PER QUÈ NO UNA MICA D'AIGUA AL VI? (només una mica)

Ja ha passat el gran dimarts. I Barack OBAMA ha guanyat, com semblava que havia de ser, les eleccions nord-americanes. No és exagerar dir que ha estat una jornada històrica.

Històrica, perquè per primera vegada una persona de color exercirà la presidència d'aquest gran país que no fa tant anys feia del color un element de diferència social obligatòria.

Històrica, perquè després de vint anys de govern de dues famílies es trenca la dinàmica. No hem d'oblidar que aquest fet, el de les dues famílies (Bush - Clinton), va ser un dels llasts més importants de Hillary que, per altra banda, estic segur que hauria estat una gran presidenta i, també, hauria estat històrica.

Històrica, també, perquè fa l'efecte que la política que porta al cap en Barack OBAMA i que ens ha fet arribar al cor pot ajudar a canviar el món. Això, però, també pot fer que la decepció tingui proporcions històriques. No és dia per posar aigua al vi, segurament, però ja hem assistit els darrers anys a diferents exemples que ens haurien de fer posar una mica de mesura a l'entusiasme. Estic pensant en Nicolas SARKOZY, i com guanya les eleccions franceses, i com després la seva popularitat ha tingut molts alts i baixos. Estic pensant -ja sé que són esferes molt diferents, també- amb en Joan LAPORTA, capaç de pujar i pujar i després dilapidar en uns pocs mesos tot el crèdit guanyat. Estic pensant en el mateix José Luis RODRÍGUEZ ZAPATERO, que darrera bones paraules cada dia veiem més que només hi havia fum i més fum.

Encara que ho sembli, no em poso les benes abans de la ferida, però sí que penso que un punt de refredar-nos i observar, "wait and see" no aniria malament en aquests moments. I al primer a qui no li aniria malament seria al mateix Barack OBAMA, que cometrà un error greu -crec- si ara vol que tot l'entusiasme que ha generat cristalitzi de cop i depressa. Serà, la seva, una presidència històrica, si pren calma per digerir tot el que d'històric té la seva arribada a la Casa Blanca, una calma que li ha de proporciona, després, les armes, les eines, per dur a terme el canvi en el que ell creu i en el que ell ens ha fet creure.