La consellera TURA segueix prenent-nos per idiotes a tots plegats. Ara ens diu que els Mossos d’Esquadra han après la lliçó després dels “fets de Gràcia”.
I es pot saber què van aprendre els Mossos després de les festes de Gràcia i Sants de l’estiu passat? Què van aprendre els Mossos després dels avalots provocats per la gran botellada organitzada fa uns mesos al Raval?
I a sobre pretén convertir aquest acte d’estupidesa en un elogi a la sinceritat. Com pot dir, la consellera, que ara els Mossos han après que quan hi ha programat un desallotjament cal estar preparat un parell de dies abans? Però que es pensa que els aldarulls del cinema Princesa els van improvisar els okupes en una nit? Però si a la Fera hi havia cartells contra el desallotjament des de feia setmanes? Que la consellera TURA es pensava que els okupes s’estarien de braços creuats esperant que els Mossos els desallotjessin?
L’esquerra d’aquest país d’una determinada edat que es va fer un tip de córrer davant dels grisos –i les generacions més joves d’aquest país els estarem sempre en deute per això- pateix d’un complex terrible a l’hora d’emprar la porra, i confonen ciutat segura amb ciutat policial. La ciutat segura, és lliure. La ciutat on els Mossos triguen una hora en aparèixer de ben segur no és una ciutat policial, però és una ciutat que no és lliure. És una ciutat aterroritzada.
La consellera TURA, que és qui mana els Mossos d’Esquadra i, pertant, en darrera instància és la responsable de que aquesta força de l’ordre arribés tard als aldarulls de Gràcia, primer, i no hagi estat capaç de detenir a cap dels responsables del què va passar, ha sortit avui per peteneres. La senyora consellera prefereix arribar tard a viure en una ciutat policial amb tanquetes a cada cantonada.
No es tracta de tenir tanquetes a cada cantonada, sinó de conèixer bé el terreny, per poder actuar amb prevenció –que no preventivament-, per poder evitar que amb tàctiques de guerrilla urbana, una trentena d’inadaptats puguin fer la nit impossible a milers i milers de ciutadans, per poder fer de policia enlloc de fer d’escoltes dels empleats de la companyia de la llum.
Jo tampoc vull tanquetes al carrer. Però vull una policia que no vegi impedits els seus moviments per quatre contenidors cremant a un carrer, o per un altre contenidor tombat en un altre. Vull una policia eficient i ràpida. I, perquè no dir-ho, si cal i és necessari, i sempre dintre del marc legal que tots ens hem donat, si cal ser contundents s’ha de ser contundent i no cal tenir complexes.
Tota la classe dirigent d’aquest país nostre, després de quaranta anys de córrer davant dels grisos, està tan acomplexada en la qüestió policial, que fem el ridícul més gran d’Europa cada vegada que els antisistema tenen la oportunitat.
Consellera TURA, no s’és menys d’esquerra ni menys progressista perquè els Mossos d’Esquadra detinguin, si cal emprant les porres, a trenta salvatges que fan la vida –i el descans- impossible, a la gran majoria de la ciutadania. Tot el contrari. El que és progressista és defensar aquells col·lectius que amb els seus impostos col·laboren en la supervivència del sistema. Ser progressista és pensar que entre els afectats ahir a la nit, segur, hi ha gent que havia de matinar per anar a guanyar-se el sou i va acabar passant la nit en vetlla. Ser progressista també és pensar que amb l’enrenou que es va muntar a tota la vila de Gràcia, molts deurien ser els infants petits que van acabar per ser despertats. Ser progressista és pensar en el progrés i el benestar de la majoria, i no estar pendents de no fer-li un blau a uns personatges que han ocupat una propietat que no és seva i que, quan el sistema pretén emprar els instruments que TOTS ens hem donat, aleshores opten per trencar la baralla.
I ja m’imagino que qui em llegeixi pensarà que sóc un reaccionari, que sóc de dretes. Que pensin el que vulguin. Només sé que em costa els meus esforços guanyar el meu sou i mantenir la meva família com per veure que d’altres es creuen més llestos que tothom.
Ja sé que IBERIA és una companyia privada i que, pertant, les seves decisions són sobiranes sempre i quan compleixin la legislació vigent en cada moment.
Però també sé que el ministre d’Indústria de qualsevol país, davant un posicionament com el d’IBERIA en relació a l’aeroport de Barcelona, hauria actuat amb més decisió que no pas l’actual ministre d’Indústria espanyol.
I ara resulta que, unes setmanes després de saltar la notícia, el ministre ens diu que “està preocupat per la política d’IBERIA a El Prat”.
Evidentment, que el ministre d’Indústria espanyol es digui José MONTILLA, i estigui a punt de ser designat pel seu partit com a candidat a la presidència de la Generalitat no té absolutament res a veure amb aquesta sobtada preocupació.
Tornen les eleccions, i tornen les primàries.
Tant que des de determinats sectors s’arronsa el nas sobre tot el que faci tuf de nord-americà, i ves per on que el PSC i ICV estan amb les seves primàries en marxa. Sí, sí, com si el Berguedà fos Colorado i el Baix Empordà, Florida...
El millor de tot plegat és que a ICV només s’hi ha presentat, a les primàries, en SAURA. Com que no crec en les casualitats, deu ser que a ICV està tothom encantat d’haver-se conegut i veuen en SAURA com el líder messiànic que durant uns anys els ha tret del desert on estaven.
Per la part del PSC, m’agradaria molt equivocar-me, però molt em temo que a les seves primàries els militants socialistes i els simpatitzants podran optar només entre en José i en MONTILLA. No hi haurà més opció. No per malícia, eh? És que els passa el mateix que ICV. És tant bo, en MONTILLA, que ningú més considera la possibilitat de fer-li ombra.
Se’m podrà dir que sóc injust, perquè com a mínim el PSC i ICV tenen dissenyats processos participatius d’elecció de caps de llista (atenció! Que només s’escull per primàries el cap de lista, eh?), mentre que altres partits no sembla que els tinguin. D’acord. Però a mi no m’agrada que m’enredin i desconfio sempre dels que es fan trampes al solitari. Diguin-li com vulguin, però aquestes primàries d’ICV i del PSC tenen molt poc de participatiu i molt de propaganda.
Per cert, caldria prestar atenció al procés d’elecció de candidats (cap de llista i la resta de la llista) d’un partit com Unió Democràtica de Catalunya. De tots els partits catalans, és el procediment d’elecció de candidats més participatiu i democràtic que conec. Pura assemblea. I qui vulgui ser a la llista, que guanyi l’Assemblea.
Com el torró, que torna a casa per Nadal, l’equidistància torna al discurs d’Esquerra quan hi ha eleccions. Un parell de perles d’en CAROD, d’avui mateix. “Tothom sap que el futur govern de Catalunya estarà integrat almenys per dos de les següents forces polítiques: CiU, PSC i Esquerra”. Tinc la sensació d’haver entrat a la màquina del temps i estar a la tardor de 2003...
Segona, en relació al tàndem CAROD-PUIGCERCÓS: “aquest tàndem és també un missatge de tranquil·litat, d’estabilitat i de seguretat no només per als militants d’Esquerra, sinó també per al conjunt de l’electorat, perquè vegi que optar per Esquerra és optar per un partit estable, que posa al seu capdavant a qui considera que és el seu capital més potent”. Ja em perdonareu, però després de dos anys i mig de disbarats, protagonitzats bàsicament per en CAROD, i degut a les negociacions prèvies d’en PUIGCERCÓS i en MONTILLA, doncs què voleu que us digui? Els artífexs principals –MARAGALL a part- de les ximpleries d’aquests dos anys i mig darrers tornen a estar al capdavant del “tinglado”.
He estat observant els diaris d’aquest país aquests darrers dies per veure si es feien o no ressò d’un fet que a mi em sembla important i que s’ha esdevingut el passat diumenge 25.
Més enllà de les planes de necrològiques, cap mitjà de comunicació s’ha fet ressò de l’òbit de Daniel Cabedo, germà de La Salle, director general d’Enginyeria i Arquitectura La Salle.
Els que l’hem conegut i l’hem tractat som conscients de la persona que hem perdut. No només nosaltres, també el país ha perdut una gran personalitat. D’aquelles que treballen, treballen i treballen i mai s’aturen a pensar en la fotografia. Només s’ocupen dels fets. En el seu cas, de l’Escola de Telecomunicacions, primer, de la Universitat Ramon Llull, després. De la muntanya i la gent jove, sempre.
El dia del seu comiat les persones més properes a ell van parlar sobre el Germà Daniel. El Dani. Hi havia qui recordava la seva trajectòria vital. Hi havia qui recordava, a tall d’anècdota, fets que definien la personalitat d’aquest gran català. Una de les frases que més em van cridar l’atenció va ser: “quan a principis dels vuitanta ell –en Dani- s’entestava a ensenyar l’Enginyeria en català i tothom se n’enreia d’ell, ningú sabia que estaven davant de la constància d’un muntanyenc i de la paciència d’un pagès”.
Però en Dani, el germà Daniel, no es va limitar al llarg de la vida a formar enginyers o arquitectes. La seva vocació era formar persones. A l’Escola d’Enginyeria i Arquitectura els darrers 30 anys de la seva vida. Però arreu, sempre. Per això, i malgrat no ser la seva responsabilitat, durant molts anys s’emportava els nens i nenes de l’Escola de La Salle Bonanova a passar un cap de setmana a la muntanya, un cop cada tres mesos, tres cops al llarg del curs. Per això. Per formar persones. Per ensenyar-los els paratges per on ell havia crescut. Per mostrar-los racons d’un país que ell sempre portava ben endins.
Així vaig conèixer en Dani. A la muntanya. Jo no sóc de ciències. Mai l’hauria conegut de no haver estat per la muntanya. I vaig anar amb ell a un munt d’excursions quan era petit. I vaig continuar –amb un munt de companys més- ajudant-lo a portar d’altres nens i nenes a la muntanya. Durant el curs, i a l’estiu. A la Vall de la Llosa, que ell ens va descobrir a tota una generació d’alumnes de La Salle.
Sóc com sóc, en part, gràcies a ell. El país ha perdut un referent per molta gent. Els mitjans de comunicació no se n’han adonat. Tampoc m’estranya. Ell no els va buscar mai. I els mitjans mai el van saber trobar. El que deia, malgrat que els mitjans no ho hagin sabut valorar, Catalunya és des de diumenge un xic més pobre.
Ja tenim nou Estatut. I ja tenim aquí els que no es posen vermells. Ja ho heu vist. Esquerra, que és més decent que el PP –això sí que ho té-, avui ja ha començat a rectificar i a fer autocrítica. El PP no entén el verb rectificar, i per tant segueix amb les mateixes.Però ahir els dos, PP i Esquerra, en algun moment de la nit, van utilitzar aquell argument de “només 3 de cada 10 catalans han donat suport a l’Estatut”. Mentida? No. Estrictament és veritat. El que passa és que estrictament també és veritat que “només 1 de cada 10 catalans han dit que NO a l’Estatut”. En sentit estricte, això també és veritat. Però això no ho diuen, no ho deien, ahir a la nit.
I si 3 de cada 10 han donat suport a l’Estatut, i 1 de cada li han negat, què han volgut fer la resta? Doncs no se sap, perquè no hi ha cap paper a les urnes que expliqui quina ha estat la seva voluntat. Aprenents de bruixot pretenen saber què pensaven fer els que no han anat a les urnes? Si els agrada... A mi, però, la política em sembla massa seriosa per a confiar-la als bruixots.
Portem uns quants dies de campanya sobre l’Estatut i ja es comença a percebre que hi ha qui es veu a venir la garrotada i va assajant aquells discursos que tant fan riure i tant de mal fan a la política. Allò tan ridícul que passa cada nit electoral: que ningú se sent perdedor.
La portaveu d’Esquerra, arran de la celebració de la consulta entre els socis d’Òmnium Cultural, ja començava els experiments, quan deia allò de que si bé el SÍ havia guanyat per sis punts (44% contra 38%), la consulta deixava ben clar que una majoria de socis d’Òmnium estaven en contra de l’Estatut (sic), perquè als NO calia sumar els nuls i els blancs. És a dir, la Marina LLANSANA s’apropiava tranquil·lament de la gent que havia votat nul i havia votat en blanc, i no es posava vermella.
Més tard, fa poc, s’ha començat a percebre una altra teoria. És aquella que diu que si bé potser guanya el SI, si la participació és d’un tant per cent, i el SI és d’un altre tant per cent, aleshores el que es demostra és que aquest Estatut no tindrà el recolzament de la majoria de la població, apropiant-se, de nou, i sense posar-se vermells, de tota l’abstenció, interpretant que tota ella és partidària, de fet, del NO enlloc del SI.
És allò tant fastigós des del punt de vista democràtic d’interpretar les votacions no en clau positiva –de vot a favor de-, sino en clau negativa –aquells que no s’inclinen per una opció és que en són contraris-.
Però a més de fastigós, és absurd. Perquè si bé es poden fer totes les caramboles que es vulguin, les mateixes es poden fer en direcció contrària. I si, sense posar-nos vermells, sumem l’abstenció al SI, el SI serà molt majoritari. I si, sense posar-nos vermells, sumem els blancs i els nuls al SI, també tindrem un SI molt majoritari.
I és que a veure si ens aclarim, tant fàcil és votar SI com votar NO, com qualsevol de les altres opcions. Però l’únic que és científicament cert és que SI vol dir SI i NO vol dir NO. La resta de les opcions són interpretables i, pertant, subjectives. I com a subjectives, invàlides per interpretar de forma objectiva uns resultats.
Ahir va començar la campanya electoral pel referèndum de l’Estatut. I avui, és clar, van sortint teletips dels actes de tots els partits arreu del país.
La sorpresa arriba quan el primer teletip que veig sobre accions d’Esquerra és una reunió interna d’en CAROD amb 70 dirigents territorials on es descarta celebrar un Congrés del partit.
I el país? I el referèndum? I l’Estatut? És clar, com des de fa temps, l’important és el partit. Ha quedat clar.
Ahir va començar la campanya electoral pel referèndum de l’Estatut. I avui, és clar, van sortint teletips dels actes de tots els partits arreu del país.
La sorpresa arriba quan el primer teletip que veig sobre accions d’Esquerra és una reunió interna d’en CAROD amb 70 dirigents territorials on es descarta celebrar un Congrés del partit.
I el país? I el referèndum? I l’Estatut? És clar, com des de fa temps, l’important és el partit. Ha quedat clar.
