CARTA OBERTA A XAVIER BARBERÀ

Benvolgut Xavier,

Sempre és agradable debatre. I el més ric dels debats, potser no el més viu, en tot cas el més vell, és el debat epistolar. Llegeixo, per tant, amb interès, la teva carta oberta a www.latortuga.cat, i aprofito per agrair a en Carles Salat la publicació de la mateixa, el lligam al meu bloc i de passada la feina que fa per la comunicació a Gràcia. Té molt mèrit, i algun dia li ho haurem d’agrair tots plegats.

Deia que sempre és agradable debatre, i més encara quan amb qui tens davant has compartit el pati de l’escola –encara que en èpoques diferents-. Jo també he estudiat amb els germans de La Salle a la Bonanova, entre el 1980 i el 1992. Potser eres d’aquells “senyors tan grans” que anaven a les classes dels pisos baixos quan jo pujava escales amunt a les classes de la tercera secció. Potser.

Em demanes que rellegeixi el teu escrit. Així ho he fet. Després, lògicament, he rellegit el meu. És cert, dic que desqualifiques i fas mofa. Tinc per costum, quan discuteixo sobre mots, anar primer a la font d’un bon diccionari. Diu el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana que “fer mofa” és fer una ‘burla insolent’, un ‘escarni’. Miro i remiro el teu text, i potser hi ha d’altres expressions que la que vaig emprar jo –fer mofa-, però tu escrivies que “aquesta desfilada és tan rotllo com ho puguin ser aquelles processons tan llargues a les que sols anar a l’Espanya interior on es veneren verges excessivament barroques, 'Cristos' exageradament ensangonats i relíquies ràncies de ves a saber quin sant. Unes processons de ‘palio’ i ‘peineta’, de ‘mantilla’ i rosari, de cadenes i negror a la roba” i a mi aquestes ratlles em van semblar burlesques, escarnidores. Una de les coses que vaig aprendre dels germans de La Salle és que tothom viu la seva fe a la seva manera i que ningú és ningú per a jutjar-la. I tu, al teu escrit, en aquest paràgraf i en el següent, quan parles d’espiritualitat interior i d’aparença exterior, estaves jutjant les vivències de la fe. Així m’ho semblava, i així m’ho sembla.

I en relació a si qualifiques o no, desqualifiques o no, jo crec, sincerament, que estarem d’acord que quan parles de relíquies ràncies estàs qualificant; quan parles de ‘Cristos’ exageradament ensangonats estàs qualificant; quan parles de processons de cadenes i negror a la roba estàs, també, qualificant.

Crec, però, sobretot després d’haver llegit la teva carta oberta, que puc entendre ara aquests adjectius com a expressió de la percepció general que es té de determinades processons. Una expressió si vols exagerada, però amb menys sentit desqualificatiu, amb menys mofa. Però consti també que per a veure així les teves ratlles ha calgut un segon escrit en el què expliques la teva formació a una escola cristiana, la teva vinculació amb agrupaments escoltes parroquials i les teves misses dominicals. I, alhora, ens expliques perquè t’has casat pel civil i perquè el teu fill no ha estat batejat.

Ho deixo, en tot cas, en un parell de conclusions. Per un costat, si m’ho permets, em queda aquella sensació de l’excusatio non petita inculpatio manifesta. Per un altre costat, ara segurament el meu post no seria tan agressiu com és, perquè ara entenc en gran part per on anaves, cosa que no quedava gens clara a l’article “El Marianu i el conyàs”.

De tota manera, és una agradable coincidència haver compartit el pati de l’escola com és un plaer compartir ara el consell plenari del districte de Gràcia i aquestes cartes cibernètiques gentilesa de www.latortuga.cat amb una persona sempre disposada al diàleg, sempre disposada al “parlem-ne”, sempre disposada a acceptar que l’altre pot tenir un punt de raó o, en qualsevol cas, a acceptar que sempre hi ha el dret a l’aclariment.

Cordialment,