Escriu avui a l'AVUI en Xavier VENDRELL, i en CAROD anava ahir en la mateixa línia, que els dirigents de Convergència i Unió van errats quan prenen decisions estratègiques des de la percepció que Esquerra els odia i des del propi odi a Esquerra. I, donat que van errats en les percepcions, suggereix que el millor que podria fer Convergència i Unió es canviar de dirigents.
Doncs bé, ja veurem què fa Convergència i Unió amb els seus líders i què fa la ciutadania de Catalunya en properes eleccions. El que sí que tinc clar és que quan voreges el milió de vots de forma regular, quan superes el 30% dels vots de forma regular, quan guanyes les eleccions al teu país cada vegada que n'hi ha, quan guanyes a gran part de les comarques de forma regular i quan ets la primera força en nombre de regidors, també de forma regular, -la qual cosa vol dir que obtens un suport important a totes i cadascuna de les localitats del país; quan es donen totes aquestes circumstàncies, Convergència i Unió pot tenir un problema de lideratge, pot tenir un problema de comunicació, pot tenir un problema de disseny de campanya electoral, tots tres alhora o d'un en un. Però un detall més cert encara: amb tot el que he dit, no ens cal canviar de dirigents, sinó treballar més, més seriosament encara, afinar més, comunicar una mica millor el nostre projecte i no tornar-nos -com voldrieu- bojos. Tenim les millors eines i uns dirigents ben capacitats. Cal perfilar, si de cas, els detalls, per evitar que el que ha passat -guanyar i no governar, en primer lloc; no ser capaços d'establir aliances fermes, en segon lloc- torni a passar.
Ja hi tornem a ser. Les negociacions de Turquia per entrar a la Unió Europea tornen a passar per un moment delicat, i el Govern de RODRÍGUEZ ZAPATERO torna a treure del calaix l'Aliança de Civilitzacions i aprofitant "que el Pisuerga pasa por Valladolid" aprofita per manifestar el seu total recolzament a la idea de l'ingrés del país otomà a la Unió Europea. Per què havent dissenyat com ha dissenyat la Comissió Europea -amb el recolzament, per cert, del Consell de Ministres on s'asseu el corresponent Ministre del Govern ZAPATERO- una nova política de veïnatge de la Unió Europea, que permetrà a països com el Líban, Jordània, el Marroc, Israel, Armènia, Moldàvia, Geòrgia o l'Azerbaidjan -i alguns altres que em deixo- fins i tot formar part del Mercat Únic europeu, per què existint aquest instrument, un país com Turquia ha d'entrar a la Unió Europea? I més enllà d'aquesta pregunta, crec que cal dir clar que ens equivoquem, i el president ZAPATERO s'equivoca, si per justificar la possible adhesió de Turquia a la Unió Europea ho fem en termes de que fóra interessant una acció en aquest sentit per desactivar el xoc de civilitzacions. La Unió Europea no ha de ser instrument de res menys pel què serveix i ha de servir. No ha de ser instrument de res més. Tampoc de l'Aliança de Civilitzacions. El raonament és gairebé tant peregrí com aquest d'en CAROD al llarg del cap de setmana, justificant les seves apostes polítiques i les del seu partit en base a la idea de que un Govern que conjumina independentistes i socialistes espanyols -en un reconeixement implícit de quina mena de país té el cap la persona a qui Esquerra farà president de Catalunya- impossibilita la crítica des de determinats sectors de la política espanyola que s'haurien de veure identificats amb aquest Govern en la persona, precisament, del seu president. Si no fos perquè en CAROD està convençut que amb aquest raonament n'hi ha prou per aclarir les coses al poble català -la qual cosa vol dir que tindrem un vicepresident que està convençut que el poble català és idiota-, n'hi hauria per esclafir de riure. Fent el sil·logisme, aleshores no tindrien cap mena de fonament les furibundes crítiques llençades contra Convergència i Unió per pactar en el seu moment amb el Partido Popular, perquè de fet, conjuminar espanyolisme i nacionalisme és la combinació ideal per evitar aquella mena de crítiques que des d'Esquerra es feren a CiU. Bé, tornant a Turquia i l'Aliança de Civilitzacions. Per en ZAPATERO el raonament és el mateix. Si Turquia s'incorpora a la Unió Europea, la Unió Europea deixarà de ser percebuda com una entitat política "occidental" i, per tant, estarà en unes altres condicions per fer de mediadora i actuar en el concert internacional. Llàstima que per tal què es donin les condicions per fer de Turquia un Estat membre, la Unió Europea hagi de deixar de ser el que és de manera que, quan Turquia en sigui membre de ple dret, li serà impossible -a la Unió Europea- actuar al concert internacional, i només podrà exercir com un mercat únic molt gran. Justament, i aquí ens trobem la gran paradoxa, allò que més desitgen aquells que menys volen una Europa política forta: en BUSH i els Estats Units, en BLAIR i el Regne Unit. En José María AZNAR. Ves per on a qui li està fent el joc el nostre simpàtic bambi!
Per escriure sobre els resultats electorals i les posteriors aliances de govern em cal un temps que de moment encara no tinc. Prometo, però, no deixar passar gaires dies sense abocar al bloc el que porto pel cap.
Hi ha una qüestió sobre la què, però, aprofito un moment lliure ara per dir-hi la meva. Ja he sentit un parell de comentaris i he llegit un parell de notícies on els membres del renovat tripartit –ells, com sempre, intenten fer-nos trampa i rebatejar-se amb el nom aquest de l’Entesa- pontifiquen sobre el mal perdre de Convergència i Unió i de l’Artur MAS i en DURAN.
Primer, el seu pacte és legítim. Tant legítim com la nostra decepció. El seu pacte els alegra. Tant, com a nosaltres ens dol. Però si ells tenen la legitimació que els dóna la llei per fer el pacte que fan, i si ells tenen tot el dret del món a sentir-se feliços, mira per on, Convergència i Unió i els seu líders tenen tot el dret del món a enfadar-se. Tenen, tenim, tot el dret del món a deixar de recolzar a qui considerem que no ens té en prou estima. Tenim tot el dret del món a posar en dificultats aquells candidats que d’aquí a uns mesos necessitaran, potser, dels vots dels regidors de Convergència i Unió. I sí, potser sí. Potser això és no saber perdre. Però hi tenim tot el dret.
Segona i darrera cosa. El 2003 en MARAGALL va guanyar en vots. En MAS, en escons. Hi havia debat teòric. Teòric, perquè políticament qui guanya les eleccions, és qui té més escons al Parlament. Però el que vull dir és que el 2003 hi havia debat teòric. Enguany no hi ha debat teòric possible. Només ha guanyat les eleccions en MAS. Les haurien guanyat els partits del tripartit si haguessin anunciat amb anterioritat a les eleccions la seva voluntat de seguir governant junt. Però no essent aquest el cas, el guanyador només té un nom.
Fem un petit exercici de ficció, i ja acabo. Diumenge 14 de març de 2004. Deu de la nit. El Ministre de l’Interior anuncia els resultats de les eleccions generals espanyoles. Guanyador: el PSOE, amb 164 diputats i 5 punts de diferència sobre el PP, amb 148 diputats.
Divendres 19 de març de 2004. Roda de premsa de Convergència i Unió en la què s’anuncia que Convergència i Unió ha decidit recolzar amb els seus 10 diputats el Partit Popular, conjuntament amb el PNB (7 diputats), Esquerra Republicana de Catalunya (8 diputats), Coalición Canaria (3 diputats). Mariano RAJOY, pertant, es converteix en president del Govern espanyol.
Què diria el senyor MONTILLA? Què diria el senyor ZAPATERO? Què dirien els mitjans de comunicació del Grup PRISA? Doncs això.
Una darrera notícia a comentar. No surt a tots els diaris, i en algun dels que surt, tampoc es tracta la notícia com entenc que caldria haver-la tractat.
Ahir, al Palau Blaugrana, el PSC celebrava el seu míting final, amb la presència de ZAPATERO. Un dels periodistes que pretenia seguir el desenvolupament de l’acte, com va seguir el míting de Badalona de Convergència i Unió, era en Martxelo OTAMENDI, director del diari basc Berria, i processat per l’Audiència Nacional arran del tancament del diari Egunkaria.
Doncs bé, el Sr. OTAMENDI va ser retingut durant més d’una hora per agents de paisà de la policia nacional, que es van quedar còpia de totes les notes que aquests dies, exercint el periodisme de campanya, OTAMENDI havia anat prenent.
La Vanguardia ho tracta a les planes de política, però ben allunyat de les planes dedicades a l’esdeveniment on es van produir els fets.
El Periódico no en parla, directament. Per què? El Periódico n’hauria parlat si el responsable de l’acte o de la policia fos el PP, però essent com és el PSC responsable de l’acte i en ZAPATERO responsable de la policia, per quina raó denunciar un abús d’aquestes característiques? Periodisme objectiu, en dic d’això.
L’AVUI en parla, en parla en profunditat, a la segona plana de política, com a peu de plana de la crònica sobre el míting del PSC.
Que cadascú en tregui les seves conclusions...
Suposo que si tots els diaris parlen encara avui de campanya jo dec poder dir-hi la meva, malgrat que estrictament avui sigui la jornada de reflexió.
Un titular en especial em crida l’atenció. En ZAPATERO, intentant ajudar en MONTILLA, deixa anar –i La Vanguardia així ho recull en la seva edició impresa- que en “MONTILLA es LULA”, en referència a la recent victòria del president brasiler a les eleccions del seu país.
Un primer comentari: en MONTILLA podrà ser en LULA –cosa que tampoc acabo de veure clara-, però Catalunya no és Brasil.
Un segon comentari: si en MONTILLA fos en LULA, això voldria dir que té un munt d’assumptes de corrupció amagats sota la pàtina de la política social?
Un segon titular, que lliga amb el primer, és clar. “MONTILLA se postula como presidente de los trabajadores”.
Un primer comentari: és clar que en MONTILLA deu voler assemblar-se a en LULA. Ara que s’ha carregat l’ànima catalanista del PSC, només li cal canviar el nom del partit, i anomenar-lo Partit dels Treballadors. Així encara seria més LULA...
Un segon comentari: ja n’hi ha prou de la cançó aquesta de que “ara és l’hora de tots els catalans”, “seré el president dels treballadors”, etc etc. Que potser en PUJOL no va ser el president de tots els catalans? Que potser amb els Governs de Convergència i Unió els anomenats “treballadors” van estar mal tractats i les seves possibilitats de progressar es van veure truncades?
Un tercer comentari, en forma de preguntes: algú es creu encara això de que el món, la societat, es divideix entre “treballadors” i “empresaris”. Si és així, algú em pot dir què és exactament “treballador” i què és exactament “empresari”? Algú em pot per què un “empresari” no és “treballador”?
Vull dir que jo em considero “treballador”, tècnicament ho sóc, perquè sóc assalariat i treballo per a un tercer, però no em considero un “treballador” com els que en MONTILLA té al cap quan parla de “treballador”. I una darrera pregunta: els “treballadors” que en MONTILLA té al cap quan parla de “treballadors”, els agrada que els diguin qui serà el “seu” president i qui no?
Aquests “treballadors”, aquest concepte de “treballador”, que és el mateix que va fer la Revolució Russa (no la de finals del segle XX, sinó la de principis!), encara existeix avui en dia? Hi ha classe “treballadora”?
Els “treballadors” de Cornellà de quan en MONTILLA va començar a ser-ne alcalde, segueixen sent la mateixa classe de “treballadors”? Els fills d’aquests “treballadors” segueixen responent a la dialèctica de classe marxista, o viuen en una altra societat, més complexa, amb molts més matisos, que la simple separació entre “treballadors” i “empresaris”?
De tots els recursos dialèctics que el PSC ha posat en campanya –que val a dir que tampoc han estat gaires- el que sembla que ha quatllat més és aquest que diu que l’Artur MAS és un prepotent i un arrogant.
Però que ens hi hem de casar, amb l’Artur? A partir d’aquí, jo em faig la següent reflexió. L’Artur, sigui o no arrogant o prepotent, està o no preparat per dirigir el país? Perquè aquesta segueix sent la pregunta que es posa als catalans a sobre la taula! No es tracta de NO votar aquell candidat que és així o això, sino de votar A FAVOR d’aquell candidat i aquella força política amb capacitat per governar el país!!
Per tant, com gairebé sempre, el PSC ens intenta fer trampa. Ens intenta confondre. Si en MAS és o no prepotent és quelcom subjectiu. I aquí del que es tracta és de decidir qui ens pot governar millor. Vull dir que jo ara podria dir que en MONTILLA em sembla avorrit o poca cosa. I això no tindria res a veure amb el què es jutja l’1 de novembre. Perquè sent prepotent o avorrit, o avorrit i prepotent, del què es tracta és si s’està o no preparat per dirigir el país.
I què cal per dirigir el país? A mi em sembla clar: preparació, agilitat mental, idees clares i amor al país i a la seva gent. Cal que digui qui compleix i qui no compleix?
No he parlat del debat de l’altre dia, i aprofito ara que els cotxes de Fòrmula 1 van donant voltes i voltes per a fer-ho.
Així com el debat a 5 sobre l’Estatut el va guanyar rotundament l’Artur MAS –la qual cosa no era normal d’un debat a 5-, aquest Convergència i Unió el va guanyar perquè va ser la única força política que va posar sobre la taula propostes concretes –que la resta es van dedicar a rebatre constantment, sense presentar les seves-.
Però seria enganyar-nos si diguéssim que els demés hi van perdre. Només un candidat va sortir malparat del debat: en MONTILLA. Més enllà del què digués, el fet d’haver de llegir el perjudicava cada vegada que prenia la paraula.
La resta, cadascú va escenificar el què d’ell esperava la seva clientela, i poca cosa més.
Bé, sí, en CAROD fent de pare de la pàtria, au desu de la melée. Vaja, com si el tema –les eleccions- no anés amb ell.
