En plena polèmica sobre si a Barcelona hi ha o no un excès d’incivisme llegeixo al diari que divendres passat un individu es passejava completament nu i en bicicleta per la Diagonal i que, un cop alertada la Guàrdia Urbana, quan uns agents el van aturar es van trobar amb la sorpresa que qui havia decidit passejar la seva nuesa per la ciutat portava a sobre, en una bossa que li penjava del coll, documents oficials de l’Ajuntament en els que s’assenyala que el nudisme “no està prohibit” a la ciutat.
Quedi clar d’entrada que no tinc res en contra del nudisme i dels nudistes. Però més enllà del fet concret, que entraria en la casuística, la notícia em sembla un excel·lent exemple del què ha estat els darrers anys aquest Ajuntament. Tot pretenent moure el món, aquí, a poc a poc, tot s’ha anat permetent. Hom es pot passejar despullat per la ciutat, l’Ajuntament ha organitzat concursos de graffitis, una tinent d’alcalde s’ha solidaritzat amb el moviment okupa dient que “ella també és okupa”, parafrasejant el “jo sóc un berlinès” de Kennedy, etc, etc... I tot això perquè diem que Barcelona és una ciutat moderna, cosmopolita, metròpoli. No penso provar-ho, però estic completament convençut que si em passejo despullat per Nova York, Londres o París, també cosmopolites, no trigaré ni cinc minuts en acabar a la comissaria. A Barcelona no, és clar. A més de moure el món, aquí som més “guapos”.
“En acabar l’acte, els assistents van estar xerrant amb el Ministre Bono, explicant-li les seves batalletes”. Així acabava la seva crònica el periodista de TV3 que havia estat enviat a fer el seguiment de l’acte organitzat per l’Associació de Supervivents Lleva del Biberó 41 en commemoració del 67è aniversari de la Batalla de l’Ebre.
Aquests ‘assistents’ que van explicar-li ‘batalletes’ al ministre són els nostres avis. Són, abans que res, persones que van quedar atrapades en la desgràcia d’un enfrontament civil, persones que van veure truncades moltes de les seves il·lusions i que van ser obligats a prendre un fusell i lluitar per uns ideals que pocs, molt pocs, arribaven a comprendre.
Aquestes persones, avui evidentment gent d’edat avançada, haurien de merèixer el màxim respecte per part de la Televisió de Catalunya, i no ser tractats com a persones que expliquen ‘batalletes’. El que aquestes persones tenen al cap, malauradament, no són ‘batalletes’, sinó una de les batalles més cruels i sagnants que ha viscut el nostre país al llarg de la seva història. Que el periodista enviat a cobrir l’acte no en sigui conscient és una prova més dels dèficits greus que té l’ensenyament d’aquest país i de la necessitat de que, entre tots, i de la forma més objectiva possible, no perdem la memòria històrica col·lectiva.
Llegeixo una notícia a La Vanguardia d’avui, dia 18 de juliol, que m’omple de satisfacció. “Església Plural elogia al arzobispo Martínez Sistach” n’és el titular, i a la notícia s’hi diu que el col·lectiu Església Plural va elogiar el “talante dialogante y acogedor” que, segons aquest col·lectiu ha permès la “pacificación de los sectores ideológicos”, creant un “clima de fraternidad, confianza y respeto a las diferentes sensibilidades”.
Sempre és d’agrair que els mandataris –a tots els nivells i a tots els sectors de la societat- caracteritzin l’exercici de les seves responsabilitats a partir del diàleg i la voluntat d’entesa. És per això que la notícia m’omple de satisfacció.
Alhora, però, Sr. Director, em produeix també un cert sentiment de ràbia, si m’ho permet.¿Per què els diaris –el seu en aquest cas, però estarà d’acord que és una “malaltia” general- dediquen tres ratlles a aquesta notícia sobre l’Església barcelonina, que parla de concòrdia, de diàleg, de feina ben feta, en definitiva i, en canvi, dedicaven planes senceres quan es tractava de parlar de la crisi de l’Església a Barcelona, de les divisions internes, de les lluites pel poder? Per què aquests diferents criteris? M’imagino la resposta. Me la quedo per a mi.
El Sr. Sostres mai deixa indiferent. Sempre m’ha sorprès, de vegades gratament, de vegades no tant, la seva capacitat per dir les coses en un llenguatge clar i entenedor. Massa i tot, de vegades. Però també s’ha fet evident al llarg d’aquests anys en què ha vingut publicant la seva columna diària en aquest diari que poca cosa hi ha més enllà d’aquesta capacitat per usar els mots d’una manera clara i directa.
Nacionalment dèbil, desmemoriat, intel·lectualment limitat, incoherent i inconsistent, la línia argumental del Sr. Sostres no resisteix el pas del temps. El que avui defensa aferrissadament i clara ho ataca, també clarament i aferrissada uns mesos després. Només així es pot entendre que el març de 2004 defensés que en Duran i Lleida “és el millor polític en actiu que té avui Catalunya, el votis o no el votis” i poc més d’un any després ens obsequïi amb l’article que ahir tenia per títiol “David Madí”, on el Sr. Sostres ens diu que en Duran “és el llast retrògrad, l’impost revolucionari de la caverna”, tot acusant-lo de dogmàtic, insolvent i proper al Partit Popular. Curiós és que el mateix Sostres, l’any 2004 deia que la qüestió de la proximitat al PP “és un dels mites més viscerals i absurds de la política catalana des del 1975”.
El que deia: limitació intel·lectual, incoherència, inconsistència i poca memòria. Llàstima, perquè en Sostres és un noi que sap emprar bé els mots. Però no n’hi ha prou, amb això...
Escriu la Judith Carreras, de Barcelona, una carta al director al diari AVUI, el 13 de juliol, en la què ens parla de les bondats del departament d’Educació i dels ajuntaments en relació a les llars d’infants i l’increment de noves places i, de passada, de les maldats de l’oposició de Convergència i Unió.
No vull entrar en el parany de definir qui és el bo i qui és el dolent perquè, primer, seria entrar en un terreny que no ens duria enlloc i, segon, l’educació dels nostres fills i filles no s’ho mereix. En tot cas, si l’anterior govern no ho va fer prou bé, per això és ara a l’oposició. I l’actual govern és govern precisament per tal d’intentar fer-ho millor.
Dit això, i en relació al comentari al seu comentari en relació a què les llars d’infants són de titularitat municipal i, pertant, en els ajuntaments recau la responsabilitat de crear places noves i mantenir les existents, molt em temo, Sra. Carreras que, en tot cas pel que fa a Barcelona, caldrà esperar un canvi de govern a la ciutat després de les darreres declaracions de la regidora d’educació Marina Subirats, en la que manifestava que això de la manca de places a les llars d’infants s’acabaria quan “es tornés a posar de moda tenir els fills a casa”. Ja ho veu, Sra. Carreras, no es tracta tant de QUI fa o deixa de fer, sinó de QUÈ es fa o es deixa de fer.
Acabo de llegir a un setmanari català de recent creació una entrevista a l’Alcalde Joan Clos i no sé si estic trist, desencisat o directament indignat. No m’agrada aquest Alcalde i no penso votar-lo a les properes eleccions. Però no m’esperava de la seva persona l’insult a la meva limitada intel·ligència.
Contesta el Sr. Alcalde a la pregunta de si es va fallar a l’hora d’explicar el Fòrum 2004 dient que “sempre es poden explicar més bé les coses, però també depèn de la capacitat de cadascú d’entendre el que s’explica”.
Sr. Alcalde, afortunadament vivim en una democràcia i vostè no és ningú per jutjar la capacitat de comprensió d’aquells que no comparteixen la seva visió de la ciutat. Sr.Clos, podem estar d’acord o en desacord. Em podrà agradar o no la seva forma de gestionar la ciutat. Però tingui per segur que mai posaré en dubte la seva intel·ligència.
Sovint sentim dir: els barcelonins estan orgullosos de la seva ciutat. I és cert. Tots, qui més qui menys, quan sortim fora i diem d’on venim solem rebre mostres d’afecte cap a la nostra ciutat. Barcelona ha sabut situar-se al món, i ho ha fet bé. És una ciutat amable, amb atractius considerables i diversos, que tant pot convidar a aquell amant dels museus i la història, com a aquell enamorat del disseny urbà o aquell altra amant de les ciutats transgressores. Barcelona, és, per tant, una ciutat que agrada i s’agrada.
Ara bé, té uns governants que intenten fer el mateix però es queden a mig camí: només s’agraden. S’agraden solidaritzant-se amb els okupes, i s’agraden fent el ximple al damunt d’una carrossa. S’agraden. Fa tants anys que manen, que s’agraden encara que comencin a no agradar. Aquests governants, que en el seu moment van saber sintonitzar amb la ciutat i la seva gent i van generar les sinèrgies necessàries per fer la Barcelona d’avui, ja fa anys que naveguen en solitari. Els barcelonins gaudint del què entre tots hem fet. I ells gaudint de mirar-se al mirall, com aquell emperador del conte. Només falta –per fer el conte realitat- que aquell nen que s’esguerra els genolls a les places dures de qualsevol barri digui, cridant: va despullat!!
Els Jocs Olímpics –símbol d’aquesta Barcelona feta entre tots- van arribar a la ciutat de la mà de la humilitat, de la feina ben feta, de la consciència de les pròpies limitacions però, alhora, de la voluntat
de superar-les.
El Fòrum2004 –sense entrar a valorar les bondats o no d’aquest nou espai d’oci que hem guanyat o no els barcelonins- es va fer transitant pel camí contrari. Es va organitzar precipitadament, per accident gairebé, inconscients de les nostres limitacions, afalagats, amagats darrera l’orgull: volíem moure el món, dèiem. Però el món ja fa milions d’anys que es mou i, desagraït ell, va seguir movent-se al mateix ritme: un volta sobre ell mateix cada dia, una volta al sol cada any.
Ara és l’hora catalans, diu l’himne. Ara és l’hora ciutadans… Fa trenta anys que Barcelona té un accent, però Barcelona és més que un accent. Barcelona és plural. I pluralitat vol dir canvi. La ciutat ha avançat molt aquests trenta anys. Negar-ho seria tan absurd com caminar despullat pensant que hom va vestit, tan absurd com voler moure el món. Però la ciutat vol més. I qui ha conduït els destins de la ciutat durant aquests trenta anys només vol una cosa: un mirall més gran per poder seguir preguntant-se: mirall, mirall, qui és l’Alcalde més bonic de la ciutat?
