Diu avui la Marina LLANSANA que "ERC espera que l'atemptat d'avui a Madrid no suposi la ruptura de la treva"...
La frase de la Marina LLANSANA és pròpia d'un ignorant. I no és qualsevol, no. A més de diputada al Parlament de Catalunya és la portaveu d'Esquerra. Gairebé res!
Una treva es trenca quan hi ha un atac d'una part contra l'altra. Ens agradi o no ens agradi. I no ens agrada, però així és. ETA, posant la bomba a Madrid, trenca la treva.
A menys, i això és el que caldrà analitzar amb calma i estar molt atents a què ningú no ens vulgui donat gat per llebre, que l'atemptat d'avui sigui obra d'una branca d'ETA que es desmarqui del procés de pau. Però això ja ho veurem en la mesura que passin els dies. De moment, i vista la reacció de Batasuna, crec que no es tracta pas d'això. Però bé, ja ho veurem.Ara, si la Marina vol dir que Esquerra desitja que amb l'atemptat no es posi fi al procés de pau, aleshores podríem estar d'acord. El mateix procés irlandès ha conviscut amb atemptats.
Ara, Marina, la treva -t'agradi o no- està trencada.
Al seu article diari en Salvador COT parla avui dels congressos dels partits i de la capacitat dels mateixos per connectar amb la societat i saber de les activitats de l'anomenada societat civil.
El primer que m'ha cridat l'atenció és que ja fa molt de temps que els partits polítics catalans no fan congressos. Els mandats solen ser de quatre anys, i la majoria de partits van aprofitar el final de l'anterior cicle electoral per a fer-los. Estaríem parlant, per tant, de 2004, principis de 2005. Per tant, estem parlant de fa dos anys, aproximadament. Poca feina o baixa inspiració deu tenir el periodista durant aquestes vacances de Nadal, que ha de tirar de vells quaderns de notes per fer el seu article diari.
Fet i fet és com si un partit polític presentés com a proposició de llei un esborrany de llei escrit fa dos anys, per mandra a posar-se a escriure de nou.
Segona consideració. En COT diu que als congressos que li va tocar cobrir va detectar només afany de "promoció personal dels dirigents (o aspirants)" i poc, molt poc, debat ideològic.
És curiós. No li hagués costat res dir que un dels congressos als què va assistir -dono fe que va assistir al d'Unió Democràtica- va ser diferent. Diferent perquè l'organització del Congrés havia preparat dues ponències, una d'organització del partit i estratègia, i una segona ideològica. Podria dir en Salvador COT -ho podria dir perquè, repeteixo, ell hi era- que la reunió de la ponència ideològica es va fer a la sala plenària, amb presència permanent i activa de molts militants, i la discussió es va allargar més de sis o set hores. Tant, que la ponència d'estratègia i organització -que havia de reunir-se en acabar la discussió ideològica a la mateixa sala- va acabar reunint-se pràcticament de matinada.
Tercera consideració. Si això va ser així i en Salvador COT no ho diu, o hi ha mala fe, o senzillament en Salvador COT estava prestant atenció a d'altres coses, més interessants potser per ell, però no pas pels militants d'Unió Democràtica.
I una darrera: donat que el Congrés d'Unió va anar com va anar, és a dir, va haver-hi realment el debat que en COT diu que va trobar a faltar, el lògic per part meva és pensar que TOTS els partits, al seu Congrés, van dur a terme un intens debat ideològic. Altra cosa és que el quart poder no se n'adonés. O no fos capaç d'entendre'l, el debat.
Ai, l'amic Joan FERRAN... Avui a l'e-noticies a un article titulat "Els voltors i el llautó", manifesta el desgrat que li produeixen les crítiques al Govern pels recents actes de violència i robatoris de tota mena en domicilis catalans.
Per l'amic FERRAN, l'oposició (la 'dreta conservadora') s'esforça "irresponsablement en magnificar problemes que" -atenció!- "avui en dia estan presents en qualsevol societat moderna occidental".
Ai caram! Com que -sempre segons en FERRAN- a tot arreu passa això, l'oposició -els voltors, o la dreta conservadora- per què s'entesten en criticar el Govern?
Home, per començar, perquè això també passa a qualsevol societat moderna occidental. I democràtica. L'oposició té aquest vici: controlar el Govern. Ja sabem que en FERRAN preferiria una altra mena d'oposició, més a l'estil cubà, però vet aquí que vivim a una societat moderna occidental on no sé si que t'entrin a casa a robar i per propina t'apallissin és un problema present i sobre el que no cal controlar el què fa el Govern, però on sí que és evident que la tasca de l'oposició és controlar el Govern i si es considera que el Govern no fa la seva feina o no la fa prou bé, doncs dir-ho. És clar que sí.
I un segon comentari: em sembla gravíssim que des del partit majoritari del Govern -que no del país- s'insinuï que el problema dels robatoris és menys problema perquè és un problema que existeix arreu. És clar, com que arreu del món el paper de la dona és el que és, no cal fer polítiques d'igualtat ni cal denunciar que al Govern d'Entesa la paritat promesa no és tal! Si arreu del món la paritat tampoc és una realitat, no, Joan FERRAN?
Em preguntava avui: el nacionalisme és una ideologia?
I com sempre que hem faig preguntes d'aquesta mena, començo anant al Gran Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (http://www.grec.cat/home/cel/dicc.htm). I allí, m'hi trobo les següents dues definicions:
"Ideologia: doctrina, sistema d'idees; conjunt de conceptes, creences i ideals d'abast factual i normatiu, per a explicar els fenòmens socials. Nacionalisme: actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació."
Si ho entenc bé, el nacionalisme no és una ideologia, sinó adjectiu d'ideologia. Hom pot ser demòcrata-cristià, i nacionalista. Liberal, i nacionalista. Conservador, i nacionalista. Socialista, i nacionalista. Ecosocialista -former comunists plus greens, que és el que dic quan sóc fora per a què la gent entengui què és ICV-, i nacionalista.
O es pot ser tot el que he dit, i no tenir "l'actitud política derivada directament del fet d'atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació".
Per tant, assumir el nacionalisme com a ideologia és un error conceptual important perquè, primer, la nació se l'ha de poder defensar des de totes les "trinxeres" ideològiques, perquè no és incompatible, de fet, amb cap "trinxera" ideològica i, segon, perquè una actitud no aporta respostes als fenòmens socials, mentre que la ideologia sí que ho fa.
És això incompatible amb allò de la "casa gran"? Si s'entén això de "casa gran" com l'únic espai nacionalista, sí, és incompatible. Si s'entén això de "casa gran" com un espai nacionalista ampli, gran, però ni únic ni excloent, aleshores sí que té sentit.
Convergència i Unió com a "casa gran del catalanisme" en el segon sentit expressat al paràgraf anterior té tot el sentit històric d'aquestes dos partits catalans. No pas en l'altre.
En Marc té tota la raó amb el seu comentari i la seva puntualització.
En aquest país on vivim és important, i ho he oblidat en l'anterior comentari, precisar que per a obtenir benestar primer cal generar riquesa.
Per a mi, fer polítiques que procurin el benestar de la població és un dels objectius polítics. Generar riquesa és el mitjà per a poder-ho fer.
Diu l'amic Antoni VIVES a un article publicat a la secció e-tribuna de l'e-noticies que tres són les "prioritats de l'acció d'un nacionalista català, vingui d'on vingui, es faci amb les sigles que es faci". Per en Toni, aquestes prioritats són "la defensa i promoció de la llengua i de la cultura catalanes, la manifestació constant del nostre dret a reivindicar que som una nació i que volem ser reconeguts com a tal, i el treball contant per assolir una llibertat política homologable a la de qualsevol estat del nostre entorn en el marc europeu".
Des de la màxima cordialitat, i des del benentès que el debat de les idees és l'únic que ens fa veritablement forts, crec que en Toni oblida, es deixa, una quarta prioritat d'acció, que no es correspon al què ell qualifica com a "elements col·laterals". Aquestes tres prioritats d'acció no tenen sentit sense un treball diari i a fons per aconseguir el benestar de la ciutadania del país.
No qüestiono, doncs, les seves tres prioritats. De fet les comparteixo. Però ni més ni menys important és el fet de donar contingut a la voluntat de servei a la comunitat dels qui ens dediquem a la política en aquest país; voluntat de servei que s'ha de traduir en polítiques que procurin fer la vida més fàcil a la ciutadania de Catalunya, amb polítiques que els generin més benestar i que tinguin cura, sobretot, d'aquells elements de la societat que van quedant al marge de la mateixa per la pròpia dinàmica de la societat contemporània.
Sense aquesta quarta prioritat, ens podem quedar sols, ell i jo, defensant les altres tres.
(article escrit abans de llegir la carta setmanal d'en Josep Antoni DURAN i LLEIDA)
Convergència i Unió ha de convertir-se en la casa gran del catalanisme?
Això sembla que és que s'apunta des de la direcció de Convergència Democràtica. Des d'Unió Democràtica es diu que més enllà de la casa comú del catalanisme, Convergència i Unió ha de donar respostes ideològiques sense que això vulgui dir limitar el debat a l'eix ideològic. En tot cas, aquesta és l'opció d'Unió Democràtica.
La gran virtut de Convergència i Unió en temps de Jordi PUJOL ha estat que teníem un discurs ideològic ampli (des de la socialdemocràcia fins a la democràcia cristiana) que s'afegia a un discurs nacional sòlid i coherent, però paradoxalment ambigu.
Per tant, Convergència i Unió no cal que es converteix en la casa gran del catalanisme, perquè això seria com admetre que en algun moment ho hem deixat de ser. I això no ha estat així.
Convergència i Unió segueix sent la casa gran del catalanisme, però cal que seguim complementant aquest fet amb un discurs ideològic ampli i central i que, en conseqüència, entri en dialèctica amb els arguments del tripartit i, des de la nostra coherència, acabem per imposar-nos també en el camp de les idees.
El fet de ser "només" la casa gran del catalanisme no aporta, per ell mateix, cap solució als problemes de la ciutadania, cosa que sí que fa el discurs ideològic.
Fugim, per tant, de discursos estranys que només ens perjudiquen, i fem el que vam fer entre 2003 i 2006, fem de Convergència i Unió, ja que només fent de Convergència i Unió en el sentit clàssic de la paraula, podrem posar en valor el fet de ser la casa gran del catalanisme.
Altrament, si només som la casa gran, o si només fem un discurs ideològic, no trigarem gaire en estar fora de joc, parlant d'un món que no és el que la ciutadania percep com a propi.
