IL·LUSIÓ, FORÇA I AMBICIÓ

Amb aquestes paraules acabava ahir al vespre la seva intervenció al debat de TVE1 en Jordi HEREU.
El problema sorgeix quan qui ja és Alcalde de la ciutat per mètode digital vol vendre "il·lusió, força i ambició" amb un posat esgotat, avorrit, conformista i conservador, que és el que va vendre ahir en Jordi HEREU.

Davant d'un Xavier TRIAS que en tot moment va donar respostes a cada una de les qüestons plantejades, i que es va oferir com a líder per a la ciutat, ens vam trobar amb un ja alcalde sense més idees que l'anar tirant, sense més il·lusions que les seves personals, sense més força que la que dóna ser alcalde sense haver passat per les urnes.

Davant d'un Xavier TRIAS que tenia molt clar què pot oferir i què vol oferir als barcelonins i barcelonines ens vam trobar amb un Jordi HEREU amagat, superat per les circumstàncies, que va defugir en tot moment el debat i es va refugiar en les intervencions -molt més clares i incisives- de la Imma MAYOL.

En Jordi PORTABELLA, que va començar amb una frase memorable "Estem vivint un canvi de paradigma a la humanitat...", s'ha limitat a parlar del planeta i de com els barcelonins i barcelonines ens hi interrelacionem... Tot un bany d'il·lusió, també.

Només en Xavier TRIAS ha parlat del què preocupa la gent, i només ell ha apuntat solucions. Només ell, a hores d'ara, es mereix ser Alcalde.

IL·LUSIÓ, FORÇA I AMBICIÓ

Amb aquestes paraules acabava ahir al vespre la seva intervenció al debat de TVE1 en Jordi HEREU.
El problema sorgeix quan qui ja és Alcalde de la ciutat per mètode digital vol vendre "il·lusió, força i ambició" amb un posat esgotat, avorrit, conformista i conservador, que és el que va vendre ahir en Jordi HEREU.

Davant d'un Xavier TRIAS que en tot moment va donar respostes a cada una de les qüestons plantejades, i que es va oferir com a líder per a la ciutat, ens vam trobar amb un ja alcalde sense més idees que l'anar tirant, sense més il·lusions que les seves personals, sense més força que la que dóna ser alcalde sense haver passat per les urnes.

Davant d'un Xavier TRIAS que tenia molt clar què pot oferir i què vol oferir als barcelonins i barcelonines ens vam trobar amb un Jordi HEREU amagat, superat per les circumstàncies, que va defugir en tot moment el debat i es va refugiar en les intervencions -molt més clares i incisives- de la Imma MAYOL.

En Jordi PORTABELLA, que va començar amb una frase memorable "Estem vivint un canvi de paradigma a la humanitat...", s'ha limitat a parlar del planeta i de com els barcelonins i barcelonines ens hi interrelacionem... Tot un bany d'il·lusió, també.

Només en Xavier TRIAS ha parlat del què preocupa la gent, i només ell ha apuntat solucions. Només ell, a hores d'ara, es mereix ser Alcalde.

EL DESPLEGAMENT DE L'ESTATUT

A la darrera reunió del Consell d'Impuls i Seguiment del desplegament de l'Estatut en CAROD-ROVIRA volia prendre uns acords per traslladar al Govern, en el sentit de marcar les prioritats de negociació amb l'Estat a la reunió que s'havia de dur a terme -i que es va dur a terme- el 16 d'abril. Val a dir que els representants de Convergència i Unió vam recolzar les prioritats proposades, en el benentès que no eren fruit d'un acord del Consell, sinó que eren les prioritats que el nostre Grup ja havia plantejat en seu parlamentària.

Aquestes prioritats eren:

• Traspàs de rodalies
• Traspàs de la inspecció de treball
• Traspàs de les polítiques actives d'ocupació
• Desclassificació dels aeroports de Sabadell, Girona i Reus com aeroports d'interès general (qüestió aquesta que no és, de fet, estrictament estatutària)

Ja hi ha hagut la reunió i sembla que només hem avançat en la desclassificació dels aeroports de Sabadell, Girona i Reus.

De la resta, el més calent a l'aigüera. Sobre Rodalies, com que a l'Estat li deu fer vergonya dir que no en vol parlar, ens diuen que ja en parlarem més endavant. I mentrestant, per si de cas, s'empesquen que des del 1996 ja podíem haver-les demanat (per tant els Governs Pujol) i la Mercè SALA ens comunica a través dels mitjans que ella mateixa, sent directora de RENFE, es va oferir a la Generalitat entre el 1991 i el 1994 a traspassar el servei de Rodalies, però que la Generalitat no hi va estar interessada. Per tant, no ens ho volen donar, i com a motiu filtren notícies que volen deixar entreveure que en el fons els catalans no volem les Rodalies perquè fa 15 anys -quan el sistema de finançament català era tot un altre- no ho vam voler.

De la inspecció de treball i les polítiques actives d'ocupació, ni una paraula. Si aquestes eren les prioritats del Govern català, algú em pot dir què passarà amb el que no és prioritat del Govern?

JA ES MIREN DE CUA D'ULL

S'han fet multitud de comentaris sobre la darrera setmana política a Catalunya. Qui hi ha guanyat? Qui hi ha perdut? Més enllà de la política, qui ha perdut ha estat el país, que ha tornat a donar la imatge que va donar durant els anys del Govern MARAGALL.

Més enllà d'això, aquí ningú ha guanyat -dificilment podia fer-ho ningú-, però sí que hi ha uns quants perdedors. Dos de molts clars, al meu entendre.

Esquerra, que ha llençat per la borda els esforços que estaven fent en CAROD i en PUIGCERCÓS per semblar bons nanos, per semblar el que no han estat mai, un partit de govern.

I el president MONTILLA -dic president, que així l'ICETA quedarà tranquil-, perquè després d'haver aconseguit que la gent percebés com a positiva la innacció, s'ha trobat amb què, malgrat tot, tot torna a semblar-se massa als darrers tres anys. Semblava que l'Entesa -el Tripartit II- es basava en una confiança mútua fonamentada en allò del "oi que no ens farem mal?", però la confiança ja l'ha trencada en VENDRELL un matí de calçotada i aquests invents, com ja es va demostrar amb els Governs MARAGALL, sense confiança, van pel pedregar.

Quan de temps trigaran a fer-se mal de debò? Això no ho sap ningú, però a partir de la setmana passada, els tres socis de Govern tornen a mirar-se de cua d'ull tots tres.

SOBRE ELS MUNDIALS D'ATLETISME

Això que ara escriuré tindria més valor -certament- si ho hagués escrit abans del dia d'avui. Però m'haurien pogut dir -sense raó- que volia desgràcies per Barcelona. Ara podran dir que m'alegro de les desgràcies de Barcelona. Que diguin, que jo diré el veig.

I veig que alguna cosa canvia a Barcelona. L'equip de Govern ha pretès fer el mateix que els anteriors equips de Govern de la ciutat, perquè de fet, en el fons, l'alcalde Hereu no encarna cap canvi, més enllà de les cares.

Barcelona volia ara els Mundials d'Atletisme, que diuen que darrera dels Jocs Olímpics i el Mundial de futbol és la competició esportiva que genera més atenció al món. Doncs bé, el Mundial d'Atletisme de 2013, cap a Moscou. Per això deia que alguna cosa canvia. Abans ens donaven els Jocs, els Mundials de natació, els Europeus d'atletisme, etc., i ara ja no ens els donen. El model de ciutat està començant a mostrar símptomes clars d'esgotament, i la decisió d'avui és només la punta de l'iceberg.

I tots aquells que em diran que m'estic alegrant d'un fracàs de la ciutat, dir-los primer que no, que no me n'alegro. Que m'entristeix profundament que la ciutat no aculli aquests campionats. Però alhora, tinc, tenim, tot el dret a destacar que aquesta vegada l'alcalde, segurament per inexperiència, ha fracassat.

ELS FLAUTISTES D'ESQUERRA

Ufff... Ja hi tornem a ser, no?

Ahir, diumenge, en VENDRELL es despenja amb això de que Esquerra pot fer en MAS president si CiU convoca una referèndum d'autodeterminació...

Entenc, primer, que vol dir que CiU es compromet a convocar, perquè gràcies entre d'altres a Esquerra, això és l'únic que avui per avui poden fer CiU i l'Artur MAS. Des de l'oposició un només es pot comprometre a fer coses, però malauradament, no les pot fer.

En segon lloc, si em prengués seriosament el que diu en VENDRELL, i de forma literal, em semblaria un insult a la intel·ligència del poble català. És a dir, per fer en MAS president, CiU ha de convocar un referèndum d'autodeterminació -gairebé res-. Per fer en MONTILLA president, només va caldre que el PSC ho demanés a Esquerra.

En tercer lloc, no em puc prendre seriosament el que diu en VENDRELL. Que no vol dir que sigui broma, el que diu. En VENDRELL no forma part de Reagrupament, precisament. És home de confiança de PUIGCERCÓS, i la persona que avui per avui encarna l'aparell del partit. Per tant, les seves paraules són serioses. El que passa és que no van dirigides a CiU, sinó als seus votants dels darrers quatre anys i, en segona instància, al president MONTILLA.

Al president, per tal que reflexioni sobre la necessitat d'amanir els fets amb paraules. Ni que sigui per si de cas.

Als seus votants, per intentar enredar-los, un cop més, a les properes eleccions municipals.

No seré jo qui obri els ulls al president. I menys encara als votants d'Esquerra. Aquí tots som prou grandets per veure què convé i què no convé quan es tracta del pols del país.

Però, si us plau, que ningú es torni a deixar enredar per aquests flautistes encantadors, creadors d'eslògans d'èxit, que figura que són com són i que són com jo, perquè s'afaiten i van al supermercat a fer la compra, però que al final del camí -que dirien els anglosaxons- quan arribes a casa, després de veure com s'afaiten i fan la compra de cada dia te n'adones que, a més a més, t'han fotut la cartera. I així ho intenten una vegada i una altra...

Vaig gaudir, com tants d'altres, del concert de comiat d'en Lluís LLACH, dissabte passat, des de Verges i per TV-3.

Poc abans que comencés l'espectacle reflexionava sobre quina mena d'autoritats del país serien presents a l'acte. I, més enllà de les autoritats a qui agrada LLACH i que havien obtingut les entrades com qualsevol altre fill de veí, donava voltes jo al fet que s'estava retirant una figura important no només de la cançó catalana, ni tan sols la cultura o la política, sinó que s'estava jubilant una figura important del país dels darrers quaranta anys. I en tant que això ho donava per cert, em preguntava quina figura institucional -al marge, dic, dels gustos musicals de cadascú- estaria present al darrer concert en representació de tot el país.

Quan va començar el concert em vaig quedar parat. No en tenia prou amb els dits d'una mà per comptar el nombre de figures institucionals -i no tant institucionals- que s'havien acostat a Verges per a retre homenatge al gran LLACH. Hi era el president. Un home que va haver d'aguantar una pluja de xiulets que segurament no es mereixia, però que a més a més, crec que també va haver d'aguantar un concert d'un cantant pel qual no té cap mena de simpatia i que mai ha estat del seu gust. Però, atenció! Quan jo veig en MONTILLA allà, veig un homenatge del país al cantant. I m'està bé que hi sigui. A més, és d'aquelles situacions antipàtiques pel polític, ja que si no hi hagués estat se li hauria retret l'absència. Per tant, res a dir.

També hi era en BENACH, que també ostenta la representació del país. Però és que hi era tot el Govern. I tota la oposició. I...

Tots ells van treure les entrades al "Servi Caixa"? Així també allunyem el poble de la política. Ocupant espais que podien haver ocupat altres ciutadans, que no els hagués importat passar per caixa per a ser-hi i dir a reveure al cantant del "no era això, companys, no era això...".