Tony Blair reclama que no té sentit que se li demani cancelar l’anomenat “txec britànic” mentre la Política Agrícola Comú s’emporta el 40% del pressupost de la Unió Europea per tal de finançar un sector econòmic que amb prou feines arribar al 5% del PIB de la Unió. Blair diu: per què haig de renunciar al txec si els francesos no renuncien a la PAC tal i com està avui dissenyada?
I té prou raó. PERÒ no són només els francesos. No estem fent nosaltres el mateix que els britànics amb el txec i els francesos amb la PAC amb els fons de cohesió i estructurals?
Què passa en el fons: que poc a poc, des de que van marxar en Delors, en Kohl, en Mitterrand i en González, hem anat, entre tots, enterrant el mètode i l’esperit comunitari, i poc a poc, alhora que enterràvem el que ens havia permès arribar fins a Maastricht, començàvem a ressuscitar allò que ens havia portat a la necessitat d’inventar-nos el mètode i l’esperit comunitari: la defensa estricta dels interessos nacionals. Al llarg de la història això ens havia portat a guerres constants. Avui això “només” ens porta a bloquejar l’instrument que ens ha donat el període de pau més llarg de la història. Ja sé que això de la pau i la guerra és un lloc molt comú i que connecta poc amb la gent, però és a la gènesi de tot plegat i no ho podem obviar.
Pertant, primer es va abandonant l’esperit comunitari que feia que a Alemanya i Holanda no els importés anar posant diners si era en bé de la comunitat. Després es va adoptant a poc a poc l’actitud que va portar a la creació del txec britànic per part de Margaret Thatcher. I després, acabem anant tots a Brussel·les a defensar “lo nostre”, prescindint que hi ha també un interès general superior, com deia en Cardús l’altre dia.
I sobre el Tractat, només una matització: els francesos són molt complicats, però són 1 Estat. Sembla que tots hem oblidat que el TCE és el Tractat europeu elaborat d’una manera més oberta en tota la història, forçant la voluntat de molts Estats i molts Governs que volien que les coses fossin d’una altra manera, més tancada, més intergovernamental. Veig com tothom que el TCE està tocat de mort. Penso, però, que encara que només sigui pel respecte democràtic que es deu a aquells països que han dit que SÍ, i el respecte democràtic que es deu a la resta de ciutadans que encara no s’han pronunciat, que el procés de ratificació hauria de continuar. Penso, també, que hi haurà més de cinc i sis Estats que diran que no i això suposarà el certificat de defunció. Però no cal que tinguem pressa. Mentre no hi hagi TCE hi ha Niça. I amb Niça s’està funcionant, “a tranques i barranques”, però s’està funcionant. A més, anar aplicant Niça és la millor manera de que els Estats percebin que cal tornar a elaborar un nou Tractat, perquè Niça serveix per un període transitori, però no pot servir per sempre. Insisteixo, no cal tenir pressa. Niça ja són els quatre retocs que caldria fer perquè la UE seguís funcionant sense TCE. Si cal fer alguna cosa és un altre TCE, però començant les coses per on es comencen les cases. Per baix.
Idea, comencem convencions nacionals sobre el futur d’Europa, que funcionin durant sis mesos. Que cada Estat les conformi com vulgui. Que cada Estat li dongui la publicitat i la transparència que cregui convenient. Amb la participació dels eurodiputats nacionals de cada Estat. Convoquem després una Convenció. Amb delegats de cada Estat més els delegats que defineixi el Parlament Europeu. Amb observadors dels Governs estatals. Siguem intel·ligents. No cal que la Convenció sigui de 105 membres. Pot ser de més, podem doblar-la. Per què? Perquè si enlloc d’enviar-hi dos representants de cada Parlament nacional, hi ha lloc per enviar-ne quatre, és molt possible que les minories també hi siguin representades. I tot el que suposi representació de les minories suposa minar el discurs de que el TCE l’han fet des de dalt.
La Convenció que elabori, a partir de la feina feta per les Convencions “nacionals”, un projecte de Constitució. I que aquest projecte de Constitució sigui, finalment, matisat i rematat pel Consell Europeu reunit en Conferència Intergovernamental. A mi aquesta passa darrera no m’agrada, però els Estats existeixen i mentre existeixen voldran tenir la darrera paraula. I si no poden tenir la darrera paraula, no hi haurà Constitució. Per tant, aquesta darrera paraula l’han de tenir.
I, finalment, una ratificació a dos nivells:
- referendums “nacionals”, amb la necessitat que una majoria d’Estats hi votessin afirmativament.
- referendum europeu
Si els Estats que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen entre el 51 i el 66% dels Estats, caldria que el referèndum europeu superés el 66% dels vots afirmatius per ratificar la Constitució.
Si els Estat que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen més del 66% dels Estats, n’hi haurà prou amb què el referèndum europeu superi el 51% dels vots afirmatius.
I si no es fa així, ja es farà d’una altra manera.
I té prou raó. PERÒ no són només els francesos. No estem fent nosaltres el mateix que els britànics amb el txec i els francesos amb la PAC amb els fons de cohesió i estructurals?
Què passa en el fons: que poc a poc, des de que van marxar en Delors, en Kohl, en Mitterrand i en González, hem anat, entre tots, enterrant el mètode i l’esperit comunitari, i poc a poc, alhora que enterràvem el que ens havia permès arribar fins a Maastricht, començàvem a ressuscitar allò que ens havia portat a la necessitat d’inventar-nos el mètode i l’esperit comunitari: la defensa estricta dels interessos nacionals. Al llarg de la història això ens havia portat a guerres constants. Avui això “només” ens porta a bloquejar l’instrument que ens ha donat el període de pau més llarg de la història. Ja sé que això de la pau i la guerra és un lloc molt comú i que connecta poc amb la gent, però és a la gènesi de tot plegat i no ho podem obviar.
Pertant, primer es va abandonant l’esperit comunitari que feia que a Alemanya i Holanda no els importés anar posant diners si era en bé de la comunitat. Després es va adoptant a poc a poc l’actitud que va portar a la creació del txec britànic per part de Margaret Thatcher. I després, acabem anant tots a Brussel·les a defensar “lo nostre”, prescindint que hi ha també un interès general superior, com deia en Cardús l’altre dia.
I sobre el Tractat, només una matització: els francesos són molt complicats, però són 1 Estat. Sembla que tots hem oblidat que el TCE és el Tractat europeu elaborat d’una manera més oberta en tota la història, forçant la voluntat de molts Estats i molts Governs que volien que les coses fossin d’una altra manera, més tancada, més intergovernamental. Veig com tothom que el TCE està tocat de mort. Penso, però, que encara que només sigui pel respecte democràtic que es deu a aquells països que han dit que SÍ, i el respecte democràtic que es deu a la resta de ciutadans que encara no s’han pronunciat, que el procés de ratificació hauria de continuar. Penso, també, que hi haurà més de cinc i sis Estats que diran que no i això suposarà el certificat de defunció. Però no cal que tinguem pressa. Mentre no hi hagi TCE hi ha Niça. I amb Niça s’està funcionant, “a tranques i barranques”, però s’està funcionant. A més, anar aplicant Niça és la millor manera de que els Estats percebin que cal tornar a elaborar un nou Tractat, perquè Niça serveix per un període transitori, però no pot servir per sempre. Insisteixo, no cal tenir pressa. Niça ja són els quatre retocs que caldria fer perquè la UE seguís funcionant sense TCE. Si cal fer alguna cosa és un altre TCE, però començant les coses per on es comencen les cases. Per baix.
Idea, comencem convencions nacionals sobre el futur d’Europa, que funcionin durant sis mesos. Que cada Estat les conformi com vulgui. Que cada Estat li dongui la publicitat i la transparència que cregui convenient. Amb la participació dels eurodiputats nacionals de cada Estat. Convoquem després una Convenció. Amb delegats de cada Estat més els delegats que defineixi el Parlament Europeu. Amb observadors dels Governs estatals. Siguem intel·ligents. No cal que la Convenció sigui de 105 membres. Pot ser de més, podem doblar-la. Per què? Perquè si enlloc d’enviar-hi dos representants de cada Parlament nacional, hi ha lloc per enviar-ne quatre, és molt possible que les minories també hi siguin representades. I tot el que suposi representació de les minories suposa minar el discurs de que el TCE l’han fet des de dalt.
La Convenció que elabori, a partir de la feina feta per les Convencions “nacionals”, un projecte de Constitució. I que aquest projecte de Constitució sigui, finalment, matisat i rematat pel Consell Europeu reunit en Conferència Intergovernamental. A mi aquesta passa darrera no m’agrada, però els Estats existeixen i mentre existeixen voldran tenir la darrera paraula. I si no poden tenir la darrera paraula, no hi haurà Constitució. Per tant, aquesta darrera paraula l’han de tenir.
I, finalment, una ratificació a dos nivells:
- referendums “nacionals”, amb la necessitat que una majoria d’Estats hi votessin afirmativament.
- referendum europeu
Si els Estats que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen entre el 51 i el 66% dels Estats, caldria que el referèndum europeu superés el 66% dels vots afirmatius per ratificar la Constitució.
Si els Estat que diuen SI en els referèndums “nacionals” suposen més del 66% dels Estats, n’hi haurà prou amb què el referèndum europeu superi el 51% dels vots afirmatius.
I si no es fa així, ja es farà d’una altra manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada