EUROPA I OBAMA.

De vegades la diferència entre un líder d'opinió i un opinador consisteix en saber dir el que es vol dir en poc espai i amb claretat manifesta. Ja vaig parlar fa unes setmanes d'OBAMA. Avui ho fa en Miquel ROCA a La Vanguardia. Evidentment, no cal que digui qui és l'opinador i qui és el líder d'opinió.

Podeu llegir l'article a partir d'aquest enllaç.

VACANCES PAGADES, O COM ARA QUEDARÉ CARCA.

El programa “Vacances pagades” de TV3 inclou en un dels seus apartats les peripècies d’un parell de repòrters, ell i ella, ella i ell, que es passegen en bicicleta despullats per Catalunya amb l’objectiu de “buscar les reaccions de la gent amb humor”, segons declaracions del director del programa Joan Antoni HERNÁNDEZ al diari La Razón i que recull l’e-noticies.

El fonament de tot plegat té molt a veure amb la tendència que va prendre la política catalana durant uns anys, entre meitats i finals dels 90, i que s’ha extès fins fa ben poc i que encara patim de vegades. Aquesta superioritat moral d’una determinada esquerra que no aporta res al progrés del país més que anècdotes que de vegades acaben convertint-se en categories, però que sent devoció pel políticament correcte. I, al costat d’aquesta pretesa superioritat moral i del discurs políticament correcte, el silenci covard i absurd dels qui malgrat pensar diferent, abans d’ésser assenyalats amb el dit, callen o callem, covards i absurds.

I així arribem a la situació estúpida que la ciutat de Barcelona es declara ciutat nudista un any i un temps més tard la mateixa ciutat, amb el mateix govern, elabora una ordenança de civisme que penalitza l’anar despullat pel carrer. Pel seu costat –ho desconeixia i me n’assabento per les declaracions de Joan Antoni HERNÁNDEZ- resulta que no era només la ciutat de Barcelona la que és nudista. És que el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució per la qual tot el país es declarava nudista.

I, és clar, si el país és nudista perquè ho diu el seu Parlament, quin problema hi ha amb què la televisió pública del país, en horari protegit, envïi un parell de repòrters en pilotes pels carrers i places del país? No, clar, cap.

El pitjor, legalismes al marge, és un altre argument de l’ínclit director del programa. Resulta que “a Catalunya hi ha 50 platges nudistes i la gent ho duu amb tota normalitat” i que “és molt retorçat pensar que un nen no pugui anar a una platja nudista”. Però, senyor meu, jo a la platja nudista, amb les meves filles, hi aniré si jo vull. Els seus periodistes en pilotes en horari protegit, si jo no estic al cas del que surt per la tele, entraran al menjador de casa meva sense que jo els demani permís! Que tanqui la tele? Molt bé. Ja la tanco. Però quan surti de casa hauré de vigilar no fos cas que els seus periodistes passin per la plaça del meu poble (de platges nudistes n’hi haurà 50, però de carrers i places a Catalunya n’hi ha infinitat), no fos cas que en pilotes estiguessin passant per davant de casa meva!

Però bé, ja ho dic al títol, dec ser carca. I ja m’ho diu l’amic Joan Antoni HERNÁNDEZ, dec ser molt retorçat. Només crec que no cal que les meves filles vegin els seus repòrters despullats. Ni per la TV ni pels carrers i places del meu nostre país. Dec ser minoria.

NO ENTENEN RES... O VIVIM A MONS DIFERENTS.

Llegeixo a l’AVUI d’avui, 25 de juliol de 2008, diada de Sant Jaume, que PUIGCERCÓS ha demanat al president MONTILLA “un acte de societat civil”. Vagi per endavant que he intentat contrastar la notícia al web d’Esquerra, i no he pogut trobar cap declaració del seu president en aquest sentit.

Però com que em refio de l’Albert BALANZÀ, que es qui signa la crònica de l’AVUI, em permeto d’opinar com si la notícia fos real. Ja sabeu que crec que massa sovint, lamentablement, les notícies van en una direcció i la realitat no exactament per la mateixa. Però bé, en aquest cas, sent la font la que és, donaré la notícia per real.

Resulta, doncs, que Esquerra li demana al president de la Generalitat un acte de societat civil, sense tenir en compte que la societat civil només té sentit des del compromís independent amb el país. Al marge de les institucions públiques.

Aquesta independència és el que ha fet fort el país els darrers 200 anys. I el voler controlar aquesta independència és el que ha debilitat el pols del país fins als extrems d’avui. Societat civil és l’acte del 22 de març de 2007. Autoconvocada. Compromesa amb el país. Independent dels poders públics.

El que han de fer en PUIGCERCÓS i tots els que creuen que a la societat civil se l’ha de convocar a fer tal o qual cosa és posar les bases per assegurar la independència de la societat civil i treballar de valent per tal d’anar alhora, poders públics i societat civil. Però des de la independència de cada un dels actors. Independència. En aquest camps sí que ens en cal molta, d’independència. I llibertat.

Ai làs, però, que l’esquerra això de la independència ja els agrada, però això de la llibertat aplicat a la societat civil els fa terror...

ENCARA QUEDA RADKO MLADIC...

Em llevo amb la notícia de la detenció de Radovan KARADZIC, acusat de crims de guerra durant el conflicte a l'antiga Iugoslàvia a principis dels anys 90.

És, sens dubte, una gran notícia. Ara passarà a disposició del Tribunal Internacional de La Haia i serà jutjat per tots els seus crims. La justícia és lenta. I si la justícia és internacional ho és encara més. Però amb la detenció de KARADZIC es demostra que encara que lent, el seu pas és implacable, i que qui la fa mai pot acabar vivint descansat perquè sempre acabarà caient a sobre d'ell el pes de la llei.

Mort MILOSEVIC i detingut KARADZIC ara només ens queda MLADIC.

MILLOR PRENDRE'NS-HO SERIOSAMENT.

Qualifica en Jordi BARBETA el discurs que en José MONTILLA va fer ahir, a la cloenda del Congrés del PSC, davant d’en José Luis RODRÍGUEZ ZAPATERO, com “el discurs de la seva vida”, i s’anima fins i tot a llençar una d’aquelles frases (“surge el espíritu del 20 de julio”) que de tant en tant els periodistes llencen somniant que el futur els doni la raó i poder explicar als seus néts que van ser ells els qui van posar el nom a una era. Una mica allò d’en Lluís CANUT amb el qualificatiu de Dream Team en relació al Barça d’en CRUYFF...

Ahir, mentre veia el 3/24 i escoltava el discurs d’en MONTILLA jo també pensava que estàvem davant d’un moment important pel futur del país, SI (i les majúscules no són un error tipogràfic) i només SI no es tracta d’una operació més de marketing del PSC –àmbit en el qual en són mestres-.

Només el temps ens dirà si “l’esperit del 20 de juliol” és tal o si ha estat una estratagema més dels ZARAGOZA’s boys per marcar perfil i posar la cirereta al seu Congrés.


De tota manera, una cosa si que la veig clara: fins a data d’avui al PSC ni li havia fet falta ni havia volgut posar la cirereta al seu Congrés d’aquesta manera. Potser això, i no el discurs d’en MONTILLA, és l’esperit del 20 de juliol. En qualsevol cas, mal faríem els partits nacionalistes si menyspreessim el gir que sembla que comença a donar el PSC. Ja estarem a temps de denunciar que només era una estratagema. Ara per ara, millor prendre’ns-ho seriosament.

UNA MICA MÉS SOBRE BIBIANA AÍDO.

Fa uns dies vaig escriure sobre la nova ministra d'Igualtat, Bibiana AÍDO. Era abans que l'esmentada digués allò del "miembros y miembras". Avui llegeixo a l'e-noticies una referència al bloc de Javier VALENZUELA, qui fou secretari de premsa internacional del primer Govern ZAPATERO, on es refereix a Bibiana AÍDO. Com que jo no ho podria dir millor, transcric el que allí s'hi diu, i ho subscric.

(http://www.javiervalenzuela.es/)

"26 JUNIO 2008

La ministra Aído y el "hiyab": ¿incompetencia manifiesta?

La inteligencia no tiene género: hay mujeres inteligentes y hay hombres inteligentes. La estupidez, tampoco: hay hombres estúpidos y hay mujeres estúpidas.

En el actual Gobierno de Zapatero hay mujeres y hombres inteligentes y apreciados por la ciudadanía. También hay mujeres y hombres incompetentes y que, según expresa la mayoría de los españoles a través de las encuestas –único modo que tienen de pronunciarse sobre este asunto-, no deberían estar ahí.

Una de las mujeres que se sientan en el Consejo de Ministros es la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega. Inteligente, laboriosa y leal, una amplia mayoría de españoles la aprecia y considera que rinde excelentes servicios al Estado. Otra es la recién llegada Bibíana Aído, ministra de Igualdad. A esta última todavía no se le conoce ningún servicio al Estado, pero sí una seria alarmante de meteduras de pata. Una, aquella de "miembros y miembras" (¿por qué no "personos y personas", "periodistos y periodistas", "policíos y policías", "víctimos y víctimas"...?). La otra, muchísimo más grave, la de intentar abrir en España y desde el Gobierno una polémica sobre el "hiyab" o velo islámico.

Señora Aído, el que usted sea joven, universitaria, mujer, andaluza, socialista, patrocinada por el señor Chavez y apreciada por el señor Zapatero, y el que tenga una cartera con el hermoso nombre de "Igualdad", no le da derecho a meter a este país en más líos de los que ya tiene. Como si fueran pocos problemas la crisis económica, las amenazas terroristas de ETA y el yihadismo, los conflictos territoriales, la criminal violencia machista, los accidentes laborales, la gestión del agua y la integración de los inmigrantes, entre otros, usted, por hacerse la "progre", por copiar a los franceses, por lo que sea, pretende introducir en la agenda nacional la polémica sobre el velo. ¿Con la intención tal vez de prohibirlo por ley?

Mire usted, señora Aído, al Gobierno de España no se llega para hacer un master o unas prácticas en materia política. Mire usted, señor Zapatero, al Gobierno de España no se incorpora a gente que no esté capacitada para servir de inmediato al Estado.

Señora Aído, la respuesta a su estupidez sobre el velo islámico la dio ya hace meses el mismísimo señor Moratinos en unas declaraciones que hoy ha recogido el programa de Carles Francino en la cadena SER: en España no tenemos ese problema y, francamente, no queremos importarlo. Señora Aído, su incultura ha sido denunciada, también hoy, por su congénere Amparo Sánchez, presidenta del Centro Cultural Islámico de Valencia: hay que ser cenutrio/a para confundir árabes y musulmanes. Señora Aído, su inoportunidad ha sido subrayada, de nuevo en este jueves en que España juega con Rusia, por la mismísima vicepresidenta del Gobierno. ("De la Vega matiza a Aído y dice que el Gobierno "respeta tradiciones" como la del velo islámico".

www.elpais.com) .

Señora Aído, si tanto le molesta que una mujer se cubra el cabello por motivos religiosos y como consecuencia de una decisión libremente adoptada, ¿por qué no empieza usted por meterse con las monjas católicas, que son muchas? Pero, por favor, hágalo como ciudadana de a pie, no como ministra del Gobierno de España."

79.999

Diuen –o potser millor dèien?- que el senyor Joan Laporta tenia ‘dots’ de polític. Desconec fins on arriba la vocació de servei públic de l’actual president del FC Barcelona, però li reconec la virtut per agafar de la noble professió política allò més dolent: la propaganda i la manipulació.

Amb motiu de la roda de premsa posterior a la publicació del resultats de la moció de censura, el senyor Laporta manifestava que sentia un gran respecte tant pels socis que s’havien manifestat a favor de la moció com d’aquells que s’hi havien manifestat en contra com també dels 80.000 socis que –segons Laporta- havien interpretat que la situació del club no es mereixa mobilitzar-se, portant evidentment l’aigua al seu molí.

Doncs bé, senyor Laporta, decompti a qui aquesta carta signa. Vaig signar en favor de que es presentés la moció de censura, i si no vaig anar a votar ahir va ser perquè era fora de la ciutat, lluny, i em va ser impossible. Per tant, president, no digui 80.000, digui 79.999.

M'AGRADA

M'agrada la política.

M'agrada fer política.

M'agrada fer política perquè entenc que és la manera de canviar el món on em trobo més còmode, que no vol dir que sigui la única manera de canviar el món.

M'agrada la política perquè és una eina de servei a la gent, perquè permet fer "coses" per la gent.

M'agrada dedicar moltes hores cada dia al servei d'un país, el meu, que és Catalunya.

M'agrada dedicar totes aquestes hores al país a través d'un partit, Unió Democràtica de Catalunya, l'ideari del qual coincideix bàsicament amb el model del que crec hauria de ser el meu país.

M'agrada formar part d'un partit que posa al mateix nivell el país i les persones que hi viuen. M'agrada formar part d'un partit que entén que el país no avança sense les persones, però que les persones són menys ciutadanes sinó se senten part d'una comunitat.

M'agrada formar part d'un partit que entén que la nostra comunitat nacional és Catalunya i que, alhora, entén que no tots els que viuen a Catalunya tenen el nostre país com a única comunitat nacional.

M'agrada formar part d'un partit que de vegades comet l'error de ser autèntic a costa de ser malinterpretat.

M'agrada ser socialcristià i nacionalista. M'agrada que el meu país exerceixi en cada moment el seu dret a decidir. Ho ha fet en el passat, i ho fa cada dia. M'agrada que, alhora, el meu partit treballi cada dia per proposar a la nostra ciutadania accions i projectes per fer la vida millor a la gent que ens envolta, perquè només així el país es construeix en comunitat. I només un país construït comunitàriament és un país sòlid que pot plantejar-se passes endavant. Sense projectes i sense valors de molt poc val el dret a decidir. Vull poder decidir, és clar que sí, el futur del meu país. Vull, també, que el meu país no s'esberli mentre decideix.

M'agrada, m'agrada, m'agrada molt tot el que faig. I tinc la sensació, sovint, que la responsabilitat comunitària que entre tots tenim és molt gran. I no sé, i no m'agrada, si tots plegats estem fent tot el que s'ha de fer per donar resposta a aquesta responsabilitat.

NO M'AGRADA

No m'agrada que dinant a Madrid em preguntin "tú quién quieres que gane el domingo" amb aquell to de quan et consideren sospitós preventiu d'alta traïció.

No m'agrada que independentistes catalans, als qual suposo una sensibilitat especial amb les minories oprimides del món, vagin manifestant que prefereixen que guanyi un partit de futbol la Rússia de PUTIN que no pas l'Espanya de RODRÍGUEZ ZAPATERO. I no s'hi val dir que estem parlant només de futbol, perquè aquí ningú es llepa el dit i ja sabem tots que estem parlant de política.

No m'agrada que el president del meu país utilitzi el seu valuós temps explicant-nos perquè vol que guanyi Espanya. Ni m'interessa la seva opinió en aquest tema, ni és una veu autoritzada en matèria esportiva.

No m'agrada que la defensa de la meva pàtria, país, nació, es construeixi i pretengui refermar-se sobre la negació de l'altre, mentre el país de debò -no la selecció- se'ns escola entre les mans. La Catalunya decadent dels segles XVII i XVIII és superada per la Renaixença construint país, no criticant Espanya. I la Catalunya imaginada per PUJOL és una Catalunya que s'autoconstrueix. Allò del Fem País! i demés. I aquesta és la Catalunya que jo vull i enyoro. Ens falten BOIXAREUS i ens sobren Joan PUIG, TARDÀ, PUIGCERCÓS i demès.

No m'agrada que el meu partit fonamenti futurs acords de govern a Catalunya sobre la negació dels altres enlloc de sobre l'afirmació dels nostres valors i conviccions, sempre vigents, ahir, avui i demà.

No m'agrada que es confongui la defensa de la causa de la selecció catalana amb l'atac a la selecció espanyola.

No m'agrada que es confongui política i esport, tot i que no sóc cap ingenu i ja sé fins a quin punt és difícil que això no passi, i fins a quin punt l'esport d'avui és la política d'ahir. I benvinguda sigui la confusió: sempre és millor enfrontar-se amb els altres perseguint una pilota que agafant les baionetes.

En qualsevol cas, la victòria de la selecció espanyola no és la fi de Catalunya, com no serveix de catarsi al mediocre regnat de FELIP IV o a la pèrdua de Cuba en temps de SAGASTA, com deixava anar ahir algun missatge publicitari post-partit.

En fi, que la selecció espanyola és la que ha jugat millor a futbol, amb jugadors d'aquí -fins i tot l'MVP del torneig- a l'eix vertebrador de l'equip, amb un joc que apreciem i volem més a Barcelona que a d'altres llocs de l'Estat. I qui ho vulgui mirar tot amb ulls de 'selecció catalana', doncs que no es faci mala sang: cal seguir lluitant per tenir selecció a les grans cites, però estiguem contents perquè sis jugadors seleccionables per a la 'nostra' han portat a la 'roja' a guanyar l'Eurocopa. Sis jugadors que ja saben com s'ha de fer quan tinguem la selecció. Com s'ha de guanyar.

I, finalment, el que ens toca ara és animar amb força a la selecció d'hockey patins, que d'aquí a uns dies jugarà la Copa Amèrica.

I, no m'acaba d'agradar que per afirmar el que volia dir hagi hagut de recórrer a un seguit de negacions.