XINA I ELS ESTATS UNITS

He estat uns dies als Estats Units.

A part de confimar la meva sensació prèvia de que els països només es poden començar a jutjar un cop un hi ha estat -ni que sigui unes hores- i, en conseqüència, que el país que m'he trobat està molt lluny del que hom es pot imaginar sentint i llegint una majoria de la premsa d'aquest país i part de l'europea, he observat també alguns exemples del pragmatisme americà que és el que en part ha fet d'aquest país el que és.

Un exemple breu, per fer-nos una idea. No és cap secret que l'estima dels pobles anglosaxons -també els Estats Units- per l'aprenentatge de llengües és inversament proporcional a l'extensió de l'ús de l'anglès arreu del món. És fàcil: si tot el món parla la nostra llengua i s'esforça en parlar la nostra llengua, per quins set sous haig jo d'aprendre llengües de la resta del món? Això ha estat així i en gran part segueix sent així.

Però hi ha un poble potent, gran -el més gran del món, de fet-, els governants i els empresaris del qual no parlen anglès o el parlen molt deficientment. I no fan, de moment, cap esforç per aprendre'l. Això el pragmatisme nord-americà ja ho ha detectat, i com que es tracta -estic parlant de la Xina- d'un mercat que els Estats Units no ignoren ni ignoraran, ja estan plantejant-se incorporar el xinès a les escoles per tal que les futures generacions coneguin aquest idioma. En tot cas, això és el que deia una edició del New York Times de la setmana del 18 al 25 de novembre.

IN MEMORIAM

Ha mort José Félix GARCÍA CALLEJA. Des de 2003 era director general d'Afers Europeus del Govern de Cantàbria, i abans havia estat funcionari del Parlament Europeu.

El coneixia poc, però les vegades que ens vam tractar vaig poder percebre que era d'aquelles persones tot vitalitat, tot compromís.

El vaig conèixer quan jo estava a Brussel·les. Al Parlament Europeu. Allí és cert que tothom s'acaba coneixent. Però si un té la personalitat d'en José Félix, aleshores això és segur.

Ara poques coses més tinc per afegir... Només que penso en la seva dona i el seu fill. Molt. I amb els amics comuns, aquells que en el seu dia me'l van presentar, i que són els qui de debò estan sentint amb molt de dolor aquesta pèrdua.

Descansi en pau.

ANEM BÉ

Té una certa gràcia. O fa veritable llàstima. Segons com es miri.

El Consell Nacional d'Unió nomena aquest matí en DURAN com a candidat a encapçalar la llista de CiU per Barcelona a les properes eleccions generals.

Les reaccions no s'han fet esperar. En SIRERA diu que en DURAN hauria d'anar de número 2 de Carme CHACÓN, perquè ja ha manifestat que no li importaria pactar amb el partit socialista. En Miquel ICETA ha advertit l'electorat -aquests socialistes sempre s'han pensat que la ciutadania és idiota i que cal anar advertint-la- que prestin atenció perquè votar DURAN no és votar CiU. El raonament el tanca l'amic ICETA explicant que darrera la imatge d'en DURAN hi ha els "radicals" MAS, PUJOL, HOMS i demés.

Conclusió superificial: per en SIRERA en DURAN és un socialista amb disfressa. Per en Miquel ICETA, en DURAN és el maquillatge d'una CiU radicalitzada.

Una altra conclusió: en DURAN està aconseguint centrar-se. En SIRERA el considera filosocialista, la qual cosa vol dir, al cap i a la fi, que el percep com a competidor en l'espai centredreta i l'intenta col·locar cap a l'esquerra. En Miquel ICETA el considera el moderat d'entre els radicals, i entén que cal avisar l'electorat de que no es creguin que CiU és tan moderada com en DURAN representa. La qual cosa vol dir, al cap i a la fi, que en Miquel ICETA i el PSC donen per fet que la ciutadania està percebent en DURAN situat al centre i que és creïble d'aquesta manera. I com que és creïble d'aquesta manera, només li poden fer mal advertint dels companys de viatge.

Tercera conclusió: anem bé.

CONFERÈNCIA D'EN DURAN

Si seguiu aquest enllaç trobareu la conferència que en DURAN va fer ahir al Cercle Financer de la Caixa.

EL PROBLEMA ÉS DE L'ESO

Avui surt a La Vanguardia una notícia relativament breu -simptomàtic- on el diari barceloní es fa ressò de l'opinió de molts professors i professionals de l'ensenyament d'aquest país en relació a la reforma del batxillerat. El titular és prou eloqüent: "el problema és a l'ESO".

En breu, la reforma del batxillerat consisteix en que ara aquell alumne que tingui quatre o menys assignatures penjades, podrà cursar part del curs superior i aquelles assignatures que li hagin quedat pendents, sense necessitat d'haver de repetir el curs sencer. Algú ha tingut la clarividència de delimitar que aquells que tinguin més de quatre assignatures penjades hagi de repetir totes les assignatures. Però no patim, que ja arribarà el dia en què amb una sola assignatura aprovada, es podrà cursar el següent curs (una assignatura) i repetir les altres nou. I així, al final, tindrem alumnes que ja no sabran quin curs estan fent, i pares que ja no sabran quin curs fan els seus fills, i professors que ja no sabran a quina classe es trobaran tal o tal alumne.

Diuen els professors -que són els que en saben o, en tot cas, els que ho viuen cada dia- que el "problema és l'ESO". I és que, a poc a poc, ens hem carregat el batxillerat, amb tot el que significava. Ens l'hem carregat per dalt i per baix. Per baix baixant de 14 a 12 els anys per estudiar l'ensenyament secundari. Per dalt, eliminant el COU i incorporant formes de gestió del currículum pròpies de la Universitat. Perquè això de passo amb 4 i faig sis del curs següent i quatre del curs anterior és propi de la Universitat! No és propi d'un sistema ordenat, que és el que necessita l'adolescent. Ordre. Un ordre que dóna seguretat. I una seguretat que et facilita un millor rendiment.

I podria acceptar, si algú m'ho raona molt bé, el sistema. El que em revolta és que tinc tota la sensació que al darrera de tot plegat hi ha la voluntat d'evitar la paraula "repetir", "fracàs", etc. Si volem reduir el fracàs escolar deixant de comptar aquells que només estan repetint algunes assignatures, ens estarem fent trampes al solitari. Sense posar-nos vermells. Molt em temo que estem en mans de psicòlegs, psicopedagogs i demés, que els preocupa més evitar els traumes que superar-los. I si repetir un curs suposa un trauma, l'important no és evitar el trauma -facilitant el pas de curs-, sinó superar el trauma, posar els elements perquè el curs repetit es superi amb escreix i que aquella situació no es torni a donar.

Però bé, ja imagino que jo dec ser d'un altre planeta...

ELS REIS D'ESPANYA A CEUTA I MELILLA

Vagi per endavant que en aquest país hi ha moltes més persones que no pas jo que coneixen les interioritats de les relacions entre els regnes d'Espanya i el Marroc.

El cert és, però, que pel que fa a les relacions internacionals i diplomàtiques -val pel Marroc i Espanya, però ho dic referint-me a un àmbit més general- quan un viatge com el del Rei a CEuta i Melilla desperta els recels que està despertant hi ha unes conclusions immediates.

Una, les relacions entre Espanya i el Marroc no són òptimes, precisament.

Dues. Si els serveis exteriors i d'intel·ligència espanyol estan ben informats -i sabien, pertant, del malestar que generaria la visita-, aleshores és que les relacions són més aviat pèssimes. Perquè si no no s'entén que informin positivament a un viatge del cap d'Estat sinó és que creuen que cal un cop d'autoritat davant Rabat.

Tres. També cap la possibilitat -no sé perquè em temo que això que ara diré és el que s'acosta més a la realitat- que els serveis exteriors i d'intel·ligència de l'Estat espanyol no hagin percebut el malestar que podria causar la visita dels Reis a les ciutats de l'altra riba de la Mediterrània, i pertant s'hagi informat positivament de la visita del Rei.

I quart, lligat amb el tercer. També és més que possible que la visita a Ceuta i Melilla s'hagi preparat com un simple viatge a l'interior del país, sense tenir en compte les opinions dels serveis exteriors.

Tot plegat, ben lamentable. Perquè en aquests moments en que la figura del Rei es vol posar en qüestió, no cal que el mateix Govern el situï en aquesta situació tant adversa, en relació a un país -el Marroc-, i a un monarca -Mohammed VI-, amb qui el Rei d'Espanya ha mantingut sempre molt bones relacions.

VA DE BOSCOS

Acabo d'escoltar a la ràdio que amb data de 26 d'octubre es va constituir una associació que ha pres per nom el d'ARCMED, i que uneix els esforços d'entitats forestals de silvicultors espanyols, catalans i francesos per tal de defensar i promoure els boscos privats mediterranis.

Més enllà de que part de l'esquerra d'aquest país això de "bosc privat" els deu sonar a qualsevol cosa menys bo, el cert és que en aquest país n'hi ha molts, de boscos privats, i és molta la feina dels seus propietaris en mantenir-los nets i segurs. I s'hi guanyen la vida, també. És clar. Però gràcies a què s'hi guanyen la vida els tenen com deia, nets i segurs. I el risc d'incendi és menor.

Recordo quan treballava amb la Concepció FERRER al Parlament Europeu un mes de setembre -mes en què es reinicia l'activitat parlamentària després de la pausa de juliol i agost- amb moltes hectàrees cremades sobre la taula. Vam forçar -totes les forces polítiques catalanes-, un debat sobre la qüestió, mitjançant -si no m'erro- la presentació d'una pregunta oral conjunta, transversal, que obligava a un debat i a una posterior resolució.

Va quedar palès en aquell debat que per a molts europeus -atenció! també per a molts espanyols!- els únics boscos que existeixen són verds i frondosos (com els de la Selva Negra, a Alemanya, o els boscos gallecs o de la cornisa cantàbrica, a Espanya) i no es cremen.

Doncs no. També hi ha bosc mediterrani en aquesta Europa nostra. I el bosc mediterrani, o en tenim cura entre tots, o entre tots l'acabarem perdent. Per molt que s'hi escarrassin els propietaris particulars en mantenir-los arreglats.

Aquest és un dels objectius d'ARCMED. Com gairebé sempre, la iniciativa de la societat civil és la que va en la bona direcció.