EL DRET A ENFADAR-SE

Per escriure sobre els resultats electorals i les posteriors aliances de govern em cal un temps que de moment encara no tinc. Prometo, però, no deixar passar gaires dies sense abocar al bloc el que porto pel cap.

Hi ha una qüestió sobre la què, però, aprofito un moment lliure ara per dir-hi la meva. Ja he sentit un parell de comentaris i he llegit un parell de notícies on els membres del renovat tripartit –ells, com sempre, intenten fer-nos trampa i rebatejar-se amb el nom aquest de l’Entesa- pontifiquen sobre el mal perdre de Convergència i Unió i de l’Artur MAS i en DURAN.

Primer, el seu pacte és legítim. Tant legítim com la nostra decepció. El seu pacte els alegra. Tant, com a nosaltres ens dol. Però si ells tenen la legitimació que els dóna la llei per fer el pacte que fan, i si ells tenen tot el dret del món a sentir-se feliços, mira per on, Convergència i Unió i els seu líders tenen tot el dret del món a enfadar-se. Tenen, tenim, tot el dret del món a deixar de recolzar a qui considerem que no ens té en prou estima. Tenim tot el dret del món a posar en dificultats aquells candidats que d’aquí a uns mesos necessitaran, potser, dels vots dels regidors de Convergència i Unió. I sí, potser sí. Potser això és no saber perdre. Però hi tenim tot el dret.

Segona i darrera cosa. El 2003 en MARAGALL va guanyar en vots. En MAS, en escons. Hi havia debat teòric. Teòric, perquè políticament qui guanya les eleccions, és qui té més escons al Parlament. Però el que vull dir és que el 2003 hi havia debat teòric. Enguany no hi ha debat teòric possible. Només ha guanyat les eleccions en MAS. Les haurien guanyat els partits del tripartit si haguessin anunciat amb anterioritat a les eleccions la seva voluntat de seguir governant junt. Però no essent aquest el cas, el guanyador només té un nom.

Fem un petit exercici de ficció, i ja acabo. Diumenge 14 de març de 2004. Deu de la nit. El Ministre de l’Interior anuncia els resultats de les eleccions generals espanyoles. Guanyador: el PSOE, amb 164 diputats i 5 punts de diferència sobre el PP, amb 148 diputats.

Divendres 19 de març de 2004. Roda de premsa de Convergència i Unió en la què s’anuncia que Convergència i Unió ha decidit recolzar amb els seus 10 diputats el Partit Popular, conjuntament amb el PNB (7 diputats), Esquerra Republicana de Catalunya (8 diputats), Coalición Canaria (3 diputats). Mariano RAJOY, pertant, es converteix en president del Govern espanyol.

Què diria el senyor MONTILLA? Què diria el senyor ZAPATERO? Què dirien els mitjans de comunicació del Grup PRISA? Doncs això.