EL CONYÀS D'EN MARIANU, O COM EL PISUERGA PASSA PER VALLADOLID.

Ja tenim aquí, de nou, una píndola més de la columna ‘Ets i Uts’ de Xavier Barberà a www.latortuga.cat. Aquesta vegada en Barberà dóna voltes a com un micròfon tancat va jugar una mala passada a Mariano Rajoy en vigílies de la desfiliada milita del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat.

Cert és, com comenta en Barberà, que darrerament són moltes les ocasions en les què un micròfon obert ens ha mostrat de forma crua l’interior de les persones. Ara em venen el cap el “manda huevos”, de Federico Trillo, o el “vaya peñazo he soltado” de José María Aznar al Parlament Europeu o, més a prop en el temps, la conversa en la què un conegut empresari instruïa José Luís Rodríguez Zapatero sobre com havia de tractar mediàticament el debat sobre la crisi econòmica.

Tant cert com que, en el fons, es tracta sempre d’una mala jugada. És humà, quan hom es troba en confiança, relaxar-se i comentar amigablement o col·loquialment fets d’una manera, d’una forma, que no s’empraria mai en públic. I això no vol dir que hi hagi doble pensament. És a dir, i no sóc jo qui per defensar en Rajoy, es pot pensar alhora que la desfilada és un “coñazo” i ser molt conscient que per la teva responsabilitat –acceptada lliurement i volguda- t’hi toca anar. I, segurament, no només t’hi toca anar, sinó que fins i tot, malgrat considerar-ho avorrit, pots creure-ho necessari des d’un punt de vista polític i/o institucional. Una cosa no treu l’altra.

Fins aquí el comentari sobre el “conyàs” d’en Marianu. Ara bé, en Barberà no s’atura aquí. En Barberà deu pensar ‘calla, ja que m’hi he posat repartiré una mica més’… És allò del Pisuerga i Valladolid… I aleshores s’abraona sobre la religiositat catòlica a Espanya, sobre les manifestacions del Partit Popular i sobre el Servei Militar Obligatori…

Perquè, Xavier, t’havies de posar a desqualificar sentiments i creences de gent d’una altra part del territori espanyol? Perquè t’has de mofar del fet de que a determinats llocs d’Espanya es visquin les creences religioses d’una manera determinada, que es concreta, que s’expressa externament, amb unes figures determinades, adornades d’una manera determinada, i que porten al darrera segles i segles d’història, d’una història que va més enllà de la religió i que té també molt de cultura?

Perquè, Xavier, has de parlar de “relíquies ràncies”? Perquè t’has de mofar de la “peineta” i la “mantilla? Perquè mofar-se del sentiment d’una gent que vol expressar la seva religiositat vestint-se d’un determinat color? Perquè no tens per aquestes dones el respecte que demanes per dones d’altres col·lectius religiosos, pel que fa a les formes de vestir? A què et refereixes quan parles de l’Espanya interior?

D’on treus que no hi ha espiritualitat en aquestes processons? Has sentit mai cantar una saeta quan passa una verge o un sant Crist? No ho trobes espiritual? Te n’has de mofar, també? Perquè et sents tan moralment superior que pel fet que en Mariano parli d’una desfilada creus que pots dir tot això sobre les creences religioses de milions i milions de ciutadans de l’Estat?

De debò creus que les “manifestacions religioses més properes” busquen la consciència interior i en canvi “les processons de l’Espanya interior” cerquen la foto oportuna? Xavier, em sembla que has desenfocat del tot el tret.

Les manifestacions del PP –el missatge de les quals no comparteixo, és evident- han de ser desqualificades “per se”? No té dret el Partit Popular a manifestar-se? Perquè a Espanya s’ha de respectar el dret de manifestació, oi? O només quan convé?

Insisteixo, no comparteixo res de res de res del missatge i les consignes expressades pel Partit Popular a les manifestacions a les que tu fas referència. Però crec que tenen tot el dret a manifestar-se, a expressar la seva posició. I després, que per això vivim a una democràcia que no cal que ens la tutel·li ningú, els ciutadans ja decidiran.

I, finalment, jo no he fet la mili. Afortunadament, Convergència i Unió i el Partit Popular ens vam posar d’acord en aquell tan denostat Pacte del Majèstic per a suprimir el Servei Militar Obligatori. Era l’any 1996. Va ser una llàstima que el PSOE ens fes perdre tres anys, perquè ja el 1993 ho vam posar sobre la taula quan vam arribar a un pacte similar amb Felipe González, però el socialisme espanyol s’hi va negar. La memòria col·lectiva, això t’ho reconec, és dèbil, i avui permet que un socialista li retregui a un dirigent popular no sé què del Servei Militar Obligatori. La meva, però, és d’elefant.