11 de març 2008

ELECCIONS. LECTURES (II).

Em faltava, com a mínim, un comentari sobre els resultats del PP. La veritat és que a la resta d'Espanya són espectaculars. No així a Catalunya.

I això és quelcom que hauria de fer reflexionar el PP, i que hauria de preocupar prou el PSOE, especialment a mig i llarg termini. A veure si sé explicar-me.

El PP va posar el seu terra electoral durant els anys 90 en els 9 milions llargs de vots, i es constata que els manté. Va perdre una petita porció pròxima al centre polític a les eleccions de març de 2004, és cert, i l'augment de participació en relació a l'any 2000 va fer la resta. Recordem que quan AZNAR guanya les eleccions a GONZÁLEZ el 1996 obté 156 diputats, només 3 més dels que va obtenir diumenge en RAJOY. Què vull dir amb això? Que el PP té un terra electoral molt ferm, que en funció de la participació li permet resultats dignes, guanyadors o majories absolutes. El PSOE és molt diferent... Amb participacions altes pot tenir els 141 diputats de GONZÁLEZ el 1996 o els 169 de RODRÍGUEZ ZAPATERO abans d'ahir. El votant del PSOE és molt més volàtil, i el terra -i el sostre- socialista és molt més porós.

Seguint amb el PP, i tornant a Catalunya, el PP ha d'assumir que aquella teoria d'obtenir vots a Espanya a costa de Catalunya només garanteix una cosa: si el PSOE aguanta, el PP perd. En aquest context, el PP guanya si el PSOE s'ensorra (cas del 1996). La majoria absoluta del 2000 es fonamenta en una bona relació amb Catalunya entre el 1996 i el 2000, sense atacs directes ni barroers (donat que el primer Govern AZNAR depenia de CiU). El desastre de 2004 i la derrota de 2008 es fonamenten, també, a Catalunya. Els atemptats van fer augmentar la participació, és cert, a tot arreu. Però si a un lloc aquest augment de participació va esdevenir una veritable onada per fer fora el PP del Govern va ser a Catalunya, més per tot el que havia envoltat el Pla Hidrològic, els atacs a Esquerra i la política d'AZNAR en relació al nacionalisme moderat basc, que no pas a Al Qaeda o la guerra de l'Iraq o els mateixos atemptats. Els atemptats van ser -permeti'm-se l'expressió- el detonant de tot plegat. Però la llavor ja havia estat posada.

Aquests darrers quatre anys el PP ha seguit creient en la teoria d'obtenir vots a Espanya a costa de Catalunya i els catalans. I s'ha fet evident que, per aquesta via, els serà molt dificil recuperar la Moncloa. A menys que confïin en capgirar els seus resultats a Andalusia, cosa molt poc probable. Per no dir gens. Així que, tenint en compte que guanyen per molt a Madrid i València -i no sempre es pot guanyar per molt- i obtenen bons resultats a d'altres territoris importants, com les dues Castelles, i així i tot no els dóna per guanyar, la clau, és evident, és en fer un discurs diferent i tenir un tracte més "normal" en relació a Catalunya. Estic segur que això no els faria perdre gaire força fora, però els permetria, per un costat, millors resultats directes a Catalunya, i per l'altra, a les terres catalanes, on hi ha 47 diputats en joc, el discurs de la por al PP que sol practicar -i amb èxit, malgrat sigui trampós i intel·lectualment molt pobre i lamentable- el PSC perdria força, i el vot al PSC es dispersaria entre CiU, Esquerra i Iniciativa, enlloc de concentrar-se en el PSC, com va passar el 2000 i el 2004.

El PSOE s'ha de preocupar a mig termini perquè si el PP fa la reflexió anterior, que en algun moment l'haurà de fer, el PP no pot sinó pujar, i les diferències tampoc són tan grans. Una tranquil·litat, però, per Pepiño BLANCO i companyia és que sembla ser que si plega RAJOY ho farà empès per Esperanza AGUIRRE. I em sembla que la Espe això de ser més amable amb Catalunya no ho porta gaire bé ni ho té gaire clar... Pitjor per ells...