16 de novembre 2008

A REVEURE

He fet mudança!

A partir d'ara em podeu trobar a http://gambusimillet.wordpress.com

10 de novembre 2008

WASHINGTON

RODRÍGUEZ ZAPATERO serà a Washington. En el seu moment vaig escriure allò de que "qui no vulgui pols que no vagi a l'era", però quedi clar que prefereixo que hi sigui a que no hi sigui. Altra cosa és l'anàlisi de les raons per les quals la vuitena economia del món anirà a la cimera ocupant la cadira que li sobrava a França, i aquestes raons són les que desgranava al post de fa uns dies.

RODRIGUEZ ZAPATERO, deia, serà a Washington. Poc després de les eleccions del 14 de març de 2004 vaig escriure en alguna nota -encara no tenia el bloc en marxa- que el PSOE s'equivocaria molt si es comportava com si aquelles eleccions les hagués guanyat convencent, si es comportava com si no hi haguessin hagut els atempats de l'11-M, si es comportava com si la seva campanya i les seves propostes els haguessin portat, per se, a la Moncloa.


Entre 2004 i 2008 el PSOE es va comportar, efectivament, oblidant que el seu triomf el 14 de març estava molt fonamentat en la mala gestió que el Govern AZNAR va fer de l'atemptat de l'11-M. En aquelles condicions, el PSOE hauria hagut de dur a terme polítiques centrades que radicalitzessin el PP, però va optar per polítiques clarament dogmàtiques que li van donar resultat durant gran part de la legislatura més per error del PP que per encert de l'estratègia socialista. I d'un mandat que hauria d'haver conduït a una majoria àmplia del PSOE es va acabar en uns resultats electorals que haurien portat a RAJOY a la Moncloa si no arriba a ser per la cega política del PP en relació a Catalunya que va donar 25 diputats al PSC.


Què té a veure aquesta reflexió amb el fet de que en RODRÍGUEZ ZAPATERO finalment serà a Washington? Doncs que ZP haurà d'afinar molt el paper que voldrà dur a terme a la capital nord-americana. Ha de ser molt conscient que hi entra per la porta del darrera, i no tindria sentit aterrar-hi passant la mà per la cara a molts dels assistents. Diu, RODRIGUEZ ZAPATERO, que anirà a Washington a aportar. Em sembla bé, és la seva obligació. Però que sigui prudent. Que sigui hàbil. Que sigui conscient que hi és perquè d'altres han volgut que hi sigui. I que sigui conscient, a més, que parts dels assistents a aquesta cimera han estat atropellats per la maldestra política exterior espanyola dels darrers quatre/cinc anys.


Per tant, felicitem-nos per ser a Washington, perquè si allí s'hi ha de decidir com ha de ser el sistema financer internacional, allí hi ha de ser també l'Estat espanyol.


Esperem, igualment, que per una vegada RODRÍGUEZ ZAPATERO estigui a l'alçada de les expectatives.

05 de novembre 2008

PER QUÈ NO UNA MICA D'AIGUA AL VI? (només una mica)

Ja ha passat el gran dimarts. I Barack OBAMA ha guanyat, com semblava que havia de ser, les eleccions nord-americanes. No és exagerar dir que ha estat una jornada històrica.

Històrica, perquè per primera vegada una persona de color exercirà la presidència d'aquest gran país que no fa tant anys feia del color un element de diferència social obligatòria.

Històrica, perquè després de vint anys de govern de dues famílies es trenca la dinàmica. No hem d'oblidar que aquest fet, el de les dues famílies (Bush - Clinton), va ser un dels llasts més importants de Hillary que, per altra banda, estic segur que hauria estat una gran presidenta i, també, hauria estat històrica.

Històrica, també, perquè fa l'efecte que la política que porta al cap en Barack OBAMA i que ens ha fet arribar al cor pot ajudar a canviar el món. Això, però, també pot fer que la decepció tingui proporcions històriques. No és dia per posar aigua al vi, segurament, però ja hem assistit els darrers anys a diferents exemples que ens haurien de fer posar una mica de mesura a l'entusiasme. Estic pensant en Nicolas SARKOZY, i com guanya les eleccions franceses, i com després la seva popularitat ha tingut molts alts i baixos. Estic pensant -ja sé que són esferes molt diferents, també- amb en Joan LAPORTA, capaç de pujar i pujar i després dilapidar en uns pocs mesos tot el crèdit guanyat. Estic pensant en el mateix José Luis RODRÍGUEZ ZAPATERO, que darrera bones paraules cada dia veiem més que només hi havia fum i més fum.

Encara que ho sembli, no em poso les benes abans de la ferida, però sí que penso que un punt de refredar-nos i observar, "wait and see" no aniria malament en aquests moments. I al primer a qui no li aniria malament seria al mateix Barack OBAMA, que cometrà un error greu -crec- si ara vol que tot l'entusiasme que ha generat cristalitzi de cop i depressa. Serà, la seva, una presidència històrica, si pren calma per digerir tot el que d'històric té la seva arribada a la Casa Blanca, una calma que li ha de proporciona, després, les armes, les eines, per dur a terme el canvi en el que ell creu i en el que ell ens ha fet creure.

31 d’octubre 2008

BARACK OBAMA


Vídeo de campanya de Barack OBAMA.

30 d’octubre 2008

CARTA OBERTA A XAVIER BARBERÀ

Benvolgut Xavier,

Sempre és agradable debatre. I el més ric dels debats, potser no el més viu, en tot cas el més vell, és el debat epistolar. Llegeixo, per tant, amb interès, la teva carta oberta a
www.latortuga.cat, i aprofito per agrair a en Carles Salat la publicació de la mateixa, el lligam al meu bloc i de passada la feina que fa per la comunicació a Gràcia. Té molt mèrit, i algun dia li ho haurem d’agrair tots plegats.

Deia que sempre és agradable debatre, i més encara quan amb qui tens davant has compartit el pati de l’escola –encara que en èpoques diferents-. Jo també he estudiat amb els germans de La Salle a la Bonanova, entre el 1980 i el 1992. Potser eres d’aquells “senyors tan grans” que anaven a les classes dels pisos baixos quan jo pujava escales amunt a les classes de la tercera secció. Potser.

Em demanes que rellegeixi el teu escrit. Així ho he fet. Després, lògicament, he rellegit el meu. És cert, dic que desqualifiques i fas mofa. Tinc per costum, quan discuteixo sobre mots, anar primer a la font d’un bon diccionari. Diu el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana que “fer mofa” és fer una ‘burla insolent’, un ‘escarni’. Miro i remiro el teu text, i potser hi ha d’altres expressions que la que vaig emprar jo –fer mofa-, però tu escrivies que “aquesta desfilada és tan rotllo com ho puguin ser aquelles processons tan llargues a les que sols anar a l’Espanya interior on es veneren verges excessivament barroques, 'Cristos' exageradament ensangonats i relíquies ràncies de ves a saber quin sant. Unes processons de ‘palio’ i ‘peineta’, de ‘mantilla’ i rosari, de cadenes i negror a la roba” i a mi aquestes ratlles em van semblar burlesques, escarnidores. Una de les coses que vaig aprendre dels germans de La Salle és que tothom viu la seva fe a la seva manera i que ningú és ningú per a jutjar-la. I tu, al teu escrit, en aquest paràgraf i en el següent, quan parles d’espiritualitat interior i d’aparença exterior, estaves jutjant les vivències de la fe. Així m’ho semblava, i així m’ho sembla.

I en relació a si qualifiques o no, desqualifiques o no, jo crec, sincerament, que estarem d’acord que quan parles de relíquies ràncies estàs qualificant; quan parles de ‘Cristos’ exageradament ensangonats estàs qualificant; quan parles de processons de cadenes i negror a la roba estàs, també, qualificant.

Crec, però, sobretot després d’haver llegit la teva carta oberta, que puc entendre ara aquests adjectius com a expressió de la percepció general que es té de determinades processons. Una expressió si vols exagerada, però amb menys sentit desqualificatiu, amb menys mofa. Però consti també que per a veure així les teves ratlles ha calgut un segon escrit en el què expliques la teva formació a una escola cristiana, la teva vinculació amb agrupaments escoltes parroquials i les teves misses dominicals. I, alhora, ens expliques perquè t’has casat pel civil i perquè el teu fill no ha estat batejat.

Ho deixo, en tot cas, en un parell de conclusions. Per un costat, si m’ho permets, em queda aquella sensació de l’excusatio non petita inculpatio manifesta. Per un altre costat, ara segurament el meu post no seria tan agressiu com és, perquè ara entenc en gran part per on anaves, cosa que no quedava gens clara a l’article “El Marianu i el conyàs”.

De tota manera, és una agradable coincidència haver compartit el pati de l’escola com és un plaer compartir ara el consell plenari del districte de Gràcia i aquestes cartes cibernètiques gentilesa de
www.latortuga.cat amb una persona sempre disposada al diàleg, sempre disposada al “parlem-ne”, sempre disposada a acceptar que l’altre pot tenir un punt de raó o, en qualsevol cas, a acceptar que sempre hi ha el dret a l’aclariment.

Cordialment,

28 d’octubre 2008

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L'ERA (2).


Ràpidament. Us recomano l'article de la Pilar Rahola avui a La Vanguardia, que podria haver-se titulat perfectament també "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era (i 2)".

23 d’octubre 2008

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L'ERA.

Espanya fora de la primera cimera europea per tractar de la crisi econòmica. Espanya fora de la cimera del 15-N. Espanya fora, de fet, de l'escena internacional.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era... Quan un comença, ja des de l'oposició, per no mostrar respecte per la senyera d'un país convidat a una desfilada; quan un continua comportant-se de manera totalment unilateral en la retirada dels soldats espanyols a l'Iraq -la decisió, atenció, és correcta, però no el fet que els teus aliats fins aleshores se n'assabentin per la premsa-; quan un privilegia les relacions d'Espanya amb la Veneçuela de Chavez o la illa de Cuba enlloc dels Estats Units; quan un "passa" de les cimeres europees durant quatre anys; quan un, enmig de la crisis financera que colpejava i colpeja durament els Estats Units, es presenta a Nova York i diu que Espanya té el sistema financer més sòlid del món; quan un va pregonant que Espanya juga a la Champions, que ja ha superat a Itàlia (que sí que hi serà el 15-N), i que el proper objectiu és França (que també hi serà); quan un es dedica a anar donant lliçons a tothom quan tothom ho està passant malament, hi ha un moment en que tots plegats t'envien la factura.

I la factura ve en forma de: "a vostè no el convidem". Però que s'extranya? Es celebra un cimera per "refundar el capitalisme" i vol que el convidin, a ell que ha preferit Chavez, Morales i Castro als Estats Units? Que ha optat per humiliar públicament a Itàlia i ha advertit a França que anem per ells? Que ha ofès públicament també Angela Merkel quan després de guanyar ella les eleccions no la va felicitar i sí que va donar suport i ànim a Gerhard Schroeder? Quan un s'ha passejat pel món d'aquesta manera no pot pretendre que després els que han estat ofesos el convidin.

Ah! I que consti una cosa, no es tractava de prioritzar els Estats Units enlloc de Chavez i companyia, tampoc. Es tractava, es tracta, de que les relacions amb uns no han d'implicar la negació de la relació amb els altres. I ZAPATERO ha jugat a això, a les relacions antitètiques. Ara que no se'n lamenti.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

20 d’octubre 2008

EL CONYÀS D'EN MARIANU, O COM EL PISUERGA PASSA PER VALLADOLID.

Ja tenim aquí, de nou, una píndola més de la columna ‘Ets i Uts’ de Xavier Barberà a www.latortuga.cat. Aquesta vegada en Barberà dóna voltes a com un micròfon tancat va jugar una mala passada a Mariano Rajoy en vigílies de la desfiliada milita del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

Cert és, com comenta en Barberà, que darrerament són moltes les ocasions en les què un micròfon obert ens ha mostrat de forma crua l’interior de les persones. Ara em venen el cap el “manda huevos”, de Federico Trillo, o el “vaya peñazo he soltado” de José María Aznar al Parlament Europeu o, més a prop en el temps, la conversa en la què un conegut empresari instruïa José Luís Rodríguez Zapatero sobre com havia de tractar mediàticament el debat sobre la crisi econòmica.

Tant cert com que, en el fons, es tracta sempre d’una mala jugada. És humà, quan hom es troba en confiança, relaxar-se i comentar amigablement o col·loquialment fets d’una manera, d’una forma, que no s’empraria mai en públic. I això no vol dir que hi hagi doble pensament. És a dir, i no sóc jo qui per defensar en Rajoy, es pot pensar alhora que la desfilada és un “coñazo” i ser molt conscient que per la teva responsabilitat –acceptada lliurement i volguda- t’hi toca anar. I, segurament, no només t’hi toca anar, sinó que fins i tot, malgrat considerar-ho avorrit, pots creure-ho necessari des d’un punt de vista polític i/o institucional. Una cosa no treu l’altra.

Fins aquí el comentari sobre el “conyàs” d’en Marianu. Ara bé, en Barberà no s’atura aquí. En Barberà deu pensar ‘calla, ja que m’hi he posat repartiré una mica més’… És allò del Pisuerga i Valladolid… I aleshores s’abraona sobre la religiositat catòlica a Espanya, sobre les manifestacions del Partit Popular i sobre el Servei Militar Obligatori…

Perquè, Xavier, t’havies de posar a desqualificar sentiments i creences de gent d’una altra part del territori espanyol? Perquè t’has de mofar del fet de que a determinats llocs d’Espanya es visquin les creences religioses d’una manera determinada, que es concreta, que s’expressa externament, amb unes figures determinades, adornades d’una manera determinada, i que porten al darrera segles i segles d’història, d’una història que va més enllà de la religió i que té també molt de cultura?

Perquè, Xavier, has de parlar de “relíquies ràncies”? Perquè t’has de mofar de la “peineta” i la “mantilla? Perquè mofar-se del sentiment d’una gent que vol expressar la seva religiositat vestint-se d’un determinat color? Perquè no tens per aquestes dones el respecte que demanes per dones d’altres col·lectius religiosos, pel que fa a les formes de vestir? A què et refereixes quan parles de l’Espanya interior?

D’on treus que no hi ha espiritualitat en aquestes processons? Has sentit mai cantar una saeta quan passa una verge o un sant Crist? No ho trobes espiritual? Te n’has de mofar, també? Perquè et sents tan moralment superior que pel fet que en Mariano parli d’una desfilada creus que pots dir tot això sobre les creences religioses de milions i milions de ciutadans de l’Estat?

De debò creus que les “manifestacions religioses més properes” busquen la consciència interior i en canvi “les processons de l’Espanya interior” cerquen la foto oportuna? Xavier, em sembla que has desenfocat del tot el tret.

Les manifestacions del PP –el missatge de les quals no comparteixo, és evident- han de ser desqualificades “per se”? No té dret el Partit Popular a manifestar-se? Perquè a Espanya s’ha de respectar el dret de manifestació, oi? O només quan convé?

Insisteixo, no comparteixo res de res de res del missatge i les consignes expressades pel Partit Popular a les manifestacions a les que tu fas referència. Però crec que tenen tot el dret a manifestar-se, a expressar la seva posició. I després, que per això vivim a una democràcia que no cal que ens la tutel·li ningú, els ciutadans ja decidiran.

I, finalment, jo no he fet la mili. Afortunadament, Convergència i Unió i el Partit Popular ens vam posar d’acord en aquell tan denostat Pacte del Majèstic per a suprimir el Servei Militar Obligatori. Era l’any 1996. Va ser una llàstima que el PSOE ens fes perdre tres anys, perquè ja el 1993 ho vam posar sobre la taula quan vam arribar a un pacte similar amb Felipe González, però el socialisme espanyol s’hi va negar. La memòria col·lectiva, això t’ho reconec, és dèbil, i avui permet que un socialista li retregui a un dirigent popular no sé què del Servei Militar Obligatori. La meva, però, és d’elefant.



17 d’octubre 2008

TENÍEM RAÓ!

Poques hores i ja estarem en ple Congrés. Avui, però, aquesta tarda, la Fundació Catalana per a les Relacions Internacionals, INTERCAT, ideològicament propera a Unió Democràtica, ha organitzat un seminari sobre les relacions entre la Unió Europea i l'Amèrica Llatina, amb les intervencions com a ponents d'en Josep Antoni Duran i Lleida, Jorge Pizarro -senador xilè, Juan Roballo -diputat uruguaià- i José Luis Arnaut -president de la Comissió d'Afers Exteriors del Parlament portuguès-.

A part dels quatre ponents ens han acompanyat avui, i ens acompanyaran al llarg del Congrés, membres de la direcció del Partit Popular Europeu, de la direcció de la Internacional Demòcrata Cristiana, de l'Asociación de Estudios Populares, d'Argentina, del PRO argentí, de la KDU de la República Txeca, el vicepresident de l'ODCA -el brasiler Vilmar Rocha-, un ex diputat demòcratacristià de Veneçuela, un representant del Movimiento Cristiano Liberación d'Oswaldo Payá -Cuba- i un representant del partit demòcratacristià hongarès. Benvinguts tots.

Del que s'ha parlat avui destacar que l'Amèrica Llatina té la sensació i el convenciment de que han deixat de ser una prioritat per una Unió Europea que els darrers anys ha centrat els seus esforços a l'Àsia.

Alhora, en relació a la política, i a la política llatinoamericana en concret, s'ha manifestat que falten lideratges, que falta capacitació en els lideratges actuals, i s'ha constatat que hi ha massa partits sense ideologia, que viuen enfocats només al poder pel poder; i que els partits amb ideologia, com els socialcristians, no poden incórrer en l'error de romandre callats perquè, al cap i a la fi, en política els espais sempre s'ocupen, i si no els ocupes tu els acabarà ocupant algú altre.

En relació al MERCOSUR, Oscar Ensinck -argentí- ha fet la reflexió de que no hi ha un impuls polític seriós, i el senador Pizarro -xilè- ha acabat per donar-li la raó. MERCOSUR només avança quan els interessos econòmics de Buenos Aires i Sao Paulo l'impulsen. La política només fa aparició per facilitar aquests interessos.

Conclusió: segurament la gran diferència entre el procés d'integració europea i MERCOSUR és que el procés d'integració de la UE té uns gèrmens polítics -un procés de pau i reconstrucció després de la II Guerra Mundial-, mentre que a l'Amèrica Llatina aquest gèrmen no hi és. Per altra banda, Europea hi ha la dicotomia entre el PPE -que aglutina gairebé tot el que hi ha a la dreta de la socialdemocràcia- i el PSE, mentre que a l'Amèrica Llatina la dicotomia és entre populistes i antipopulistes.

Una darrera reflexió, arran de la crisi econòmica i financera que estem vivint: durant molts anys se'ns ha volgut dir que després de la derrota del comunisme la democràcia cristiana, la doctrina socialcristiana, havia deixat de tenir sentit. Avui, malauradament, podem cridar ben fort: TENÍEM RAÓ! I aquest "teníem raó" només ens pot impulsar a treballar i aprofundir en les nostres tesis, perquè en elles hi ha part de la solució que estem buscant.

Unió sempre ha mostrat una vocació internacionalista de manera decidida. Aquest seminari d'INTERCAT, i aquests convidats al nostre Congrés, més els que vindran al llarg del cap de setmana, en són una bona mostra.

CONGRÉS. DEBAT.

Demà al matí comença el XXIVè Congrés ordinari d'Unió Democràtica de Catalunya. Primera dada: 24 congressos en 76 anys d'història. Un congrés cada 3 i escaig anys, amb un parèntesi de 40 anys de silenci i clandestinitat. I encara hi haurà qui dirà que no hi ha debat a la política i a l'interior dels partits!

La imatge que acompanya aquest post és el cartell del Vè Congrés nacional, celebrat l'any 1976 -el Congrés de l'Hotel Manila-, que fou el primer congrés d'un partit polític català després de la mort del dictador. Fou tolerat, que no autoritzat.

Venint al present, com tots els Congressos aquest ha de ser un congrés important. Els mitjans, per una vegada, estaran més pendents del que fa Unió que del que fan els altres partits i és una oportunitat per explicar a la ciutadania quin és el nostre projecte. A més a més, avui som un partit unit, i aquesta unió ens permet afrontar el congrés centrant-nos en els continguts de les ponències, en el contingut del projecte, i no pas en el debat nominal que de vegades -sovint- tot ho altera. I que consti que no estigmatitzo el debat sobre les persones, però el cert -és una evidència- és que quan hi ha debat sobre persones, el debat sobre les idees arriba molt viciat al Congrés, i cada petita votació és interpretada com un senyal determinat. Sense el debat nominal o, per ser més precisos, amb el debat nominal resolt, ens podrem dedicar a debatre amb molta més llibertat sobre els continguts del projecte que volem oferir a la societat catalana.

Què em sembla més interessant de tot el que plantegem? Tot un seguit de criteris en relació a la societat del benestar, en primer lloc. En segon lloc, un plantejament realista, clar, sobre com el partit pot ser, pot seguir sent, un instrument per a la ciutadania de Catalunya, per a defensar els seus interessos, a la seva localitat, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Tercer, una reflexió sobre aquells valors que van fer de Catalunya una terra d'oportunitats, un lloc on es podien fer realitat els somnis -podríem parlar de que durant el segle XX ha existit el 'somni català'- i que avui entenem que han perdut una certa vigència i que són a l'origen de la perplexitat que els sociòlegs han assenyalat com a l'estat d'ànim dels catalans de principis del segle XXI. I, en quart lloc, com que no podem ignorar que vivim en interacció constant amb les altres forces polítiques i, en especial, amb els nostres companys de Convergència Democràtica de Catalunya, donem una certa resposta als plantejaments que CDC féu en el marc del seu Congrés nacional celebrat aquest mes de juliol.

Espero -és la meva voluntat, en tot cas- poder anar-vos explicant com va el Congrés en els posts que seguiran.

16 d’octubre 2008

POBRESA.

Ahir era el Blog Action Day, contra la pobresa. Havia d'escriure alguna cosa, però quan vaig tenir temps, no en vaig tenir prou per trobar els mots adequats. I després, després ja no vaig tenir temps.

Fa anys, quan vaig començar a plantejar-me que al món no tothom tenia la mateixa sort, que hi havia zones del món on es passava gana, on no es tenien els mateixos recursos dels que disposàvem a Barcelona, també feia una altra reflexió: és més feliç un nen pobre a Calcuta, perquè no té res ni veu ningú que tingui res que no pas un nen pobre a Barcelona, on és pobre enmig de la opulència.

Després he anat veient les coses una mica diferents. No hi ha diferents pobreses. Si hi hagués diferents pobreses, podríem jerarquitzar-les, i no seria just. No podem jerarquitzar les pobreses. I per tant no sé si té gaire sentit parlar de tercer món, quart món, etc. El que sempre tindrà sentit serà parlar, i sobretot, sobretot, actuar per tal de paliar la pobresa allí on es produeixi. Ja sigui al Raval, a Sarrià o als barris més pobresa de Calcuta o Kinshasha. Només així podrem començar a canviar el món.

08 d’octubre 2008

ACOMIADAMENTS

Em demanen que escrigui sobre el cas d’una dona que estant ingressada a l’hospital en estat de coma per un accident de trànsit havia estat acomidada per la seva empresa, que adduïa l’article 54 de l’Estatut dels Treballadors que fa referència a continuades faltes al lloc de treball.

El cas dóna per a diverses lectures, al meu entendre. En primer lloc, clama al cel que un empresari pugui arribar a acomiadar una persona que està de baixa, i més encara si es tracta d’una baixa per accident, com és el cas. Afortunadament la nostra societat ha avançat molt i això avui ja no és possible –tot i que passa. La prova de que no és possible és que la mateixa empresa ha fet marxa enrera i ha readmès la treballadora. Em direu, i és cert, que el mal ja ha estat fet, i que el caràcter de l’empresari s’ha manifestat en ordenar l’acomiadament i no en ordenar la readmissió. Totalment d’acord.

En segon lloc, el que us deia: el sistema, amb totes les seves dificultats, funciona, perquè finalment l’empresari ha fet marxa enrera. És a dir, la garantia dels drets del treballador, més o menys, amb els seus entrebancs, funciona.

En tercer lloc, la importància dels mitjans de comunicació. És cert que l’empresari no només ha fet marxa enrera, sinó que arribats a un judici tenia totes les de perdre. Però no és menys cert que l’empresari ha fet marxa enrera més depressa perquè la notícia ha traspassat la barrera dels mitjans, posant noms i cognoms.

En quart lloc, una reflexió. Aquest cas, com deia, ha traspassat la barrera dels mitjans. N’hi ha d’altres, iguals, que no la traspassen i l’empresari pocavergonya se surt, inicialment, amb la seva. Però atenció, hi ha d’altres casos, i aquests mai dels mais traspassen la barrera dels mitjans, en els que l’empresari no només compleix la llei, sinó que va més enllà. Al cap em ve el d’una persona molt propera a mi que després d’una tercera maternitat va sol·licitar la reducció de jornada acceptant la corresponent reducció de sou. La resposta de l’empresa ha estat oferir-li un horari que satisfà els desitjos d’aquesta persona i perment, alhora, mantenir-li el 100% del sou. Estic segur que casos així també n’hi han. Cada dia. Però no són notícia. Sempre és notícia l’home que mossega el gos.

06 d’octubre 2008

L'EDUCACIÓ D'EN JOAN SAURA.

Diu en Joan SAURA a l'entrevista que li fa avui La Vanguardia que "nosotros no combatimos la escuela concertada, sino que decimos que deben tener los mismos derechos y deberes los centros públicos, privados y concertados".

Aleshores, senyor SAURA, pot explicar-nos a tots plegats perquè a la meva família hem de fer aportacions pel manteniment de l'escola que ens han deixat escollir -un centre concertat- i, en canvi, si haguéssim escollit un centre públic tot ens seria més econòmic?
Pot explicar-nos perquè la Generalitat no aporta als centres concertats el cost sencer del servei que els centres concertats donen, i no només una part?

Les famílies que porten els fills a l'escola concertada i els mateixos centres estic segur que comparteixen les seves paraules. Ara bé, això dels mateixos drets i deures per a l'escola pública i la concertada, allí on han pogut governar i allí on han pogut incidir i decidir, Iniciativa per Catalunya - Esquerra Unida i Alternativa no ho han practicat mai.

01 d’octubre 2008

SOBRE SANT PANCRAÇ, LA SALUT, LA FEINA I L'ESFORÇ.


Ja estem immersos en el debat de política general. Ahir, el president MONTILLA va fer el seu discurs, llarg, com tots aquests discursos, i els papers diuen que va pujolejar prou.

Confesso que no vaig sentir el discurs ni l'he llegit i que, per tant, aquesta opinió es fonamenta en el que he sentit sobre el mateix i en el que he llegit als diaris.

Crisi econòmica i finançament a part, sembla ser que el president va insistir molt en la recuperació de valors com la cultura de l'esforç com a pas necessari per tornar a posar el país on era.

BENVINGUT!

L'esquerra d'aquest país és qui porta 30, 40 anys relativitzant-ho tot. És l'esquerra d'aquest país qui ha fet sistemes educatius on no es repeteix curs, on l'important no és superar els traumes, sinó evitar-los, on l'important no és treballar, esforçar-se i fer mèrits per guanyar un futur millor, sinó tot el contrari, igualar sempre a tothom, de manera que al final del camí la diferència entre esforçar-se o no sigui mínima. L'important, per l'esquerra d'aquest país, i sóc conscient que ara caricaturitzo, és criminalitzar qui treballa i guanya diners, i felicitar i animar qui fa el ganso.

I quan fa 2, 3, 4 anys els líders de Convergència i Unió van començar a parlar de mèrit, d'esforç, de treball, enfront aquest fals igualitarisme que tot ho bloqueja, enfront un pervers paternalisme que no fa sino debilitar-nos com a societat, aleshores l'esquerra d'aquest país va respondre en massa: SÓN NEOCONS, SÓN COM EN BUSH, ULTRALIBERALS, ETC., ETC., ETC.

Ara en MONTILLA defensa tots aquells valors. Sense posar-se vermell. Sense reconèixer que és el penúltim a pujar al tren (en SAURA encara està buscant l'estació). I, per més inri, contraposant la seva posició actual a la posició dels neoliberals, neoconservadors, etc., que són, segons ell, qui ens ha portat a la situació actual.

BENVINGUT, deia, però no es pot tenir tanta barra, senyor President.

25 de setembre 2008

I ENS PARLEN DE RESPONSABILITAT?

Per terra, mar i aire es reclama a Convergència i Unió responsabilitat.

En DURAN ha de ser responsable i votar a favor dels Pressupostos Generals de l’Estat.

En MAS ha de ser responsable i no posar en risc el front unitari pel finançament.

Convergència i Unió ha de ser responsable i no tensar massa la corda.

Convergència i Unió ha de ser responsable i no barrejar els Pressupostos i la negociació del nou sistema de finançament, especialment en temps de crisi.

Convergència i Unió ha de ser responsable i no deixar-se endur pel radicalisme d’Esquerra.

Convergència i Unió ha de ser responsable...

Potser que ja n’hi ha prou, no? Ens parlen de responsabilitat aquells qui amb mentides i enganys van portar a Espanya –i també a Catalunya- a recolzar una guerra que no volíem, que no volem, i que a més a més, és il·legal.

Ens parlen de responsabilitat aquells que un dia prometen aprovar l’Estatut que surti del Parlament de Catalunya i després s’esforcen i s’afanyen a no cumplir amb la seva paraula, a escapçar l’Estatut i a fer plegar el President de la Generalitat per no haver estat tot el dòcil que ells esperaven que fos.

Ens parlen de responsabilitat aquells que davant d’un atemptat monstruós com el de l’11-M van mentir a la societat espanyola per veure si arramblaven amb quatre grapats més de vots.

Ens parlen de responsabilitat, en definitiva, aquells que tenint immers el país en una situació de crisi econòmica incipient la van negar allí on va fer falta negar-la, en vigílies d’unes eleccions, perquè no els pogués fer mal electoralment.

Ens parlen de responsabilitat i ens demanen que posem el coll per superar la crisi econòmica els mateixos que no han fet res per reconduir res durant mesos –malgrat els avisos d’una part important de la societat i l’espectre polític i econòmic del país-.

Tots aquests són els que ens parlen de responsabilitat i ens demanen, a Convergència i Unió, a Unió Democràtica de Catalunya, a Convergència Democràtica de Catalunya, que l’exercim per evitar situacions pitjors en el futur.

En DURAN ja ha dit que si no hi ha sobre la taula un augment clar de la despesa –via nou acord de finançament – i el desplegament complet de l’Estatut no hi ha res a pelar.

Convergència i Unió farem el que haurem de fer. Però que no ens parlin, si us plau, de responsabilitat. El President PUJOL fa uns anys va emprar una expressió que va causar gran rebombori entre la premsa de llengua castellana perquè no van trobar una traducció satisfactòria, i que deia: “Són una colla de ximples!”, quan el PP i el PSOE es tiraven els plats pel cap pel cas GAL.

Avui ho podem repetir: són una colla de ximples, i que no esperin de nosaltres la responsabilitat que ells no han volgut tenir. En castellà: que cada palo, aguante su vela.

13 de setembre 2008

L'ESTELADA A GRÀCIA

Avui em fico de peus a la galleda. Però porto uns quants dies donant-li voltes i no me'n puc estar. Em fico de peus a la galleda, reitero. Però sé que m'hi estic ficant. 

I com que sé que entro en terres pantanoses hauré de fer allò tant absurd en democràcia, però alhora tan necessari a la nostra democràcia d'avui, de donar explicacions i aclariments abans de començar a desenvolupar el que vull dir. Més que res per evitar que algú em jutgi abans d'hora.

No sóc homòfob. No em considero un independentista radical. No tinc res contra els gais, les lesbianes i la resta que els acompanyen. Tampoc tinc res contra els qui no els agrada l'estelada o aquells que li donen unes connotacions que segurament tampoc acaba de tenir. Sóc catalanista i humanista. Humanista i catalanista. Pel meu país vull les màximes cotes de llibertat a les que es pugui arribar en cada moment. Per a les persones del meu país exactament el mateix. Per a totes les persones del meu país, vinguin d'on vinguin, siguin de la raça que siguin, tinguin la sexualitat que tinguin. La qual cosa vol dir, també, que reclamo la meva llibertat a dir el que penso i el meu dret  a que la meva llibertat sigui respectada.

L'Ajuntament de Barcelona, el seu alcalde, Jordi HEREU, i els partits que li donen suport -PSC i ICV-, i el mateix esquema traslladat a Gràcia, és a dir, l'alcalde Guillem ESPRIU, i els partits que li donen suport -PSC i ICV- s'han escandalitzat aquesta setmana pel fet de que la Junta de Portaveus a Gràcia va aprovar penjar l'estelada a un lloc visible de l'Ajuntament de Gràcia en commemoració del centenari de la seva creació.

És correcte, legal, haver-ho fet? Les forces que ho van impulsar i recolzar -ERC i CiU- entenem que és correcte, que és legal i, jo hi afegeixo, a ningú fa mal. Les forces que s'hi van oposar -PSC i ICV- i la força que per desídia ho va permetre -PP- consideren que no és correcte, que no és legal i que això fa més mal que bé.

El meu partit, Unió Democràtica de Catalunya a Gràcia, del qual sóc portaveu a l'Ajuntament de Gràcia, quan va ser informat de la iniciativa no s'hi va oposar. No descobreixo res si dic que Unió, com a partit, com a col·lectiu, no és un gran entusiasta d'allò que va lligat a l'estelada. No descobreixo res tampoc si dic que a Unió també hi ha militants a qui no només no ens molesta la idea de independència, sinó que la seguim mantenint com objectiu final. Que no vol dir que haguem de convocar un referèndum el 2014, quedi clar.

Ara, davant aquestes forces que s'autoanomenen progressistes i alhora catalanistes però que els ha fet una por horrorosa penjar l'estelada del balcó de l'Ajuntament i han encarregat informes legals que els han permès dir que l'acció no estava ajustada a dret només puc dir-los que a partir d'ara el dia de l'Orgull Gai tampoc podran fer el que normalment han fet sense encomanar-se ni a Déu ni al diable: penjar la bandera gai del balcó de l'Ajuntament.

Abans d'ahir em deia un dirigent socialista a Gràcia que aquesta comparació no era correcta perquè avui no hi ha cap partit homòfob a Gràcia, i pertant la bandera gai es pot penjar sense cap problema perquè genera consens i que, en canvi, el que representa l'estelada no genera consens i, en conseqüència, no es podia penjar. Són naps i cols. No els barregem. Que a mi no m'agradi que l'Ajuntament pengi la bandera gai no em qualifica directament d'homòfob. De la mateixa manera, el fet que en Guillem ESPRIU, en Xavier BARBERÀ i demés no hagin volgut penjar l'estelada no em permet qualificar-los de feixistes o espanyolistes radicals.

Aquesta és la gran diferència: mentre que per a ells que a mi em molesti penjar la bandera gai els habilita per acusar-me d'homòfob, a mi no se m'acudirà mai acusar-los de feixistes o espanyolistes radicals pel fet de no haver volgut penjar l'estelada.

De fet, la lliçó que tots plegats hauríem d'aprendre del que alguns mitjans -exagerant, com sempre- han qualificat de 'guerra de banderes' és que caldrà regular també, a part de l'actual legislació sobre símbols oficials, quin ús es pot donar a balcons i altres indrets emblemàtics, per tal de tenir clar tots plegats quan, com i en quines condicions s'hi poden penjar o col·locar ensenyes, banderes o símbols -els que siguin-. Així, quan algú vulgui penjar l'estelada ja sabrà què ha de fer, i a qui no li agradi ja sabrà quan pot protestar, perquè es vulnera la norma, i quan no, perquè ha perdut. I el mateix val per l'ensenya gai. 

I, reitero, que ningú m'acusi ara del que no sóc. Perquè no ho sóc.

28 d’agost 2008

Bobby OBAMA

Doncs sí. En Barack OBAMA ja és oficialment el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units i ja destaca tothom que és el primer afroamericà en aconseguir-ho. Felicitats. I, sincerament, que li vagi bé i aguanti amb força el frec a frec amb McCAIN. Només demano que els CLINTON li siguin, ni que sigui per un parell de mesos, si no lleials, com a mínim, no adversaris.

Ha donat la casualitat que aquest vespre he estat veient la pel·lícula "Bobby". No la vaig veure en el seu moment i he pensat que avui podia ser una bona ocasió. I, efectivament, era el dia adequat. Aquests darrers mesos molts han estat els que han volgut vincular d'alguna manera els discursos i el fenòmen que ha suposat la irrupció de Barack OBAMA amb el que en el seu moment va suposar John KENNEDY. No seré jo qui digui el contrari. Ara, avui, escoltant fragments de discursos de Robert KENNEDY -aquest 6 de juny ha fet quaranta anys del seu assassinat- em sembla que OBAMA sona, és veritat, a KENNEDY, però molt més a Bobby que a JFK.
Adjunto aquests fragments de discurs, perquè em semblen prou gràfics.
“I am announcing today my candidacy for the presidency of the United States. I do not run for the presidency merely to oppose any man, but to propose new policies. I run because I am convinced that this country is on a perilous course, and because I have such strong feelings about what must be done and I feel that I’m obliged to do all that I can. I shall not seek and I will not accept the nomination of my party for another term as your president.” (16 de març de 1968).
“What I think is quite clear, is that we can work together. What’s been going on in the U.S. over the last three years: the divisions, the violence, the disenchantment with our society, the divisions between blacks and whites, the poor and the affluent, or age groups or on the war in Vietnam… We can work together. We are a great, selfless, compassionate country. That will be my basis for running over the next months. So my thanks to all of you and now it’s on to Chicago and let’s win there.” (la nit del 5 de juny de 1968, pocs minuts abans de ser tirotejat).

En qualsevol cas, felicitats per OBAMA, i parafrasejant en LLACH, que tingui molta sort.

27 d’agost 2008

ETO'O

Gent més coneixedora de les entranyes del vestidor del Barça segurament diran que estic equivocat, però no em vull estar de dir que estic content que en Samu finalment s’hagi quedat a Barcelona.

Al davanter camerunès li han col·locat entre tots l’etiqueta de conflictiu. I aquesta etiqueta –injusta, com moltes etiquetes- ha estat a punt de posar-lo fora del club.

Fem una mica de memòria... Maig de 2006. El Barça guanya la Champions. El mes d’agost l’amic LAPORTA es posa a parlar de que el repte del Barça d’aquella temporada (la 2006-2007) era guanyar 7 títols. La Supercopa d’Espanya la vam guanyar a l’Espanyol. La Copa de Catalunya també la vam guanyar, em sembla recordar. La Supercopa d’Europa ens la va guanyar el Sevilla per 3-0 a Mónaco, quan el mateix matí del partit en RONALDINHO estava fent actes promocionals. El Mundialet de clubs el vam perdre al Japó. De la Champions ens va eliminar el Liverpool. De la Copa del Rei, el Getafe. La Lliga ens la va prendre en TAMUDO, i la va recollir el Madrid.

Mentre tot això passava, l’ETO’O es lesionava de gravetat a Bremen, i quedava aturat fins ben bé finals de febrer, amb el Barça fora de la Champions i amb el Mundialet perdut. Mentre tot això passava, en RONALDINHO i en DECO, amb la companyia d’en MOTTA i algun més, començaven una altra vida a Barcelona. El gaucho estava més al gimnàs que al camp d’entrenament. I en RIJKAARD callava. I mentre l’ETO’O es recuperava ningú el trobava a faltar. Però si en RONALDINHO tenia mal al nas, el món blau-grana s’ensorrava.

I l’ETO’O torna de la lesió. I es troba que l’equip de treballadors que havia guanyat dues lligues i la Champions sis mesos abans, ara és un equip de personatges que arriben bufats a l’entrenament i que prefereixen els massatges a córrer darrera la pilota per la Masia.

En aquells moments el Barça encara podia guanyar Lliga i Copa, i els barcelonistes seguíem embadalits creient que teníem el millor equip del món.

En aquells moments l’ETO’O ja va veure el que després veuríem tots. I com que ell és de sang calenta va rebentar en aquelles famoses declaracions de Vilafranca. I quan després es perd Lliga i Copa el barcelonisme mediàtic es va girar contra en SAMU, per considerar que havia desestabilitzat l’equip amb les seves declaracions.

El temps dóna i treu raons. I en aquest cas, si repasséssim les declaracions de Vilafranca, veuríem que la raó era d’en SAMU.

I amb tot això arriba en GUARDIOLA i diu allò de que en RONALDINHO, en DECO i l’ETO’O són transferibles. I al final resulta, però, que l’ETO’O es queda.

No m’estranya. L’ETO’O que el mes de juny estava disposat a marxar s’ha trobat amb un entrenador que per fer els dos quilòmetres que separaven l’hotel d’Escòcia del camp d’entrenament renuncia a l’autocar i els fa anar corrent. S’ha trobat un entrenador que per anar del Camp Nou al Miniestadi ha prohibit als jugadors fer el recorregut en cotxe, i els fa anar a peu. S’ha trobat un entrenador, en definitiva, que treballa i fa treballar. I si es tracta d’això, l’ETO’O sempre és dels primers.

I, més enllà de totes aquestes consideracions que per a mi són fonamentals per entendre el Barça dels dos darrers anys, una darrera reflexió més futbolística, si es vol. Al lloc d’en RONALDINHO ara tenim en MESSI. Al lloc d’en DECO, tenim en XAVI, l’INIESTA, en TOURÉ, en KEITA... A qui posàvem al lloc d’en SAMU si ell marxava? Dels que estaven aquí, els més veterans (HENRY, GUDJOHNSEN) no ens garanteixen la grapa ni el gol que ens dóna l’ETO’O, i en BOJAN ha de créixer a poc a poc, com ha fet l’INIESTA. Dels que havien de venir, l’ADEBAYOR només ha fet una bona temporada a l’Arsenal (seria com fitxar en GÜIZA). Entre en DROGBA (30 anys i amb alguna lesió d’esquena a sobre) i l’ETO’O (27 anys i els genolls delicats), em segueixo quedant l’ETO’O... L’ARSHAVIN és un jugador que ha fet una bona Eurocopa, però poca cosa més... De KODROS n’hem fitxat uns quants a can Barça... Ara, si l’ETO’O estava disposat –i sembla que ho èsta- a fer el pas que marqui en GUARDIOLA, el millor 9 que juga a Europa el seguim tenint nosaltres. Amb el permís de VILLA.

29 de juliol 2008

EUROPA I OBAMA.

De vegades la diferència entre un líder d'opinió i un opinador consisteix en saber dir el que es vol dir en poc espai i amb claretat manifesta. Ja vaig parlar fa unes setmanes d'OBAMA. Avui ho fa en Miquel ROCA a La Vanguardia. Evidentment, no cal que digui qui és l'opinador i qui és el líder d'opinió.

Podeu llegir l'article a partir d'aquest enllaç.

25 de juliol 2008

VACANCES PAGADES, O COM ARA QUEDARÉ CARCA.

El programa “Vacances pagades” de TV3 inclou en un dels seus apartats les peripècies d’un parell de repòrters, ell i ella, ella i ell, que es passegen en bicicleta despullats per Catalunya amb l’objectiu de “buscar les reaccions de la gent amb humor”, segons declaracions del director del programa Joan Antoni HERNÁNDEZ al diari La Razón i que recull l’e-noticies.

El fonament de tot plegat té molt a veure amb la tendència que va prendre la política catalana durant uns anys, entre meitats i finals dels 90, i que s’ha extès fins fa ben poc i que encara patim de vegades. Aquesta superioritat moral d’una determinada esquerra que no aporta res al progrés del país més que anècdotes que de vegades acaben convertint-se en categories, però que sent devoció pel políticament correcte. I, al costat d’aquesta pretesa superioritat moral i del discurs políticament correcte, el silenci covard i absurd dels qui malgrat pensar diferent, abans d’ésser assenyalats amb el dit, callen o callem, covards i absurds.

I així arribem a la situació estúpida que la ciutat de Barcelona es declara ciutat nudista un any i un temps més tard la mateixa ciutat, amb el mateix govern, elabora una ordenança de civisme que penalitza l’anar despullat pel carrer. Pel seu costat –ho desconeixia i me n’assabento per les declaracions de Joan Antoni HERNÁNDEZ- resulta que no era només la ciutat de Barcelona la que és nudista. És que el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per la qual tot el país es declarava nudista.

I, és clar, si el país és nudista perquè ho diu el seu Parlament, quin problema hi ha amb què la televisió pública del país, en horari protegit, envïi un parell de repòrters en pilotes pels carrers i places del país? No, clar, cap.

El pitjor, legalismes al marge, és un altre argument de l’ínclit director del programa. Resulta que “a Catalunya hi ha 50 platges nudistes i la gent ho duu amb tota normalitat” i que “és molt retorçat pensar que un nen no pugui anar a una platja nudista”. Però, senyor meu, jo a la platja nudista, amb les meves filles, hi aniré si jo vull. Els seus periodistes en pilotes en horari protegit, si jo no estic al cas del que surt per la tele, entraran al menjador de casa meva sense que jo els demani permís! Que tanqui la tele? Molt bé. Ja la tanco. Però quan surti de casa hauré de vigilar no fos cas que els seus periodistes passin per la plaça del meu poble (de platges nudistes n’hi haurà 50, però de carrers i places a Catalunya n’hi ha infinitat), no fos cas que en pilotes estiguessin passant per davant de casa meva!


Però bé, ja ho dic al títol, dec ser carca. I ja m’ho diu l’amic Joan Antoni HERNÁNDEZ, dec ser molt retorçat. Només crec que no cal que les meves filles vegin els seus repòrters despullats. Ni per la TV ni pels carrers i places del meu nostre país. Dec ser minoria.

NO ENTENEN RES... O VIVIM A MONS DIFERENTS.

Llegeixo a l’AVUI d’avui, 25 de juliol de 2008, diada de Sant Jaume, que PUIGCERCÓS ha demanat al president MONTILLA “un acte de societat civil”. Vagi per endavant que he intentat contrastar la notícia al web d’Esquerra, i no he pogut trobar cap declaració del seu president en aquest sentit.

Però com que em refio de l’Albert BALANZÀ, que es qui signa la crònica de l’AVUI, em permeto d’opinar com si la notícia fos real. Ja sabeu que crec que massa sovint, lamentablement, les notícies van en una direcció i la realitat no exactament per la mateixa. Però bé, en aquest cas, sent la font la que és, donaré la notícia per real.

Resulta, doncs, que Esquerra li demana al president de la Generalitat un acte de societat civil, sense tenir en compte que la societat civil només té sentit des del compromís independent amb el país. Al marge de les institucions públiques.

Aquesta independència és el que ha fet fort el país els darrers 200 anys. I el voler controlar aquesta independència és el que ha debilitat el pols del país fins als extrems d’avui. Societat civil és l’acte del 22 de març de 2007. Autoconvocada. Compromesa amb el país. Independent dels poders públics.

El que han de fer en PUIGCERCÓS i tots els que creuen que a la societat civil se l’ha de convocar a fer tal o qual cosa és posar les bases per assegurar la independència de la societat civil i treballar de valent per tal d’anar alhora, poders públics i societat civil. Però des de la independència de cada un dels actors. Independència. En aquest camps sí que ens en cal molta, d’independència. I llibertat.

Ai làs, però, que l’esquerra això de la independència ja els agrada, però això de la llibertat aplicat a la societat civil els fa terror...

22 de juliol 2008

ENCARA QUEDA RADKO MLADIC...


Em llevo amb la notícia de la detenció de Radovan KARADZIC, acusat de crims de guerra durant el conflicte a l'antiga Iugoslàvia a principis dels anys 90.

És, sens dubte, una gran notícia. Ara passarà a disposició del Tribunal Internacional de La Haia i serà jutjat per tots els seus crims. La justícia és lenta. I si la justícia és internacional ho és encara més. Però amb la detenció de KARADZIC es demostra que encara que lent, el seu pas és implacable, i que qui la fa mai pot acabar vivint descansat perquè sempre acabarà caient a sobre d'ell el pes de la llei.

Mort MILOSEVIC i detingut KARADZIC ara només ens queda MLADIC.

21 de juliol 2008

MILLOR PRENDRE'NS-HO SERIOSAMENT.

Qualifica en Jordi BARBETA el discurs que en José MONTILLA va fer ahir, a la cloenda del Congrés del PSC, davant d’en José Luis RODRÍGUEZ ZAPATERO, com “el discurs de la seva vida”, i s’anima fins i tot a llençar una d’aquelles frases (“surge el espíritu del 20 de julio”) que de tant en tant els periodistes llencen somniant que el futur els doni la raó i poder explicar als seus néts que van ser ells els qui van posar el nom a una era. Una mica allò d’en Lluís CANUT amb el qualificatiu de Dream Team en relació al Barça d’en CRUYFF...

Ahir, mentre veia el 3/24 i escoltava el discurs d’en MONTILLA jo també pensava que estàvem davant d’un moment important pel futur del país, SI (i les majúscules no són un error tipogràfic) i només SI no es tracta d’una operació més de marketing del PSC –àmbit en el qual en són mestres-.

Només el temps ens dirà si “l’esperit del 20 de juliol” és tal o si ha estat una estratagema més dels ZARAGOZA’s boys per marcar perfil i posar la cirereta al seu Congrés.



De tota manera, una cosa si que la veig clara: fins a data d’avui al PSC ni li havia fet falta ni havia volgut posar la cirereta al seu Congrés d’aquesta manera. Potser això, i no el discurs d’en MONTILLA, és l’esperit del 20 de juliol. En qualsevol cas, mal faríem els partits nacionalistes si menyspreessim el gir que sembla que comença a donar el PSC. Ja estarem a temps de denunciar que només era una estratagema. Ara per ara, millor prendre’ns-ho seriosament.

10 de juliol 2008

UNA MICA MÉS SOBRE BIBIANA AÍDO.


Fa uns dies vaig escriure sobre la nova ministra d'Igualtat, Bibiana AÍDO. Era abans que l'esmentada digués allò del "miembros y miembras". Avui llegeixo a l'e-noticies una referència al bloc de Javier VALENZUELA, qui fou secretari de premsa internacional del primer Govern ZAPATERO, on es refereix a Bibiana AÍDO. Com que jo no ho podria dir millor, transcric el que allí s'hi diu, i ho subscric.



"26 JUNIO 2008

La ministra Aído y el "hiyab": ¿incompetencia manifiesta?


La inteligencia no tiene género: hay mujeres inteligentes y hay hombres inteligentes. La estupidez, tampoco: hay hombres estúpidos y hay mujeres estúpidas.


En el actual Gobierno de Zapatero hay mujeres y hombres inteligentes y apreciados por la ciudadanía. También hay mujeres y hombres incompetentes y que, según expresa la mayoría de los españoles a través de las encuestas –único modo que tienen de pronunciarse sobre este asunto-, no deberían estar ahí.

Una de las mujeres que se sientan en el Consejo de Ministros es la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega. Inteligente, laboriosa y leal, una amplia mayoría de españoles la aprecia y considera que rinde excelentes servicios al Estado. Otra es la recién llegada Bibíana Aído, ministra de Igualdad. A esta última todavía no se le conoce ningún servicio al Estado, pero sí una seria alarmante de meteduras de pata. Una, aquella de "miembros y miembras" (¿por qué no "personos y personas", "periodistos y periodistas", "policíos y policías", "víctimos y víctimas"...?). La otra, muchísimo más grave, la de intentar abrir en España y desde el Gobierno una polémica sobre el "hiyab" o velo islámico.

Señora Aído, el que usted sea joven, universitaria, mujer, andaluza, socialista, patrocinada por el señor Chavez y apreciada por el señor Zapatero, y el que tenga una cartera con el hermoso nombre de "Igualdad", no le da derecho a meter a este país en más líos de los que ya tiene. Como si fueran pocos problemas la crisis económica, las amenazas terroristas de ETA y el yihadismo, los conflictos territoriales, la criminal violencia machista, los accidentes laborales, la gestión del agua y la integración de los inmigrantes, entre otros, usted, por hacerse la "progre", por copiar a los franceses, por lo que sea, pretende introducir en la agenda nacional la polémica sobre el velo. ¿Con la intención tal vez de prohibirlo por ley?

Mire usted, señora Aído, al Gobierno de España no se llega para hacer un master o unas prácticas en materia política. Mire usted, señor Zapatero, al Gobierno de España no se incorpora a gente que no esté capacitada para servir de inmediato al Estado.


Señora Aído, la respuesta a su estupidez sobre el velo islámico la dio ya hace meses el mismísimo señor Moratinos en unas declaraciones que hoy ha recogido el programa de Carles Francino en la cadena SER: en España no tenemos ese problema y, francamente, no queremos importarlo. Señora Aído, su incultura ha sido denunciada, también hoy, por su congénere Amparo Sánchez, presidenta del Centro Cultural Islámico de Valencia: hay que ser cenutrio/a para confundir árabes y musulmanes. Señora Aído, su inoportunidad ha sido subrayada, de nuevo en este jueves en que España juega con Rusia, por la mismísima vicepresidenta del Gobierno. ("De la Vega matiza a Aído y dice que el Gobierno "respeta tradiciones" como la del velo islámico".
www.elpais.com) .

Señora Aído, si tanto le molesta que una mujer se cubra el cabello por motivos religiosos y como consecuencia de una decisión libremente adoptada, ¿por qué no empieza usted por meterse con las monjas católicas, que son muchas? Pero, por favor, hágalo como ciudadana de a pie, no como ministra del Gobierno de España."

07 de juliol 2008

79.999


Diuen –o potser millor dèien?- que el senyor Joan Laporta tenia ‘dots’ de polític. Desconec fins on arriba la vocació de servei públic de l’actual president del FC Barcelona, però li reconec la virtut per agafar de la noble professió política allò més dolent: la propaganda i la manipulació.

Amb motiu de la roda de premsa posterior a la publicació del resultats de la moció de censura, el senyor Laporta manifestava que sentia un gran respecte tant pels socis que s’havien manifestat a favor de la moció com d’aquells que s’hi havien manifestat en contra com també dels 80.000 socis que –segons Laporta- havien interpretat que la situació del club no es mereixa mobilitzar-se, portant evidentment l’aigua al seu molí.

Doncs bé, senyor Laporta, decompti a qui aquesta carta signa. Vaig signar en favor de que es presentés la moció de censura, i si no vaig anar a votar ahir va ser perquè era fora de la ciutat, lluny, i em va ser impossible. Per tant, president, no digui 80.000, digui 79.999.

01 de juliol 2008

M'AGRADA


M'agrada la política.

M'agrada fer política.

M'agrada fer política perquè entenc que és la manera de canviar el món on em trobo més còmode, que no vol dir que sigui la única manera de canviar el món.

M'agrada la política perquè és una eina de servei a la gent, perquè permet fer "coses" per la gent.

M'agrada dedicar moltes hores cada dia al servei d'un país, el meu, que és Catalunya.

M'agrada dedicar totes aquestes hores al país a través d'un partit, Unió Democràtica de Catalunya, l'ideari del qual coincideix bàsicament amb el model del que crec hauria de ser el meu país.

M'agrada formar part d'un partit que posa al mateix nivell el país i les persones que hi viuen. M'agrada formar part d'un partit que entén que el país no avança sense les persones, però que les persones són menys ciutadanes sinó se senten part d'una comunitat.

M'agrada formar part d'un partit que entén que la nostra comunitat nacional és Catalunya i que, alhora, entén que no tots els que viuen a Catalunya tenen el nostre país com a única comunitat nacional.

M'agrada formar part d'un partit que de vegades comet l'error de ser autèntic a costa de ser malinterpretat.

M'agrada ser socialcristià i nacionalista. M'agrada que el meu país exerceixi en cada moment el seu dret a decidir. Ho ha fet en el passat, i ho fa cada dia. M'agrada que, alhora, el meu partit treballi cada dia per proposar a la nostra ciutadania accions i projectes per fer la vida millor a la gent que ens envolta, perquè només així el país es construeix en comunitat. I només un país construït comunitàriament és un país sòlid que pot plantejar-se passes endavant. Sense projectes i sense valors de molt poc val el dret a decidir. Vull poder decidir, és clar que sí, el futur del meu país. Vull, també, que el meu país no s'esberli mentre decideix.

M'agrada, m'agrada, m'agrada molt tot el que faig. I tinc la sensació, sovint, que la responsabilitat comunitària que entre tots tenim és molt gran. I no sé, i no m'agrada, si tots plegats estem fent tot el que s'ha de fer per donar resposta a aquesta responsabilitat.

NO M'AGRADA


No m'agrada que dinant a Madrid em preguntin "tú quién quieres que gane el domingo" amb aquell to de quan et consideren sospitós preventiu d'alta traïció.

No m'agrada que independentistes catalans, als qual suposo una sensibilitat especial amb les minories oprimides del món, vagin manifestant que prefereixen que guanyi un partit de futbol la Rússia de PUTIN que no pas l'Espanya de RODRÍGUEZ ZAPATERO. I no s'hi val dir que estem parlant només de futbol, perquè aquí ningú es llepa el dit i ja sabem tots que estem parlant de política.

No m'agrada que el president del meu país utilitzi el seu valuós temps explicant-nos perquè vol que guanyi Espanya. Ni m'interessa la seva opinió en aquest tema, ni és una veu autoritzada en matèria esportiva.

No m'agrada que la defensa de la meva pàtria, país, nació, es construeixi i pretengui refermar-se sobre la negació de l'altre, mentre el país de debò -no la selecció- se'ns escola entre les mans. La Catalunya decadent dels segles XVII i XVIII és superada per la Renaixença construint país, no criticant Espanya. I la Catalunya imaginada per PUJOL és una Catalunya que s'autoconstrueix. Allò del Fem País! i demés. I aquesta és la Catalunya que jo vull i enyoro. Ens falten BOIXAREUS i ens sobren Joan PUIG, TARDÀ, PUIGCERCÓS i demès.

No m'agrada que el meu partit fonamenti futurs acords de govern a Catalunya sobre la negació dels altres enlloc de sobre l'afirmació dels nostres valors i conviccions, sempre vigents, ahir, avui i demà.

No m'agrada que es confongui la defensa de la causa de la selecció catalana amb l'atac a la selecció espanyola.

No m'agrada que es confongui política i esport, tot i que no sóc cap ingenu i ja sé fins a quin punt és difícil que això no passi, i fins a quin punt l'esport d'avui és la política d'ahir. I benvinguda sigui la confusió: sempre és millor enfrontar-se amb els altres perseguint una pilota que agafant les baionetes.

En qualsevol cas, la victòria de la selecció espanyola no és la fi de Catalunya, com no serveix de catarsi al mediocre regnat de FELIP IV o a la pèrdua de Cuba en temps de SAGASTA, com deixava anar ahir algun missatge publicitari post-partit.

En fi, que la selecció espanyola és la que ha jugat millor a futbol, amb jugadors d'aquí -fins i tot l'MVP del torneig- a l'eix vertebrador de l'equip, amb un joc que apreciem i volem més a Barcelona que a d'altres llocs de l'Estat. I qui ho vulgui mirar tot amb ulls de 'selecció catalana', doncs que no es faci mala sang: cal seguir lluitant per tenir selecció a les grans cites, però estiguem contents perquè sis jugadors seleccionables per a la 'nostra' han portat a la 'roja' a guanyar l'Eurocopa. Sis jugadors que ja saben com s'ha de fer quan tinguem la selecció. Com s'ha de guanyar.

I, finalment, el que ens toca ara és animar amb força a la selecció d'hockey patins, que d'aquí a uns dies jugarà la Copa Amèrica.
I, no m'acaba d'agradar que per afirmar el que volia dir hagi hagut de recórrer a un seguit de negacions.

15 de juny 2008

CREUAR ELS DITS I TANCAR ELS ULLS.


Quan ja semblava que la Unió Europea havia deixat enrera deu anys de debat sobre el seu funcionament i, de vegades fins i tot sobre les seves essències, l'únic referèndum convocat per tal de ratificar el Tractat de Lisboa -la resta d'Estats membres ratificarem per tramitació parlamentària (a Espanya el proper 26 de juny)- ens torna a fer ensopegar amb el pronunciament negatiu del poble irlandès.

Les primeres reaccions polítiques des del Govern espanyol han estat les de considerar que el no irlandès no té perquè afectar el procés iniciat amb la signatura del Tractat de Lisboa. Europa porta massa temps aturada com per tornar-se a aturar es diu des dels Governs i les cancelleries europees. I ja es va sentint la remor de l'argument que diu "tirem endavant, perquè aquest era l'únic referèndum que calia fer, no n'hi hauran més, ratifiquem via parlamentària, sumem 26 vots afirmatius al Tractat de Lisboa, i després ja arreglarem de manera particular què fem per reincorporar a Irlanda". En el fons s'està pensant que Irlanda no és França, i a més a més, no és la primera vegada que vota en contra d'un Tractat europeu, doncs ja ho va fer amb el Tractat de Niça, tot i que el Govern d'aleshores va convocar un nou referèndum uns mesos després, i aquesta vegada el resultat va ser afirmatiu.

Per tant, sembla que la consigna és "endavant que no ha estat res, ja avaluarem el Tractat de Lisboa al final del procés, i no ara, després del no irlandès". O dit d'una altra manera, potser més crua, es tracta de creuar els dits i tancar els ulls. Massa poc, al meu entendre, per un projecte tant important com és la Unió Europea. Una vegada més, i ja van masses els darrers deu anys des de la desaparició de l'equip DELORS, KOHL, MITTERRAND, GONZÁLEZ, és el moment dels grans lideratges, aquells que realment passen a la història. Molt em temo que haurem de seguir esperant.

Cert és que SARKOZY, que assumeix la presidència de la UE en quinze dies, i la mateixa Angela MERKEL, podrien exercir aquest lideratge, però els grans líders només poden explotar si hi ha massa crítica al seu voltant, no n'hi ha prou en voler-ho ser i en tenir-ne les condicions (en SARKOZY ho vol ser, és evident; la MERKEL en té les condicions, però no acabo d'estar convençut que vulgui). I avui, enlloc de Jacques DELORS tenim Jose Manuel DURAO BARROSO -bon president de la Comissió, en tant que gestió, però més just en quant a lideratge-, que no és DELORS. SARKOZY és hiperactiu, cert, però no és MITTERRAND. Evidentment, RODRÍGUEZ ZAPATERO no és GONZÁLEZ -ni sembla tenir cap interès en semblar-s'hi, parlant de política europea i internacional-. Però és que a Maastricht, a part dels mencionats i del gran home que fou i és Helmut KOHL, també hi eren ANDREOTTI, MARTENS, LUBBERS... Tots ells aportaven prou massa crítica com per a donar tot el sentit a l'eix Paris-Berlin-Madrid. Avui hi ha el lideratge d'Angela MERKEL, i la hiperactivitat ja comentada de SARKOZY. Bé, i la fumera de RODRÍGUEZ ZAPATERO.

Amb raó, mentre els mitjans polítics s'afanyen a dir que no passa res, els mitjans periodístics titulen en la seva generalitat en sentit contrari: "la UE embarranca de nou amb el no irlandès". Si la setmana vinent hi hagués un nou referèndum a França, Holanda o qualsevol altre país amb un percentatge interessant d'euroescèptics, la UE estaria realment davant d'un perill seriós. La sort -que trist, quan ho penso- és que ja no hi haurà més referèndums. I tot i així, els mitjans seguiran parlant de crisi i, en conseqüència, el Tractat de Lisboa ja va de tort encara que els altres 26 completin el procés de ratificació de forma positiva. Va de tort i seguirà de tort malgrat les ratificacions, perquè mediàticament la UE segueix, i seguirà, en crisi.
I com sortir-ne, d'aquí, d'això que no deixa de ser un cercle viciós?
La Unió Europea es comença a construir al marge de la gent, però pensant en la pau per la gent. És a dir, per la gent, però al marge de la gent. Una dinàmica, però, molt pròpia de la política des de temps immemorials. Per tant, no cal escandalitzar-se, per això. De fet, després d'una guerra cruenta com la II Guerra Mundial entre dos pobles, com el francès i l'alemany, que França i Alemanya compartissin precisament el carbó i l'acer, materials el control dels quals havia estat en l'origen de la gran majoria d'enfrontaments entre els dos països durant el darrer segle. I que això ho fessin només cinc anys després d'haver acabat la guerra, amb els dos països encara reconstruint-se, només podia donar-se si es feia des de la política i al marge de la gent. Perquè en cas contrari, si s'hagués donat la paraula a la gent, la resposta potser hauria estat una altra guerra...
Per tant, recapitulant, la UE comença a construir-se al marge de la gent, però per la gent. I, en conseqüència, i malgrat totes les bones intencions, la Unió Europea la inventen homes d'Estat i la construeixen a través dels Estats. I això, que per un costat no només era la única manera de fer-ho, sinó que a més a més suposava caminar contra les dinàmiques polítiques històriques del continent -és a dir, la força de la inèrcia que SCHUMAN, MONET, DE GASPERI, ADENAUER van haver de superar deuria ser brutal- és a la vegada el pecat original de l'actual Unió Europea. Perquè a mesura que el projecte polític de la Unió Europea ha anat avançant també ha anat avançant la societat occidental, i el que abans era una dinàmica política habitual -per la gent però al marge de la gent- avui és una dinàmica perversa, superada segurament pels valors de maig del 68. Per la gent però al marge de la gent avui denota un paternalisme, una superioritat, de la classe política que la resta de la societat ja no està disposada a acceptar i, en conseqüència, portar a referèndum populars decisions necessàries pel bon funcionament d'un país -perquè no ens enganyem, a Irlanda li ha anat molt bé i li anirà molt bé en el futur formar part de la Unió Europea- pot acabar portant -en tenim prou exemples darrerament- a situacions compromeses que acaben pagant, després, en la seva pròpia carn, aquells qui, davant la sensació que els demanaven la opinió sobre quelcom ja decidit al marge de la seva opinió s'acaben quedant a casa i donen així més força a aquells col·lectius que definitivament estan contra el projecte de la Unió Europea.


14 de juny 2008

SOBRE BARACK OBAMA


Barack OBAMA ja ha estat elegit candidat demòcrata a la Casa Blanca. Europa està entusiasmada, malgrat també hi ha qui es pregunta -l'altre dia ho llegia a Le Monde en un article titulat "La democràcia a Amèrica"- si aquest entusiasme europeu no serà, al cap i a la fi, la tomba d'OBAMA.


Personalment no crec que els sentiments europeus, per se, puguin ser perjudicials pel candidat demòcrata, igual que tampoc crec que perjudiqués fa quatre anys a John KERRY. La qual cosa no vol dir que sigui un símptoma -l'entusiasme europeu- de llunyania amb el cos central de l'electoral estadounidenc, que al cap i a la fi és qui vota. Vull dir que són tant americans en Tom HANKS com en Woody ALLEN, però els europeus ens estimem més Woody ALLEN, mentre que és en Tom HANKS qui guanya els Òscars. Doncs això sí que em preocupa. Que en Barack OBAMA hagi estat capaç de movilitzar molt gent demòcrata amb un discurs que, val a dir-ho, és nou i és fresc, però que quan sigui l'hora de manifestar-se la voluntat de tots els nord-americans, no acabin optant per l'heroi de Vietnam -en John McCAIN- enlloc de pel campió "europeu".


En relació a OBAMA, tinc sentiments i sensacions, també valoracions, contraposades. La primera vegada que vaig sentir parlar d'ell va ser preparant les eleccions municipals a Barcelona, més d'un any abans que es celebressin -seria l'any 2006-, en una reunió amb companys de CDC. L'amic Toni VIVES portava uns fulls impresos, grapats, del que semblava un document baixat d'Internet. La portada -l'únic full que vaig veure- portava el nom de Barack OBAMA, i el títol "The Audacity of Hope". Quan vaig tornar al despatx vaig buscar al Google, i vaig trobar el text, d'unes vint planes aproximadament, que era, de fet, el pròleg d'un llibre del mateix títol.


Més tard, aquest mes de novembre passat (2007), amb les primàries per començar encara, però amb els candidats ja llençats a l'arena, vaig aprofitar un viatge als Estats Units per comprar el llibre "The Audacity of Hope", que ara fa poc ha estat publicat aquí amb el títol de "La audacia de la esperanza".


Vull dir amb tot plegat que a mi l'OBAMA no m'interessa d'ara. Fa temps que m'interessa, i fa temps que tinc per ell unes percepcions ambivalents. Una mica, salvant totes, totes, les distàncies, les mateixes percepcions que tenia durant la campanya electoral per a la presidència del Barça l'any 2004 em sembla recordar. Les primeres eleccions que va guanyar en LAPORTA, encara amb en Sandro. Aquell discurs d'en LAPORTA, como el d'ara de l'OBAMA, tenia alguna cosa que el feia nou. LAPORTA parlava del "cercle virtuós". En Barack és el candidat del "Yes, we can". Però en ambdós casos la por al fum la tenia a flor de pell.


Presidir els Estats Units no és només fer bons discursos dient que cal canviar les actituds a Washington, que cal canviar la manera de fer política, en general, i a la capital. Això, dir-ho, és ben fàcil. Fer-ho, m'imagino que no ho és tant. I el mateix val pel recent discurs davant la comunitat jueva dels Estats Units, davant la qual ha dit que el poble palestí necessita un Estat que no posi en qüestió la seguretat d'Israel ni la indivisibilitat de la ciutat de Jerusalem, tot defensant les tesis, que en la seva literalitat comparteixo, de que la majoria del poble israelià i del poble palestí volen la pau. Ja ho deia, totalment d'acord. Però qui, com i quan es convenç Israel que Palestina no posa en escac la seva seguretat, i a Palestina de que tenen dret a un Estat però no a la seva capital?


En aquestes tessitures vull veure en Barack OBAMA, perquè si depengués només dels discursos potser tot plegat ja estaria fet. I consti, de nou, que el seu discurs és nou, és fresc. És engrescador.

22 de maig 2008

GUARDIOLA, AÍDO I JOVENTUT.


He parlat una mica en d'altres posts de la sacralització que es fa de la joventut com a valor, quan de fet és una condició. Vaig fer-ho, sobretot, quan en RODRÍGUEZ ZAPATERO, en el seu afany per anar passant a la història per haver trencat motlles, va nomenar ministra d'Igualtat a Bibiana AÍDO, de només 31 anys.

Deia en aquell moment que em semblava que 31 anys eren molt pocs anys per tanta responsabilitat i que, més enllà de la responsabilitat, la reflexió que feia era a què podrà aspirar després una persona que als 31 anys és ministra? Curiosament, els mitjans de comunicació van apostar més per destacar la joventut de la ministra que la seva experiència o la idoneïtat per a desenvolupar la responsablitat de ministra.

Arriba ara un cas similar -amb molts matisos, però-. En GUARDIOLA, nou entrenador del Barça. En deu 37, d'anys, en GUARDIOLA. En tot cas, entre els 35 i els 40. I quin és el gran debat? La seva edat i la seva experiència. No ho entenc. Si la senyora AÍDO pot ser ministra i tots els mitjans fan el caldo gros amb allò de la "ministra més jove de la democràcia" i ningú es qüestiona públicament si em 31 anys es pot ser ministra, encara que sigui d'Igualtat, per quins set sous ara s'ha de qüestionar en GUARDIOLA des dels mateixos mitjans en relació a la seva possible inexperiència per la responsabilitat a dur a terme? Per què no es fa el caldo gros amb això de la joventut i s'escriu que en GUARDIOLA serà el primer entrenador més jove de la història recent del Barça, per exemple?

I consti que si agafem el meu raonament en relació a la senyora AÍDO, jo hauria de ser crític, a primera vista, amb l'arribada d'en GUARDIOLA al primer equip. Hi ha, però, diferències. La senyora AÍDO, per molt precoç que hagi estat, deu estar compromesa en política des del 14/15 anys... 16 anys d'experiència, sent molt generosos amb el concepte experiència, en aquest cas. En GUARDIOLA juga a futbol des del 5 o 6 anys. Al Barça des dels 11. Més de 25 anys d'experiència en futbol, i prop de 20 a l'èl·lit. I encara ens atrevim a callar quan fan ministra a una joveneta i en canvi armem les armes quan fem entrenador del primer equip del Barça a una persona que porta més de 20 anys a l'èl·lit del futbol, que és de la casa, que la coneix com si fos seva i que, a més a més de saber jugar a futbol és intel·ligent?

Quanta misèria, mare de Déu, quanta misèria...

14 de maig 2008

DE MILITANTS I ALTRES REFLEXIONS COL·LATERALS.


Reflexiona en Xavier BARBERÀ a la seva columna habitual 'Ets i uts' a La Tortuga.cat (http://www.latortuga.cat/) sobre el paper del militant dels partits polítics, aprofitant les reflexions que s'estan donant aquests dies en relació a l'assamblearisme d'Esquerra Republicana i sobre fins a quin punt pot ser negatiu -o positiu- donar tant de poder al militant de base, donant per sentat, el mateix BARBERÀ, que la resta de partits tenen una forma de funcionar menys participativa. En BARBERÀ aprofita l'avinentesa per reflexionar sobre el paper de la militància als partits polítics, i no deixa passar la oportunitat per a reivindicar la figura del militant de base. Xavier, jo també m'hi apunto, i comparteixo, amb tots els ets i uts, la reflexió que fas a la segona part del teu article. Un partit, sense militants, no és partit i, al final del camí, un partit sense militants acaba esdevenint un partit sense votants. I un partit sense votants és com allò que diu en SABINA, "absurdo como un belga por soleares"...


Per tant, quedi clar, em sumo a la reivindicació del paper del militant de base que fa en BARBERÀ, un paper que com molt bé diu ell va molt més enllà dels sobreesforços que per a qualsevol formació política suposa una campanya electoral, amb tot el que suposa (pavellons, interventors, paradetes, etc.).


Ara, permeteu-me que tregui una mica de punta a la primera part de l'article, a un paràgraf en concret, el quart, que per a mi defineix una forma de fer política de la què procuro fugir com de la pesta, que no m'agrada perquè entenc que és el gèrmen de la desafecció política. Consti que malgrat no compartir aquesta forma de fer política entenc que és pràctica.


Diu en BARBERÀ que "el militant sols pensa en els seus ideals i en les seves creences" -quan reflexiona sobre si el militant és més radical en els seus posicionaments que no pas el dirigent de partit- "mentre que el polític professional (diputat, conseller, ministre, alcalde), a part de tenir en compte les seves pròpies conviccions, ha de pensar en els mitjans de comunicació, en què diran els seus contrincants, en quina repercussió tindrà en l'elector, etc.".


Entenc, llegint aquest paràgraf, perquè el PSC treu 25 diputats malgrat rodalies, Carmel, aeroport, sequera, tripartits, etc., etc. La gent d'Unió i la gent de Convergència som polítics amb vocació de govern i amb vocació de transformar la societat en la què vivim. La gent com en Xavier BARBERÀ i, per elevació, José MONTILLA, Carme CHACÓN, etc., són més competidors electorals que polítics. Per això guanyen eleccions. Per això, també, ens governen com governen.


"El militant sols pensa en els seus ideals i en les seves creences", diu en Xavier. I ho comparteixo bàsicament. Però estic convençut que si el dirigent, el polític que en Xavier defineix com a professional -expressió que també és definitòria-, és més moderat o no és tan radical, no ha de ser per uns elements tàctics, de càlcul d'oportunitat mediàtica, com deixa entendre en Xavier BARBERÀ, sinó perquè disposa d'uns elements de judici i d'una vocació conductora de la societat que el fa entendre amb més precisió fins a quin punt les veritats són compartides i fins a quin punt és més important per avançar el sumar diferents sensibilitats que el guanyar combats dialèctics o tàctics.


Aquí hi ha la gran diferència entre Convergència i Unió i el PSC. Prenguem el procés del PAD a Gràcia, per exemple. El regidor Guillem ESPRIU ha estat més preocupat -no tinc res contra el bo d'en Guillem, però em val l'exemple- per les conseqüències mediàtiques del PAD que per l'aprovació del propi PAD. Així, el mes desembre la única meta que perseguia era poder expressar mediàticament que el PAD havia estat aprovat -ignorant expressament que per obtenir el suport d'Esquerra havia incorporat una frase que explícitament deixava l'aprovació del PAD per més endavant-. Com que en el seu moment va voler fer veure que el PAD quedava aprovat, en el moment de cumplir amb la famosa frase d'Esquerra, fa mans i mànigues, amb la complicitat dels republicans, per evitar portar a votar a un Plenari un PAD que si havíem de creure les seves manifestacions anteriors ja havia estat aprovat el mes de desembre. Tant li feia si el desembre tenia el suport total de dos grups i ara podia aconseguir el suport de tres o quatre grups municipals! L'important era la notícia que havia venut, l'efecte mediàtic. El maleït efecte mediàtic que està matant la política amb majúscules en aquest país. En Carles AGUSTÍ li ho va dir molt bé dimarts passat, al Plenari extraordinari. Què poc hagués costat obrir de nou el procés negociador i portar al Plenari un nou PAD a votació, que per poca sensibilitat que s'hagués tingut amb dos dels tres grups de l'oposició segurament s'hagués acabat votant per una àmplia majoria. Però enlloc de donar-li a Gràcia un PAD de consens ha pogut més la voluntat de guanyar la partida mediàtica.


Allà ells. Potser segueixen guanyant eleccions. Però d'aquesta manera mai podran liderar el país. I molt menys Gràcia.