Diu l'amic Antoni VIVES a un article publicat a la secció e-tribuna de l'e-noticies que tres són les "prioritats de l'acció d'un nacionalista català, vingui d'on vingui, es faci amb les sigles que es faci". Per en Toni, aquestes prioritats són "la defensa i promoció de la llengua i de la cultura catalanes, la manifestació constant del nostre dret a reivindicar que som una nació i que volem ser reconeguts com a tal, i el treball contant per assolir una llibertat política homologable a la de qualsevol estat del nostre entorn en el marc europeu".
Des de la màxima cordialitat, i des del benentès que el debat de les idees és l'únic que ens fa veritablement forts, crec que en Toni oblida, es deixa, una quarta prioritat d'acció, que no es correspon al què ell qualifica com a "elements col·laterals". Aquestes tres prioritats d'acció no tenen sentit sense un treball diari i a fons per aconseguir el benestar de la ciutadania del país.
No qüestiono, doncs, les seves tres prioritats. De fet les comparteixo. Però ni més ni menys important és el fet de donar contingut a la voluntat de servei a la comunitat dels qui ens dediquem a la política en aquest país; voluntat de servei que s'ha de traduir en polítiques que procurin fer la vida més fàcil a la ciutadania de Catalunya, amb polítiques que els generin més benestar i que tinguin cura, sobretot, d'aquells elements de la societat que van quedant al marge de la mateixa per la pròpia dinàmica de la societat contemporània.
Sense aquesta quarta prioritat, ens podem quedar sols, ell i jo, defensant les altres tres.
(article escrit abans de llegir la carta setmanal d'en Josep Antoni DURAN i LLEIDA)
Convergència i Unió ha de convertir-se en la casa gran del catalanisme?
Això sembla que és que s'apunta des de la direcció de Convergència Democràtica. Des d'Unió Democràtica es diu que més enllà de la casa comú del catalanisme, Convergència i Unió ha de donar respostes ideològiques sense que això vulgui dir limitar el debat a l'eix ideològic. En tot cas, aquesta és l'opció d'Unió Democràtica.
La gran virtut de Convergència i Unió en temps de Jordi PUJOL ha estat que teníem un discurs ideològic ampli (des de la socialdemocràcia fins a la democràcia cristiana) que s'afegia a un discurs nacional sòlid i coherent, però paradoxalment ambigu.
Per tant, Convergència i Unió no cal que es converteix en la casa gran del catalanisme, perquè això seria com admetre que en algun moment ho hem deixat de ser. I això no ha estat així.
Convergència i Unió segueix sent la casa gran del catalanisme, però cal que seguim complementant aquest fet amb un discurs ideològic ampli i central i que, en conseqüència, entri en dialèctica amb els arguments del tripartit i, des de la nostra coherència, acabem per imposar-nos també en el camp de les idees.
El fet de ser "només" la casa gran del catalanisme no aporta, per ell mateix, cap solució als problemes de la ciutadania, cosa que sí que fa el discurs ideològic.
Fugim, per tant, de discursos estranys que només ens perjudiquen, i fem el que vam fer entre 2003 i 2006, fem de Convergència i Unió, ja que només fent de Convergència i Unió en el sentit clàssic de la paraula, podrem posar en valor el fet de ser la casa gran del catalanisme.
Altrament, si només som la casa gran, o si només fem un discurs ideològic, no trigarem gaire en estar fora de joc, parlant d'un món que no és el que la ciutadania percep com a propi.
Esquerra ha iniciat un discurs nou, que podríem qualificar de post-nacional, amb l'argument que el catalanisme clàssic és propi dels segles XIX i XX, però ja no del segle XXI.
O molt ens equivoquem tots, o la base electoral d'Esquerra té per ideologia transversal el nacionalisme -si és que el nacionalisme es pot considerar ideologia- amb un element afegit, que és el discurs d'esquerres. O, si voleu, podem dir-ho al revés; té un votant d'esquerres que és irrenunciablement nacionalista.
Ara, com deia, la seva direcció inicia un discurs que pot interpretar-se com a discurs post-nacional.
Bé, el problema rau en que a Catalunya ja hi ha una força política que té el fet nacional molt clar i que és profundament d'esquerres, però que desenvolupa un discurs post-nacional des de fa molts anys, perquè ha entès que les polítiques d'esquerres van per davant de la nació.
Pertant, sembla que Esquerra, que portava i porta entre cella i cella eliminar políticament a CiU, ha acabat per adonar-se que enlloc del milió de vots que l'any 2003 pronosticaven per l'any 2007 (que és quan haurien hagut de celebrar-se les eleccions nacionals), s'ha acabat trobant amb un parell de diputats menys i amb una considerable pèrdua de vots. I, en conseqüència, mentre no pugui eliminar políticament a CiU, sembla que opta per consolidar el bloc d'esquerres, que li assegura teòricament la presència al poder, mantenint i consolidant l'Entesa o Tripartit.
La clau de volta de tot plegat serà veure si un partit amb una base electoral radicalment nacionalista és capaç de canviar el discurs i, alhora, mantenir la fidelitat d'aquest electorat. I, tot plegat, fer-ho ampliant la seva base electoral a costa d'un partit que ja fa molts anys que articula el mateix discurs i que té una clientel·la molt consolidada.
I, a més a més, també caldrà observar amb atenció si Esquerra és capaç de tirar endavant aquesta estratègia al si d'un Govern on sembla ser que serà dificil marcar un perfil propi i que, a més a més, si s'acaba donant el cas, el més probable és topar amb un president que s'oposarà a tot el que sigui marcar aquest perfil propi, i s'hi oposarà, a més a més, amb caràcter i fermesa.
I si no, que li ho preguntin a en PUIGCERCÓS.
Mal mes, aquest de novembre, pel meu bloc. M'hi hauré d'esforçar més...
Gran article -el millor que he vist fins ara des de l'1-N- d'en Jordi BARBETA avui a La Vanguardia (no estic segur de si funcionarà el vincle, però que consti que jo ho intento) sobre la soletat política de Convergència i Unió. Si l'hipervincle no funciona, i teniu accés a un exemplar de La Vanguardia, procureu no perdre-us-el. La tesi principal és que Convergència i Unió l'acompanyen molts pocs partits, per no dir cap, la qual cosa és una paradoxa important en un partit que sempre ha estat capaç de pactar-ho tot i amb tothom, però en canvi l'acompanya un nombre important però encara no majoritari de l'electorat. La resta de partits comparteixen les tesis d'en MONTILLA i en CAROD d'aparcar la nacionalització de Catalunya, i de resultes d'aquestes tesis en surt la idea de que el Govern ha de preocupar-se "dels catalans i no tant de Catalunya". La tesi de Convergència i Unió és tota una altra. L'avantatge, diu en BARBETA, és que quan ets l'únic que poses un producte al mercat, una de dos, o acabes treient molts beneficis, o te'n vas a la ruïna, perquè el que passa és que no hi ha mercat. Ampliar el mercat i procurar que no desparegui és la principal tasca de Convergència i Unió a partir d'ara.
Posem-nos-hi, i en el futur recollirem el que ara sembrem.
Escriu avui a l'AVUI en Xavier VENDRELL, i en CAROD anava ahir en la mateixa línia, que els dirigents de Convergència i Unió van errats quan prenen decisions estratègiques des de la percepció que Esquerra els odia i des del propi odi a Esquerra. I, donat que van errats en les percepcions, suggereix que el millor que podria fer Convergència i Unió es canviar de dirigents.
Doncs bé, ja veurem què fa Convergència i Unió amb els seus líders i què fa la ciutadania de Catalunya en properes eleccions. El que sí que tinc clar és que quan voreges el milió de vots de forma regular, quan superes el 30% dels vots de forma regular, quan guanyes les eleccions al teu país cada vegada que n'hi ha, quan guanyes a gran part de les comarques de forma regular i quan ets la primera força en nombre de regidors, també de forma regular, -la qual cosa vol dir que obtens un suport important a totes i cadascuna de les localitats del país; quan es donen totes aquestes circumstàncies, Convergència i Unió pot tenir un problema de lideratge, pot tenir un problema de comunicació, pot tenir un problema de disseny de campanya electoral, tots tres alhora o d'un en un. Però un detall més cert encara: amb tot el que he dit, no ens cal canviar de dirigents, sinó treballar més, més seriosament encara, afinar més, comunicar una mica millor el nostre projecte i no tornar-nos -com voldrieu- bojos. Tenim les millors eines i uns dirigents ben capacitats. Cal perfilar, si de cas, els detalls, per evitar que el que ha passat -guanyar i no governar, en primer lloc; no ser capaços d'establir aliances fermes, en segon lloc- torni a passar.
Ja hi tornem a ser. Les negociacions de Turquia per entrar a la Unió Europea tornen a passar per un moment delicat, i el Govern de RODRÍGUEZ ZAPATERO torna a treure del calaix l'Aliança de Civilitzacions i aprofitant "que el Pisuerga pasa por Valladolid" aprofita per manifestar el seu total recolzament a la idea de l'ingrés del país otomà a la Unió Europea. Per què havent dissenyat com ha dissenyat la Comissió Europea -amb el recolzament, per cert, del Consell de Ministres on s'asseu el corresponent Ministre del Govern ZAPATERO- una nova política de veïnatge de la Unió Europea, que permetrà a països com el Líban, Jordània, el Marroc, Israel, Armènia, Moldàvia, Geòrgia o l'Azerbaidjan -i alguns altres que em deixo- fins i tot formar part del Mercat Únic europeu, per què existint aquest instrument, un país com Turquia ha d'entrar a la Unió Europea? I més enllà d'aquesta pregunta, crec que cal dir clar que ens equivoquem, i el president ZAPATERO s'equivoca, si per justificar la possible adhesió de Turquia a la Unió Europea ho fem en termes de que fóra interessant una acció en aquest sentit per desactivar el xoc de civilitzacions. La Unió Europea no ha de ser instrument de res menys pel què serveix i ha de servir. No ha de ser instrument de res més. Tampoc de l'Aliança de Civilitzacions. El raonament és gairebé tant peregrí com aquest d'en CAROD al llarg del cap de setmana, justificant les seves apostes polítiques i les del seu partit en base a la idea de que un Govern que conjumina independentistes i socialistes espanyols -en un reconeixement implícit de quina mena de país té el cap la persona a qui Esquerra farà president de Catalunya- impossibilita la crítica des de determinats sectors de la política espanyola que s'haurien de veure identificats amb aquest Govern en la persona, precisament, del seu president. Si no fos perquè en CAROD està convençut que amb aquest raonament n'hi ha prou per aclarir les coses al poble català -la qual cosa vol dir que tindrem un vicepresident que està convençut que el poble català és idiota-, n'hi hauria per esclafir de riure. Fent el sil·logisme, aleshores no tindrien cap mena de fonament les furibundes crítiques llençades contra Convergència i Unió per pactar en el seu moment amb el Partido Popular, perquè de fet, conjuminar espanyolisme i nacionalisme és la combinació ideal per evitar aquella mena de crítiques que des d'Esquerra es feren a CiU. Bé, tornant a Turquia i l'Aliança de Civilitzacions. Per en ZAPATERO el raonament és el mateix. Si Turquia s'incorpora a la Unió Europea, la Unió Europea deixarà de ser percebuda com una entitat política "occidental" i, per tant, estarà en unes altres condicions per fer de mediadora i actuar en el concert internacional. Llàstima que per tal què es donin les condicions per fer de Turquia un Estat membre, la Unió Europea hagi de deixar de ser el que és de manera que, quan Turquia en sigui membre de ple dret, li serà impossible -a la Unió Europea- actuar al concert internacional, i només podrà exercir com un mercat únic molt gran. Justament, i aquí ens trobem la gran paradoxa, allò que més desitgen aquells que menys volen una Europa política forta: en BUSH i els Estats Units, en BLAIR i el Regne Unit. En José María AZNAR. Ves per on a qui li està fent el joc el nostre simpàtic bambi!
Per escriure sobre els resultats electorals i les posteriors aliances de govern em cal un temps que de moment encara no tinc. Prometo, però, no deixar passar gaires dies sense abocar al bloc el que porto pel cap.
Hi ha una qüestió sobre la què, però, aprofito un moment lliure ara per dir-hi la meva. Ja he sentit un parell de comentaris i he llegit un parell de notícies on els membres del renovat tripartit –ells, com sempre, intenten fer-nos trampa i rebatejar-se amb el nom aquest de l’Entesa- pontifiquen sobre el mal perdre de Convergència i Unió i de l’Artur MAS i en DURAN.
Primer, el seu pacte és legítim. Tant legítim com la nostra decepció. El seu pacte els alegra. Tant, com a nosaltres ens dol. Però si ells tenen la legitimació que els dóna la llei per fer el pacte que fan, i si ells tenen tot el dret del món a sentir-se feliços, mira per on, Convergència i Unió i els seu líders tenen tot el dret del món a enfadar-se. Tenen, tenim, tot el dret del món a deixar de recolzar a qui considerem que no ens té en prou estima. Tenim tot el dret del món a posar en dificultats aquells candidats que d’aquí a uns mesos necessitaran, potser, dels vots dels regidors de Convergència i Unió. I sí, potser sí. Potser això és no saber perdre. Però hi tenim tot el dret.
Segona i darrera cosa. El 2003 en MARAGALL va guanyar en vots. En MAS, en escons. Hi havia debat teòric. Teòric, perquè políticament qui guanya les eleccions, és qui té més escons al Parlament. Però el que vull dir és que el 2003 hi havia debat teòric. Enguany no hi ha debat teòric possible. Només ha guanyat les eleccions en MAS. Les haurien guanyat els partits del tripartit si haguessin anunciat amb anterioritat a les eleccions la seva voluntat de seguir governant junt. Però no essent aquest el cas, el guanyador només té un nom.
Fem un petit exercici de ficció, i ja acabo. Diumenge 14 de març de 2004. Deu de la nit. El Ministre de l’Interior anuncia els resultats de les eleccions generals espanyoles. Guanyador: el PSOE, amb 164 diputats i 5 punts de diferència sobre el PP, amb 148 diputats.
Divendres 19 de març de 2004. Roda de premsa de Convergència i Unió en la què s’anuncia que Convergència i Unió ha decidit recolzar amb els seus 10 diputats el Partit Popular, conjuntament amb el PNB (7 diputats), Esquerra Republicana de Catalunya (8 diputats), Coalición Canaria (3 diputats). Mariano RAJOY, pertant, es converteix en president del Govern espanyol.
Què diria el senyor MONTILLA? Què diria el senyor ZAPATERO? Què dirien els mitjans de comunicació del Grup PRISA? Doncs això.
