Malgrat el cansament notori a la societat catalana en relació amb el debat estatutari, som també molts els ciutadans que sabem distingir el debat diari i de vol curt de la importància que el nou Estatut de Catalunya tindrà pel país, i per això m’ha molestat la lleugeresa de l’article del Sr. Llavina publicat al seu diari el passat 8 de febrer.
Em molesta, per un costat, perquè m’agradin o no m’agradin en Josep Antoni Duran i Lleida i l’Artur Mas, posar-los al mateix sac amb la Yola Berrocal em sembla insultant pels centenars de milers de ciutadans que han confiat i confien en ells.
I em molesta també la referència al Sr. Duran, de qui diu “no entendre perquè té tant bona premsa i tanta popularitat”. Sr. Llavina, evidentment vostè té dret a entendre o no entendre el que vulgui, però la ciutadania de Catalunya, regularment, a totes les enquestes, situa el Sr. Duran com un dels líders més ben valorats per la ciutadania, quan no el més ben valorat. I és que al marge d’estar o no d’acord amb un determinat líder, la gent aprecia els polítics que van de cara i que presenten sense embuts els seus plantejaments. I ho entengui vostè o no, el Sr. Duran és d’aquesta mena de polítics. Per això la bona premsa. Per això la popularitat.
Malgrat el cansament notori a la societat catalana en relació amb el debat estatutari, som també molts els ciutadans que sabem distingir el debat diari i de vol curt de la importància que el nou Estatut de Catalunya tindrà pel país, i per això m’ha molestat la lleugeresa de l’article del Sr. Llavina publicat al seu diari el passat 8 de febrer.
Em molesta, per un costat, perquè m’agradin o no m’agradin en Josep Antoni Duran i Lleida i l’Artur Mas, posar-los al mateix sac amb la Yola Berrocal em sembla insultant pels centenars de milers de ciutadans que han confiat i confien en ells.
I em molesta també la referència al Sr. Duran, de qui diu “no entendre perquè té tant bona premsa i tanta popularitat”. Sr. Llavina, evidentment vostè té dret a entendre o no entendre el que vulgui, però la ciutadania de Catalunya, regularment, a totes les enquestes, situa el Sr. Duran com un dels líders més ben valorats per la ciutadania, quan no el més ben valorat. I és que al marge d’estar o no d’acord amb un determinat líder, la gent aprecia els polítics que van de cara i que presenten sense embuts els seus plantejaments. I ho entengui vostè o no, el Sr. Duran és d’aquesta mena de polítics. Per això la bona premsa. Per això la popularitat.
Uns dels requisits que estableix el Departament de Medi Ambient i Habitatge per accedir als ajuts a l’adquisició d’habitatge és que el pis que es vulgui comprar i pel qual es demani l’ajut ha de ser inferior als 90 metres quadrats i valer com a màxim 2.113 euros per metre quadrat. És a dir, com a màxim, el Govern de la Generalitat dóna ajuts per comprar pisos de 190.170 euros (un mica més de 31,5 milions de les antigues pessetes).
El web del Departament de Medi Ambient i Habitatge conté, a més de les bases per accedir als ajuts d’on he tret les dades anteriors, unes àmplies estadístiques sobre el preu de l’habitatge a Catalunya, d’on s’extreu que la superfície mitjana dels pisos a Barcelona és de 107 metres quadrats i que el preu mitjà per metre quadrat és de 3.177 euros. Essent benèvol, hom podria pensar que, com que es tracta de mitjanes, deu haver-hi districtes barcelonins on sí que es compleixen els requisits. Doncs no. Cap. Només Nou Barris té una mitjana de superfície inferior als 90 metres quadrats -87,2 metres, exactament-, però el seu preu per metre quadrat és de 2.455 euros.
Conclusió: el Govern de la Generalitat ens vol fora de Barcelona, amb la complicitat d’Iniciativa per Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –donat que a tot arreu hi manen els mateixos partits-.
Moltes gràcies pels ajuts, però, com sempre, els catalans ens ho haurem de fer tot sols. Sort que les entitats financeres ja estan oferint hipoteques a cinquanta anys...
Després de les primeres tronades per l’Estatut –estic convençut que la tempesta de debò encara està per arribar, i de les primeres enquestes que van sortir a d’altres diaris on semblava que els catalans volíem enfonsar Espanya, esperava amb interès el baròmetre de tardor de El Periódico. Del baròmetre es desprén que hi ha un gran desconeixement sobre el què proposa el nou Estatut però, alhora, un cert reconeixement de l’especificitat de Catalunya en el marc espanyol.
Hi ha, però, un altre punt del baròmetre que m’ha generat confusió. No acabo d’entendre que un diari fet –i ben fet- a Barcelona, inclogui en el baròmetre de tardor líders com Manolo Chaves, Josu Jon Imaz, Juan José Ibarretxe o el mateix José M. Anzar i, en canvi, no hi surtin per enlloc en Josep Antoni Duran i Lleida i en Joan Puigcercós –si prenem el Congrés dels Diputats com a punt de referència- o n’Artur Mas i en Josep Lluís Carod-Rovira –si és el Parlament de Catalunya l’enfocament escollit-.
És un error greu. Greu perquè oblida els representants de dues de les tres primeres formacions polítiques de Catalunya. I greu perquè el més perjudicat per aquesta mena “d’errades” és El Periódico de Catalunya. Ni Esquerra, ni Convergència i Unió. Qui en surt més mal parat de tot plegat és l’objectivitat del primer diari català.
Ja sabeu que m’agrada com escriu en Salvador SOSTRES, tot i que no sempre hi estic d’acord i quan hi estic d’acord, les formes emprades sovint m’empipen. Però en SOSTRES ha aconseguit que comenci a llegir l’AVUI per la part del darrera, per la seva columna diària. Molt poques vegades deixa indiferent. Avui, però, estic decebut, perquè no hi ha res en aquesta vida que m’empipi més que la mentida, la manca de rigor o ambdues coses combinades.
Comença el seu article referint-se al “pacte que a Alemanya faran socialistes i liberals”. Ja sabem tots de la filiació convergent (en el sentit estricte de la paraula) d’en SOSTRES. Els que el llegim ho sabem, i així i tot, comprem el seu article de cada dia. Ara bé, afirmar que el pacte a Alemanya el protagonitzen socialistes i liberals és anar més enllà de la defensa de les pròpies idees i del partit o partits que les representen. Amic Salvador –això d’amic, evidentment, és un eufemisme, perquè no he tingut mai el gust-, l’Angela MERKEL no és liberal. Tampoc conservadora. És demòcrata-cristiana.
Ei, i no passa res, eh? La democràcia cristiana ha governat molts anys Alemanya, com també ho ha fet, en coalició, a Catalunya. I prou bé que ens ha anat a tots, oi Salvador?
Dissabte al migdia. Millor, sobretaula. A casa els meus pares, que viuen a un pis amb un llarg passadís que va fer les delícies meves i de les meves germanes i cosins quan érem petits i que ara aprofiten les nostres filles per fer els mateixos quilòmetres que vam fer aleshores.La gran té tres anys, i corre amunt i avall vigilada per la seva àvia. De sobte, una frase d’aquelles que ressonen pertot: “iaia, tu posa la barrera, que jo em paro i pago el peatge!”.
La nostra filla gran ja ha interioritzat que a la vida es paga peatge. El meu dubte és: les seves coetànies d’Extremadura o Castella també juguen a “pagar el peatge”?
Llegeixo a la capçalera del diari EL PUNT que és un periòdic “independent, català, comarcal i democràtic”. De la lectura d’aquesta capçalera em queden clares tres coses. Una, comú a la major part dels mitjans de comunciacíó en els Estats democràtics, la independència. Dos i tres, el marc de referència: Catalunya i les seves comarques, amb la mateixa importància per una i altres.
Però de debò que no entenc l’autodefinició de democràtic. És EL PUNT un diari en el que se celebren eleccions per a escollir el director, el sotsdirector, el redactor en cap, el cap d’internacional, el becari? Ja m’imagino que no. Segurament amb això de “democràtic” el que volen dir és que és un diari partidari de la democràcia, però en aquest cas el diccionari ens diu que cal emprar el mot “demòcrata”.
Aquest comentari pot semblar repel·lent, però segur que compartiu amb mi que un diari que té Catalunya com a marc de referència, que vol donar i dóna informació comarcal de qualitat per apropar la realitat de tot el país a tots els seu lectors i que, a més –i no és fàcil-, ho fa en català, no es pot permetre el luxe de fer un mal ús de la llengua, encara que sigui per una qüestió que per molts serà de matís, encara que no ho sigui.
