No m'agrada que dinant a Madrid em preguntin "tú quién quieres que gane el domingo" amb aquell to de quan et consideren sospitós preventiu d'alta traïció.
No m'agrada que independentistes catalans, als qual suposo una sensibilitat especial amb les minories oprimides del món, vagin manifestant que prefereixen que guanyi un partit de futbol la Rússia de PUTIN que no pas l'Espanya de RODRÍGUEZ ZAPATERO. I no s'hi val dir que estem parlant només de futbol, perquè aquí ningú es llepa el dit i ja sabem tots que estem parlant de política.
No m'agrada que el president del meu país utilitzi el seu valuós temps explicant-nos perquè vol que guanyi Espanya. Ni m'interessa la seva opinió en aquest tema, ni és una veu autoritzada en matèria esportiva.
No m'agrada que la defensa de la meva pàtria, país, nació, es construeixi i pretengui refermar-se sobre la negació de l'altre, mentre el país de debò -no la selecció- se'ns escola entre les mans. La Catalunya decadent dels segles XVII i XVIII és superada per la Renaixença construint país, no criticant Espanya. I la Catalunya imaginada per PUJOL és una Catalunya que s'autoconstrueix. Allò del Fem País! i demés. I aquesta és la Catalunya que jo vull i enyoro. Ens falten BOIXAREUS i ens sobren Joan PUIG, TARDÀ, PUIGCERCÓS i demès.
No m'agrada que el meu partit fonamenti futurs acords de govern a Catalunya sobre la negació dels altres enlloc de sobre l'afirmació dels nostres valors i conviccions, sempre vigents, ahir, avui i demà.
No m'agrada que es confongui la defensa de la causa de la selecció catalana amb l'atac a la selecció espanyola.
No m'agrada que es confongui política i esport, tot i que no sóc cap ingenu i ja sé fins a quin punt és difícil que això no passi, i fins a quin punt l'esport d'avui és la política d'ahir. I benvinguda sigui la confusió: sempre és millor enfrontar-se amb els altres perseguint una pilota que agafant les baionetes.
En qualsevol cas, la victòria de la selecció espanyola no és la fi de Catalunya, com no serveix de catarsi al mediocre regnat de FELIP IV o a la pèrdua de Cuba en temps de SAGASTA, com deixava anar ahir algun missatge publicitari post-partit.
En fi, que la selecció espanyola és la que ha jugat millor a futbol, amb jugadors d'aquí -fins i tot l'MVP del torneig- a l'eix vertebrador de l'equip, amb un joc que apreciem i volem més a Barcelona que a d'altres llocs de l'Estat. I qui ho vulgui mirar tot amb ulls de 'selecció catalana', doncs que no es faci mala sang: cal seguir lluitant per tenir selecció a les grans cites, però estiguem contents perquè sis jugadors seleccionables per a la 'nostra' han portat a la 'roja' a guanyar l'Eurocopa. Sis jugadors que ja saben com s'ha de fer quan tinguem la selecció. Com s'ha de guanyar.
I, finalment, el que ens toca ara és animar amb força a la selecció d'hockey patins, que d'aquí a uns dies jugarà la Copa Amèrica.
I, no m'acaba d'agradar que per afirmar el que volia dir hagi hagut de recórrer a un seguit de negacions.
2 comentaris:
Paco, on rau el principal problema?
Tothom ha pogut veure aquests dos dies el Sergio Ramos passejant-se a dreta i a esquerra amb la bandera andalusa i no ha passat res. On eren les senyeres del Carles (Puyol) i el Xavi? (Excloc l'Andrés per ser nascut a Castella.)
Simplement perquè hi reflexionem una mica tots plegats...
Francesc,
Tens tota la raó.Fes-ho extensiu al Capdevila, en Cesc, en Sergio García i en Fernando Navarro (em sembla que són els 6 catalans de l'espanyola), perquè no només ets català si jugues al Barça.
Però tornem, de tota manera, al de sempre: el problema no és que el Sergio Ramos es passegi amb l'andalusa. El problema és que els nostres no treuen la catalana -però això és una decisió individual d'ells-. I hi ha un segon problema implícit en el teu comentari, i sobre el que tens prou raó -tot i que no ho dius explícitament-, i és que si els "nostres" haguéssin tret la senyera tots tenim assumit que algú ho hauria vist com un problema. Perquè també molts espanyols construeixen la seva pàtria per reacció a Catalunya o Euskadi i no a favor d'Espanya.
Publica un comentari a l'entrada