ARA ÉS L'HORA CIUTADANS

Sovint sentim dir: els barcelonins estan orgullosos de la seva ciutat. I és cert. Tots, qui més qui menys, quan sortim fora i diem d’on venim solem rebre mostres d’afecte cap a la nostra ciutat. Barcelona ha sabut situar-se al món, i ho ha fet bé. És una ciutat amable, amb atractius considerables i diversos, que tant pot convidar a aquell amant dels museus i la història, com a aquell enamorat del disseny urbà o aquell altra amant de les ciutats transgressores. Barcelona, és, per tant, una ciutat que agrada i s’agrada.

Ara bé, té uns governants que intenten fer el mateix però es queden a mig camí: només s’agraden. S’agraden solidaritzant-se amb els okupes, i s’agraden fent el ximple al damunt d’una carrossa. S’agraden. Fa tants anys que manen, que s’agraden encara que comencin a no agradar. Aquests governants, que en el seu moment van saber sintonitzar amb la ciutat i la seva gent i van generar les sinèrgies necessàries per fer la Barcelona d’avui, ja fa anys que naveguen en solitari. Els barcelonins gaudint del què entre tots hem fet. I ells gaudint de mirar-se al mirall, com aquell emperador del conte. Només falta –per fer el conte realitat- que aquell nen que s’esguerra els genolls a les places dures de qualsevol barri digui, cridant: va despullat!!

Els Jocs Olímpics –símbol d’aquesta Barcelona feta entre tots- van arribar a la ciutat de la mà de la humilitat, de la feina ben feta, de la consciència de les pròpies limitacions però, alhora, de la voluntat
de superar-les.

El Fòrum2004 –sense entrar a valorar les bondats o no d’aquest nou espai d’oci que hem guanyat o no els barcelonins- es va fer transitant pel camí contrari. Es va organitzar precipitadament, per accident gairebé, inconscients de les nostres limitacions, afalagats, amagats darrera l’orgull: volíem moure el món, dèiem. Però el món ja fa milions d’anys que es mou i, desagraït ell, va seguir movent-se al mateix ritme: un volta sobre ell mateix cada dia, una volta al sol cada any.

Ara és l’hora catalans, diu l’himne. Ara és l’hora ciutadans… Fa trenta anys que Barcelona té un accent, però Barcelona és més que un accent. Barcelona és plural. I pluralitat vol dir canvi. La ciutat ha avançat molt aquests trenta anys. Negar-ho seria tan absurd com caminar despullat pensant que hom va vestit, tan absurd com voler moure el món. Però la ciutat vol més. I qui ha conduït els destins de la ciutat durant aquests trenta anys només vol una cosa: un mirall més gran per poder seguir preguntant-se: mirall, mirall, qui és l’Alcalde més bonic de la ciutat?