Reflexiona en Xavier BARBERÀ a la seva columna habitual 'Ets i uts' a La Tortuga.cat (http://www.latortuga.cat/) sobre el paper del militant dels partits polítics, aprofitant les reflexions que s'estan donant aquests dies en relació a l'assamblearisme d'Esquerra Republicana i sobre fins a quin punt pot ser negatiu -o positiu- donar tant de poder al militant de base, donant per sentat, el mateix BARBERÀ, que la resta de partits tenen una forma de funcionar menys participativa. En BARBERÀ aprofita l'avinentesa per reflexionar sobre el paper de la militància als partits polítics, i no deixa passar la oportunitat per a reivindicar la figura del militant de base. Xavier, jo també m'hi apunto, i comparteixo, amb tots els ets i uts, la reflexió que fas a la segona part del teu article. Un partit, sense militants, no és partit i, al final del camí, un partit sense militants acaba esdevenint un partit sense votants. I un partit sense votants és com allò que diu en SABINA, "absurdo como un belga por soleares"...
Per tant, quedi clar, em sumo a la reivindicació del paper del militant de base que fa en BARBERÀ, un paper que com molt bé diu ell va molt més enllà dels sobreesforços que per a qualsevol formació política suposa una campanya electoral, amb tot el que suposa (pavellons, interventors, paradetes, etc.).
Ara, permeteu-me que tregui una mica de punta a la primera part de l'article, a un paràgraf en concret, el quart, que per a mi defineix una forma de fer política de la què procuro fugir com de la pesta, que no m'agrada perquè entenc que és el gèrmen de la desafecció política. Consti que malgrat no compartir aquesta forma de fer política entenc que és pràctica.
Diu en BARBERÀ que "el militant sols pensa en els seus ideals i en les seves creences" -quan reflexiona sobre si el militant és més radical en els seus posicionaments que no pas el dirigent de partit- "mentre que el polític professional (diputat, conseller, ministre, alcalde), a part de tenir en compte les seves pròpies conviccions, ha de pensar en els mitjans de comunicació, en què diran els seus contrincants, en quina repercussió tindrà en l'elector, etc.".
Entenc, llegint aquest paràgraf, perquè el PSC treu 25 diputats malgrat rodalies, Carmel, aeroport, sequera, tripartits, etc., etc. La gent d'Unió i la gent de Convergència som polítics amb vocació de govern i amb vocació de transformar la societat en la què vivim. La gent com en Xavier BARBERÀ i, per elevació, José MONTILLA, Carme CHACÓN, etc., són més competidors electorals que polítics. Per això guanyen eleccions. Per això, també, ens governen com governen.
"El militant sols pensa en els seus ideals i en les seves creences", diu en Xavier. I ho comparteixo bàsicament. Però estic convençut que si el dirigent, el polític que en Xavier defineix com a professional -expressió que també és definitòria-, és més moderat o no és tan radical, no ha de ser per uns elements tàctics, de càlcul d'oportunitat mediàtica, com deixa entendre en Xavier BARBERÀ, sinó perquè disposa d'uns elements de judici i d'una vocació conductora de la societat que el fa entendre amb més precisió fins a quin punt les veritats són compartides i fins a quin punt és més important per avançar el sumar diferents sensibilitats que el guanyar combats dialèctics o tàctics.
Aquí hi ha la gran diferència entre Convergència i Unió i el PSC. Prenguem el procés del PAD a Gràcia, per exemple. El regidor Guillem ESPRIU ha estat més preocupat -no tinc res contra el bo d'en Guillem, però em val l'exemple- per les conseqüències mediàtiques del PAD que per l'aprovació del propi PAD. Així, el mes desembre la única meta que perseguia era poder expressar mediàticament que el PAD havia estat aprovat -ignorant expressament que per obtenir el suport d'Esquerra havia incorporat una frase que explícitament deixava l'aprovació del PAD per més endavant-. Com que en el seu moment va voler fer veure que el PAD quedava aprovat, en el moment de cumplir amb la famosa frase d'Esquerra, fa mans i mànigues, amb la complicitat dels republicans, per evitar portar a votar a un Plenari un PAD que si havíem de creure les seves manifestacions anteriors ja havia estat aprovat el mes de desembre. Tant li feia si el desembre tenia el suport total de dos grups i ara podia aconseguir el suport de tres o quatre grups municipals! L'important era la notícia que havia venut, l'efecte mediàtic. El maleït efecte mediàtic que està matant la política amb majúscules en aquest país. En Carles AGUSTÍ li ho va dir molt bé dimarts passat, al Plenari extraordinari. Què poc hagués costat obrir de nou el procés negociador i portar al Plenari un nou PAD a votació, que per poca sensibilitat que s'hagués tingut amb dos dels tres grups de l'oposició segurament s'hagués acabat votant per una àmplia majoria. Però enlloc de donar-li a Gràcia un PAD de consens ha pogut més la voluntat de guanyar la partida mediàtica.
Allà ells. Potser segueixen guanyant eleccions. Però d'aquesta manera mai podran liderar el país. I molt menys Gràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada