CREUAR ELS DITS I TANCAR ELS ULLS.

Quan ja semblava que la Unió Europea havia deixat enrera deu anys de debat sobre el seu funcionament i, de vegades fins i tot sobre les seves essències, l'únic referèndum convocat per tal de ratificar el Tractat de Lisboa -la resta d'Estats membres ratificarem per tramitació parlamentària (a Espanya el proper 26 de juny)- ens torna a fer ensopegar amb el pronunciament negatiu del poble irlandès.

Les primeres reaccions polítiques des del Govern espanyol han estat les de considerar que el no irlandès no té perquè afectar el procés iniciat amb la signatura del Tractat de Lisboa. Europa porta massa temps aturada com per tornar-se a aturar es diu des dels Governs i les cancelleries europees. I ja es va sentint la remor de l'argument que diu "tirem endavant, perquè aquest era l'únic referèndum que calia fer, no n'hi hauran més, ratifiquem via parlamentària, sumem 26 vots afirmatius al Tractat de Lisboa, i després ja arreglarem de manera particular què fem per reincorporar a Irlanda". En el fons s'està pensant que Irlanda no és França, i a més a més, no és la primera vegada que vota en contra d'un Tractat europeu, doncs ja ho va fer amb el Tractat de Niça, tot i que el Govern d'aleshores va convocar un nou referèndum uns mesos després, i aquesta vegada el resultat va ser afirmatiu.

Per tant, sembla que la consigna és "endavant que no ha estat res, ja avaluarem el Tractat de Lisboa al final del procés, i no ara, després del no irlandès". O dit d'una altra manera, potser més crua, es tracta de creuar els dits i tancar els ulls. Massa poc, al meu entendre, per un projecte tant important com és la Unió Europea. Una vegada més, i ja van masses els darrers deu anys des de la desaparició de l'equip DELORS, KOHL, MITTERRAND, GONZÁLEZ, és el moment dels grans lideratges, aquells que realment passen a la història. Molt em temo que haurem de seguir esperant.

Cert és que SARKOZY, que assumeix la presidència de la UE en quinze dies, i la mateixa Angela MERKEL, podrien exercir aquest lideratge, però els grans líders només poden explotar si hi ha massa crítica al seu voltant, no n'hi ha prou en voler-ho ser i en tenir-ne les condicions (en SARKOZY ho vol ser, és evident; la MERKEL en té les condicions, però no acabo d'estar convençut que vulgui). I avui, enlloc de Jacques DELORS tenim Jose Manuel DURAO BARROSO -bon president de la Comissió, en tant que gestió, però més just en quant a lideratge-, que no és DELORS. SARKOZY és hiperactiu, cert, però no és MITTERRAND. Evidentment, RODRÍGUEZ ZAPATERO no és GONZÁLEZ -ni sembla tenir cap interès en semblar-s'hi, parlant de política europea i internacional-. Però és que a Maastricht, a part dels mencionats i del gran home que fou i és Helmut KOHL, també hi eren ANDREOTTI, MARTENS, LUBBERS... Tots ells aportaven prou massa crítica com per a donar tot el sentit a l'eix Paris-Berlin-Madrid. Avui hi ha el lideratge d'Angela MERKEL, i la hiperactivitat ja comentada de SARKOZY. Bé, i la fumera de RODRÍGUEZ ZAPATERO.

Amb raó, mentre els mitjans polítics s'afanyen a dir que no passa res, els mitjans periodístics titulen en la seva generalitat en sentit contrari: "la UE embarranca de nou amb el no irlandès". Si la setmana vinent hi hagués un nou referèndum a França, Holanda o qualsevol altre país amb un percentatge interessant d'euroescèptics, la UE estaria realment davant d'un perill seriós. La sort -que trist, quan ho penso- és que ja no hi haurà més referèndums. I tot i així, els mitjans seguiran parlant de crisi i, en conseqüència, el Tractat de Lisboa ja va de tort encara que els altres 26 completin el procés de ratificació de forma positiva. Va de tort i seguirà de tort malgrat les ratificacions, perquè mediàticament la UE segueix, i seguirà, en crisi.

I com sortir-ne, d'aquí, d'això que no deixa de ser un cercle viciós?

La Unió Europea es comença a construir al marge de la gent, però pensant en la pau per la gent. És a dir, per la gent, però al marge de la gent. Una dinàmica, però, molt pròpia de la política des de temps immemorials. Per tant, no cal escandalitzar-se, per això. De fet, després d'una guerra cruenta com la II Guerra Mundial entre dos pobles, com el francès i l'alemany, que França i Alemanya compartissin precisament el carbó i l'acer, materials el control dels quals havia estat en l'origen de la gran majoria d'enfrontaments entre els dos països durant el darrer segle. I que això ho fessin només cinc anys després d'haver acabat la guerra, amb els dos països encara reconstruint-se, només podia donar-se si es feia des de la política i al marge de la gent. Perquè en cas contrari, si s'hagués donat la paraula a la gent, la resposta potser hauria estat una altra guerra...

Per tant, recapitulant, la UE comença a construir-se al marge de la gent, però per la gent. I, en conseqüència, i malgrat totes les bones intencions, la Unió Europea la inventen homes d'Estat i la construeixen a través dels Estats. I això, que per un costat no només era la única manera de fer-ho, sinó que a més a més suposava caminar contra les dinàmiques polítiques històriques del continent -és a dir, la força de la inèrcia que SCHUMAN, MONET, DE GASPERI, ADENAUER van haver de superar deuria ser brutal- és a la vegada el pecat original de l'actual Unió Europea. Perquè a mesura que el projecte polític de la Unió Europea ha anat avançant també ha anat avançant la societat occidental, i el que abans era una dinàmica política habitual -per la gent però al marge de la gent- avui és una dinàmica perversa, superada segurament pels valors de maig del 68. Per la gent però al marge de la gent avui denota un paternalisme, una superioritat, de la classe política que la resta de la societat ja no està disposada a acceptar i, en conseqüència, portar a referèndum populars decisions necessàries pel bon funcionament d'un país -perquè no ens enganyem, a Irlanda li ha anat molt bé i li anirà molt bé en el futur formar part de la Unió Europea- pot acabar portant -en tenim prou exemples darrerament- a situacions compromeses que acaben pagant, després, en la seva pròpia carn, aquells qui, davant la sensació que els demanaven la opinió sobre quelcom ja decidit al marge de la seva opinió s'acaben quedant a casa i donen així més força a aquells col·lectius que definitivament estan contra el projecte de la Unió Europea.

SOBRE BARACK OBAMA

Barack OBAMA ja ha estat elegit candidat demòcrata a la Casa Blanca. Europa està entusiasmada, malgrat també hi ha qui es pregunta -l'altre dia ho llegia a Le Monde en un article titulat "La democràcia a Amèrica"- si aquest entusiasme europeu no serà, al cap i a la fi, la tomba d'OBAMA.

Personalment no crec que els sentiments europeus, per se, puguin ser perjudicials pel candidat demòcrata, igual que tampoc crec que perjudiqués fa quatre anys a John KERRY. La qual cosa no vol dir que sigui un símptoma -l'entusiasme europeu- de llunyania amb el cos central de l'electoral estadounidenc, que al cap i a la fi és qui vota. Vull dir que són tant americans en Tom HANKS com en Woody ALLEN, però els europeus ens estimem més Woody ALLEN, mentre que és en Tom HANKS qui guanya els Òscars. Doncs això sí que em preocupa. Que en Barack OBAMA hagi estat capaç de movilitzar molt gent demòcrata amb un discurs que, val a dir-ho, és nou i és fresc, però que quan sigui l'hora de manifestar-se la voluntat de tots els nord-americans, no acabin optant per l'heroi de Vietnam -en John McCAIN- enlloc de pel campió "europeu".

En relació a OBAMA, tinc sentiments i sensacions, també valoracions, contraposades. La primera vegada que vaig sentir parlar d'ell va ser preparant les eleccions municipals a Barcelona, més d'un any abans que es celebressin -seria l'any 2006-, en una reunió amb companys de CDC. L'amic Toni VIVES portava uns fulls impresos, grapats, del que semblava un document baixat d'Internet. La portada -l'únic full que vaig veure- portava el nom de Barack OBAMA, i el títol "The Audacity of Hope". Quan vaig tornar al despatx vaig buscar al Google, i vaig trobar el text, d'unes vint planes aproximadament, que era, de fet, el pròleg d'un llibre del mateix títol.

Més tard, aquest mes de novembre passat (2007), amb les primàries per començar encara, però amb els candidats ja llençats a l'arena, vaig aprofitar un viatge als Estats Units per comprar el llibre "The Audacity of Hope", que ara fa poc ha estat publicat aquí amb el títol de "La audacia de la esperanza".

Vull dir amb tot plegat que a mi l'OBAMA no m'interessa d'ara. Fa temps que m'interessa, i fa temps que tinc per ell unes percepcions ambivalents. Una mica, salvant totes, totes, les distàncies, les mateixes percepcions que tenia durant la campanya electoral per a la presidència del Barça l'any 2004 em sembla recordar. Les primeres eleccions que va guanyar en LAPORTA, encara amb en Sandro. Aquell discurs d'en LAPORTA, como el d'ara de l'OBAMA, tenia alguna cosa que el feia nou. LAPORTA parlava del "cercle virtuós". En Barack és el candidat del "Yes, we can". Però en ambdós casos la por al fum la tenia a flor de pell.

Presidir els Estats Units no és només fer bons discursos dient que cal canviar les actituds a Washington, que cal canviar la manera de fer política, en general, i a la capital. Això, dir-ho, és ben fàcil. Fer-ho, m'imagino que no ho és tant. I el mateix val pel recent discurs davant la comunitat jueva dels Estats Units, davant la qual ha dit que el poble palestí necessita un Estat que no posi en qüestió la seguretat d'Israel ni la indivisibilitat de la ciutat de Jerusalem, tot defensant les tesis, que en la seva literalitat comparteixo, de que la majoria del poble israelià i del poble palestí volen la pau. Ja ho deia, totalment d'acord. Però qui, com i quan es convenç Israel que Palestina no posa en escac la seva seguretat, i a Palestina de que tenen dret a un Estat però no a la seva capital?

En aquestes tessitures vull veure en Barack OBAMA, perquè si depengués només dels discursos potser tot plegat ja estaria fet. I consti, de nou, que el seu discurs és nou, és fresc. És engrescador.