Llegeixo la carta de la Sra. Isabel Puig amb data de 22 de març en la què parla sobre l’article de Remei Margarit de l’11 de març titulat “Salud laboral y otras cosas”. De la lectura d’aquesta carta se’n desprèn la sensació de la Sra. Puig que el conjunt de la ciutadania menysvalora la tasca de les educadores i els educadors de les escoles bressol.
Com a pares d’una nena que ha estat en escoles bressol en un país centre-europeu i, per tant, des de la capacitat de poder comparar amb coneixement de causa, volem expressar el nostre reconeixement a les educadores de les escoles bressol del nostre país, i donat que la Sra. Puig feia referència al seu centre de treball, deixeu-nos aprofitar aquest espai per concretar aquest reconeixement a les educadores i educador de l’escola bressol “Brusi”, per l’atenció que van prestar a la nostra filla gran quan vam tornar de l’estranger, i per la vocació i entusiasme amb què ens obren la porta cada dia.
Ve a dir en Jaume Clotet al seu article “L’últim soldat viu” que ERC s’ha convertit en el “darrer de Filipines”. Ve a dir també que la resta de “soldats” han caigut en combat, quan de fet els acusa d’haver dessertat, que no és ben bé el mateix.
Ell ho veu així, d’altres tenim la pretensió de veure-hi més enllà. Els dirigents de Convergència i Unió han dit a bastament a qui ho ha volgut escoltar que l’Estatut que surt del pacte Zapatero-Mas no és l’Estatut que ells haurien volgut, però que entenen que és l’Estatut possible avui.
Els “darrers de Filipines” entenen que no. Entenen que l’Estatut possible avui pot anar més enllà d’aquest pacte. Ells deuen tenir la seva estratègia pensada de fa temps i deuen estar convençuts que el president del Govern espanyol i el seu partit, el PSOE, acabaran per donar més del què han acabat aconseguint en Duran i Lleida i l’Artur Mas. És legítim. Completament legítim.
En qualsevol cas, la sensació que hom s’emporta de tot plegat és que, seguint el símil de l’amic Clotet, els soldats que han estat a la primera línia de batalla han anat caient, mentre que els que han preferit l’abric dels quarters de reraguarda al fangar de la trinxera, ara pretenen convertir-se en els salvadors de la pàtria.
Possiblement si aquests que ara surten al camp de batalla hi haguessin sortit abans i enlloc de reclamar moderació a Convergència i Unió, enlloc de demanar a la Federació nacionalista que prengués consciència de la oportunitat històrica que el país tenia al davant, enlloc d’haver pactat un sistema de finançament amb el PSC i Iniciativa per Catalunya el mes de maig de 2005 que queda àmpliament superat pel pacte de gener 2006 i, evidentment, molt més superat encara pel que Convergència i Unió va aconseguir imposar en el seu moment al Parlament de Catalunya, si enlloc de tot això haguessin optat des d’un bon principi per un front nacional pel què fa referència a la negociació de l’Estatut, possiblement aleshores tots plegats hauríem tingut més força. Com que des d’un primer moment van optar per situar-se a la “brigada tripartita” i reclamar moderació, seny i sentit de l’oportunitat a Convergència i Unió, ara que la Federació ha estat moderada, assenyada i ha aprofitat la oportunitat no s’hi val fer marxa enrera i posar-se el vestit de “boina verda” per llençar-se, ara, al camp de batalla. Se’ls ha estat esperant durant molts mesos, i no han aparegut. Ara potser es consideren l’únic soldat viu, però és que són l’únic soldat que s’ha quedat al quarter durant tota la batalla.
Malgrat el cansament notori a la societat catalana en relació amb el debat estatutari, som també molts els ciutadans que sabem distingir el debat diari i de vol curt de la importància que el nou Estatut de Catalunya tindrà pel país, i per això m’ha molestat la lleugeresa de l’article del Sr. Llavina publicat al seu diari el passat 8 de febrer.
Em molesta, per un costat, perquè m’agradin o no m’agradin en Josep Antoni Duran i Lleida i l’Artur Mas, posar-los al mateix sac amb la Yola Berrocal em sembla insultant pels centenars de milers de ciutadans que han confiat i confien en ells.
I em molesta també la referència al Sr. Duran, de qui diu “no entendre perquè té tant bona premsa i tanta popularitat”. Sr. Llavina, evidentment vostè té dret a entendre o no entendre el que vulgui, però la ciutadania de Catalunya, regularment, a totes les enquestes, situa el Sr. Duran com un dels líders més ben valorats per la ciutadania, quan no el més ben valorat. I és que al marge d’estar o no d’acord amb un determinat líder, la gent aprecia els polítics que van de cara i que presenten sense embuts els seus plantejaments. I ho entengui vostè o no, el Sr. Duran és d’aquesta mena de polítics. Per això la bona premsa. Per això la popularitat.
Malgrat el cansament notori a la societat catalana en relació amb el debat estatutari, som també molts els ciutadans que sabem distingir el debat diari i de vol curt de la importància que el nou Estatut de Catalunya tindrà pel país, i per això m’ha molestat la lleugeresa de l’article del Sr. Llavina publicat al seu diari el passat 8 de febrer.
Em molesta, per un costat, perquè m’agradin o no m’agradin en Josep Antoni Duran i Lleida i l’Artur Mas, posar-los al mateix sac amb la Yola Berrocal em sembla insultant pels centenars de milers de ciutadans que han confiat i confien en ells.
I em molesta també la referència al Sr. Duran, de qui diu “no entendre perquè té tant bona premsa i tanta popularitat”. Sr. Llavina, evidentment vostè té dret a entendre o no entendre el que vulgui, però la ciutadania de Catalunya, regularment, a totes les enquestes, situa el Sr. Duran com un dels líders més ben valorats per la ciutadania, quan no el més ben valorat. I és que al marge d’estar o no d’acord amb un determinat líder, la gent aprecia els polítics que van de cara i que presenten sense embuts els seus plantejaments. I ho entengui vostè o no, el Sr. Duran és d’aquesta mena de polítics. Per això la bona premsa. Per això la popularitat.
Uns dels requisits que estableix el Departament de Medi Ambient i Habitatge per accedir als ajuts a l’adquisició d’habitatge és que el pis que es vulgui comprar i pel qual es demani l’ajut ha de ser inferior als 90 metres quadrats i valer com a màxim 2.113 euros per metre quadrat. És a dir, com a màxim, el Govern de la Generalitat dóna ajuts per comprar pisos de 190.170 euros (un mica més de 31,5 milions de les antigues pessetes).
El web del Departament de Medi Ambient i Habitatge conté, a més de les bases per accedir als ajuts d’on he tret les dades anteriors, unes àmplies estadístiques sobre el preu de l’habitatge a Catalunya, d’on s’extreu que la superfície mitjana dels pisos a Barcelona és de 107 metres quadrats i que el preu mitjà per metre quadrat és de 3.177 euros. Essent benèvol, hom podria pensar que, com que es tracta de mitjanes, deu haver-hi districtes barcelonins on sí que es compleixen els requisits. Doncs no. Cap. Només Nou Barris té una mitjana de superfície inferior als 90 metres quadrats -87,2 metres, exactament-, però el seu preu per metre quadrat és de 2.455 euros.
Conclusió: el Govern de la Generalitat ens vol fora de Barcelona, amb la complicitat d’Iniciativa per Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona –donat que a tot arreu hi manen els mateixos partits-.
Moltes gràcies pels ajuts, però, com sempre, els catalans ens ho haurem de fer tot sols. Sort que les entitats financeres ja estan oferint hipoteques a cinquanta anys...
Després de les primeres tronades per l’Estatut –estic convençut que la tempesta de debò encara està per arribar, i de les primeres enquestes que van sortir a d’altres diaris on semblava que els catalans volíem enfonsar Espanya, esperava amb interès el baròmetre de tardor de El Periódico. Del baròmetre es desprén que hi ha un gran desconeixement sobre el què proposa el nou Estatut però, alhora, un cert reconeixement de l’especificitat de Catalunya en el marc espanyol.
Hi ha, però, un altre punt del baròmetre que m’ha generat confusió. No acabo d’entendre que un diari fet –i ben fet- a Barcelona, inclogui en el baròmetre de tardor líders com Manolo Chaves, Josu Jon Imaz, Juan José Ibarretxe o el mateix José M. Anzar i, en canvi, no hi surtin per enlloc en Josep Antoni Duran i Lleida i en Joan Puigcercós –si prenem el Congrés dels Diputats com a punt de referència- o n’Artur Mas i en Josep Lluís Carod-Rovira –si és el Parlament de Catalunya l’enfocament escollit-.
És un error greu. Greu perquè oblida els representants de dues de les tres primeres formacions polítiques de Catalunya. I greu perquè el més perjudicat per aquesta mena “d’errades” és El Periódico de Catalunya. Ni Esquerra, ni Convergència i Unió. Qui en surt més mal parat de tot plegat és l’objectivitat del primer diari català.
Ja sabeu que m’agrada com escriu en Salvador SOSTRES, tot i que no sempre hi estic d’acord i quan hi estic d’acord, les formes emprades sovint m’empipen. Però en SOSTRES ha aconseguit que comenci a llegir l’AVUI per la part del darrera, per la seva columna diària. Molt poques vegades deixa indiferent. Avui, però, estic decebut, perquè no hi ha res en aquesta vida que m’empipi més que la mentida, la manca de rigor o ambdues coses combinades.
Comença el seu article referint-se al “pacte que a Alemanya faran socialistes i liberals”. Ja sabem tots de la filiació convergent (en el sentit estricte de la paraula) d’en SOSTRES. Els que el llegim ho sabem, i així i tot, comprem el seu article de cada dia. Ara bé, afirmar que el pacte a Alemanya el protagonitzen socialistes i liberals és anar més enllà de la defensa de les pròpies idees i del partit o partits que les representen. Amic Salvador –això d’amic, evidentment, és un eufemisme, perquè no he tingut mai el gust-, l’Angela MERKEL no és liberal. Tampoc conservadora. És demòcrata-cristiana.
Ei, i no passa res, eh? La democràcia cristiana ha governat molts anys Alemanya, com també ho ha fet, en coalició, a Catalunya. I prou bé que ens ha anat a tots, oi Salvador?
