Fa avui una setmana que el FC Barcelona va guanyar la Lliga de Campions. I ja en fa tres que va guanyar la Lliga espanyol, al camp del Celta de Vigo. Per tant, ja fa tres setmanes que cueja la qüestió d’on s’han de celebrar les victòries barcelonistes, i de quina manera.
Tres setmanes –sobretot amb aquest Ajuntament i aquest Govern català- donen molt de si. Han donat, per exemple, per proposar tancar la Font de Canaletes quan hom s’olora que el Barça guanyarà alguna cosa o, tot el contrari, negar-se al tancament. Per proposar buscar un altre emplaçament per a fer les celebracions i, alhora, demanar al FC Barcelona que, si us plau, s’impliqui més en la qüestió. També per proposar, fins i tot, solucionar el problema a cop de concert festiu a l’Arc de Triomf, equiparant les victòries del Barça a la celebració cívica de l’Onze de Setembre que s’ha vingut celebrant darrerament també a l’Arc de Triomf.
Anem a pams, i comencem pel final. L’amic PORTABELLA proposa que les celebracions de les victòries del FC Barcelona concloguin amb un concert a, per exemple, l’Arc de Triomf, per evitar els actes vandàlics que es van produir després del partit del Celta i després del partit de l’Arsenal. De vegades tinc la sensació que el l’amic PORTABELLA no és d’aquest planeta. Exactament, què proposa? Fer un concert a l’Arc de Triomf a les dues de la matinada d’un dimecres per evitar que us centenars de descerebrats l’emprenguin amb la Font de Canaletes, amb una cabina telefònica o amb una botiga de camises? I, és clar, que això ho pagui l’Ajuntament (és a dir, tots els barcelonins), la Generalitat (tots els catalans) i el FC Barcelona, que en deu ser el principal responsable per haver guanyat una competició.
Imagino que el raonament deu ser que abans d’haver de compensar els perjudicats pels desperfectes causats pels actes violents, i abans d’haver de patir una pèrdua d’imatge considerable, perquè en general les imatges d’aquests fets violents donen la volta al món, és millor gastar-se uns calerons entre tots –calerons, que com que són de tots l’amic PORTABELLA es deu pensar que no són de ningú- i muntar una gran festa a l’Arc de Triomf. Però amic, i la gent que viu a l’Arc de Triomf ha de suportar un concert de fi de festa –tard, per tant-, una nit de dimecres a dijous? Perquè el teu raonament és que si la festa comença a Canaletes però acaba amb un concert a un altre lloc, aleshores no hi haurà actes violents, perquè amb tot plegat estarem entretenint la canalla... Per tant, si el ball de bastons comença ben entrada la matinada, això vol dir que el concert haurà de ser ben entrada la matinada, és clar. I, a més, com que estem parlant d’una festa per celebrar el resultat d’un esdeveniment esportiu, caldrà fer un munt de despeses preventives. Per què més enllà del resultat del partit, el grup o grups que hi toquin hauran d’haver estat contractats amb antelació! I l’escenari també haurà d’haver estat disposat abans fins i tot de l’inici del partit... I què passa si el Barça perd? Que ho paguem igualment i ben contents, oi?
Amic PORTABELLA: la gent baixa a Canaletes espontàniament, a celebrar un títol que es pot haver guanyat fa mitja hora o fa cinc minuts, i baixa avui i hi ha baixat durant anys i anys d’història del FC Barcelona. Què ho fa que estiguem disposats a gastar-nos tots els diners que estàs disposat a fer-nos gastar? I per què no en els gastem en formació de les forces de seguretat per què garanteixin, de debò, la integritat de la font i de tot el que hi ha al seu voltant?
Ja em sembla delirant la petició de l’alcalde CLOS al FC Barcelona perquè el club s’impliqui més en la qüestió. Tindria lògica si les celebracions es fessin a l’interior del recinte del FC Barcelona i es molestés els veïns de Les Corts. Però senyor Alcalde..., no és el cas!! Les celebracions es fan a Canaletes, a tocar de la plaça Catalunya, a un lloc públic. I les celebracions no les organitza el FC Barcelona!! Les provoca, però no les organitza i, en conseqüència, poca responsabilitat i poca implicació més se li pot demanar que la que van tenir Frank RIJKAARD i en Joan LAPORTA tot just després de guanyar la final a París, quan van demanar, sobretot, civisme en la celebració.
Un darrer comentari: potser que la policia de tant en tant tregui la porra. No vull una policia repressora, vull una policia que em garanteixi l’ordre i el progrés del país i la ciutat. Una policia repressora seria la que blindaria Canaletes i no permetria la celebració. La policia que jo vull és la que permet la celebració a 125.000 persones, 150.000, les que vulgueu, però quan un grup d’energúmens agafa una cabina telefònica i l’emprèn contra una botiga, la policia que jo vull ha de ser contundent amb qui protagonitzi aquest acte violent. Vull que sigui contundent. No per reprimir. Per fer respectar les normes que entre tots ens hem donat. Perquè l’endemà, quatres, cinc, sis persones, les que siguin, arribaran al seu lloc de treball i es trobaran que enlloc de treballar s’han de passar el matí o el dia fent inventari, arreglant desperfectes, etc. I si, a més, estem parlant d’una botiga on potser aquests treballadors van a un tant fix més un tant per comissió, i els obligues a passar-se hores arreglant el que aquests grups han desarreglat, no fas més que treure’ls a aquestes persones hores que podrien aprofitar per incrementar el seu sou –que segur que no és espectacular-.
Fa avui una setmana que el FC Barcelona va guanyar la Lliga de Campions. I ja en fa tres que va guanyar la Lliga espanyol, al camp del Celta de Vigo. Per tant, ja fa tres setmanes que cueja la qüestió d’on s’han de celebrar les victòries barcelonistes, i de quina manera.
Tres setmanes –sobretot amb aquest Ajuntament i aquest Govern català- donen molt de si. Han donat, per exemple, per proposar tancar la Font de Canaletes quan hom s’olora que el Barça guanyarà alguna cosa o, tot el contrari, negar-se al tancament. Per proposar buscar un altre emplaçament per a fer les celebracions i, alhora, demanar al FC Barcelona que, si us plau, s’impliqui més en la qüestió. També per proposar, fins i tot, solucionar el problema a cop de concert festiu a l’Arc de Triomf, equiparant les victòries del Barça a la celebració cívica de l’Onze de Setembre que s’ha vingut celebrant darrerament també a l’Arc de Triomf.
Anem a pams, i comencem pel final. L’amic PORTABELLA proposa que les celebracions de les victòries del FC Barcelona concloguin amb un concert a, per exemple, l’Arc de Triomf, per evitar els actes vandàlics que es van produir després del partit del Celta i després del partit de l’Arsenal. De vegades tinc la sensació que el l’amic PORTABELLA no és d’aquest planeta. Exactament, què proposa? Fer un concert a l’Arc de Triomf a les dues de la matinada d’un dimecres per evitar que us centenars de descerebrats l’emprenguin amb la Font de Canaletes, amb una cabina telefònica o amb una botiga de camises? I, és clar, que això ho pagui l’Ajuntament (és a dir, tots els barcelonins), la Generalitat (tots els catalans) i el FC Barcelona, que en deu ser el principal responsable per haver guanyat una competició.
Imagino que el raonament deu ser que abans d’haver de compensar els perjudicats pels desperfectes causats pels actes violents, i abans d’haver de patir una pèrdua d’imatge considerable, perquè en general les imatges d’aquests fets violents donen la volta al món, és millor gastar-se uns calerons entre tots –calerons, que com que són de tots l’amic PORTABELLA es deu pensar que no són de ningú- i muntar una gran festa a l’Arc de Triomf. Però amic, i la gent que viu a l’Arc de Triomf ha de suportar un concert de fi de festa –tard, per tant-, una nit de dimecres a dijous? Perquè el teu raonament és que si la festa comença a Canaletes però acaba amb un concert a un altre lloc, aleshores no hi haurà actes violents, perquè amb tot plegat estarem entretenint la canalla... Per tant, si el ball de bastons comença ben entrada la matinada, això vol dir que el concert haurà de ser ben entrada la matinada, és clar. I, a més, com que estem parlant d’una festa per celebrar el resultat d’un esdeveniment esportiu, caldrà fer un munt de despeses preventives. Per què més enllà del resultat del partit, el grup o grups que hi toquin hauran d’haver estat contractats amb antelació! I l’escenari també haurà d’haver estat disposat abans fins i tot de l’inici del partit... I què passa si el Barça perd? Que ho paguem igualment i ben contents, oi?
Amic PORTABELLA: la gent baixa a Canaletes espontàniament, a celebrar un títol que es pot haver guanyat fa mitja hora o fa cinc minuts, i baixa avui i hi ha baixat durant anys i anys d’història del FC Barcelona. Què ho fa que estiguem disposats a gastar-nos tots els diners que estàs disposat a fer-nos gastar? I per què no en els gastem en formació de les forces de seguretat per què garanteixin, de debò, la integritat de la font i de tot el que hi ha al seu voltant?
Ja em sembla delirant la petició de l’alcalde CLOS al FC Barcelona perquè el club s’impliqui més en la qüestió. Tindria lògica si les celebracions es fessin a l’interior del recinte del FC Barcelona i es molestés els veïns de Les Corts. Però senyor Alcalde..., no és el cas!! Les celebracions es fan a Canaletes, a tocar de la plaça Catalunya, a un lloc públic. I les celebracions no les organitza el FC Barcelona!! Les provoca, però no les organitza i, en conseqüència, poca responsabilitat i poca implicació més se li pot demanar que la que van tenir Frank RIJKAARD i en Joan LAPORTA tot just després de guanyar la final a París, quan van demanar, sobretot, civisme en la celebració.
Un darrer comentari: potser que la policia de tant en tant tregui la porra. No vull una policia repressora, vull una policia que em garanteixi l’ordre i el progrés del país i la ciutat. Una policia repressora seria la que blindaria Canaletes i no permetria la celebració. La policia que jo vull és la que permet la celebració a 125.000 persones, 150.000, les que vulgueu, però quan un grup d’energúmens agafa una cabina telefònica i l’emprèn contra una botiga, la policia que jo vull ha de ser contundent amb qui protagonitzi aquest acte violent. Vull que sigui contundent. No per reprimir. Per fer respectar les normes que entre tots ens hem donat. Perquè l’endemà, quatres, cinc, sis persones, les que siguin, arribaran al seu lloc de treball i es trobaran que enlloc de treballar s’han de passar el matí o el dia fent inventari, arreglant desperfectes, etc. I si, a més, estem parlant d’una botiga on potser aquests treballadors van a un tant fix més un tant per comissió, i els obligues a passar-se hores arreglant el que aquests grups han desarreglat, no fas més que treure’ls a aquestes persones hores que podrien aprofitar per incrementar el seu sou –que segur que no és espectacular-.
Ja fa uns dies que em ronda pel cap una pregunta... Hi ha un col·lectiu gens menyspreable de gent al nostre país que s'ha agrupat al voltant de la Plataforma pel Dret a Decidir i que està organitzant actes arreu del país amb el lema "Som una nació i tenim el dret a decidir".
Que som una nació ho compartim molts més dels que s'agrupen al voltant de la Plataforma. I, evidentment, també ho compartim molts això del dret a decidir.
Però el que m'empipa, el que fa que em qüestioni sobre el tema, és aquesta sensació de que des del benentès que tenim el dret a decidir se'ns vulgui deixar entendre que qui creu fermament que som una nació i que tenim el dret a decidir ha de dir que no -en imperatiu- al projecte de nou Estatut. Textualment, un dels cartells que he vist diu "rebutjem aquest Estatut amb el no".
Però no hi veig la relació. Som una nació. I tenim el dret a decidir. Hi ha d'altres comunitats autònomes que no se senten nació, i per això en el seu moment van preferir uns mecanismes de reforma que no comportaven la celebració de referèndums. Catalunya va decidir que els processos de reforma del seu Estatut culminés amb una consulta a la ciutadania, a la nació catalana. I la nació, pertant, té el dret a decidir. I decidirà el 18 de juny.
Però, atenció, té, també, el dret a decidir que SÍ que vol aquest Estatut. Perquè si el poble català, en referèndum, només té el dret a decidir en una direcció, cap a quina mena de país ens volen portar?
Pertant, som una NACIÓ. Tenim el DRET a decidir. Però tenim el dret a decidir el que TOTS els catalans volguem. Un dia, jo així ho espero, ens consultarem a nosaltres mateixos si volem la llibertat. Avui, ens consultem si creiem que amb aquest instrument hi fem cap. Jo crec que SÍ.
Sr. Clos, la meva àvia ja riu sempre. No és que sigui boja, no. És que té i sempre ha tingut sentit de l’humor. Riu, i ens fa riure. I, a més, m’ha ensenyat una de les coses més importants de la meva vida: la bondat de saber enriure’s d’un mateix.
Sr. Clos, potser el xarop que vol que els nens d’aquesta Barcelona que batega fabriquin ja existeix. Potser només cal promocionar-lo una mica més. Potser enlloc de demanar-los als nostres infants i adolescents que fabriquin un “xarop perquè els avis riguin sempre” els hauríem d’ensenyar que vagin a veure més sovint els seus avis. Que hi passin estones, amb ells. Tots, els nostres infants i adolescents els primers, hi sortiríem guanyant.
Llegeixo la carta de la Sra. Isabel Puig amb data de 22 de març en la què parla sobre l’article de Remei Margarit de l’11 de març titulat “Salud laboral y otras cosas”. De la lectura d’aquesta carta se’n desprèn la sensació de la Sra. Puig que el conjunt de la ciutadania menysvalora la tasca de les educadores i els educadors de les escoles bressol.
Com a pares d’una nena que ha estat en escoles bressol en un país centre-europeu i, per tant, des de la capacitat de poder comparar amb coneixement de causa, volem expressar el nostre reconeixement a les educadores de les escoles bressol del nostre país, i donat que la Sra. Puig feia referència al seu centre de treball, deixeu-nos aprofitar aquest espai per concretar aquest reconeixement a les educadores i educador de l’escola bressol “Brusi”, per l’atenció que van prestar a la nostra filla gran quan vam tornar de l’estranger, i per la vocació i entusiasme amb què ens obren la porta cada dia.
Ve a dir en Jaume Clotet al seu article “L’últim soldat viu” que ERC s’ha convertit en el “darrer de Filipines”. Ve a dir també que la resta de “soldats” han caigut en combat, quan de fet els acusa d’haver dessertat, que no és ben bé el mateix.
Ell ho veu així, d’altres tenim la pretensió de veure-hi més enllà. Els dirigents de Convergència i Unió han dit a bastament a qui ho ha volgut escoltar que l’Estatut que surt del pacte Zapatero-Mas no és l’Estatut que ells haurien volgut, però que entenen que és l’Estatut possible avui.
Els “darrers de Filipines” entenen que no. Entenen que l’Estatut possible avui pot anar més enllà d’aquest pacte. Ells deuen tenir la seva estratègia pensada de fa temps i deuen estar convençuts que el president del Govern espanyol i el seu partit, el PSOE, acabaran per donar més del què han acabat aconseguint en Duran i Lleida i l’Artur Mas. És legítim. Completament legítim.
En qualsevol cas, la sensació que hom s’emporta de tot plegat és que, seguint el símil de l’amic Clotet, els soldats que han estat a la primera línia de batalla han anat caient, mentre que els que han preferit l’abric dels quarters de reraguarda al fangar de la trinxera, ara pretenen convertir-se en els salvadors de la pàtria.
Possiblement si aquests que ara surten al camp de batalla hi haguessin sortit abans i enlloc de reclamar moderació a Convergència i Unió, enlloc de demanar a la Federació nacionalista que prengués consciència de la oportunitat històrica que el país tenia al davant, enlloc d’haver pactat un sistema de finançament amb el PSC i Iniciativa per Catalunya el mes de maig de 2005 que queda àmpliament superat pel pacte de gener 2006 i, evidentment, molt més superat encara pel que Convergència i Unió va aconseguir imposar en el seu moment al Parlament de Catalunya, si enlloc de tot això haguessin optat des d’un bon principi per un front nacional pel què fa referència a la negociació de l’Estatut, possiblement aleshores tots plegats hauríem tingut més força. Com que des d’un primer moment van optar per situar-se a la “brigada tripartita” i reclamar moderació, seny i sentit de l’oportunitat a Convergència i Unió, ara que la Federació ha estat moderada, assenyada i ha aprofitat la oportunitat no s’hi val fer marxa enrera i posar-se el vestit de “boina verda” per llençar-se, ara, al camp de batalla. Se’ls ha estat esperant durant molts mesos, i no han aparegut. Ara potser es consideren l’únic soldat viu, però és que són l’únic soldat que s’ha quedat al quarter durant tota la batalla.
Malgrat el cansament notori a la societat catalana en relació amb el debat estatutari, som també molts els ciutadans que sabem distingir el debat diari i de vol curt de la importància que el nou Estatut de Catalunya tindrà pel país, i per això m’ha molestat la lleugeresa de l’article del Sr. Llavina publicat al seu diari el passat 8 de febrer.
Em molesta, per un costat, perquè m’agradin o no m’agradin en Josep Antoni Duran i Lleida i l’Artur Mas, posar-los al mateix sac amb la Yola Berrocal em sembla insultant pels centenars de milers de ciutadans que han confiat i confien en ells.
I em molesta també la referència al Sr. Duran, de qui diu “no entendre perquè té tant bona premsa i tanta popularitat”. Sr. Llavina, evidentment vostè té dret a entendre o no entendre el que vulgui, però la ciutadania de Catalunya, regularment, a totes les enquestes, situa el Sr. Duran com un dels líders més ben valorats per la ciutadania, quan no el més ben valorat. I és que al marge d’estar o no d’acord amb un determinat líder, la gent aprecia els polítics que van de cara i que presenten sense embuts els seus plantejaments. I ho entengui vostè o no, el Sr. Duran és d’aquesta mena de polítics. Per això la bona premsa. Per això la popularitat.
