27 de juny 2006

EL GERMÀ DANIEL

He estat observant els diaris d’aquest país aquests darrers dies per veure si es feien o no ressò d’un fet que a mi em sembla important i que s’ha esdevingut el passat diumenge 25.

Més enllà de les planes de necrològiques, cap mitjà de comunicació s’ha fet ressò de l’òbit de Daniel Cabedo, germà de La Salle, director general d’Enginyeria i Arquitectura La Salle.

Els que l’hem conegut i l’hem tractat som conscients de la persona que hem perdut. No només nosaltres, també el país ha perdut una gran personalitat. D’aquelles que treballen, treballen i treballen i mai s’aturen a pensar en la fotografia. Només s’ocupen dels fets. En el seu cas, de l’Escola de Telecomunicacions, primer, de la Universitat Ramon Llull, després. De la muntanya i la gent jove, sempre.

El dia del seu comiat les persones més properes a ell van parlar sobre el Germà Daniel. El Dani. Hi havia qui recordava la seva trajectòria vital. Hi havia qui recordava, a tall d’anècdota, fets que definien la personalitat d’aquest gran català. Una de les frases que més em van cridar l’atenció va ser: “quan a principis dels vuitanta ell –en Dani- s’entestava a ensenyar l’Enginyeria en català i tothom se n’enreia d’ell, ningú sabia que estaven davant de la constància d’un muntanyenc i de la paciència d’un pagès”.

Però en Dani, el germà Daniel, no es va limitar al llarg de la vida a formar enginyers o arquitectes. La seva vocació era formar persones. A l’Escola d’Enginyeria i Arquitectura els darrers 30 anys de la seva vida. Però arreu, sempre. Per això, i malgrat no ser la seva responsabilitat, durant molts anys s’emportava els nens i nenes de l’Escola de La Salle Bonanova a passar un cap de setmana a la muntanya, un cop cada tres mesos, tres cops al llarg del curs. Per això. Per formar persones. Per ensenyar-los els paratges per on ell havia crescut. Per mostrar-los racons d’un país que ell sempre portava ben endins.

Així vaig conèixer en Dani. A la muntanya. Jo no sóc de ciències. Mai l’hauria conegut de no haver estat per la muntanya. I vaig anar amb ell a un munt d’excursions quan era petit. I vaig continuar –amb un munt de companys més- ajudant-lo a portar d’altres nens i nenes a la muntanya. Durant el curs, i a l’estiu. A la Vall de la Llosa, que ell ens va descobrir a tota una generació d’alumnes de La Salle.

Sóc com sóc, en part, gràcies a ell. El país ha perdut un referent per molta gent. Els mitjans de comunicació no se n’han adonat. Tampoc m’estranya. Ell no els va buscar mai. I els mitjans mai el van saber trobar. El que deia, malgrat que els mitjans no ho hagin sabut valorar, Catalunya és des de diumenge un xic més pobre.