XINA I ELS ESTATS UNITS

He estat uns dies als Estats Units.

A part de confimar la meva sensació prèvia de que els països només es poden començar a jutjar un cop un hi ha estat -ni que sigui unes hores- i, en conseqüència, que el país que m'he trobat està molt lluny del que hom es pot imaginar sentint i llegint una majoria de la premsa d'aquest país i part de l'europea, he observat també alguns exemples del pragmatisme americà que és el que en part ha fet d'aquest país el que és.

Un exemple breu, per fer-nos una idea. No és cap secret que l'estima dels pobles anglosaxons -també els Estats Units- per l'aprenentatge de llengües és inversament proporcional a l'extensió de l'ús de l'anglès arreu del món. És fàcil: si tot el món parla la nostra llengua i s'esforça en parlar la nostra llengua, per quins set sous haig jo d'aprendre llengües de la resta del món? Això ha estat així i en gran part segueix sent així.

Però hi ha un poble potent, gran -el més gran del món, de fet-, els governants i els empresaris del qual no parlen anglès o el parlen molt deficientment. I no fan, de moment, cap esforç per aprendre'l. Això el pragmatisme nord-americà ja ho ha detectat, i com que es tracta -estic parlant de la Xina- d'un mercat que els Estats Units no ignoren ni ignoraran, ja estan plantejant-se incorporar el xinès a les escoles per tal que les futures generacions coneguin aquest idioma. En tot cas, això és el que deia una edició del New York Times de la setmana del 18 al 25 de novembre.