Ja tenim nou Estatut. I ja tenim aquí els que no es posen vermells. Ja ho heu vist. Esquerra, que és més decent que el PP –això sí que ho té-, avui ja ha començat a rectificar i a fer autocrítica. El PP no entén el verb rectificar, i per tant segueix amb les mateixes.Però ahir els dos, PP i Esquerra, en algun moment de la nit, van utilitzar aquell argument de “només 3 de cada 10 catalans han donat suport a l’Estatut”. Mentida? No. Estrictament és veritat. El que passa és que estrictament també és veritat que “només 1 de cada 10 catalans han dit que NO a l’Estatut”. En sentit estricte, això també és veritat. Però això no ho diuen, no ho deien, ahir a la nit.
I si 3 de cada 10 han donat suport a l’Estatut, i 1 de cada li han negat, què han volgut fer la resta? Doncs no se sap, perquè no hi ha cap paper a les urnes que expliqui quina ha estat la seva voluntat. Aprenents de bruixot pretenen saber què pensaven fer els que no han anat a les urnes? Si els agrada... A mi, però, la política em sembla massa seriosa per a confiar-la als bruixots.
Portem uns quants dies de campanya sobre l’Estatut i ja es comença a percebre que hi ha qui es veu a venir la garrotada i va assajant aquells discursos que tant fan riure i tant de mal fan a la política. Allò tan ridícul que passa cada nit electoral: que ningú se sent perdedor.
La portaveu d’Esquerra, arran de la celebració de la consulta entre els socis d’Òmnium Cultural, ja començava els experiments, quan deia allò de que si bé el SÍ havia guanyat per sis punts (44% contra 38%), la consulta deixava ben clar que una majoria de socis d’Òmnium estaven en contra de l’Estatut (sic), perquè als NO calia sumar els nuls i els blancs. És a dir, la Marina LLANSANA s’apropiava tranquil·lament de la gent que havia votat nul i havia votat en blanc, i no es posava vermella.
Més tard, fa poc, s’ha començat a percebre una altra teoria. És aquella que diu que si bé potser guanya el SI, si la participació és d’un tant per cent, i el SI és d’un altre tant per cent, aleshores el que es demostra és que aquest Estatut no tindrà el recolzament de la majoria de la població, apropiant-se, de nou, i sense posar-se vermells, de tota l’abstenció, interpretant que tota ella és partidària, de fet, del NO enlloc del SI.
És allò tant fastigós des del punt de vista democràtic d’interpretar les votacions no en clau positiva –de vot a favor de-, sino en clau negativa –aquells que no s’inclinen per una opció és que en són contraris-.
Però a més de fastigós, és absurd. Perquè si bé es poden fer totes les caramboles que es vulguin, les mateixes es poden fer en direcció contrària. I si, sense posar-nos vermells, sumem l’abstenció al SI, el SI serà molt majoritari. I si, sense posar-nos vermells, sumem els blancs i els nuls al SI, també tindrem un SI molt majoritari.
I és que a veure si ens aclarim, tant fàcil és votar SI com votar NO, com qualsevol de les altres opcions. Però l’únic que és científicament cert és que SI vol dir SI i NO vol dir NO. La resta de les opcions són interpretables i, pertant, subjectives. I com a subjectives, invàlides per interpretar de forma objectiva uns resultats.
Ahir va començar la campanya electoral pel referèndum de l’Estatut. I avui, és clar, van sortint teletips dels actes de tots els partits arreu del país.
La sorpresa arriba quan el primer teletip que veig sobre accions d’Esquerra és una reunió interna d’en CAROD amb 70 dirigents territorials on es descarta celebrar un Congrés del partit.
I el país? I el referèndum? I l’Estatut? És clar, com des de fa temps, l’important és el partit. Ha quedat clar.
Ahir va començar la campanya electoral pel referèndum de l’Estatut. I avui, és clar, van sortint teletips dels actes de tots els partits arreu del país.
La sorpresa arriba quan el primer teletip que veig sobre accions d’Esquerra és una reunió interna d’en CAROD amb 70 dirigents territorials on es descarta celebrar un Congrés del partit.
I el país? I el referèndum? I l’Estatut? És clar, com des de fa temps, l’important és el partit. Ha quedat clar.
Fa avui una setmana que el FC Barcelona va guanyar la Lliga de Campions. I ja en fa tres que va guanyar la Lliga espanyol, al camp del Celta de Vigo. Per tant, ja fa tres setmanes que cueja la qüestió d’on s’han de celebrar les victòries barcelonistes, i de quina manera.
Tres setmanes –sobretot amb aquest Ajuntament i aquest Govern català- donen molt de si. Han donat, per exemple, per proposar tancar la Font de Canaletes quan hom s’olora que el Barça guanyarà alguna cosa o, tot el contrari, negar-se al tancament. Per proposar buscar un altre emplaçament per a fer les celebracions i, alhora, demanar al FC Barcelona que, si us plau, s’impliqui més en la qüestió. També per proposar, fins i tot, solucionar el problema a cop de concert festiu a l’Arc de Triomf, equiparant les victòries del Barça a la celebració cívica de l’Onze de Setembre que s’ha vingut celebrant darrerament també a l’Arc de Triomf.
Anem a pams, i comencem pel final. L’amic PORTABELLA proposa que les celebracions de les victòries del FC Barcelona concloguin amb un concert a, per exemple, l’Arc de Triomf, per evitar els actes vandàlics que es van produir després del partit del Celta i després del partit de l’Arsenal. De vegades tinc la sensació que el l’amic PORTABELLA no és d’aquest planeta. Exactament, què proposa? Fer un concert a l’Arc de Triomf a les dues de la matinada d’un dimecres per evitar que us centenars de descerebrats l’emprenguin amb la Font de Canaletes, amb una cabina telefònica o amb una botiga de camises? I, és clar, que això ho pagui l’Ajuntament (és a dir, tots els barcelonins), la Generalitat (tots els catalans) i el FC Barcelona, que en deu ser el principal responsable per haver guanyat una competició.
Imagino que el raonament deu ser que abans d’haver de compensar els perjudicats pels desperfectes causats pels actes violents, i abans d’haver de patir una pèrdua d’imatge considerable, perquè en general les imatges d’aquests fets violents donen la volta al món, és millor gastar-se uns calerons entre tots –calerons, que com que són de tots l’amic PORTABELLA es deu pensar que no són de ningú- i muntar una gran festa a l’Arc de Triomf. Però amic, i la gent que viu a l’Arc de Triomf ha de suportar un concert de fi de festa –tard, per tant-, una nit de dimecres a dijous? Perquè el teu raonament és que si la festa comença a Canaletes però acaba amb un concert a un altre lloc, aleshores no hi haurà actes violents, perquè amb tot plegat estarem entretenint la canalla... Per tant, si el ball de bastons comença ben entrada la matinada, això vol dir que el concert haurà de ser ben entrada la matinada, és clar. I, a més, com que estem parlant d’una festa per celebrar el resultat d’un esdeveniment esportiu, caldrà fer un munt de despeses preventives. Per què més enllà del resultat del partit, el grup o grups que hi toquin hauran d’haver estat contractats amb antelació! I l’escenari també haurà d’haver estat disposat abans fins i tot de l’inici del partit... I què passa si el Barça perd? Que ho paguem igualment i ben contents, oi?
Amic PORTABELLA: la gent baixa a Canaletes espontàniament, a celebrar un títol que es pot haver guanyat fa mitja hora o fa cinc minuts, i baixa avui i hi ha baixat durant anys i anys d’història del FC Barcelona. Què ho fa que estiguem disposats a gastar-nos tots els diners que estàs disposat a fer-nos gastar? I per què no en els gastem en formació de les forces de seguretat per què garanteixin, de debò, la integritat de la font i de tot el que hi ha al seu voltant?
Ja em sembla delirant la petició de l’alcalde CLOS al FC Barcelona perquè el club s’impliqui més en la qüestió. Tindria lògica si les celebracions es fessin a l’interior del recinte del FC Barcelona i es molestés els veïns de Les Corts. Però senyor Alcalde..., no és el cas!! Les celebracions es fan a Canaletes, a tocar de la plaça Catalunya, a un lloc públic. I les celebracions no les organitza el FC Barcelona!! Les provoca, però no les organitza i, en conseqüència, poca responsabilitat i poca implicació més se li pot demanar que la que van tenir Frank RIJKAARD i en Joan LAPORTA tot just després de guanyar la final a París, quan van demanar, sobretot, civisme en la celebració.
Un darrer comentari: potser que la policia de tant en tant tregui la porra. No vull una policia repressora, vull una policia que em garanteixi l’ordre i el progrés del país i la ciutat. Una policia repressora seria la que blindaria Canaletes i no permetria la celebració. La policia que jo vull és la que permet la celebració a 125.000 persones, 150.000, les que vulgueu, però quan un grup d’energúmens agafa una cabina telefònica i l’emprèn contra una botiga, la policia que jo vull ha de ser contundent amb qui protagonitzi aquest acte violent. Vull que sigui contundent. No per reprimir. Per fer respectar les normes que entre tots ens hem donat. Perquè l’endemà, quatres, cinc, sis persones, les que siguin, arribaran al seu lloc de treball i es trobaran que enlloc de treballar s’han de passar el matí o el dia fent inventari, arreglant desperfectes, etc. I si, a més, estem parlant d’una botiga on potser aquests treballadors van a un tant fix més un tant per comissió, i els obligues a passar-se hores arreglant el que aquests grups han desarreglat, no fas més que treure’ls a aquestes persones hores que podrien aprofitar per incrementar el seu sou –que segur que no és espectacular-.
Fa avui una setmana que el FC Barcelona va guanyar la Lliga de Campions. I ja en fa tres que va guanyar la Lliga espanyol, al camp del Celta de Vigo. Per tant, ja fa tres setmanes que cueja la qüestió d’on s’han de celebrar les victòries barcelonistes, i de quina manera.
Tres setmanes –sobretot amb aquest Ajuntament i aquest Govern català- donen molt de si. Han donat, per exemple, per proposar tancar la Font de Canaletes quan hom s’olora que el Barça guanyarà alguna cosa o, tot el contrari, negar-se al tancament. Per proposar buscar un altre emplaçament per a fer les celebracions i, alhora, demanar al FC Barcelona que, si us plau, s’impliqui més en la qüestió. També per proposar, fins i tot, solucionar el problema a cop de concert festiu a l’Arc de Triomf, equiparant les victòries del Barça a la celebració cívica de l’Onze de Setembre que s’ha vingut celebrant darrerament també a l’Arc de Triomf.
Anem a pams, i comencem pel final. L’amic PORTABELLA proposa que les celebracions de les victòries del FC Barcelona concloguin amb un concert a, per exemple, l’Arc de Triomf, per evitar els actes vandàlics que es van produir després del partit del Celta i després del partit de l’Arsenal. De vegades tinc la sensació que el l’amic PORTABELLA no és d’aquest planeta. Exactament, què proposa? Fer un concert a l’Arc de Triomf a les dues de la matinada d’un dimecres per evitar que us centenars de descerebrats l’emprenguin amb la Font de Canaletes, amb una cabina telefònica o amb una botiga de camises? I, és clar, que això ho pagui l’Ajuntament (és a dir, tots els barcelonins), la Generalitat (tots els catalans) i el FC Barcelona, que en deu ser el principal responsable per haver guanyat una competició.
Imagino que el raonament deu ser que abans d’haver de compensar els perjudicats pels desperfectes causats pels actes violents, i abans d’haver de patir una pèrdua d’imatge considerable, perquè en general les imatges d’aquests fets violents donen la volta al món, és millor gastar-se uns calerons entre tots –calerons, que com que són de tots l’amic PORTABELLA es deu pensar que no són de ningú- i muntar una gran festa a l’Arc de Triomf. Però amic, i la gent que viu a l’Arc de Triomf ha de suportar un concert de fi de festa –tard, per tant-, una nit de dimecres a dijous? Perquè el teu raonament és que si la festa comença a Canaletes però acaba amb un concert a un altre lloc, aleshores no hi haurà actes violents, perquè amb tot plegat estarem entretenint la canalla... Per tant, si el ball de bastons comença ben entrada la matinada, això vol dir que el concert haurà de ser ben entrada la matinada, és clar. I, a més, com que estem parlant d’una festa per celebrar el resultat d’un esdeveniment esportiu, caldrà fer un munt de despeses preventives. Per què més enllà del resultat del partit, el grup o grups que hi toquin hauran d’haver estat contractats amb antelació! I l’escenari també haurà d’haver estat disposat abans fins i tot de l’inici del partit... I què passa si el Barça perd? Que ho paguem igualment i ben contents, oi?
Amic PORTABELLA: la gent baixa a Canaletes espontàniament, a celebrar un títol que es pot haver guanyat fa mitja hora o fa cinc minuts, i baixa avui i hi ha baixat durant anys i anys d’història del FC Barcelona. Què ho fa que estiguem disposats a gastar-nos tots els diners que estàs disposat a fer-nos gastar? I per què no en els gastem en formació de les forces de seguretat per què garanteixin, de debò, la integritat de la font i de tot el que hi ha al seu voltant?
Ja em sembla delirant la petició de l’alcalde CLOS al FC Barcelona perquè el club s’impliqui més en la qüestió. Tindria lògica si les celebracions es fessin a l’interior del recinte del FC Barcelona i es molestés els veïns de Les Corts. Però senyor Alcalde..., no és el cas!! Les celebracions es fan a Canaletes, a tocar de la plaça Catalunya, a un lloc públic. I les celebracions no les organitza el FC Barcelona!! Les provoca, però no les organitza i, en conseqüència, poca responsabilitat i poca implicació més se li pot demanar que la que van tenir Frank RIJKAARD i en Joan LAPORTA tot just després de guanyar la final a París, quan van demanar, sobretot, civisme en la celebració.
Un darrer comentari: potser que la policia de tant en tant tregui la porra. No vull una policia repressora, vull una policia que em garanteixi l’ordre i el progrés del país i la ciutat. Una policia repressora seria la que blindaria Canaletes i no permetria la celebració. La policia que jo vull és la que permet la celebració a 125.000 persones, 150.000, les que vulgueu, però quan un grup d’energúmens agafa una cabina telefònica i l’emprèn contra una botiga, la policia que jo vull ha de ser contundent amb qui protagonitzi aquest acte violent. Vull que sigui contundent. No per reprimir. Per fer respectar les normes que entre tots ens hem donat. Perquè l’endemà, quatres, cinc, sis persones, les que siguin, arribaran al seu lloc de treball i es trobaran que enlloc de treballar s’han de passar el matí o el dia fent inventari, arreglant desperfectes, etc. I si, a més, estem parlant d’una botiga on potser aquests treballadors van a un tant fix més un tant per comissió, i els obligues a passar-se hores arreglant el que aquests grups han desarreglat, no fas més que treure’ls a aquestes persones hores que podrien aprofitar per incrementar el seu sou –que segur que no és espectacular-.
Ja fa uns dies que em ronda pel cap una pregunta... Hi ha un col·lectiu gens menyspreable de gent al nostre país que s'ha agrupat al voltant de la Plataforma pel Dret a Decidir i que està organitzant actes arreu del país amb el lema "Som una nació i tenim el dret a decidir".
Que som una nació ho compartim molts més dels que s'agrupen al voltant de la Plataforma. I, evidentment, també ho compartim molts això del dret a decidir.
Però el que m'empipa, el que fa que em qüestioni sobre el tema, és aquesta sensació de que des del benentès que tenim el dret a decidir se'ns vulgui deixar entendre que qui creu fermament que som una nació i que tenim el dret a decidir ha de dir que no -en imperatiu- al projecte de nou Estatut. Textualment, un dels cartells que he vist diu "rebutjem aquest Estatut amb el no".
Però no hi veig la relació. Som una nació. I tenim el dret a decidir. Hi ha d'altres comunitats autònomes que no se senten nació, i per això en el seu moment van preferir uns mecanismes de reforma que no comportaven la celebració de referèndums. Catalunya va decidir que els processos de reforma del seu Estatut culminés amb una consulta a la ciutadania, a la nació catalana. I la nació, pertant, té el dret a decidir. I decidirà el 18 de juny.
Però, atenció, té, també, el dret a decidir que SÍ que vol aquest Estatut. Perquè si el poble català, en referèndum, només té el dret a decidir en una direcció, cap a quina mena de país ens volen portar?
Pertant, som una NACIÓ. Tenim el DRET a decidir. Però tenim el dret a decidir el que TOTS els catalans volguem. Un dia, jo així ho espero, ens consultarem a nosaltres mateixos si volem la llibertat. Avui, ens consultem si creiem que amb aquest instrument hi fem cap. Jo crec que SÍ.
