Un any més hem celebrat Sant Jordi. La bellesa, hi estarem tots d’acord, és quelcom molt subjectiu, però malgrat tot segur que toquem consens si diem que la diada de Sant Jordi, tant a Barcelona com a Brussel·les, que són els dos llocs on jo he viscut les diades de Sant Jordi, és un dels dies més bonics de l’any. Amor, vida cívica i cultura, el brogit de l’esperit del país, fan que aquesta diada sigui el que és: diferent, sobretot diferent.
Em direu, no sense raó, que estic segurament descobrint la sopa de pa, però espero que tingueu la paciència de seguir llegint fins al final, perquè crec que la gent d’Unió Democràtica a la ciutat de Barcelona podem treure algunes lliçons del nostre patró i de la seva llegenda. Si més no, a mi m’ho sembla.
Aquests dies, amb motiu de l’adveniment del gran dia, alguns mitjans de comunicació encartaven el conte de la llegenda de Sant Jordi, la qual cosa m’ha permès de llegir i rellegir la història, ja que cada nit hi ha un parell de caparrons que no volen tancar els ulls sense que se’ls expliqui la llegenda de “Sant Jordi, patró de Catalunya”. Seguireu pensant –imagino- que tot plegat segueix sense tenir relació amb el nostre projecte polític. Potser teniu raó, però potser sí que hi ha alguns elements de reflexió que ens podrien fer servei.
Fa trenta anys que aquesta nostra estimada ciutat viu sota el règim del drac socialista –espero que tothom entengui la metàfora i l’ús instrumental i no descriptiu que faig de la paraula règim-. I fa trenta anys que vivim sortejant quina és la donzella que ha de marxar a saciar la fam de la fera. Fa trenta anys que anem fent, que intentem evitar que les nostres donzelles caiguin a les seves urpes, però ens falta alguna cosa per a reeixir.
Ens falta, ens ha faltat, potser, l’esperit de Sant Jordi. I quin és l’esperit de Sant Jordi? Noblesa. Força d’esperit. Voluntat de vèncer i convenciment en les pròpies forces, i constància, molta constància. I la intel·ligència necessària per clavar la llança al lloc adequat en el moment adequat. Cap d’aquests valors és aliè a la nostra força política ni a Convergència i Unió. Però a Barcelona no hem estat capaços de posar-los en joc tots alhora i en el moment adequat. I, siguem-ne conscients, fins que no ho fem el drac seguirà cruspint-se les nostres princeses.
És temps de Congrés i Assemblees. És temps de reflexió i canvi. És temps de començar a posar les eines per poder alliberar-nos del drac.
Nota: Article publicat al web d'Unió Democràtica de Catalunya a la ciutat de Barcelona (http://www.udc.cat/s37/).
Em direu, no sense raó, que estic segurament descobrint la sopa de pa, però espero que tingueu la paciència de seguir llegint fins al final, perquè crec que la gent d’Unió Democràtica a la ciutat de Barcelona podem treure algunes lliçons del nostre patró i de la seva llegenda. Si més no, a mi m’ho sembla.
Aquests dies, amb motiu de l’adveniment del gran dia, alguns mitjans de comunicació encartaven el conte de la llegenda de Sant Jordi, la qual cosa m’ha permès de llegir i rellegir la història, ja que cada nit hi ha un parell de caparrons que no volen tancar els ulls sense que se’ls expliqui la llegenda de “Sant Jordi, patró de Catalunya”. Seguireu pensant –imagino- que tot plegat segueix sense tenir relació amb el nostre projecte polític. Potser teniu raó, però potser sí que hi ha alguns elements de reflexió que ens podrien fer servei.
Fa trenta anys que aquesta nostra estimada ciutat viu sota el règim del drac socialista –espero que tothom entengui la metàfora i l’ús instrumental i no descriptiu que faig de la paraula règim-. I fa trenta anys que vivim sortejant quina és la donzella que ha de marxar a saciar la fam de la fera. Fa trenta anys que anem fent, que intentem evitar que les nostres donzelles caiguin a les seves urpes, però ens falta alguna cosa per a reeixir.
Ens falta, ens ha faltat, potser, l’esperit de Sant Jordi. I quin és l’esperit de Sant Jordi? Noblesa. Força d’esperit. Voluntat de vèncer i convenciment en les pròpies forces, i constància, molta constància. I la intel·ligència necessària per clavar la llança al lloc adequat en el moment adequat. Cap d’aquests valors és aliè a la nostra força política ni a Convergència i Unió. Però a Barcelona no hem estat capaços de posar-los en joc tots alhora i en el moment adequat. I, siguem-ne conscients, fins que no ho fem el drac seguirà cruspint-se les nostres princeses.
És temps de Congrés i Assemblees. És temps de reflexió i canvi. És temps de començar a posar les eines per poder alliberar-nos del drac.
Nota: Article publicat al web d'Unió Democràtica de Catalunya a la ciutat de Barcelona (http://www.udc.cat/s37/).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada