Transcric aquí un article d'Andrés ORTEGA, que m'ha semblat prou interessant. Publicat a la revista Foreign Policy Edición Española (desembre-gener 2008). Diu (la traducció és meva):
"El món està mostrant la seva impotència davant el règim de Myanmar (antiga Birmània). És més que preocupant. És una indicació no només de que la Xina, l'Índia, els Estats Units i la Unió Europea no han pogut tòrcer-li el braç a la Junta Militar, sinó de que algun d'ells ni tan sols ho ha intentat. És part del nou realisme que s'està apoderant de la política internacional, en contrast amb el coratge del què han fet gala els monjos budistes (en són mig milió), que, en viure de la caritat, es van sentir en deute amb els seus compatriotes i van sortir a defensar les llibertat amb la força (relativa) de la seva pau.
No és probable que unes tímides sancions internacionals facin mal de debò a la Junta Militar, que se sent recolzada pels interessos econòmics de molts països, començant per la Xina, l'ascens de la qual està pertorbant moltes coses al món. En un dels seus darrers articles ('End of Dreams, Return of History', Policy Review. agost-setembre de 2007), Robert KAGAN -neoconservador reconvertit a l'escola realista- encerta quan considera que els xinesos no comparteixen el punt de vista de que la política de potencia (power politics) sigui cosa del passat, i, sobretot, constata dos fenòmens que venen molt al cas. Per una part, que Beijing i Moscou creuen que "l'autocràcia és millor que la democràcia i essencial per tal de previndre el caos i el colapse". I per altra, que és massa demanar "a una dictadura que ajudi a socavar una altra dictadura", per la qual cosa "els dirigents xinesos seran sempre reticents a imposar sancions a autòcrates quan ells mateixos segueixen subjectes a sancions pel seu comportament autocràtic".
KAGAN no es referia a Birmània, ja que tot això ho va escriure abans d'aquesta crisi, però la seva tesis és perfectament aplicable a aquesta situació. És part del sorgiment -o resorgiment- del poder de les no democràcies a un món on les democràcies -amb Abu Ghraib, Guantánamo, els vols secrets de la CIA per Europa o l'erosió de les garanties processals- han minat la seva credibilitat internacional. Fins i tot la famosa societat civil global, que es va mobilitzar davant de les ambaixades de la Xina a 12 ciutats del món, no ha aconseguit res, ni tan sols la posada en llibertat de l'opositora birmana Aung SAN KUU KYI, premi Nobel de la Pau. És quelcom molt diferent al que va passar a Europa amb les revolucions, de bellut, taronja o d'altres a les que els Estats Units i el Vell Continent van recolzar amb diversos mitjans. És possible que els birmans s'ho hagin d'arreglar sols.
Beijing tem que el seu veí es desestabilitzi, la qual cosa li obriria un flanc perillós en un soci comercial de primera. Birmània té un passat de violents enfrontaments ètnics -és un trencaclosques de societat-. en els que poden veure's implicats molts xinesos, molt presents a l'economia de Myanmar, com ja els va passar a Indonèsia i a d'altres Estats de la regió quan va manifestar-se la crisis financera del 1997. Birmània és també un Estat matalàs, i font d'energia i matèries primeres. Si es construeix l'oleoducte planejat, el seu territori serviria per a sortejar el pas de cru en vaixell al disputat estret de Malaca; és una altra sortida al mar per a la Xina. A més a més, encara que el gegant asiàtic sigui el veí més influent, ni tan sols sembla que pugui imposar-se a la Junta Militar, i a aquesta poc li importa la resta del món. En el veïnat, significativament, un país com Índia ha guardat silenci, ja que també té grans interessos en joc.
El famós dret d'ingerència per raons humanitàries que va impulsar l'avui ministre d'Afers exteriors francès, Bernard KOUCHNER (que va realitzar un informe per a l'empresa TOTAL en 2003 on es revel·laven aquests interessos), ha servit per a poc en aquest cas. El deure de protegir (R2P, right to protect en anglès) que va adoptar l'Assemblea General de la ONU (i que obliga a la pròpia Birmània) es referia tant als Governs respecte a la seva pròpia gent com a Nacions Unides a l'hora d'adoptar accions col·lectives si un dels seus membres incompleix de forma manifesta aquesta obligació. Excepció feta d'algunes sanciones econòmiques tardanes, aquests bons propòsits han quedat en no-res a Myanmar.
Tanmateix, a Pyongyang, especialment degut a la pressió de la Xina i desl Estats Units, la comunitat internacional sí ha aconseguit, en principi, tòrcer el braç a Corea del Nord per a què abandoni el seu programa nuclear militar. És clar que ha estat a força de reforçar el règim, és a dir, a costa de les llibertats, els drets humans i l'idealisme. El mateix podria acabar passant amb l'Iran. La nova era del realisme pot comportar menys ensurts i desastres, com el de l'invasió de l'Iraq, que ha posat de relleu, entre d'altres coses, que encara que els Estats Units són la més gran potència, no és omnipotent. L'esdevingut a Rangun és un símptoma d'una nova impotència global en intentar millorar la sort de molta gent al món.
