LA COHERÈNCIA D'EN SOSTRES

El Sr. Sostres mai deixa indiferent. Sempre m’ha sorprès, de vegades gratament, de vegades no tant, la seva capacitat per dir les coses en un llenguatge clar i entenedor. Massa i tot, de vegades. Però també s’ha fet evident al llarg d’aquests anys en què ha vingut publicant la seva columna diària en aquest diari que poca cosa hi ha més enllà d’aquesta capacitat per usar els mots d’una manera clara i directa.

Nacionalment dèbil, desmemoriat, intel·lectualment limitat, incoherent i inconsistent, la línia argumental del Sr. Sostres no resisteix el pas del temps. El que avui defensa aferrissadament i clara ho ataca, també clarament i aferrissada uns mesos després. Només així es pot entendre que el març de 2004 defensés que en Duran i Lleida “és el millor polític en actiu que té avui Catalunya, el votis o no el votis” i poc més d’un any després ens obsequïi amb l’article que ahir tenia per títiol “David Madí”, on el Sr. Sostres ens diu que en Duran “és el llast retrògrad, l’impost revolucionari de la caverna”, tot acusant-lo de dogmàtic, insolvent i proper al Partit Popular. Curiós és que el mateix Sostres, l’any 2004 deia que la qüestió de la proximitat al PP “és un dels mites més viscerals i absurds de la política catalana des del 1975”.

El que deia: limitació intel·lectual, incoherència, inconsistència i poca memòria. Llàstima, perquè en Sostres és un noi que sap emprar bé els mots. Però no n’hi ha prou, amb això...