PERSONALISMES GRACIENCS

Llegeixo a La Tortuga (www.latortuga.cat) que el president MARTÍNEZ vol fer-nos anar en Dragon-Kahn a la Vila, donat que ESQUERRA a la ciutat de Barcelona ja té pocs llocs on poder-ho fer...

Les actituds mantingudes pel regidor ESPRIU i pel president MARTÍNEZ són les que allunyen el ciutadà de la política.

Siguem clars: què deu pensar la ciutadania quan veu dues persones més o menys anònimes, perquè no ens enganyem, l'amic ESPRIU i en MARTÍNEZ són coneguts en els seus cercles, però són polítics anònims, què deu pensar, dic, la ciutadania, quan aquestes dues persones porten nou mesos atonyinant-se pel poder a la vila de Gràcia que, tot sigui dit, tampoc és massa poder... Què deu pensar la gent?

Deu pensar -de fet, pensa- que com són els polítics, que fins i tot en unes posicions on s'hi hauria d'estar més per servir i ser útil que per cap altra raó s'han d'estar barallant per politiqueria i, de passada, deixant de servir i deixant de ser útils...

Si les coses han de seguir així, i malgrat que el Reglament no és prou clar en aquesta qüestió, potser comença a ser hora que s'inicïin les accions polítiques pertinents per tal de fer cessar l'actual president, senyor MARTÍNEZ. Com? Serà qüestió de parlar-ho. Però més enllà dels colors partidaris hi ha el servei a la vila. I el president MARTÍNEZ pretén servir-se de la vila en la seva guerra personal amb un regidor, en Guillem ESPRIU, que en sap molt, també, de fer veure que res va amb ell. Dos no es barallen si un no vol. I encara que en Guillem vulgui fer veure que no vol, el cert és que ambdós es barallen, i qui ho paga és Gràcia, en primer lloc, i la política, en segon. I tant Gràcia com la política són prou importants com per prendre mesures, entre tots, per acabar amb tot aquest show d'una vegada per totes.

BONO O CATALUNYA?

Oh i tant que en BONO és un personatge que no m'agrada, que no ens agrada! I és clar que si fos una votació aïllada, en la què no hi hagués cap altra derivada, seria clar que s'emportaria el vot negatiu de Convergència i Unió.

Però per molt que sigui més còmode el discurs de "nosaltres no votarem en BONO com a president del Congrés per cavernari i caspós", cal que siguem capaços de mirar més enllà. Un polític sempre ha de prendre les seves decisions mirant més enllà. I mirar més enllà vol dir que si el nostre compromís no és contra ningú, sinó amb Catalunya, és mirant-nos Catalunya que hem de decidir el nostre vot. I per fer respectar Catalunya, tant o més important que la decisió de qui presideixi el Congrés és que persones amb sensibilitat nacional catalana siguin presents a les Meses del Congrés i del Senat, i que a determinades Comissions parlamentàries que Convergència i Unió consideri prioritàries pel país, puguem ostentar la presidència.

I com que la votació del president del Congrés és fruit d'un pacte més ampli que inclou la conformació de les Meses i de les presidències de les comissions parlamentàries, home, siguem tots plegats una mica seriosos i treiem-nos de sobre els complexes. Convergència i Unió no baixa de la muntanya ni en puja.

I si algú encara li queda la temptació de fer d'ESQUERRA, que miri els tant admirats -però que sempre que els convé a ells ens deixen de banda- amics del PNB, que ja han anunciat que malgrat que no els agrada votaran BONO com a president del Congrés si així ho decideix el PSOE.

DURAN, PRESIDENT DEL CONGRÉS?

Comença el joc! Després de les vacances de Setmana Santa aquesta és la primera setmana de trobades formals entre els diferents partits per tal d'anar configurant, primer, els òrgans de govern del Congrés i el Senat i, després, l'elecció del president del Govern i la composició del mateix.

Han sortit veus, entre elles les de l'amic Carles AGUSTÍ, que aposten per en Josep Antoni DURAN com a president del Congrés.

Doncs, no. És clar que crec que seria un president del Congrés excel·lent. És clar que amb el perfil que es correspon a un dirigent d'Unió Democràtica ho faria com segurament no ho faria ningú més. Només cal recordar l'apreciat Joan RIGOL i el record que tothom en guarda al Parlament de Catalunya...

Però no, Carles. No. Ens hem presentat a aquestes eleccions amb el lema de "Respectaran Catalunya", i en DURAN no podria, des de la posició de President del Congrés, defensar Catalunya com Catalunya es mereix, des de totes les trinxeres i a totes les batalles, perquè el President del Congrés ha de ser un primum inter pares i essent-ho en DURAN no podria entrar en totes les guerres en les que caldrà entrar.

En Carles i molts d'altres segur que valoren tant la figura política d'en DURAN que per això el proposen. Però cal mirar una mica més enllà, i no caure en caramels que resulten finalment enverinats. La situació és la que és. El PSOE pot tancar la investidura amb el suport del PNB i del BNG i, en conseqüència, la força de la posició de CiU segurament no es pot mostrar tant ara, de cara a la investidura, com a mig i llarg termini perquè, com bé deia en RUBALCABA abans de vacances, al final un Govern el que ha de pretendre és estabilitat per governar sense ensurts i poder transmetre què està fent a la ciutadania. I tot això només li ho ofereix Convergència i Unió. Però cal temps, i llibertat d'acció. La Presidència del Congrés, en aquest sentit, seria, a mig termini, una hipoteca de cara a defensar Catalunya, tot i que potser seria un consol per aquells enemics de Convergència i Unió, que veurien com un dels seus dos líders queda maniatat a Madrid, sense poder d'actuació, actuant de Reina Mare. No en va, en Miquel ICETA, després de dir grans elogis d'en DURAN, va ser dels primers que el va proposar... I l'ICETA, que és una persona molt intel·ligent, mai donar un regal a l'adversari sense haver-hi gat amagat. Pensem-hi, tots plegats.

IZQUIERDA UNIDA I LA REFORMA DE LA LLEI ELECTORAL

Izquierda Unida ha estat la gran damnificada de la polarització creixent de la política espanyola -això de la 'bipolarització' és un sense sentit, perquè ja sap tothom que pols només n'hi ha dos, i per tant només té sentit el terme 'multipolar', per explicar quelcom d'extraordinari-.

Enguany ha passat de 5 a 2 diputats, un dels quals és el d'Iniciativa per Catalunya. I, com cada elecció que li va malament, ja reclama una reforma del sistema electoral que tingui en compte que és la tercera formació en vots i gairebé és una força extraparlamentària.

A simple vista, la petició d'Izquierda Unida podria fer caure en el parany a molta gent. Com és possible que si IU té gairebé un milió de vots tingui només 2 diputats, i ERC, per posar un exemple, que en té 250.000, en tingui 3. Però els companys d'Iniciativa -especialment en Joan SAURA- els haurien d'explicar allò que ens expliquen a la gent de Convergència i Unió quan reclamem que governi el més votat: vivim en un sistema parlamentari on el poble escull, en el marc de diferents circumscripcions electorals, uns representants polítics -diputats- que són els que acaben escollint el president del Govern.

En aquest marc, que és el marc que ens hem donat, Izquierda Unida ens ha d'explicar quina mena de reforma vol plantejar. Circumscripció única? Crec que als companys d'Iniciativa per Catalunya, Ezker Batua, etc., no els acabaria d'agradar. Un percentatge mínim a nivell estatal? Tornem a estar amb les mateixes, els grans perjudicats serien les petites formacions -la majoria d'esquerres- que es presenten i són fortes en unes poques circumscripcions.

Perquè, a veure, què cal tenir més en compte, un milió de vots escampats per tot el territori estatal, que són al cap i a la fi un 3,8% dels vots a tot l'Estat, o els 180.000 vots d'Esquerra a la província de Barcelona, que suposen un 6,62% en aquesta província? El sistema actual, que jo comparteixo, dóna més importància als 6,62% localitzats a una circumscripció que no pas al 3,80% a nivell estatal, donat que els diputats s'escullen per circumscripció, i no a nivell global.

Izquierda Unida, a part de demanar la revisió del sistema, hauria de posar sobre la taula el seu sistema. Ja sé que Convergència i Unió som de "dretes i molt dolents, a part de xenòfobs i racistes", però potser que es miressin el nostre programa, on portem una proposta de reforma de la llei electoral que els podria beneficiar.

ELECCIONS. LECTURES (II).

Em faltava, com a mínim, un comentari sobre els resultats del PP. La veritat és que a la resta d'Espanya són espectaculars. No així a Catalunya.

I això és quelcom que hauria de fer reflexionar el PP, i que hauria de preocupar prou el PSOE, especialment a mig i llarg termini. A veure si sé explicar-me.

El PP va posar el seu terra electoral durant els anys 90 en els 9 milions llargs de vots, i es constata que els manté. Va perdre una petita porció pròxima al centre polític a les eleccions de març de 2004, és cert, i l'augment de participació en relació a l'any 2000 va fer la resta. Recordem que quan AZNAR guanya les eleccions a GONZÁLEZ el 1996 obté 156 diputats, només 3 més dels que va obtenir diumenge en RAJOY. Què vull dir amb això? Que el PP té un terra electoral molt ferm, que en funció de la participació li permet resultats dignes, guanyadors o majories absolutes. El PSOE és molt diferent... Amb participacions altes pot tenir els 141 diputats de GONZÁLEZ el 1996 o els 169 de RODRÍGUEZ ZAPATERO abans d'ahir. El votant del PSOE és molt més volàtil, i el terra -i el sostre- socialista és molt més porós.

Seguint amb el PP, i tornant a Catalunya, el PP ha d'assumir que aquella teoria d'obtenir vots a Espanya a costa de Catalunya només garanteix una cosa: si el PSOE aguanta, el PP perd. En aquest context, el PP guanya si el PSOE s'ensorra (cas del 1996). La majoria absoluta del 2000 es fonamenta en una bona relació amb Catalunya entre el 1996 i el 2000, sense atacs directes ni barroers (donat que el primer Govern AZNAR depenia de CiU). El desastre de 2004 i la derrota de 2008 es fonamenten, també, a Catalunya. Els atemptats van fer augmentar la participació, és cert, a tot arreu. Però si a un lloc aquest augment de participació va esdevenir una veritable onada per fer fora el PP del Govern va ser a Catalunya, més per tot el que havia envoltat el Pla Hidrològic, els atacs a Esquerra i la política d'AZNAR en relació al nacionalisme moderat basc, que no pas a Al Qaeda o la guerra de l'Iraq o els mateixos atemptats. Els atemptats van ser -permeti'm-se l'expressió- el detonant de tot plegat. Però la llavor ja havia estat posada.

Aquests darrers quatre anys el PP ha seguit creient en la teoria d'obtenir vots a Espanya a costa de Catalunya i els catalans. I s'ha fet evident que, per aquesta via, els serà molt dificil recuperar la Moncloa. A menys que confïin en capgirar els seus resultats a Andalusia, cosa molt poc probable. Per no dir gens. Així que, tenint en compte que guanyen per molt a Madrid i València -i no sempre es pot guanyar per molt- i obtenen bons resultats a d'altres territoris importants, com les dues Castelles, i així i tot no els dóna per guanyar, la clau, és evident, és en fer un discurs diferent i tenir un tracte més "normal" en relació a Catalunya. Estic segur que això no els faria perdre gaire força fora, però els permetria, per un costat, millors resultats directes a Catalunya, i per l'altra, a les terres catalanes, on hi ha 47 diputats en joc, el discurs de la por al PP que sol practicar -i amb èxit, malgrat sigui trampós i intel·lectualment molt pobre i lamentable- el PSC perdria força, i el vot al PSC es dispersaria entre CiU, Esquerra i Iniciativa, enlloc de concentrar-se en el PSC, com va passar el 2000 i el 2004.

El PSOE s'ha de preocupar a mig termini perquè si el PP fa la reflexió anterior, que en algun moment l'haurà de fer, el PP no pot sinó pujar, i les diferències tampoc són tan grans. Una tranquil·litat, però, per Pepiño BLANCO i companyia és que sembla ser que si plega RAJOY ho farà empès per Esperanza AGUIRRE. I em sembla que la Espe això de ser més amable amb Catalunya no ho porta gaire bé ni ho té gaire clar... Pitjor per ells...

ELECCIONS. LECTURES.

Bé, haurem de començar aquest post felicitant el PSC i el PSOE pels seus fantàstics resultats electorals. Són molt bons. A Catalunya, com deia en DURAN aquest matí, és clar que la por al PP que ha estat atiant el PSC durant les darreres setmanes ha pesat més que els enganys, la trampes i la mala gestió del govern de RODRÍGUEZ ZAPATERO en relació a Catalunya.

Convergència i Unió aguantem i fins i tot podem augmentar un diputat. El setè de Barcelona. L'amic Manel SILVA. Ja veurem què diu el recompte del CERA. En qualsevol cas, en un context en el que només els dos grans partits espanyols pugen, i la resta baixa, els resultats d'en DURAN són molt bons.

ERC i ICV perden força. Ambdues es consideren víctimes de la bipolarització i del vot útil. Però caldria que afegissin una altra consideració: com és que la bipolarització i el vot útil no afecten a Convergència i Unió? La resposta és fàcil, encara que no sé si ERC i ICV, especialment Esquerra, estan preparats per arribar-hi: ser claus i no aportar res al país acaba provocant que la gent aposti per la marca original. De què ha servit que RODRÍGUEZ ZAPATERO depengués d'Esquerra i Iniciativa a Madrid? Què n'han tret?

Els feia, i els fa, tanta angúnia això d'anar a Madrid a defensar el país que el 2003 van anar a Madrid a entregar-lo, directament. Ara ha estat Catalunya la que ha entregat els vots directament al PSC.

Continuarà...