31 d’octubre 2008

BARACK OBAMA


Vídeo de campanya de Barack OBAMA.

30 d’octubre 2008

CARTA OBERTA A XAVIER BARBERÀ

Benvolgut Xavier,

Sempre és agradable debatre. I el més ric dels debats, potser no el més viu, en tot cas el més vell, és el debat epistolar. Llegeixo, per tant, amb interès, la teva carta oberta a
www.latortuga.cat, i aprofito per agrair a en Carles Salat la publicació de la mateixa, el lligam al meu bloc i de passada la feina que fa per la comunicació a Gràcia. Té molt mèrit, i algun dia li ho haurem d’agrair tots plegats.

Deia que sempre és agradable debatre, i més encara quan amb qui tens davant has compartit el pati de l’escola –encara que en èpoques diferents-. Jo també he estudiat amb els germans de La Salle a la Bonanova, entre el 1980 i el 1992. Potser eres d’aquells “senyors tan grans” que anaven a les classes dels pisos baixos quan jo pujava escales amunt a les classes de la tercera secció. Potser.

Em demanes que rellegeixi el teu escrit. Així ho he fet. Després, lògicament, he rellegit el meu. És cert, dic que desqualifiques i fas mofa. Tinc per costum, quan discuteixo sobre mots, anar primer a la font d’un bon diccionari. Diu el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana que “fer mofa” és fer una ‘burla insolent’, un ‘escarni’. Miro i remiro el teu text, i potser hi ha d’altres expressions que la que vaig emprar jo –fer mofa-, però tu escrivies que “aquesta desfilada és tan rotllo com ho puguin ser aquelles processons tan llargues a les que sols anar a l’Espanya interior on es veneren verges excessivament barroques, 'Cristos' exageradament ensangonats i relíquies ràncies de ves a saber quin sant. Unes processons de ‘palio’ i ‘peineta’, de ‘mantilla’ i rosari, de cadenes i negror a la roba” i a mi aquestes ratlles em van semblar burlesques, escarnidores. Una de les coses que vaig aprendre dels germans de La Salle és que tothom viu la seva fe a la seva manera i que ningú és ningú per a jutjar-la. I tu, al teu escrit, en aquest paràgraf i en el següent, quan parles d’espiritualitat interior i d’aparença exterior, estaves jutjant les vivències de la fe. Així m’ho semblava, i així m’ho sembla.

I en relació a si qualifiques o no, desqualifiques o no, jo crec, sincerament, que estarem d’acord que quan parles de relíquies ràncies estàs qualificant; quan parles de ‘Cristos’ exageradament ensangonats estàs qualificant; quan parles de processons de cadenes i negror a la roba estàs, també, qualificant.

Crec, però, sobretot després d’haver llegit la teva carta oberta, que puc entendre ara aquests adjectius com a expressió de la percepció general que es té de determinades processons. Una expressió si vols exagerada, però amb menys sentit desqualificatiu, amb menys mofa. Però consti també que per a veure així les teves ratlles ha calgut un segon escrit en el què expliques la teva formació a una escola cristiana, la teva vinculació amb agrupaments escoltes parroquials i les teves misses dominicals. I, alhora, ens expliques perquè t’has casat pel civil i perquè el teu fill no ha estat batejat.

Ho deixo, en tot cas, en un parell de conclusions. Per un costat, si m’ho permets, em queda aquella sensació de l’excusatio non petita inculpatio manifesta. Per un altre costat, ara segurament el meu post no seria tan agressiu com és, perquè ara entenc en gran part per on anaves, cosa que no quedava gens clara a l’article “El Marianu i el conyàs”.

De tota manera, és una agradable coincidència haver compartit el pati de l’escola com és un plaer compartir ara el consell plenari del districte de Gràcia i aquestes cartes cibernètiques gentilesa de
www.latortuga.cat amb una persona sempre disposada al diàleg, sempre disposada al “parlem-ne”, sempre disposada a acceptar que l’altre pot tenir un punt de raó o, en qualsevol cas, a acceptar que sempre hi ha el dret a l’aclariment.

Cordialment,

28 d’octubre 2008

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L'ERA (2).


Ràpidament. Us recomano l'article de la Pilar Rahola avui a La Vanguardia, que podria haver-se titulat perfectament també "Qui no vulgui pols que no vagi a l'era (i 2)".

23 d’octubre 2008

QUI NO VULGUI POLS, QUE NO VAGI A L'ERA.

Espanya fora de la primera cimera europea per tractar de la crisi econòmica. Espanya fora de la cimera del 15-N. Espanya fora, de fet, de l'escena internacional.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era... Quan un comença, ja des de l'oposició, per no mostrar respecte per la senyera d'un país convidat a una desfilada; quan un continua comportant-se de manera totalment unilateral en la retirada dels soldats espanyols a l'Iraq -la decisió, atenció, és correcta, però no el fet que els teus aliats fins aleshores se n'assabentin per la premsa-; quan un privilegia les relacions d'Espanya amb la Veneçuela de Chavez o la illa de Cuba enlloc dels Estats Units; quan un "passa" de les cimeres europees durant quatre anys; quan un, enmig de la crisis financera que colpejava i colpeja durament els Estats Units, es presenta a Nova York i diu que Espanya té el sistema financer més sòlid del món; quan un va pregonant que Espanya juga a la Champions, que ja ha superat a Itàlia (que sí que hi serà el 15-N), i que el proper objectiu és França (que també hi serà); quan un es dedica a anar donant lliçons a tothom quan tothom ho està passant malament, hi ha un moment en que tots plegats t'envien la factura.

I la factura ve en forma de: "a vostè no el convidem". Però que s'extranya? Es celebra un cimera per "refundar el capitalisme" i vol que el convidin, a ell que ha preferit Chavez, Morales i Castro als Estats Units? Que ha optat per humiliar públicament a Itàlia i ha advertit a França que anem per ells? Que ha ofès públicament també Angela Merkel quan després de guanyar ella les eleccions no la va felicitar i sí que va donar suport i ànim a Gerhard Schroeder? Quan un s'ha passejat pel món d'aquesta manera no pot pretendre que després els que han estat ofesos el convidin.

Ah! I que consti una cosa, no es tractava de prioritzar els Estats Units enlloc de Chavez i companyia, tampoc. Es tractava, es tracta, de que les relacions amb uns no han d'implicar la negació de la relació amb els altres. I ZAPATERO ha jugat a això, a les relacions antitètiques. Ara que no se'n lamenti.

Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

20 d’octubre 2008

EL CONYÀS D'EN MARIANU, O COM EL PISUERGA PASSA PER VALLADOLID.

Ja tenim aquí, de nou, una píndola més de la columna ‘Ets i Uts’ de Xavier Barberà a www.latortuga.cat. Aquesta vegada en Barberà dóna voltes a com un micròfon tancat va jugar una mala passada a Mariano Rajoy en vigílies de la desfiliada milita del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

Cert és, com comenta en Barberà, que darrerament són moltes les ocasions en les què un micròfon obert ens ha mostrat de forma crua l’interior de les persones. Ara em venen el cap el “manda huevos”, de Federico Trillo, o el “vaya peñazo he soltado” de José María Aznar al Parlament Europeu o, més a prop en el temps, la conversa en la què un conegut empresari instruïa José Luís Rodríguez Zapatero sobre com havia de tractar mediàticament el debat sobre la crisi econòmica.

Tant cert com que, en el fons, es tracta sempre d’una mala jugada. És humà, quan hom es troba en confiança, relaxar-se i comentar amigablement o col·loquialment fets d’una manera, d’una forma, que no s’empraria mai en públic. I això no vol dir que hi hagi doble pensament. És a dir, i no sóc jo qui per defensar en Rajoy, es pot pensar alhora que la desfilada és un “coñazo” i ser molt conscient que per la teva responsabilitat –acceptada lliurement i volguda- t’hi toca anar. I, segurament, no només t’hi toca anar, sinó que fins i tot, malgrat considerar-ho avorrit, pots creure-ho necessari des d’un punt de vista polític i/o institucional. Una cosa no treu l’altra.

Fins aquí el comentari sobre el “conyàs” d’en Marianu. Ara bé, en Barberà no s’atura aquí. En Barberà deu pensar ‘calla, ja que m’hi he posat repartiré una mica més’… És allò del Pisuerga i Valladolid… I aleshores s’abraona sobre la religiositat catòlica a Espanya, sobre les manifestacions del Partit Popular i sobre el Servei Militar Obligatori…

Perquè, Xavier, t’havies de posar a desqualificar sentiments i creences de gent d’una altra part del territori espanyol? Perquè t’has de mofar del fet de que a determinats llocs d’Espanya es visquin les creences religioses d’una manera determinada, que es concreta, que s’expressa externament, amb unes figures determinades, adornades d’una manera determinada, i que porten al darrera segles i segles d’història, d’una història que va més enllà de la religió i que té també molt de cultura?

Perquè, Xavier, has de parlar de “relíquies ràncies”? Perquè t’has de mofar de la “peineta” i la “mantilla? Perquè mofar-se del sentiment d’una gent que vol expressar la seva religiositat vestint-se d’un determinat color? Perquè no tens per aquestes dones el respecte que demanes per dones d’altres col·lectius religiosos, pel que fa a les formes de vestir? A què et refereixes quan parles de l’Espanya interior?

D’on treus que no hi ha espiritualitat en aquestes processons? Has sentit mai cantar una saeta quan passa una verge o un sant Crist? No ho trobes espiritual? Te n’has de mofar, també? Perquè et sents tan moralment superior que pel fet que en Mariano parli d’una desfilada creus que pots dir tot això sobre les creences religioses de milions i milions de ciutadans de l’Estat?

De debò creus que les “manifestacions religioses més properes” busquen la consciència interior i en canvi “les processons de l’Espanya interior” cerquen la foto oportuna? Xavier, em sembla que has desenfocat del tot el tret.

Les manifestacions del PP –el missatge de les quals no comparteixo, és evident- han de ser desqualificades “per se”? No té dret el Partit Popular a manifestar-se? Perquè a Espanya s’ha de respectar el dret de manifestació, oi? O només quan convé?

Insisteixo, no comparteixo res de res de res del missatge i les consignes expressades pel Partit Popular a les manifestacions a les que tu fas referència. Però crec que tenen tot el dret a manifestar-se, a expressar la seva posició. I després, que per això vivim a una democràcia que no cal que ens la tutel·li ningú, els ciutadans ja decidiran.

I, finalment, jo no he fet la mili. Afortunadament, Convergència i Unió i el Partit Popular ens vam posar d’acord en aquell tan denostat Pacte del Majèstic per a suprimir el Servei Militar Obligatori. Era l’any 1996. Va ser una llàstima que el PSOE ens fes perdre tres anys, perquè ja el 1993 ho vam posar sobre la taula quan vam arribar a un pacte similar amb Felipe González, però el socialisme espanyol s’hi va negar. La memòria col·lectiva, això t’ho reconec, és dèbil, i avui permet que un socialista li retregui a un dirigent popular no sé què del Servei Militar Obligatori. La meva, però, és d’elefant.



17 d’octubre 2008

TENÍEM RAÓ!

Poques hores i ja estarem en ple Congrés. Avui, però, aquesta tarda, la Fundació Catalana per a les Relacions Internacionals, INTERCAT, ideològicament propera a Unió Democràtica, ha organitzat un seminari sobre les relacions entre la Unió Europea i l'Amèrica Llatina, amb les intervencions com a ponents d'en Josep Antoni Duran i Lleida, Jorge Pizarro -senador xilè, Juan Roballo -diputat uruguaià- i José Luis Arnaut -president de la Comissió d'Afers Exteriors del Parlament portuguès-.

A part dels quatre ponents ens han acompanyat avui, i ens acompanyaran al llarg del Congrés, membres de la direcció del Partit Popular Europeu, de la direcció de la Internacional Demòcrata Cristiana, de l'Asociación de Estudios Populares, d'Argentina, del PRO argentí, de la KDU de la República Txeca, el vicepresident de l'ODCA -el brasiler Vilmar Rocha-, un ex diputat demòcratacristià de Veneçuela, un representant del Movimiento Cristiano Liberación d'Oswaldo Payá -Cuba- i un representant del partit demòcratacristià hongarès. Benvinguts tots.

Del que s'ha parlat avui destacar que l'Amèrica Llatina té la sensació i el convenciment de que han deixat de ser una prioritat per una Unió Europea que els darrers anys ha centrat els seus esforços a l'Àsia.

Alhora, en relació a la política, i a la política llatinoamericana en concret, s'ha manifestat que falten lideratges, que falta capacitació en els lideratges actuals, i s'ha constatat que hi ha massa partits sense ideologia, que viuen enfocats només al poder pel poder; i que els partits amb ideologia, com els socialcristians, no poden incórrer en l'error de romandre callats perquè, al cap i a la fi, en política els espais sempre s'ocupen, i si no els ocupes tu els acabarà ocupant algú altre.

En relació al MERCOSUR, Oscar Ensinck -argentí- ha fet la reflexió de que no hi ha un impuls polític seriós, i el senador Pizarro -xilè- ha acabat per donar-li la raó. MERCOSUR només avança quan els interessos econòmics de Buenos Aires i Sao Paulo l'impulsen. La política només fa aparició per facilitar aquests interessos.

Conclusió: segurament la gran diferència entre el procés d'integració europea i MERCOSUR és que el procés d'integració de la UE té uns gèrmens polítics -un procés de pau i reconstrucció després de la II Guerra Mundial-, mentre que a l'Amèrica Llatina aquest gèrmen no hi és. Per altra banda, Europea hi ha la dicotomia entre el PPE -que aglutina gairebé tot el que hi ha a la dreta de la socialdemocràcia- i el PSE, mentre que a l'Amèrica Llatina la dicotomia és entre populistes i antipopulistes.

Una darrera reflexió, arran de la crisi econòmica i financera que estem vivint: durant molts anys se'ns ha volgut dir que després de la derrota del comunisme la democràcia cristiana, la doctrina socialcristiana, havia deixat de tenir sentit. Avui, malauradament, podem cridar ben fort: TENÍEM RAÓ! I aquest "teníem raó" només ens pot impulsar a treballar i aprofundir en les nostres tesis, perquè en elles hi ha part de la solució que estem buscant.

Unió sempre ha mostrat una vocació internacionalista de manera decidida. Aquest seminari d'INTERCAT, i aquests convidats al nostre Congrés, més els que vindran al llarg del cap de setmana, en són una bona mostra.

CONGRÉS. DEBAT.

Demà al matí comença el XXIVè Congrés ordinari d'Unió Democràtica de Catalunya. Primera dada: 24 congressos en 76 anys d'història. Un congrés cada 3 i escaig anys, amb un parèntesi de 40 anys de silenci i clandestinitat. I encara hi haurà qui dirà que no hi ha debat a la política i a l'interior dels partits!

La imatge que acompanya aquest post és el cartell del Vè Congrés nacional, celebrat l'any 1976 -el Congrés de l'Hotel Manila-, que fou el primer congrés d'un partit polític català després de la mort del dictador. Fou tolerat, que no autoritzat.

Venint al present, com tots els Congressos aquest ha de ser un congrés important. Els mitjans, per una vegada, estaran més pendents del que fa Unió que del que fan els altres partits i és una oportunitat per explicar a la ciutadania quin és el nostre projecte. A més a més, avui som un partit unit, i aquesta unió ens permet afrontar el congrés centrant-nos en els continguts de les ponències, en el contingut del projecte, i no pas en el debat nominal que de vegades -sovint- tot ho altera. I que consti que no estigmatitzo el debat sobre les persones, però el cert -és una evidència- és que quan hi ha debat sobre persones, el debat sobre les idees arriba molt viciat al Congrés, i cada petita votació és interpretada com un senyal determinat. Sense el debat nominal o, per ser més precisos, amb el debat nominal resolt, ens podrem dedicar a debatre amb molta més llibertat sobre els continguts del projecte que volem oferir a la societat catalana.

Què em sembla més interessant de tot el que plantegem? Tot un seguit de criteris en relació a la societat del benestar, en primer lloc. En segon lloc, un plantejament realista, clar, sobre com el partit pot ser, pot seguir sent, un instrument per a la ciutadania de Catalunya, per a defensar els seus interessos, a la seva localitat, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món. Tercer, una reflexió sobre aquells valors que van fer de Catalunya una terra d'oportunitats, un lloc on es podien fer realitat els somnis -podríem parlar de que durant el segle XX ha existit el 'somni català'- i que avui entenem que han perdut una certa vigència i que són a l'origen de la perplexitat que els sociòlegs han assenyalat com a l'estat d'ànim dels catalans de principis del segle XXI. I, en quart lloc, com que no podem ignorar que vivim en interacció constant amb les altres forces polítiques i, en especial, amb els nostres companys de Convergència Democràtica de Catalunya, donem una certa resposta als plantejaments que CDC féu en el marc del seu Congrés nacional celebrat aquest mes de juliol.

Espero -és la meva voluntat, en tot cas- poder anar-vos explicant com va el Congrés en els posts que seguiran.

16 d’octubre 2008

POBRESA.

Ahir era el Blog Action Day, contra la pobresa. Havia d'escriure alguna cosa, però quan vaig tenir temps, no en vaig tenir prou per trobar els mots adequats. I després, després ja no vaig tenir temps.

Fa anys, quan vaig començar a plantejar-me que al món no tothom tenia la mateixa sort, que hi havia zones del món on es passava gana, on no es tenien els mateixos recursos dels que disposàvem a Barcelona, també feia una altra reflexió: és més feliç un nen pobre a Calcuta, perquè no té res ni veu ningú que tingui res que no pas un nen pobre a Barcelona, on és pobre enmig de la opulència.

Després he anat veient les coses una mica diferents. No hi ha diferents pobreses. Si hi hagués diferents pobreses, podríem jerarquitzar-les, i no seria just. No podem jerarquitzar les pobreses. I per tant no sé si té gaire sentit parlar de tercer món, quart món, etc. El que sempre tindrà sentit serà parlar, i sobretot, sobretot, actuar per tal de paliar la pobresa allí on es produeixi. Ja sigui al Raval, a Sarrià o als barris més pobresa de Calcuta o Kinshasha. Només així podrem començar a canviar el món.

08 d’octubre 2008

ACOMIADAMENTS

Em demanen que escrigui sobre el cas d’una dona que estant ingressada a l’hospital en estat de coma per un accident de trànsit havia estat acomidada per la seva empresa, que adduïa l’article 54 de l’Estatut dels Treballadors que fa referència a continuades faltes al lloc de treball.

El cas dóna per a diverses lectures, al meu entendre. En primer lloc, clama al cel que un empresari pugui arribar a acomiadar una persona que està de baixa, i més encara si es tracta d’una baixa per accident, com és el cas. Afortunadament la nostra societat ha avançat molt i això avui ja no és possible –tot i que passa. La prova de que no és possible és que la mateixa empresa ha fet marxa enrera i ha readmès la treballadora. Em direu, i és cert, que el mal ja ha estat fet, i que el caràcter de l’empresari s’ha manifestat en ordenar l’acomiadament i no en ordenar la readmissió. Totalment d’acord.

En segon lloc, el que us deia: el sistema, amb totes les seves dificultats, funciona, perquè finalment l’empresari ha fet marxa enrera. És a dir, la garantia dels drets del treballador, més o menys, amb els seus entrebancs, funciona.

En tercer lloc, la importància dels mitjans de comunicació. És cert que l’empresari no només ha fet marxa enrera, sinó que arribats a un judici tenia totes les de perdre. Però no és menys cert que l’empresari ha fet marxa enrera més depressa perquè la notícia ha traspassat la barrera dels mitjans, posant noms i cognoms.

En quart lloc, una reflexió. Aquest cas, com deia, ha traspassat la barrera dels mitjans. N’hi ha d’altres, iguals, que no la traspassen i l’empresari pocavergonya se surt, inicialment, amb la seva. Però atenció, hi ha d’altres casos, i aquests mai dels mais traspassen la barrera dels mitjans, en els que l’empresari no només compleix la llei, sinó que va més enllà. Al cap em ve el d’una persona molt propera a mi que després d’una tercera maternitat va sol·licitar la reducció de jornada acceptant la corresponent reducció de sou. La resposta de l’empresa ha estat oferir-li un horari que satisfà els desitjos d’aquesta persona i perment, alhora, mantenir-li el 100% del sou. Estic segur que casos així també n’hi han. Cada dia. Però no són notícia. Sempre és notícia l’home que mossega el gos.

06 d’octubre 2008

L'EDUCACIÓ D'EN JOAN SAURA.

Diu en Joan SAURA a l'entrevista que li fa avui La Vanguardia que "nosotros no combatimos la escuela concertada, sino que decimos que deben tener los mismos derechos y deberes los centros públicos, privados y concertados".

Aleshores, senyor SAURA, pot explicar-nos a tots plegats perquè a la meva família hem de fer aportacions pel manteniment de l'escola que ens han deixat escollir -un centre concertat- i, en canvi, si haguéssim escollit un centre públic tot ens seria més econòmic?
Pot explicar-nos perquè la Generalitat no aporta als centres concertats el cost sencer del servei que els centres concertats donen, i no només una part?

Les famílies que porten els fills a l'escola concertada i els mateixos centres estic segur que comparteixen les seves paraules. Ara bé, això dels mateixos drets i deures per a l'escola pública i la concertada, allí on han pogut governar i allí on han pogut incidir i decidir, Iniciativa per Catalunya - Esquerra Unida i Alternativa no ho han practicat mai.

01 d’octubre 2008

SOBRE SANT PANCRAÇ, LA SALUT, LA FEINA I L'ESFORÇ.


Ja estem immersos en el debat de política general. Ahir, el president MONTILLA va fer el seu discurs, llarg, com tots aquests discursos, i els papers diuen que va pujolejar prou.

Confesso que no vaig sentir el discurs ni l'he llegit i que, per tant, aquesta opinió es fonamenta en el que he sentit sobre el mateix i en el que he llegit als diaris.

Crisi econòmica i finançament a part, sembla ser que el president va insistir molt en la recuperació de valors com la cultura de l'esforç com a pas necessari per tornar a posar el país on era.

BENVINGUT!

L'esquerra d'aquest país és qui porta 30, 40 anys relativitzant-ho tot. És l'esquerra d'aquest país qui ha fet sistemes educatius on no es repeteix curs, on l'important no és superar els traumes, sinó evitar-los, on l'important no és treballar, esforçar-se i fer mèrits per guanyar un futur millor, sinó tot el contrari, igualar sempre a tothom, de manera que al final del camí la diferència entre esforçar-se o no sigui mínima. L'important, per l'esquerra d'aquest país, i sóc conscient que ara caricaturitzo, és criminalitzar qui treballa i guanya diners, i felicitar i animar qui fa el ganso.

I quan fa 2, 3, 4 anys els líders de Convergència i Unió van començar a parlar de mèrit, d'esforç, de treball, enfront aquest fals igualitarisme que tot ho bloqueja, enfront un pervers paternalisme que no fa sino debilitar-nos com a societat, aleshores l'esquerra d'aquest país va respondre en massa: SÓN NEOCONS, SÓN COM EN BUSH, ULTRALIBERALS, ETC., ETC., ETC.

Ara en MONTILLA defensa tots aquells valors. Sense posar-se vermell. Sense reconèixer que és el penúltim a pujar al tren (en SAURA encara està buscant l'estació). I, per més inri, contraposant la seva posició actual a la posició dels neoliberals, neoconservadors, etc., que són, segons ell, qui ens ha portat a la situació actual.

BENVINGUT, deia, però no es pot tenir tanta barra, senyor President.