MÉS SOBRE EL PSOE I EL PP, O TANTO MONTA MONTA TANTO

El PSOE acusa ara el PP d'haver retallat 194 anys de presó a 62 presos d'ETA quan el partit d'Aznar i Rajoy era al poder.

Suposo que el PSOE això ho fa per defensar-se dels atacs brutals que està rebent per part del PP.
No seré jo qui defensi el PP, però se'm regira l'estòmac quan em volen enganyar... El PP no em vol enganyar, perquè si ho vulgués, no faria aquests plantejaments tant transparents. El PP, amb els seus plantejaments, s'assegura l'animadversió eterna de l'Espanya que no és la seva. Qui sí que em vol enganyar, fent-me passar gat per llebre, és el PSOE.

Estic segur que no diuen mentida. El PP deuria practicar retallades de condemnes. Però no diuen tota la veritat. Caldria veure si aquestes retallades es poden emmarcar en el període de treva 1997-1999. Perquè si és així, resultaria que malgrat que el PP considerava la treva com una 'trampa', va acabar fent més accions per afavorir el procés que no pas les que ha dut a terme el PSOE i el president RODRÍGUEZ ZAPATERO, que sempre m'ha fet la impressió que ha parlat massa del procés, i ha fet poc per mantenir-lo amb vida.

I un segon punt, que li he sentit dir ja un parell o tres de vegades a en Lluís Foix i que crec que és prou encertat. De Juana, que va matar 25 persones, era a punt de sortir de la presó quan la Fiscalia de l'Estat -que depèn del Govern socialista-, segurament impulsada per una campanya que es començava a fer des de l'AVT i el propi PP -però res a veure amb el què ara ha de fer front el PSOE-, va "trobar" un nou delicte de De Juana per tal de mantenir-lo a la presó. I no un delicte qualsevol, no. Un delicte d'opinió. I diuen que vivim en democràcia! El que hauria dit l'esquerra d'aquest país si el PP hagués fet una cosa semblant... No només li "troben" un delicte d'opinió, sinó que per ell es demana una burrada d'anys de presó, que es concreten en una primera sentència de 12 anys. En aquest context, De Juana inicia una vaga de fam que el porta a un estat de salut delicadíssim, fins que fa poques setmanes el recurs que havia presentat es concreta en una reducció de la condmena a "només" tres anys de presó. Donat el seu estat de salut -voluntari, no ho oblidem!-, el Govern decideix que com que ja ha complert pràcticament les dues tercers parts de la pena, pot alleugerir la situació penitenciària de De Juana, tornar-lo a Euskadi i, quan sorti de l'hospital, acabi de complir la condemna en presó domiciliària.

Un seguit, és clar, de disbarats. Que acaba amb una decisió encara més disparatada, com és la d'acceptar que un pres, mitjançant una vaga de fam, pugui aconseguir que l'Estat l'alleugeri de la seva situació penitenciària. I encara és més surreal que sigui el mateix Govern que l'imputa un delicte d'opinió i que demana per ell penes de preso desorbitades el que després, per no convertir-lo en màrtir l'acabi convertint en heroi.

Ara bé, aquesta gent del PP són d'un altre planeta, també. Perquè això que explica en Foix i que jo acabo de parafrasejar és un atac molt més directe i molt més potent a la línia de flotació del Govern socialista i a la personalitat del seu president, que no pas milions de banderes espanyoles onejant arreu.

EN JOAN FERRAN I LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Diu avui en Joan FERRAN al seu article a l'e-notícies que la manifestació del PP de dissabte passat li recorda els "vells mètodes de la dreta espanyola que varen donar lloc als enfrontaments de l'any 36, la posterior guerra civil i la dictadura". Ja ho diuen, ja, els experts en la memòria que aquesta mai pot ser històrica en sentit col·lectiu, perquè és fonamentalment personal i subjectiva.

Segons en Joan FERRAN, doncs, el violent i desgraciat final de la II República és responsabilitat de la dreta, així com la Guerra Civil i la Dictadura. I cap menció -per què?- al paper que mentre la dreta conspirava l'esquerra mantenia. L'esquerra mai és responsable de res, i menys encara del drama de la Guerra Civil. L'esquerra mai es responsable del final de la II República. I l'esquerra mai és responsable d'haver perdut miserablement la guerra, després d'haver resistit l'alçament dels militars el 18 de juliol a la majoria de les grans ciutats de l'Estat espanyol. No. L'esquerra mai és responsable de res. Per això és tant i tant irresponsable.

Joan FERRAN, qui és responsable de la mort del bisbe IRURITA i de tants altres a la txeca de Sant Elies? La dreta, oi? I qui és responsable de l'exili d'en CARRASCO i FORMIGUERA, que al final és el que el va posar en mans d'en FRANCO i, pertant, el que el va portar al paredó? La dreta, també? I qui és responsable de l'assassinat dels germans BADIA o de l'Andreu NIN? També la dreta?

El que deia. L'esquerra, tant irresponsable com sempre.

OCUPAR EL CENTRE

Bé, ja veieu com està tot plegat...

Dissabte, a Madrid, la manifestació del PP. Diu en Barbeta, ahir o avui, a La Vanguardia, que atenció amb considerar que tot allò és l'extrema dreta, i reflexiona sobre l'error de prendre solucions a partir de diagnòstics equivocats. O, en un llenguatge més meu, sobre la solemne tonteria de fer-se trampes al solitari.

En ZAPATERO se n'ha fet, de trampes, al llarg de tota la legislatura. No ha estat en cap moment conscient de que va guanyar les eleccions per un accident -entenent accident, per no ferir susceptibilitats, com ho entén el DIEC, és a dir, 'allò que ve a rompre el curs regular de les coses'-. Ell era l'únic que abans dels atemptats creia que podia guanyar. I ha seguit creient-se que ell solet va donar la volta a les enquestes. I ha governat en conseqüència, sense ser conscient que portava molt vot prestat a la butxaca, i que el PP pràcticament no va perdre vots el 14-M-2004.

En ZAPATERO, el PSOE i tots els que no combreguem amb el discurs d'avui del PP ens farem trampes al solitari si fem això que en Barbeta, amb raó, diu que no es pot fer. Considerar que la gentada de dissabte a la tarda a Madrid és l'extrema dreta.

Durant els darrers tres anys el PP ha estat intentant -i ho segueix fent- guanyar les eleccions de fa tres anys. També ells s'enredaven al solitari.

En un sistema de partits "normals" -normals els partits, no el sistema-, el partit al Govern, quan el de l'oposició intenta guanyar les darreres eleccions, i no les properes, el que fa és precisament posar-ho tot en les properes, que són les úniques que són de veritat.

Aquí no. Aquí, pel que veig als diaris, el partit del Govern ha decidit, finalment, que competirà amb el PP per tornar a guanyar les eleccions de fa tres anys. I ara, davant l'expressió de força del PP de dissabte, el PSOE vol organitzar una manifestació contra la guerra d'Iraq.

Potser comença a ser hora que algun líder centrat alci la veu i es llenci al "ruedo", a risc de ser acribillat per uns i altres, però ocupant l'espai que ningú, ni PP ni PSOE, volen ocupar.

HABITATGES

El 85% dels espanyols amb més de 60 anys viuen a una casa de la seva propietat.

És evident que si res no canvia, d'aquí a 30 anys aquest percentatge haurà baixat.

Avui són pocs els qui poden accedir a pisos de propietat a no ser que, un, els pares en tinguin més d'un i puguin "jugar" amb el fet per proporcionar-te'n un; dos, tinguis un sou per sobre de la mitjana, visquis en parella, i la teva parella també tingui un sou per sobre la de la mitjana; tres, donant-se els supòsits anteriors, a més a més, no tinguis plans de tenir més d'un fill, perquè si no no hi cabreu en el pis que t'has pogut comprar.

La opció de llogar per anar estalviant per més endavant poder comprar no és vàlida perquè els preus dels lloguers són igualment elevats. No tant com la compra, però prou elevats per no permetre un ritme d'estalvi suficient.

Tampoc és vàlida perquè el ritme de creixement del preu de compra és molt més elevat que el creixement dels sous, amb la qual cosa el que un pot estalviar mai va a la mateixa velocitat que el creixement dels preus dels pisos als què hom vol accedir.

Conclusió: o tot rebenta -i esperem que quan ho faci siguem capaços de fer-ho en el marc d'una explosió controlada-, o d'aquí a trenta anys un % petit serà propietari d'una gran majoria dels habitatges, enfront un % elevat que viuran en un règim de lloguer o molt lluny de les seves feines. Insostenible es miri com es miri.

SOBRE LA DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA

La societat occidental, també la catalana, vivim en un sistema polític que hem vingut a definir com a democràcia representativa, ja que els qui en darrer terme dirigeixen els nostres països són persones escollides per a, és a dir, persones que representen el cos de la societat.

Això és així i, alhora, es tracta d'un sistema que és en crisi. Tothom en va ple. Crisi de la política. Descrèdit dels polítics. Abstenció. No participació. Vots en blanc en augment (no tant com sembla, però en augment).

I politòlegs, sociòlegs i polítics porten temps estudiant i tornant a estudiar què cal fer per redreçar les coses.

La nostra democràcia, dèiem, és representativa. I la representació es basa, sempre i a tot arreu, en una relació de confiança. I aquí el que està passant és que aquesta confiança de la ciutadania envers els partits i els polítics s'ha quebrat. S'ha trencat. Ja no hi és.

I per això la situació que estem vivint és greu. Molt greu, m'atreviria a dir. Perquè sense confiança no hi ha representativitat. I sense representativitat, no hi ha democràcia.

I el més preocupant no és això, que ho és. El més preocupant és que serà molt dificil recuperar aquesta confiança perduda.

Ara es tornen a acostar eleccions. En aquest cas, les municipals. I els polítics tornaran a sortir al carrer a "guanyar-se la confiança de la gent". Alguns partits i alguns polítics, fins i tot, portaran mesos reflexionant sobre què cal fer, què cal canviar, per guanyar-se aquesta confiança. Què cal fer diferent..., potser els espots? Potser el disseny de les passejades pel carrer? Potser la música de campanya? Potser comprometre's a modificar el sistema electoral per reforçar la representativitat?
Em temo que tot plegat és molt més complicat. Ja no es tracta de guanyar-se la confiança de la gent. Es tracta de quelcom molt més dificil, es tracta de recuperar la confiança de la gent. I això de la confiança és quelcom molt fràgil, que si s'ha trencat ens constarà molt de refer.
Ara bé, constatant la dificultat de l'empresa no solucionarem res concret. En qualsevol cas, però, posarem el punt de sortida sobre una base sòlida.Ara s'apropa la campanya municipal. Dos o tres comentaris al respecte:

• No prometre res que no estiguem segur de poder fer.
• No tenir discursos políticament sectaris, ni comportaments iguals; ni som la veritat ni la tenim tota.
• Escoltar, escoltar, escoltar. I sobretot, retornar. Si se'ns planteja un problema i prometem solució, tornar amb la solució. I si no hem trobat solució, tornar sense solució. Però tornar.
  

És clar que només amb això no es recupera la confiança. Però tant clar com que sense això no la començarem a recuperar.

I recuperar la confiança en la política és gairebé tant important com prendre consciència que cal prendre mesures per controlar el canvi climàtic. Seran els nostres fills els que en pagaran, en tots dos casos, les conseqüències.

SOBRE L'ALCALDE HEREU I LA PUBLICITAT

Que l'Ajuntament de Barcelona gastar molts euros de tots plegats en publicitat i propaganda és quelcom conegut, en especial des de que el senyor Hereu va ser nomenat alcalde i s'ha proposat entrar als nostres domicilis a qualsevol preu. Ja sabem que tots els governants intenten d'una manera o altra aprofitar el càrrec per donar-se a conèixer.

El que em sembla un disbarat és que després de gastar-se els diners que s'han gastat en la Guia de Barcelona que, tot sigui dit, és un útil instrument, ara l'Ajuntament de Barcelona hagi iniciat una campanya de publicitat de la Guia mitjançant spots de ràdio i banderoles al carrer.

Per què tracta l'Ajuntament de Barcelona la seva Guia com un producte comercial, sobre el què cal generar determinades expectatives per afavorir-ne la seva compra i consum, quan de fet l'Ajuntament de Barcelona ens l'ha portada -la Guia- a casa sense que ens haguem hagut de moure del sofà? Quina empresa ha estat la què ha dut a terme aquesta campanya i quants diners se li han pagat per una feina del tot inútil, donat que els hipotètics consumidors del producte ja el tenien a casa seva sense haver de fer el més mínim esforç?

OFEREIXES ELS ARTICLES, JOAN FERRAN?

Ai, l'amic Joan FERRAN. Avui fa referència -al seu article de l'e-noticies- a l'entrevista a l'Artur MAS que ahir publicava La Vanguardia. No en parlaré de l'entrevista. No m'interessa. I tampoc del què diu en FERRAN de l'entrevista. Només parlaré d'un matís de l'article d'en FERRAN que el retrata i retrata, de retruc, al PSC de Barcelona. No en va, en Joan FERRAN n'és el primer secretari.

Diu en FERRAN "ahir Artur Mas afirmava en una entrevista concedida -o sol·licitada- a La Vanguardia", i continua centrant-se en allò que ell vol destacar de l'entrevista.

Fixeu-vos. Per en FERRAN hi ha la possibilitat que l'entrevista a l'Artur MAS no fos demanada per La Vanguardia -i concedida per en MAS-, sinó que fos el mateix MAS qui la sol·licités. És evident que en Joan FERRAN vol deixar entreveure que al secretari general de CDC ja no li demanen entrevistes i que, si vol sortir, no li queda més remei que sol·licitar-les.

Quin personatge!! Si d'ell depengués, és clar, ni pagant les entrevistes sortiríem als diaris la gent d'Unió o Convergència!!

Joan FERRAN, l'entrevista que l'AVUI feia el dissabte a José MONTILLA era concedida o sol·licitada?
O bé, els teus articles a l'e-noticies..., te'ls demanen o els ofereixes?