em puc imaginar que a Euskadi això no hagi passat mai.

Però bé. Ve el Rei, els quatre arreplegats de sempre fan el seu número i tot hauria acabat aquí si no fos perquè la Fiscalia General de l'Estat, altra vegada, considera que hi ha delicte contra el Cap d'Estat (injúries) i inicia accions legals contra els protagonistes de la bufonada.

Conseqüència: aquells que sempre aprofiten l'avinentesa per fer-se els herois, la foto i demés, ja han vist una nova oportunitat. L'inefable Hector López Bofill i l'Uriel Bertran, imagino que entre d'altres, van participar en la concentració de protesta contra les accions de la Fiscalia General de l'Estat, i van cremar les corresponents fotografies del Rei. Ara ja anuncien que s'autoinculparan d'haver-les cremat. La Fiscalia, un cop ha iniciat el camí no podrà tirar-se enrera, i hauran acabat creant una icona no del republicanisme, sinó de l'antimonarquisme. I, un cop més, estarem donant ales als que s'obsessionen en destruir i no en construir.

Començava dient que no sóc monàrquic. Que entenc que els pobles han de poder escollir el seu cap d'Estat. En conseqüència, sóc republicà. Ara bé, sóc republicà perquè entenc que la república és símbol de poble madur, de poble adult, que té la capacitat de poder escollir el seu cap d'Estat amb normalitat.

Si qui m'ha de procurar la república ho ha de fer cremant fotografies per després fer-se el màrtir, aquesta república, se la poden pintar a l'oli, perquè seria qualsevol cosa menys llibertat, igualtat i fraternitat.

SOBRE AJUDES EN MATÈRIA D'HABITATGE

Ole, ole i ole!

En aquest país, com que s'acosten eleccions, ha arribat el moment de jugar al joc dels disbarats.
Ahir ens anuncia el president ZAPATERO això de les ajudes al lloguer de pisos per a persones joves. Deixant al marge que gran part d'aquestes ajudes ja estaven aplicant-se, i per tant no entenc ben bé l'anunci d'ahir, hi ha una altra cosa que m'agradaria comentar.

Si a tots els joves que viuen a l'Estat espanyol, estan independitzats i guanyen menys de 21.000 euros a l'any se'ls donen -visquin on visquin, tinguin on tinguin llogat el seu pis- 210 euros, als joves catalans, i a la societat catalana en general, ens estan tornant a donar gat per llebre.

Si a Castella - Lleó, Galícia o Astúries els sous són més baixos, i haurà més joves amb possibilitats d'accedir als ajuts. O, dit d'altra manera, si per la mateixa feina es paga més a Catalunya -que passa-, els joves catalans és més fàcil -o menys dificil- que superin els 21.000 euros anuals.
Però deixant de banda aquest primer comentari, hi ha un segon aspecte a tenir en compte. Els joves que guanyen menys de 21.000 euros i tenen llogat un pis a Osca, Albacete o Alcañiz, se'ls estarà ajudant molt més -en termes relatius- que el mateix jove amb el pis llogat a Barcelona, on el lloguer és molt més alt i, en conseqüència, l'efecte de l'ajuda, menor.

I el pitjor de tot plegat? Que com que la ministra que s'ha inventat la cosa és la Carme CHACÓN ja podeu comptar que els catalanets i catalanetes aplaudirem amb les orelles les propostes del mag ZAPATERO i la seva assafata de final de legislatura. Som així. Què hi farem....

SOBRE DEFENSTRACIONS (IMAZ ET ALT.)

Pasqual MARAGALL defenestrat pel PSC. Sense entrar a judicar la seva presidència de la Generalitat, que cada vegada crec més que va ser com va ser per com va ser la seva gènesi -i en això hi tenen molt més paper en MONTILLA i en PUIGCERCÓS que el mateix MARAGALL-. Sense entrar a judicar la seva presidència -deia- no hi ha dubte que es tracta d'una de les ments més clares del centre esquerra català de la segona meitat del segle XX.Lliurepensador. Radical. Però, alhora, captivador de la burgesia i la classe mitjana barcelonina, que no és ni molt menys radical, i que tampoc és en excés de centre esquerra.José BONO. Una altra 'rara avis' en el seu espai polític. Sovint apreciat pels adversaris i criticat pels seus. Lliurepensador, també, en qualsevol cas. Crec que els catalans l'hauríem d'intentar valorar al marge dels seus pensaments sobre el desenvolupament de l'Espanya autonòmica.

Ha estat un bon ministre de Defensa, i un lleial col·laborador dels seus diferents líders al partit, sempre però expressant clarament les seves opinions, encara que no fossin estrictament la opinió oficial del partit.Lliurepensador, també, ho és en Josep PIQUÉ, que ha de veure com el seu partit el substitueix per Daniel SIRERA, que no era més que el seu noi dels encàrrecs. PIQUÉ, un dels grans& Probablement al partit equivocat. Segurament també perquè la seva ambició és tant gran com el seu talent i els partits catalans on s'hauria trobat còmode no li podien oferir el que li va oferir José Maria AZNAR.

Josu Jon IMAZ. Empenta. Vitalitat. Preparació. Nervis d'acer. Capaç. I, també, lliurepensador. Quan el més fàcil al seu partit era seguir la doctrina ARZALLUZ/EGUIBAR/IBARRETXE, adoptant una posició més centrada, que li donés les majories necessàries per presidir l'EBB, ell ha optat per la posició centrada d'origen, al marge del què plantegi el triunvirat anteriorment mencionat. Després de guanyar contra pronòstic fa quatre anys, enguany plega abans d'haver-se de barallar de nou amb qui no entén que la realitat és sempre, sempre, plena de matisos.MARAGALL, BONO, PIQUÉ, IMAZ (i hi podríem afegir també en ROCA i en Manuel PIMENTEL). Polítics tots ells molt diferents. Polítics tots ells profunds i preparats. I amb experiència de Govern gairebé tots, i un bon full de serveis a la seva esquena 'malgrait tout'.

Els aparells dels partits han aconseguit retirar-los prematurament de la política. Privar-nos d'ells. Han guanyat en MONTILLA i en ZARAGOZA, BLANCO, ACEBES i SIRERA, EGUIBAR i companyia&
I ha perdut la societat sencera. Aquesta societat a la que després, gastant -que no invertint- milers de milers d'euros, intentaran convéncer per a què surti a votar.

I és que entre el rigor i la intel·ligència, i la manca de rigor i el trencar-ho tot, en aquest món mediàtic nostre, sempre tenen aquests darrers les de guanyar.I quan sorgeixi un CHÁVEZ qualsevol i ens arrabassi la llibertat, aleshores el mal ja estarà fet.

DE MAJORIES I MINORIES

Déu n'hi dó les paradoxes de les què estem essent espectadors aquests dies...

El partit que vol ser majoritari a Catalunya estrena nova estratègia destinada a abocar-se al 15% de la ciutadania, mentre que d'altres, acusats sempre de ser minoritaris, aposten per un discurs que coincideix amb la posició a les enquestes del 85% dels ciutadans d'aquest país. Com a paradoxa no deixa de ser interessant.

I per acabar d'amanir-ho tot plegat, resulta que aquest intent de que el partit majoritari sigui més majoritari mitjançant un missatge dirigit al 15% de la ciutadania, pretén, alhora, que s'afegeixin a aquesta aventura sectors descontents del PSC, ERC i ICV...

I davant de tant de desconcert acaba rebent per tot arreu aquell que amb un atac de lucidesa acaba manifestant que se li en "refot" el sobiranisme... I és que aquest sobiranisme desconectat del país, de la realitat del país, alienat en debats teòrics interessants però completament inútils a mi també se me'n refot.

I que ningú s'equivoqui. Que se'm refoti aquest debat i aquestes iniciatives no és patent perquè em situïn com "espanyolista", "botifler", etc., etc.,... Jo, la independència del meu país la vull amb tota la seva gent. Afegint-hi el màxim de gent. No dirigint-me al 15% del país, sinó dirigint-me a la majoria del país. Si no, no hi trobo l'interès. Vull la independència del meu país per fer-hi una societat millor, on tothom s'hi vulgui quedar. On tothom s'hi senti dins.

I si mentre el país se'ns escola de les mans la nostra resposta a la ciutadania és un debat teòric sobre sobiranisme, referèndums i demés, però sense solucions concretes a problemes concrets que afecten directament a la gent, no sé quin servei estem fent al país.

MOLINS DE VENT

Algun dia algú m'haurà d'explicar perquè arreu d'Europa (inclosa la resta d'Espanya) està apostant per una energia neta com l'eòlica i aquest nostre petit país, amb zones on la força del vent és important, s'entesta en bloquejar qualsevol intent de crear parcs eòlics i, és més, en desmunta alguns del que ha aconseguit aixecar (com el Parc Eòlic del Pení, a Roses).

El més paradoxal és que els mateixos que no volen els molins de vent, perquè els molesta la vista o impedeix el pas dels ocells, són els mateixos que s'oposen a l'energia nuclear i a la línia de molt alta tensió, que és energia elèctrica, que també és més neta que l'energia de combustió.

I si a tot plegat li afegim que és una evidència que l'energia de combustió té data de caducitat, a qui li haurem de demanar responsabilitats el dia que la resta del món occidental tingui mitjans per generar energies alternatives i netes i nosaltres l'haguem d'anar a comprar fora perquè, malgrat tenir un país generós en energies netes i renovables hem tingut uns responsables polítics que han preferit els faisans i les sargantanes al benestar del país?

EN PILOTES

Ja portem un parell de setmanes en les que llegim als diaris que grups de nudistes decideixen passar el seu dia de platja a platges -i valgui la redundància- "normals". Es veu que les platges nudistes no tenen els mateixos serveis que les platges "normals" i, és clar, tot plegat és una discriminació intol·lerable contra el col·lectiu de gent que li agrada anar a la platja en pilota picada.
I davant d'aquesta greu discriminació han decidit engegar campanyes per tal de convertir en normal que a la platja, sigui quina sigui, hom hi pugui anar despullat.

Era de calaix, abans i tot de començar la campanya, que no tothom ho havia de veure de la mateixa manera, i ja han sortit veus queixant-se de la molèstia que causa haver de compartir platja amb qui decideix posar-s'hi nu.

Però que ningú pateixi. Tot plegat acabarà com amb tantes altres coses. Perquè ja començo a percebre que la reacció del món nudista a l'expressió de la molèstia de l'usuari majoritari de les platges catalanes és aquell discurs tant naïf, però tant efectiu, que diu "però si no fem mal a ningú", "però si no molestem ningú"... I davant aquest discurs, molta gent de bona fe opta per callar i, si li molesta que algú a qui no coneix de res se li posi en pilotes al costat, donat que a més a més no és un fet il·legal que els forces d'ordre puguin perseguir, acaba per arreplegar les seves coses i marxar a una altra platja o, en el pitjor dels casos, cap a casa.

Doncs potser que ja és el moment de dir prou. De dir que ens molesta que gent que no coneixem de res es passegi en pilota picada davant nostra. Davant dels nostres fills i filles. Acceptaríem tranquil·lament que algú es passegés despullat a les cinc de la tarda a la sortida de les escoles? Per què hem d'acceptar, doncs, que algú se'ns planti despullat al costat de les nostres tovalloles, al costat dels nostres fills i filles? Ells diuen que no molesten ningú, que no fan mal a ningú. Doncs s'equivoquen: molesten. I violenten. A molta gent. Molta gent que té molta més bona fe que ells, i que per no tenir un embolic acaben per callar i plegar veles. Però no per fer això els donen ni una mica de raó.

EN PILOTES

Ja portem un parell de setmanes en les que llegim als diaris que grups de nudistes decideixen passar el seu dia de platja a platges -i valgui la redundància- "normals". Es veu que les platges nudistes no tenen els mateixos serveis que les platges "normals" i, és clar, tot plegat és una discriminació intol·lerable contra el col·lectiu de gent que li agrada anar a la platja en pilota picada.
I davant d'aquesta greu discriminació han decidit engegar campanyes per tal de convertir en normal que a la platja, sigui quina sigui, hom hi pugui anar despullat.

Era de calaix, abans i tot de començar la campanya, que no tothom ho havia de veure de la mateixa manera, i ja han sortit veus queixant-se de la molèstia que causa haver de compartir platja amb qui decideix posar-s'hi nu.

Però que ningú pateixi. Tot plegat acabarà com amb tantes altres coses. Perquè ja començo a percebre que la reacció del món nudista a l'expressió de la molèstia de l'usuari majoritari de les platges catalanes és aquell discurs tant naïf, però tant efectiu, que diu "però si no fem mal a ningú", "però si no molestem ningú"... I davant aquest discurs, molta gent de bona fe opta per callar i, si li molesta que algú a qui no coneix de res se li posi en pilotes al costat, donat que a més a més no és un fet il·legal que els forces d'ordre puguin perseguir, acaba per arreplegar les seves coses i marxar a una altra platja o, en el pitjor dels casos, cap a casa.

Doncs potser que ja és el moment de dir prou. De dir que ens molesta que gent que no coneixem de res es passegi en pilota picada davant nostra. Davant dels nostres fills i filles. Acceptaríem tranquil·lament que algú es passegés despullat a les cinc de la tarda a la sortida de les escoles? Per què hem d'acceptar, doncs, que algú se'ns planti despullat al costat de les nostres tovalloles, al costat dels nostres fills i filles? Ells diuen que no molesten ningú, que no fan mal a ningú. Doncs s'equivoquen: molesten. I violenten. A molta gent. Molta gent que té molta més bona fe que ells, i que per no tenir un embolic acaben per callar i plegar veles. Però no per fer això els donen ni una mica de raó.

RECTIFICACIÓ

Donat el comunicat de CDC -que afegeixo- he retirat el "post" en el que comentava una notícia apareguda avui a l'AVUI.

DC MANIFESTA LA VIGÈNCIA DEL PACTE DE LA FEDERACIÓ DE CIU
Davant les notícies aparegudes en un mitjà de comunicació, el portaveu de Convergència Democràtica de Catalunya, David Madí, manifesta el següent:

1. El pacte de federació, subscrit per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, és avui plenament vigent i d'aplicació. Aquest pacte estipula amb precisió que la candidatura a les eleccions legislatives per a la circumscripció de Barcelona estarà encapçalada per UDC.
2. La direcció de Convergència Democràtica no qüestiona en cap aspecte ni el pacte de la federació de CiU, ni la vigència dels acords polítics assolits en ell. És en aquest sentit que CDC reitera que pertoca a UDC designar el cap de llista de Barcelona per a les pròximes eleccions legislatives.
   

Barcelona, 14 de juny de 2007

COMENTARI AL BLOC D'EN JORDI CERDÀ

Uff, Jordi... Només unes pinzellades, perquè si començo m'allargaré... Els temps de Solidaritat Catalana no han estat els únics d'unitat, perquè també els temps de l'Assemblea de Catalunya i el Govern Tarradellas, encara que més l'Assemblea de Catalunya, també es podrien considerar com un període d'unitat nacional.

Sobre les diferents maneres d'entendre el camí, val a dir que quan es governa, totes les opcions aposten per una via concreta, sempre la mateixa, que és la que tu anomenes del peix al cove. Altra cosa són opcions al marge de la representació política, que n'hi ha, però que no són majoritàries en cap cas.Ara a CDC i UDC s'és més radical del que s'era estan al Govern. I ara, Esquerra és més procliu al peix al cove del que ho era estan a l'oposició. Són, pertant, crec, dues cares de la mateixa moneda.

I finalment, per acabar, deixa que faci una petita defensa del Pacte del Majestic, en forma de precisió. L'error d'en Pujol no és en cap cas aquell Pacte -que ha servit per visualitzar mediàticament l'acord CiU-PP-, sinó no saber interpretar el novembre del 1999 que el PP estava en portes d'una majoria absoluta. Aquell error ens va fer prioritzar l'acord "gratis total" amb el PP català per a la investidura -la darrera- d'en Pujol, i el menyspreu -malgrat en Duran i en Pere Esteve van negociar i aconseguir l'abstenció d'Esquerra- a Esquerra, que després ha donat els resultats que ha donat. El fet d'haver estat investit president, de dependre, de fet, del PP català, combinat amb la obtenció de la majoria absoluta del PP el març de 2000, quatre mesos després, ens va conduir a votar afirmativament la investidura d'Aznar -quan no feia falta- i a intentar pactar tot el que presentava el PP a Madrid, encara que fos percebut com a molt negatiu per a Catalunya des de Catalunya (ex: Llei d'Universitats i, per excel·lència, el Pla Hidrològic Nacional). Si el novembre del 1999 haguéssim llegit bé la situació a Espanya i no ens haguéssim "abandonat" d'aquella manera en mans del PP català, quan el PP fa la deriva dretana i centralista amb la majoria absoluta, CiU i el darrer Govern Pujol se n'haguessin pogut desmarcar amb molta més facilitat. Però això no té res a veure amb el Pacte del Majèstic, que era de continguts, i que entre els punts d'acord hi havia, sempre ho oblidem, la supressió del Servei Militar Obligatori, per exemple.

LES ELECCIONS FRANCESES, LA PARTICIPACIÓ I AQUEST PETIT NOSTRE PAÍS

Després de les eleccions presidencials franceses no van ser pocs els qui van començar a parlar de l'elevada participació i buscar-ne les causes. I, és clar, van començar a comparar amb la participació esperada a les eleccions municipals, que es temia baixa i després es va confirmar.

Recordo una tertúlia a Ràdio Gràcia en la que em van preguntar com era que a França es votava tant i tant poc a Catalunya, i si hi havia la possibilitat que l'elevada participació francesa podia "encomanar-se" a la societat catalana.

Després de la participació -baixa- de les Legislatives franceses, ara ningú em pregunta si crec que la baixa participació catalana ha afectat a la societat francesa...

I és que cada societat té les seves pautes, algunes de compartides, algunes d'específiques, i tant absurd era preguntar per la influència de la participació elevada de les presidencials franceses en les municipals espanyoles com seria ara preguntar per la influència de la participació baixa en les municipals espanyoles sobre les legislatives franceses.

En això li dono la raó a en MONTILLA, sense que serveixi de precedent. Hi ha tantes causes de l'abstenció com votants i, en conseqüència, es poden detectar pautes de comportament molt generals, però l'abstenció és molt dificil d'explicar amb motius molt concrets. Que hi ha gent que n'està farta i diu "ja s'ho faran"? És clar que sí! Aquests suposen el 50% de l'electorat? No, ni en broma. Hi ha molta gent que s'absté sempre, perquè sí, hi ha qui només participa quan percep que hi ha en joc quelcom de molt important. Hi ha qui participa quan percep que el seu vot pot ajudar a canviar alguna cosa, o a salvar quelcom que està en risc i que ell aprecia... Hi ha milions de raons per a l'abstenció, i segurament la darrera d'elles és la quantitat de persones que al país veí -França, per entendre'ns- van a votar.

EM SAP GREU, JOAN FERRAN

En relació a l'article publicat avui per en Joan FERRAN a l'e-noticies, a mi també em sap greu gairebé tot el que ell esmenta.

De fet, tot excepte l'epígraf on diu que es vol erosionar en MONTILLA, perquè de fet en MONTILLA i el seu Govern s'erosionen sols i en silenci, i el que fa referència al centre dreta català, perquè senzillament no el comparteixo. Però també entenc que estem en campanya i ens hi havia de posar. Res a dir, pertant.

La resta, ja ho he avançat, ho comparteixo en gran mesura. El que segurament no compartirem en Joan FERRAN i jo és que gran part de les coses que a ell -i a mi- ens saben greu són responsabilitat d'aquesta esquerra catalana tan progre i tan equivocada.

ELS DEMÒCRATES DE L'ESQUERRA

Hi ha a Itàlia un partit que s'anomena DS (Demòcrates d'Esquerra)... Amb tota la ironia del què sóc capaç, això també ho tenim a Barcelona.

Falta una setmana curta per a les eleccions municipals, i dels darrers porto un parell de perles al cap que vull comentar. Tres, de fet.

La primera, de l'amic Joan FERRAN. En Xavier TRIAS i la gent de CiU organitzem una passejada per Barcelona, des de la Plaça Molina fins a la Barceloneta, i arrosseguem un munt de gent. En Joan FERRAN, primer secretari d'un partit que darrerament està "punxant" en més actes del normal, es posa envejós i compara la caminada d'en TRIAS amb les grans marxes de HITLER, MUSSOLINI i MAO. De fet, en HITLER crec que mai va protagonitzar una gran marxa, com si van fer els altres dos o un gran amic del socialisme espanyol, com va ser el rei HASSAN II del Marroc. Però bé, deixem la història als historiadors i quedem-nos amb el detall. En Xavier TRIAS arrosega gent i el Joan FERRAN el compara amb HITLER, MUSSOLINI o MAO... Tot un detall.

La segona, de l'ínclita Imma MAYOL -ai, el sistema...-. Ja porta un parell o tres de setmanes que com a únic argument davant les propostes d'en Xavier TRIAS o el Partit Popular respòn: tant és el que vostès facin, jo governaré, i vostès seran a l'oposició. Molt bé, Imma, molt bé. Un concepte de democràcia propi de l'Est europeu de fa vint o trenta anys. Aquell Est que tant enyoren, sembla, alguns. Però que no han d'anar a votar els ciutadans de Barcelona el 27 de maig? I si és així, que ho és, com s'atreveix la MAYOL a manifestar-se amb aquesta contundència sobre els resultats d'una eleccions que encara no s'han celebrat? Això només té un nom: PREPOTÈNCIA.

La tercera, del "guapo" de la pel·lícula, en Jordi PORTABELLA. Ahir, a un míting es va despenjar amb una afirmació, en relació al PP, tal que aquesta: "No pot ser que una força així -referint-se, dic, al PP- tingui més representació que nosaltres -s'entén que Esquerra-". Espectacular. Què vol dir "no pot ser"? En aquest país, gràcies a Déu, està garantida la llibertat de pensament i d'expressió, i la gent manifesta les seves preferències polítiques a les urnes, democràticament. I quan així ho han fet a la ciutat de Barcelona, el PP, i CiU, i el PSC, han quedat per sobre del partit d'en PORTABELLA. Què vol dir que "no pot ser"?

INDEPENDITZA'T

Són així de frívols, i no hi ha més a fer.

Que la gent jove -i no tant jove- té problemes per trobar habitatge a Barcelona i tot sovint han de marxar de la ciutat o viure a casa els pares fins més enllà del necessari a les joventuts d'Esquerra els importa ben poc.

S'han reunit a una taberna, han fet bullir l'olla, i els ha sortit l'eslògan "guapo", que lliga -suposadament- la solució al problema de l'habitatge amb el teòric independentisme de la seva formació.

Que han estat còmplices de la manca de solucions de l'Ajuntament de Barcelona en relació a l'habitatge? Tant és! Que han fet president de la Generalitat a una persona que no celebra Sant Jordi com cal (i espereu a la Diada, que segur que la fa grossa!)? Tant és!

Ells han trobat un eslògan "guapo" i endavant, que no ha estat res. I si amb tot plegat banalitzem el problema de l'habitatge a Barcelona, tant és també.

Ells han trobat un eslògan "guapo", i la realitat no l'espatllarà.

EL CASTELL DE MONTJUÏC

Mira que n'era de dolent en CLOS com alcalde... Però en relació al Castell de Montjuïc, forçat per en Xavier TRIAS, va tenir la virtut de dir que no a les condicions indignes que en BONO volia imposar a la ciutat de Barcelona per la cessió del Castell a la ciutat...

Ara en ZAPATERO ha tornat a fer de les seves, i l'actual alcalde, Jordi HEREU, se l'ha empassada feliç i content. S'ha empassat que ens diguin expressament que les banderes han d'estar al Castell -quan ja hi ha una llei que regula l'ús de les banderes en edificis oficials-... S'ha empassat que el Ministeri de Defensa formi part del Consorci del Castell, d'un Castell que volen que es converteixi en un Centre per la Pau... Que l'Exèrcit espanyol no sempre fa la guerra és veritat... Que es vulgui pretendre que un Exèrcit -el que sigui- formi part d'un Consorci que gestiona l'ús d'un espai on hi ha un Centre per la Pau és un insult a la intel·ligència...

Però ens hem empassat més coses, tots plegats, gràcies a aquest tauró de l'Administració municipal... La Generalitat, per una ordre ministerial del Govern espanyol, passa a formar part d'un Consorci... En sabia alguna cosa en MONTILLA i en CAROD? O ja els sembla bé que des d'un despatx de la Moncloa els diguin on han d'estar i què han de fer?

I ens hem empassat l'atzagaiada legislativa més gran que jo recordo. I ens l'hem empassada sense que el protagonista s'hagi gairebé despentinat. Un projecte de llei del Govern presentat al Congrés dels Diputats establia les condicions de retorn del Castell a la ciutat de Barcelona. Aquest projecte de llei, en fase de presentació d'esmenes, s'estava complicant molt pel Govern, que no trobava la manera de concloure el procés de manera satisfactòria pels seus interessos. A més a més, s'acostava perillosament la data de les eleccions municipals i el retorn del Castell -promesa solemne de ZAPATERO en campanya electoral- no era ni tenia visos de ser realitat.

Què ha fet en ZAPATERO per arreglar aquest petit problema? Doncs sense posar-se vermell ha retirat el projecte de llei del Congrés, i mitjançant una ordre ministerial, ha fet fer allò que deia el projecte de llei. ESPECTACULAR! Ni l'Hugo CHÁVEZ ho hauria fet millor!!

IL·LUSIÓ, FORÇA I AMBICIÓ

Amb aquestes paraules acabava ahir al vespre la seva intervenció al debat de TVE1 en Jordi HEREU.
El problema sorgeix quan qui ja és Alcalde de la ciutat per mètode digital vol vendre "il·lusió, força i ambició" amb un posat esgotat, avorrit, conformista i conservador, que és el que va vendre ahir en Jordi HEREU.

Davant d'un Xavier TRIAS que en tot moment va donar respostes a cada una de les qüestons plantejades, i que es va oferir com a líder per a la ciutat, ens vam trobar amb un ja alcalde sense més idees que l'anar tirant, sense més il·lusions que les seves personals, sense més força que la que dóna ser alcalde sense haver passat per les urnes.

Davant d'un Xavier TRIAS que tenia molt clar què pot oferir i què vol oferir als barcelonins i barcelonines ens vam trobar amb un Jordi HEREU amagat, superat per les circumstàncies, que va defugir en tot moment el debat i es va refugiar en les intervencions -molt més clares i incisives- de la Imma MAYOL.

En Jordi PORTABELLA, que va començar amb una frase memorable "Estem vivint un canvi de paradigma a la humanitat...", s'ha limitat a parlar del planeta i de com els barcelonins i barcelonines ens hi interrelacionem... Tot un bany d'il·lusió, també.

Només en Xavier TRIAS ha parlat del què preocupa la gent, i només ell ha apuntat solucions. Només ell, a hores d'ara, es mereix ser Alcalde.

IL·LUSIÓ, FORÇA I AMBICIÓ

Amb aquestes paraules acabava ahir al vespre la seva intervenció al debat de TVE1 en Jordi HEREU.
El problema sorgeix quan qui ja és Alcalde de la ciutat per mètode digital vol vendre "il·lusió, força i ambició" amb un posat esgotat, avorrit, conformista i conservador, que és el que va vendre ahir en Jordi HEREU.

Davant d'un Xavier TRIAS que en tot moment va donar respostes a cada una de les qüestons plantejades, i que es va oferir com a líder per a la ciutat, ens vam trobar amb un ja alcalde sense més idees que l'anar tirant, sense més il·lusions que les seves personals, sense més força que la que dóna ser alcalde sense haver passat per les urnes.

Davant d'un Xavier TRIAS que tenia molt clar què pot oferir i què vol oferir als barcelonins i barcelonines ens vam trobar amb un Jordi HEREU amagat, superat per les circumstàncies, que va defugir en tot moment el debat i es va refugiar en les intervencions -molt més clares i incisives- de la Imma MAYOL.

En Jordi PORTABELLA, que va començar amb una frase memorable "Estem vivint un canvi de paradigma a la humanitat...", s'ha limitat a parlar del planeta i de com els barcelonins i barcelonines ens hi interrelacionem... Tot un bany d'il·lusió, també.

Només en Xavier TRIAS ha parlat del què preocupa la gent, i només ell ha apuntat solucions. Només ell, a hores d'ara, es mereix ser Alcalde.

EL DESPLEGAMENT DE L'ESTATUT

A la darrera reunió del Consell d'Impuls i Seguiment del desplegament de l'Estatut en CAROD-ROVIRA volia prendre uns acords per traslladar al Govern, en el sentit de marcar les prioritats de negociació amb l'Estat a la reunió que s'havia de dur a terme -i que es va dur a terme- el 16 d'abril. Val a dir que els representants de Convergència i Unió vam recolzar les prioritats proposades, en el benentès que no eren fruit d'un acord del Consell, sinó que eren les prioritats que el nostre Grup ja havia plantejat en seu parlamentària.

Aquestes prioritats eren:

• Traspàs de rodalies
• Traspàs de la inspecció de treball
• Traspàs de les polítiques actives d'ocupació
• Desclassificació dels aeroports de Sabadell, Girona i Reus com aeroports d'interès general (qüestió aquesta que no és, de fet, estrictament estatutària)

Ja hi ha hagut la reunió i sembla que només hem avançat en la desclassificació dels aeroports de Sabadell, Girona i Reus.

De la resta, el més calent a l'aigüera. Sobre Rodalies, com que a l'Estat li deu fer vergonya dir que no en vol parlar, ens diuen que ja en parlarem més endavant. I mentrestant, per si de cas, s'empesquen que des del 1996 ja podíem haver-les demanat (per tant els Governs Pujol) i la Mercè SALA ens comunica a través dels mitjans que ella mateixa, sent directora de RENFE, es va oferir a la Generalitat entre el 1991 i el 1994 a traspassar el servei de Rodalies, però que la Generalitat no hi va estar interessada. Per tant, no ens ho volen donar, i com a motiu filtren notícies que volen deixar entreveure que en el fons els catalans no volem les Rodalies perquè fa 15 anys -quan el sistema de finançament català era tot un altre- no ho vam voler.

De la inspecció de treball i les polítiques actives d'ocupació, ni una paraula. Si aquestes eren les prioritats del Govern català, algú em pot dir què passarà amb el que no és prioritat del Govern?

JA ES MIREN DE CUA D'ULL

S'han fet multitud de comentaris sobre la darrera setmana política a Catalunya. Qui hi ha guanyat? Qui hi ha perdut? Més enllà de la política, qui ha perdut ha estat el país, que ha tornat a donar la imatge que va donar durant els anys del Govern MARAGALL.

Més enllà d'això, aquí ningú ha guanyat -dificilment podia fer-ho ningú-, però sí que hi ha uns quants perdedors. Dos de molts clars, al meu entendre.

Esquerra, que ha llençat per la borda els esforços que estaven fent en CAROD i en PUIGCERCÓS per semblar bons nanos, per semblar el que no han estat mai, un partit de govern.

I el president MONTILLA -dic president, que així l'ICETA quedarà tranquil-, perquè després d'haver aconseguit que la gent percebés com a positiva la innacció, s'ha trobat amb què, malgrat tot, tot torna a semblar-se massa als darrers tres anys. Semblava que l'Entesa -el Tripartit II- es basava en una confiança mútua fonamentada en allò del "oi que no ens farem mal?", però la confiança ja l'ha trencada en VENDRELL un matí de calçotada i aquests invents, com ja es va demostrar amb els Governs MARAGALL, sense confiança, van pel pedregar.

Quan de temps trigaran a fer-se mal de debò? Això no ho sap ningú, però a partir de la setmana passada, els tres socis de Govern tornen a mirar-se de cua d'ull tots tres.

SOBRE ELS MUNDIALS D'ATLETISME

Això que ara escriuré tindria més valor -certament- si ho hagués escrit abans del dia d'avui. Però m'haurien pogut dir -sense raó- que volia desgràcies per Barcelona. Ara podran dir que m'alegro de les desgràcies de Barcelona. Que diguin, que jo diré el veig.

I veig que alguna cosa canvia a Barcelona. L'equip de Govern ha pretès fer el mateix que els anteriors equips de Govern de la ciutat, perquè de fet, en el fons, l'alcalde Hereu no encarna cap canvi, més enllà de les cares.

Barcelona volia ara els Mundials d'Atletisme, que diuen que darrera dels Jocs Olímpics i el Mundial de futbol és la competició esportiva que genera més atenció al món. Doncs bé, el Mundial d'Atletisme de 2013, cap a Moscou. Per això deia que alguna cosa canvia. Abans ens donaven els Jocs, els Mundials de natació, els Europeus d'atletisme, etc., i ara ja no ens els donen. El model de ciutat està començant a mostrar símptomes clars d'esgotament, i la decisió d'avui és només la punta de l'iceberg.

I tots aquells que em diran que m'estic alegrant d'un fracàs de la ciutat, dir-los primer que no, que no me n'alegro. Que m'entristeix profundament que la ciutat no aculli aquests campionats. Però alhora, tinc, tenim, tot el dret a destacar que aquesta vegada l'alcalde, segurament per inexperiència, ha fracassat.

ELS FLAUTISTES D'ESQUERRA

Ufff... Ja hi tornem a ser, no?

Ahir, diumenge, en VENDRELL es despenja amb això de que Esquerra pot fer en MAS president si CiU convoca una referèndum d'autodeterminació...

Entenc, primer, que vol dir que CiU es compromet a convocar, perquè gràcies entre d'altres a Esquerra, això és l'únic que avui per avui poden fer CiU i l'Artur MAS. Des de l'oposició un només es pot comprometre a fer coses, però malauradament, no les pot fer.

En segon lloc, si em prengués seriosament el que diu en VENDRELL, i de forma literal, em semblaria un insult a la intel·ligència del poble català. És a dir, per fer en MAS president, CiU ha de convocar un referèndum d'autodeterminació -gairebé res-. Per fer en MONTILLA president, només va caldre que el PSC ho demanés a Esquerra.

En tercer lloc, no em puc prendre seriosament el que diu en VENDRELL. Que no vol dir que sigui broma, el que diu. En VENDRELL no forma part de Reagrupament, precisament. És home de confiança de PUIGCERCÓS, i la persona que avui per avui encarna l'aparell del partit. Per tant, les seves paraules són serioses. El que passa és que no van dirigides a CiU, sinó als seus votants dels darrers quatre anys i, en segona instància, al president MONTILLA.

Al president, per tal que reflexioni sobre la necessitat d'amanir els fets amb paraules. Ni que sigui per si de cas.

Als seus votants, per intentar enredar-los, un cop més, a les properes eleccions municipals.

No seré jo qui obri els ulls al president. I menys encara als votants d'Esquerra. Aquí tots som prou grandets per veure què convé i què no convé quan es tracta del pols del país.

Però, si us plau, que ningú es torni a deixar enredar per aquests flautistes encantadors, creadors d'eslògans d'èxit, que figura que són com són i que són com jo, perquè s'afaiten i van al supermercat a fer la compra, però que al final del camí -que dirien els anglosaxons- quan arribes a casa, després de veure com s'afaiten i fan la compra de cada dia te n'adones que, a més a més, t'han fotut la cartera. I així ho intenten una vegada i una altra...

Vaig gaudir, com tants d'altres, del concert de comiat d'en Lluís LLACH, dissabte passat, des de Verges i per TV-3.

Poc abans que comencés l'espectacle reflexionava sobre quina mena d'autoritats del país serien presents a l'acte. I, més enllà de les autoritats a qui agrada LLACH i que havien obtingut les entrades com qualsevol altre fill de veí, donava voltes jo al fet que s'estava retirant una figura important no només de la cançó catalana, ni tan sols la cultura o la política, sinó que s'estava jubilant una figura important del país dels darrers quaranta anys. I en tant que això ho donava per cert, em preguntava quina figura institucional -al marge, dic, dels gustos musicals de cadascú- estaria present al darrer concert en representació de tot el país.

Quan va començar el concert em vaig quedar parat. No en tenia prou amb els dits d'una mà per comptar el nombre de figures institucionals -i no tant institucionals- que s'havien acostat a Verges per a retre homenatge al gran LLACH. Hi era el president. Un home que va haver d'aguantar una pluja de xiulets que segurament no es mereixia, però que a més a més, crec que també va haver d'aguantar un concert d'un cantant pel qual no té cap mena de simpatia i que mai ha estat del seu gust. Però, atenció! Quan jo veig en MONTILLA allà, veig un homenatge del país al cantant. I m'està bé que hi sigui. A més, és d'aquelles situacions antipàtiques pel polític, ja que si no hi hagués estat se li hauria retret l'absència. Per tant, res a dir.

També hi era en BENACH, que també ostenta la representació del país. Però és que hi era tot el Govern. I tota la oposició. I...

Tots ells van treure les entrades al "Servi Caixa"? Així també allunyem el poble de la política. Ocupant espais que podien haver ocupat altres ciutadans, que no els hagués importat passar per caixa per a ser-hi i dir a reveure al cantant del "no era això, companys, no era això...".

AJUTS A FAMÍLIES NOMBROSES

Llegeixo al gratuït QUÉ! una notícia sobre les ajudes a la natalitat que determinades empreses donen als seus treballadors en el moment de tenir un fill o filla.

Acompanya la notícia un breu que m'ha cridat molt l'atenció. Diu que l'Estat dóna 450 euros per fill, en un pagament anual, però només a partir del tercer fill, i sempre que la renta familiar anual sigui inferior a 15.903 euros bruts.

Realment, l'Estat no es deu gastar gaires diners en aquestes ajudes. Qui són els valents que amb una renta familiar anual de 15.903 euros bruts o menys s'atreveixen a tenir no un, no, tres fills?!?!

Qui ha dissenyat aquesta ajuda es deu haver quedat amb la consciència ben tranquila, però cal que sàpiga que ajuda a la mateixa gent a la que ajudava quan no existia: a ningú.

MÉS SOBRE EL PSOE I EL PP, O TANTO MONTA MONTA TANTO

El PSOE acusa ara el PP d'haver retallat 194 anys de presó a 62 presos d'ETA quan el partit d'Aznar i Rajoy era al poder.

Suposo que el PSOE això ho fa per defensar-se dels atacs brutals que està rebent per part del PP.
No seré jo qui defensi el PP, però se'm regira l'estòmac quan em volen enganyar... El PP no em vol enganyar, perquè si ho vulgués, no faria aquests plantejaments tant transparents. El PP, amb els seus plantejaments, s'assegura l'animadversió eterna de l'Espanya que no és la seva. Qui sí que em vol enganyar, fent-me passar gat per llebre, és el PSOE.

Estic segur que no diuen mentida. El PP deuria practicar retallades de condemnes. Però no diuen tota la veritat. Caldria veure si aquestes retallades es poden emmarcar en el període de treva 1997-1999. Perquè si és així, resultaria que malgrat que el PP considerava la treva com una 'trampa', va acabar fent més accions per afavorir el procés que no pas les que ha dut a terme el PSOE i el president RODRÍGUEZ ZAPATERO, que sempre m'ha fet la impressió que ha parlat massa del procés, i ha fet poc per mantenir-lo amb vida.

I un segon punt, que li he sentit dir ja un parell o tres de vegades a en Lluís Foix i que crec que és prou encertat. De Juana, que va matar 25 persones, era a punt de sortir de la presó quan la Fiscalia de l'Estat -que depèn del Govern socialista-, segurament impulsada per una campanya que es començava a fer des de l'AVT i el propi PP -però res a veure amb el què ara ha de fer front el PSOE-, va "trobar" un nou delicte de De Juana per tal de mantenir-lo a la presó. I no un delicte qualsevol, no. Un delicte d'opinió. I diuen que vivim en democràcia! El que hauria dit l'esquerra d'aquest país si el PP hagués fet una cosa semblant... No només li "troben" un delicte d'opinió, sinó que per ell es demana una burrada d'anys de presó, que es concreten en una primera sentència de 12 anys. En aquest context, De Juana inicia una vaga de fam que el porta a un estat de salut delicadíssim, fins que fa poques setmanes el recurs que havia presentat es concreta en una reducció de la condmena a "només" tres anys de presó. Donat el seu estat de salut -voluntari, no ho oblidem!-, el Govern decideix que com que ja ha complert pràcticament les dues tercers parts de la pena, pot alleugerir la situació penitenciària de De Juana, tornar-lo a Euskadi i, quan sorti de l'hospital, acabi de complir la condemna en presó domiciliària.

Un seguit, és clar, de disbarats. Que acaba amb una decisió encara més disparatada, com és la d'acceptar que un pres, mitjançant una vaga de fam, pugui aconseguir que l'Estat l'alleugeri de la seva situació penitenciària. I encara és més surreal que sigui el mateix Govern que l'imputa un delicte d'opinió i que demana per ell penes de preso desorbitades el que després, per no convertir-lo en màrtir l'acabi convertint en heroi.

Ara bé, aquesta gent del PP són d'un altre planeta, també. Perquè això que explica en Foix i que jo acabo de parafrasejar és un atac molt més directe i molt més potent a la línia de flotació del Govern socialista i a la personalitat del seu president, que no pas milions de banderes espanyoles onejant arreu.

EN JOAN FERRAN I LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Diu avui en Joan FERRAN al seu article a l'e-notícies que la manifestació del PP de dissabte passat li recorda els "vells mètodes de la dreta espanyola que varen donar lloc als enfrontaments de l'any 36, la posterior guerra civil i la dictadura". Ja ho diuen, ja, els experts en la memòria que aquesta mai pot ser històrica en sentit col·lectiu, perquè és fonamentalment personal i subjectiva.

Segons en Joan FERRAN, doncs, el violent i desgraciat final de la II República és responsabilitat de la dreta, així com la Guerra Civil i la Dictadura. I cap menció -per què?- al paper que mentre la dreta conspirava l'esquerra mantenia. L'esquerra mai és responsable de res, i menys encara del drama de la Guerra Civil. L'esquerra mai es responsable del final de la II República. I l'esquerra mai és responsable d'haver perdut miserablement la guerra, després d'haver resistit l'alçament dels militars el 18 de juliol a la majoria de les grans ciutats de l'Estat espanyol. No. L'esquerra mai és responsable de res. Per això és tant i tant irresponsable.

Joan FERRAN, qui és responsable de la mort del bisbe IRURITA i de tants altres a la txeca de Sant Elies? La dreta, oi? I qui és responsable de l'exili d'en CARRASCO i FORMIGUERA, que al final és el que el va posar en mans d'en FRANCO i, pertant, el que el va portar al paredó? La dreta, també? I qui és responsable de l'assassinat dels germans BADIA o de l'Andreu NIN? També la dreta?

El que deia. L'esquerra, tant irresponsable com sempre.

OCUPAR EL CENTRE

Bé, ja veieu com està tot plegat...

Dissabte, a Madrid, la manifestació del PP. Diu en Barbeta, ahir o avui, a La Vanguardia, que atenció amb considerar que tot allò és l'extrema dreta, i reflexiona sobre l'error de prendre solucions a partir de diagnòstics equivocats. O, en un llenguatge més meu, sobre la solemne tonteria de fer-se trampes al solitari.

En ZAPATERO se n'ha fet, de trampes, al llarg de tota la legislatura. No ha estat en cap moment conscient de que va guanyar les eleccions per un accident -entenent accident, per no ferir susceptibilitats, com ho entén el DIEC, és a dir, 'allò que ve a rompre el curs regular de les coses'-. Ell era l'únic que abans dels atemptats creia que podia guanyar. I ha seguit creient-se que ell solet va donar la volta a les enquestes. I ha governat en conseqüència, sense ser conscient que portava molt vot prestat a la butxaca, i que el PP pràcticament no va perdre vots el 14-M-2004.

En ZAPATERO, el PSOE i tots els que no combreguem amb el discurs d'avui del PP ens farem trampes al solitari si fem això que en Barbeta, amb raó, diu que no es pot fer. Considerar que la gentada de dissabte a la tarda a Madrid és l'extrema dreta.

Durant els darrers tres anys el PP ha estat intentant -i ho segueix fent- guanyar les eleccions de fa tres anys. També ells s'enredaven al solitari.

En un sistema de partits "normals" -normals els partits, no el sistema-, el partit al Govern, quan el de l'oposició intenta guanyar les darreres eleccions, i no les properes, el que fa és precisament posar-ho tot en les properes, que són les úniques que són de veritat.

Aquí no. Aquí, pel que veig als diaris, el partit del Govern ha decidit, finalment, que competirà amb el PP per tornar a guanyar les eleccions de fa tres anys. I ara, davant l'expressió de força del PP de dissabte, el PSOE vol organitzar una manifestació contra la guerra d'Iraq.

Potser comença a ser hora que algun líder centrat alci la veu i es llenci al "ruedo", a risc de ser acribillat per uns i altres, però ocupant l'espai que ningú, ni PP ni PSOE, volen ocupar.

HABITATGES

El 85% dels espanyols amb més de 60 anys viuen a una casa de la seva propietat.

És evident que si res no canvia, d'aquí a 30 anys aquest percentatge haurà baixat.

Avui són pocs els qui poden accedir a pisos de propietat a no ser que, un, els pares en tinguin més d'un i puguin "jugar" amb el fet per proporcionar-te'n un; dos, tinguis un sou per sobre de la mitjana, visquis en parella, i la teva parella també tingui un sou per sobre la de la mitjana; tres, donant-se els supòsits anteriors, a més a més, no tinguis plans de tenir més d'un fill, perquè si no no hi cabreu en el pis que t'has pogut comprar.

La opció de llogar per anar estalviant per més endavant poder comprar no és vàlida perquè els preus dels lloguers són igualment elevats. No tant com la compra, però prou elevats per no permetre un ritme d'estalvi suficient.

Tampoc és vàlida perquè el ritme de creixement del preu de compra és molt més elevat que el creixement dels sous, amb la qual cosa el que un pot estalviar mai va a la mateixa velocitat que el creixement dels preus dels pisos als què hom vol accedir.

Conclusió: o tot rebenta -i esperem que quan ho faci siguem capaços de fer-ho en el marc d'una explosió controlada-, o d'aquí a trenta anys un % petit serà propietari d'una gran majoria dels habitatges, enfront un % elevat que viuran en un règim de lloguer o molt lluny de les seves feines. Insostenible es miri com es miri.

SOBRE LA DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA

La societat occidental, també la catalana, vivim en un sistema polític que hem vingut a definir com a democràcia representativa, ja que els qui en darrer terme dirigeixen els nostres països són persones escollides per a, és a dir, persones que representen el cos de la societat.

Això és així i, alhora, es tracta d'un sistema que és en crisi. Tothom en va ple. Crisi de la política. Descrèdit dels polítics. Abstenció. No participació. Vots en blanc en augment (no tant com sembla, però en augment).

I politòlegs, sociòlegs i polítics porten temps estudiant i tornant a estudiar què cal fer per redreçar les coses.

La nostra democràcia, dèiem, és representativa. I la representació es basa, sempre i a tot arreu, en una relació de confiança. I aquí el que està passant és que aquesta confiança de la ciutadania envers els partits i els polítics s'ha quebrat. S'ha trencat. Ja no hi és.

I per això la situació que estem vivint és greu. Molt greu, m'atreviria a dir. Perquè sense confiança no hi ha representativitat. I sense representativitat, no hi ha democràcia.

I el més preocupant no és això, que ho és. El més preocupant és que serà molt dificil recuperar aquesta confiança perduda.

Ara es tornen a acostar eleccions. En aquest cas, les municipals. I els polítics tornaran a sortir al carrer a "guanyar-se la confiança de la gent". Alguns partits i alguns polítics, fins i tot, portaran mesos reflexionant sobre què cal fer, què cal canviar, per guanyar-se aquesta confiança. Què cal fer diferent..., potser els espots? Potser el disseny de les passejades pel carrer? Potser la música de campanya? Potser comprometre's a modificar el sistema electoral per reforçar la representativitat?
Em temo que tot plegat és molt més complicat. Ja no es tracta de guanyar-se la confiança de la gent. Es tracta de quelcom molt més dificil, es tracta de recuperar la confiança de la gent. I això de la confiança és quelcom molt fràgil, que si s'ha trencat ens constarà molt de refer.
Ara bé, constatant la dificultat de l'empresa no solucionarem res concret. En qualsevol cas, però, posarem el punt de sortida sobre una base sòlida.Ara s'apropa la campanya municipal. Dos o tres comentaris al respecte:

• No prometre res que no estiguem segur de poder fer.
• No tenir discursos políticament sectaris, ni comportaments iguals; ni som la veritat ni la tenim tota.
• Escoltar, escoltar, escoltar. I sobretot, retornar. Si se'ns planteja un problema i prometem solució, tornar amb la solució. I si no hem trobat solució, tornar sense solució. Però tornar.
  

És clar que només amb això no es recupera la confiança. Però tant clar com que sense això no la començarem a recuperar.

I recuperar la confiança en la política és gairebé tant important com prendre consciència que cal prendre mesures per controlar el canvi climàtic. Seran els nostres fills els que en pagaran, en tots dos casos, les conseqüències.

SOBRE L'ALCALDE HEREU I LA PUBLICITAT

Que l'Ajuntament de Barcelona gastar molts euros de tots plegats en publicitat i propaganda és quelcom conegut, en especial des de que el senyor Hereu va ser nomenat alcalde i s'ha proposat entrar als nostres domicilis a qualsevol preu. Ja sabem que tots els governants intenten d'una manera o altra aprofitar el càrrec per donar-se a conèixer.

El que em sembla un disbarat és que després de gastar-se els diners que s'han gastat en la Guia de Barcelona que, tot sigui dit, és un útil instrument, ara l'Ajuntament de Barcelona hagi iniciat una campanya de publicitat de la Guia mitjançant spots de ràdio i banderoles al carrer.

Per què tracta l'Ajuntament de Barcelona la seva Guia com un producte comercial, sobre el què cal generar determinades expectatives per afavorir-ne la seva compra i consum, quan de fet l'Ajuntament de Barcelona ens l'ha portada -la Guia- a casa sense que ens haguem hagut de moure del sofà? Quina empresa ha estat la què ha dut a terme aquesta campanya i quants diners se li han pagat per una feina del tot inútil, donat que els hipotètics consumidors del producte ja el tenien a casa seva sense haver de fer el més mínim esforç?

OFEREIXES ELS ARTICLES, JOAN FERRAN?

Ai, l'amic Joan FERRAN. Avui fa referència -al seu article de l'e-noticies- a l'entrevista a l'Artur MAS que ahir publicava La Vanguardia. No en parlaré de l'entrevista. No m'interessa. I tampoc del què diu en FERRAN de l'entrevista. Només parlaré d'un matís de l'article d'en FERRAN que el retrata i retrata, de retruc, al PSC de Barcelona. No en va, en Joan FERRAN n'és el primer secretari.

Diu en FERRAN "ahir Artur Mas afirmava en una entrevista concedida -o sol·licitada- a La Vanguardia", i continua centrant-se en allò que ell vol destacar de l'entrevista.

Fixeu-vos. Per en FERRAN hi ha la possibilitat que l'entrevista a l'Artur MAS no fos demanada per La Vanguardia -i concedida per en MAS-, sinó que fos el mateix MAS qui la sol·licités. És evident que en Joan FERRAN vol deixar entreveure que al secretari general de CDC ja no li demanen entrevistes i que, si vol sortir, no li queda més remei que sol·licitar-les.

Quin personatge!! Si d'ell depengués, és clar, ni pagant les entrevistes sortiríem als diaris la gent d'Unió o Convergència!!

Joan FERRAN, l'entrevista que l'AVUI feia el dissabte a José MONTILLA era concedida o sol·licitada?
O bé, els teus articles a l'e-noticies..., te'ls demanen o els ofereixes?