Ahir vam celebrar Consell de Comerç a Gràcia. Un ordre del dia molt dens, on estava previst tractar amb profunditat tots els problemes que està patint el petit comerç de la vila. Ja se sap: competència deslleial, proliferació pertot de franquícies i la seva poca tendència a associar-se, l’ordenança sobre establiments comercials de venta de “souvenirs”, etc. I també, és clar, la Jornada de Comerç al carrer, a celebrar el proper 17 de maig als carrers de Gràcia, i que és una data que els comerciants i els que ens agrada el món del comerç tenim marcada en roig a l’agenda.
Ingènuament se’m va acudir preguntar quines accions pensava dur a terme el districte per tal d’assegurar-se que fossin només les botigues associades les que sortien al carrer –donat que el permís d’ocupació de via pública, segons queda clarament establert a les Indicacions Generals, es dóna col·lectivament a les diferents associacions de comerciants-.
La primera resposta de la tècnica del districte va ser seca i tallant. No pensaven dur a terme cap acció. En tot cas, era feina dels presidents de cada associació, que per això es coneixen els seus associats, el demanar a qui sortís al carrer sense permís –és a dir, sense ser associat- que arreplegués amb tot i tornés cap dins.
Al món del comerç, que salvant totes les distàncies, és molt semblant al món de l’empresa, hom només s’associa quan percep els beneficis de l’associació. Si un dels beneficis és, perquè és així, el poder sortir a vendre al carrer amb el tràfic pacificat un parell de dissabtes l’any, quin sentit té associar-se si els teus veïns, companys de feina, no associats, també surten i es beneficien d’aquells permisos que l’Associació, previ pagament de la taxa corresponent, ha aconseguit pels seus associats? Quin sentit tindria ser soci del FC Barcelona i pagar un abonament anual, si després l’entrada a l’Estadi fos lliure?
Per tant, vaig insistir en què creia que era imprescindible una acció de la Guàrdia Urbana durant la Jornada de Comerç al carrer per tal d’assegurar que només es beneficiaven de la iniciativa aquells a qui anava dirigida. La rèplica, aquesta vegada, va ser que en els darrers deus anys potser hi havia hagut “tres o quatre casos”, i que no s’entenia perquè d’això en fèiem, des de Convergència i Unió, un problema. És clar que, si en deu anys només hi ha hagut tres o quatre casos, la proposta de Convergència i Unió d’enviar una parella de la Guàrdia Urbana a passejar-se i fer enretirar aquells comerços que no fossin associats no havia de suposar cap problema. El més probable, si en deu anys només hi havia hagut “tres o quatre casos” fóra que no haguessin de fer cap actuació.
Faltava, però, la traca final: l’amic AMIGÓ, conseller municipal d’ICV, en una fantàstica intervenció, va venir a dir que no entenia perquè la Jornada de Comerç al carrer, que és una festa popular i de conciutadania entre els vilatans de Gràcia i els seus comerciants havia d’estar mediatitzada per la presència de les “forces de repressió”.
Evidentment, a aquestes alçades no em calen les paraules d’en Roger AMIGÓ per a fer-me una opinió sobre el que pensa la gent d’ICV de les Forces i Cossos de Seguretat, però considerar que la Guàrdia Urbana de Gràcia és una “força de repressió” em sembla, en primer lloc, una declaració demagògica de primera magnitud. En segon lloc, una manca de respecte important a un cos com el de la Guàrdia Urbana, que és –i encara ho hauria de ser més- un cos proper al ciutadà. I, en tercer lloc, i així ho vaig manifestar, una tergiversació interessada i maldestra del què Convergència i Unió estava demanant i demana: que es verifiqui –sistemes n’hi ha molts i molt senzills- que els comerços que surtin al carrer el proper dia 17 siguin aquells que estan associats, i no tots plegats.
Això, un govern d’esquerres ho hauria d’entendre més que ningú. No hi ha dret que quatre espavilats que van al marge del món associatiu obtinguin els mateixos beneficis que aquells que treuen hores del seu negoci o de la seva vida familiar per tal què Gràcia segueixi tenint un comerç de qualitat i de primera magnitud.
I el que em sembla encara més greu és que es consideri i s’afirmi alegrement que la feina que hauria de fer la Guàrdia Urbana la facin els presidents de les associacions de comerciants! Però aleshores, per quins set sous els cal demanar un permís d’ocupació de via pública, si qualsevol pot ocupar-la sense pagar i a més a més des del districte se’ls diu que la Guàrdia Urbana aquell dia estarà només per tallar els carrers, però no per garantir el que al cap i a la fi és l’essència de la seva existència: fer complir la normativa vigent. Tot plegat, no em sembla tant extravagant.
Què fàcil que hauria estat davant la meva primera pregunta, ingènua, respondre’m que la Guàrdia Urbana faria el possible per garantir que només els comerços associats sortissin al carrer, i a la vegada fer una reflexió sobre el sobre-esforç que una jornada com aquesta representa pel cos, amb la qual cosa potser no es podria arribar a tot arreu. I jo no hauria tingut més remei que pensar que m’estaven aixecant la camisa, però no hauria tingut opció a rèplica. Davant d’això, la prepotència i la intransigència de qui es creu que la vila és seva (“a Gràcia tinc 3.500 comerços”). Quanta intel·ligència falta i quanta xuleria ens sobre a la vila!
Ingènuament se’m va acudir preguntar quines accions pensava dur a terme el districte per tal d’assegurar-se que fossin només les botigues associades les que sortien al carrer –donat que el permís d’ocupació de via pública, segons queda clarament establert a les Indicacions Generals, es dóna col·lectivament a les diferents associacions de comerciants-.
La primera resposta de la tècnica del districte va ser seca i tallant. No pensaven dur a terme cap acció. En tot cas, era feina dels presidents de cada associació, que per això es coneixen els seus associats, el demanar a qui sortís al carrer sense permís –és a dir, sense ser associat- que arreplegués amb tot i tornés cap dins.
Al món del comerç, que salvant totes les distàncies, és molt semblant al món de l’empresa, hom només s’associa quan percep els beneficis de l’associació. Si un dels beneficis és, perquè és així, el poder sortir a vendre al carrer amb el tràfic pacificat un parell de dissabtes l’any, quin sentit té associar-se si els teus veïns, companys de feina, no associats, també surten i es beneficien d’aquells permisos que l’Associació, previ pagament de la taxa corresponent, ha aconseguit pels seus associats? Quin sentit tindria ser soci del FC Barcelona i pagar un abonament anual, si després l’entrada a l’Estadi fos lliure?
Per tant, vaig insistir en què creia que era imprescindible una acció de la Guàrdia Urbana durant la Jornada de Comerç al carrer per tal d’assegurar que només es beneficiaven de la iniciativa aquells a qui anava dirigida. La rèplica, aquesta vegada, va ser que en els darrers deus anys potser hi havia hagut “tres o quatre casos”, i que no s’entenia perquè d’això en fèiem, des de Convergència i Unió, un problema. És clar que, si en deu anys només hi ha hagut tres o quatre casos, la proposta de Convergència i Unió d’enviar una parella de la Guàrdia Urbana a passejar-se i fer enretirar aquells comerços que no fossin associats no havia de suposar cap problema. El més probable, si en deu anys només hi havia hagut “tres o quatre casos” fóra que no haguessin de fer cap actuació.
Faltava, però, la traca final: l’amic AMIGÓ, conseller municipal d’ICV, en una fantàstica intervenció, va venir a dir que no entenia perquè la Jornada de Comerç al carrer, que és una festa popular i de conciutadania entre els vilatans de Gràcia i els seus comerciants havia d’estar mediatitzada per la presència de les “forces de repressió”.
Evidentment, a aquestes alçades no em calen les paraules d’en Roger AMIGÓ per a fer-me una opinió sobre el que pensa la gent d’ICV de les Forces i Cossos de Seguretat, però considerar que la Guàrdia Urbana de Gràcia és una “força de repressió” em sembla, en primer lloc, una declaració demagògica de primera magnitud. En segon lloc, una manca de respecte important a un cos com el de la Guàrdia Urbana, que és –i encara ho hauria de ser més- un cos proper al ciutadà. I, en tercer lloc, i així ho vaig manifestar, una tergiversació interessada i maldestra del què Convergència i Unió estava demanant i demana: que es verifiqui –sistemes n’hi ha molts i molt senzills- que els comerços que surtin al carrer el proper dia 17 siguin aquells que estan associats, i no tots plegats.
Això, un govern d’esquerres ho hauria d’entendre més que ningú. No hi ha dret que quatre espavilats que van al marge del món associatiu obtinguin els mateixos beneficis que aquells que treuen hores del seu negoci o de la seva vida familiar per tal què Gràcia segueixi tenint un comerç de qualitat i de primera magnitud.
I el que em sembla encara més greu és que es consideri i s’afirmi alegrement que la feina que hauria de fer la Guàrdia Urbana la facin els presidents de les associacions de comerciants! Però aleshores, per quins set sous els cal demanar un permís d’ocupació de via pública, si qualsevol pot ocupar-la sense pagar i a més a més des del districte se’ls diu que la Guàrdia Urbana aquell dia estarà només per tallar els carrers, però no per garantir el que al cap i a la fi és l’essència de la seva existència: fer complir la normativa vigent. Tot plegat, no em sembla tant extravagant.
Què fàcil que hauria estat davant la meva primera pregunta, ingènua, respondre’m que la Guàrdia Urbana faria el possible per garantir que només els comerços associats sortissin al carrer, i a la vegada fer una reflexió sobre el sobre-esforç que una jornada com aquesta representa pel cos, amb la qual cosa potser no es podria arribar a tot arreu. I jo no hauria tingut més remei que pensar que m’estaven aixecant la camisa, però no hauria tingut opció a rèplica. Davant d’això, la prepotència i la intransigència de qui es creu que la vila és seva (“a Gràcia tinc 3.500 comerços”). Quanta intel·ligència falta i quanta xuleria ens sobre a la vila!
