MONTILLA i el PSC estan eufòrics per la negociació pressupostària, i l’estan comparant amb el Pacte del Majèstic. Evidentment, no per equiparar-ho tot plegat, sinó per evidenciar que ells han superat amb escreix l’esmentat pacte.
Més cínic no es pot ser.
Primer, el Pacte del Majèstic era entre tres forces polítiques diferents, amb projectes polítics diferents, amb diferents idees d’Espanya i amb líders també molt diferents. El pacte pressupostari d’aquesta setmana és entre el ministre SOLBES i l’ex ministre MONTILLA. És a dir, mateix partit, mateix projecte, mateix líder.
Segon, el Pacte del Majèstic suposava que Convergència i Unió arrencàvem de l’Estat determinats compromisos pressupostàris a canvi del seu suport parlamentari. El pacte pressupostari SOLBES-MONTILLA només suposa que el Govern del PSOE arrenca de l’Estatut determinats compromisos pressupostaris.
Tercer, han passat deu anys del Pacte del Majèstic i, entremig, Convergència i Unió ha estat clau per a pactar un nou sistema de finançament –el 2001- i un nou Estatut, amb un altre nou sistema de finançament. Per tant, hi ha més recursos a l’abast ara que no pas el 1996. Per tant, comparar xifres absolutes del 1996 i del 2006 és molt cínic.
I jo no vull pel meu país algú que no només pretén enredar-me, sinó que per a fer-ho s’enreda a ell mateix. No vull que em governi algú que es fa trampes al solitari, que no hi ha res més estúpid que això.
Les enquestes segueixen en la línia mantinguda durant tot el mes de setembre, que es podria resumir en un aventatge clar –no substancial- de Convergència i Unió, així com una clara tendència a favor d’un canvi de govern a Catalunya.
MONTILLA i companyia ja han manifestat que, en qualsevol cas, amb les enquestes a la mà també els surten els números, ja que no els importaria reeditar el tripartit –fòrmula de govern que cada setmana surt més malparada a les enquestes-.
En DURAN i en MAS ja han manifestat que no val a badar, i que refiar-se ara seria el pitjor que es podria fer. Des de Convergència i Unió, i les manifestacions d’uns i els silencis d’altres reforcen les tesis nacionalistes, es dóna per fet que si no s’obté un resultat que impedeixi el tripartit, hi haurà tripartit i, en conseqüència, demanen ara sí i ara també un resultat contundent.
Malgrat tot plegat, el darrer racòmetre –que en línies generals no canvia la tendència- si que mostra unes dades que valdrà la pena analitzar en les properes setmanes.
Per un costat, el percentatge d’enquestats que s’inclina per un govern en solitari de Convergència i Unió sembla que es consolida al voltant del 17%, mentre que l’aposta pel tripartit va a la baixa i en tres setmanes ha passat del 18,6% al 15,8%. En canvi, les combinacions de govern en les que CiU és present semblan estabilitzar-se al voltant del 43%, mentre que les combinacions de govern en les que el PSC és present se situen per sobre del 49%. Tot i que això s’explica perquè el PSC pot formar govern amb tots els partits de l’arc parlamentari menys el PP, i a més compta amb la possibilitat de formar un tripartit, mentre que CiU pot formar govern amb tothom menys amb ICV, però no té a l’abast altra forma de govern a l’estil del tripartit.
Bé, deixant al marge aquestes dades, n’hi ha una altra que també cal analitzar com evoluciona en les properes setmanes. Així com el percentatge de gent que es manifesta a favor del canvi ha crescut setmana rera setmana, quan es fa elegir entre en MAS i en MONTILLA, en aquesta darrera setmana aquest darrer sembla que recupera terreny, i en MAS perdria 4,9 punts (o en MONTILLA els recuperaria, tant li fa). Alhora, pel que fa a la preferència de vot, el PSC pujaria 6 centèssimes (de 27,64 a 27,7), mentre que CiU baixaria 2 dècimes (de 36,61 a 36,41). Moviments, doncs, molt lleugers.
Doncs bé, ja veurem per on van els trets la setmana vinent. De moment, si al racòmentre hi afegim l’anàlisi de les enquestes de El Periódico (21/9/2006) i La Vanguardia (24/9/2006), veurem que les forquilles ballen entre 50 i 53 per CiU, entre 37 i 41 pel PSC, entre 19 i 21 per ERC, entre 12 i 14 pel PP i entre 9 i 13 per ICV.
Un panorama que, en qualsevol dels casos, permetria aritmèticament la reedició del tripartit. Altra cosa és que hi ha d’allò del “pacte del tabac” i demés. Però això ja és política ficció.
Ara ja estem en campanya, perquè això de la precampanya és un eufemisme. La única diferència –entre campanya i precampanya- és que després de la nit del 15 d’octubre els carrers apareixeran plens de banderoles i tanques publicitàries on els líders polítics demanaran explícitament el vot, mentre que ara hi ha menys banderoles i menys tanques, i no ens demanen explícitament el vot. Vaja, que la diferència és com la que hi ha entre el 31 de desembre i l’1 de gener i el 31 de març i l’1 d’abril: la cerimònia i la litúrgia, i poca cosa més.
Deia que ara ja estem en campanya, i els partits s’han posat a “escoltar la ciutadania”. Si entreu als diferents llocs webs dels partits polítics catalans, pràcticament tots tenen una bústia de propostes. Un lloc on “s’escolta la ciutadania”.
I aquí tinc un dubte. Els líders polítics, els partits polítics, en quin sentit han d’escoltar la ciutadania? Em sembla una qüestió cabdal.
Escoltar-la –és a dir, bàsicament, fer enquestes- per saber per on va la societat i llençar missatges que aquest pugui “comprar” és liderar el país? Perquè és això el que molts líders i partits fan. Escolten per posicionar-se de manera que la seva posició i la de la ciutadania no difereixin gaire.
Però potser aquest exercici d’escoltar la ciutadania hauria de ser diferent. Els partits polítics, els líders polítics de debò, han de voler canviar el món, el que els envolta. I aquest “canviar el món” –no confondre amb allò de “moure el món”- s’ha de fonamentar amb una idea més o menys clara de com es voldria el món que es vol canviar. I pertant, les propostes programàtiques també haurien de tenir un cert component de “canviar el món”, un component que dificilment extreurem d’escoltar estrictament la ciutadania.
Ara bé, és fonamental escoltar la ciutadania per tal de poder proposar aquelles idees que volen anar canviant el món de manera que siguin comprensibles per a la majoria i aconsegueixin el seu recolzament.
Liderar un país no deixa de ser com anar al davant d’un grup d’amics en una excursió amb cotxe. Qui va davant hi va –generalment- perquè és el que “sap on va”. Si el que va davant, agafa la carretera, posa la cinquena i surt corrent, el més fàcil és que ningú arribi amb ell i tothom es perdi. En canvi, si el que va davant va mirant el retrovisor –escoltar la gent- tots plegats acabaran arribant a destí.
És en aquest sentit que parlava abans d’escoltar la gent. No tant per posar-nos darrera la gent, escoltar, i proposar el que la gent vol sentir, sinó per posar-nos al davant i liderar el país cap a una situació de major benestar per a tothom. Aquesta ha de ser la feina d’un polític que es precïi.
Un darrer exemple: si els líders de les principals democràcies europees després de la II Guerra Mundial haguéssin actuat a cop d’enquesta –és a dir, posant-se darrera, i no davant, de la seva ciutadania- mai s’hauria creat la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer i la Comunitat Econòmica Europea, precursores de la Unió Europea. Perquè escoltant la ciutadania mai haguessin escoltat la proposta de compartir el carbó i l’acer entre França i Alemanya. Mai. Aquests dirigents volien canviar el món, i van decidir que per a què no hi tornés a haver una guerra europea, es feia imprescindible compartir allò pel què s’enfrontaven. I així ho van fer, tot explicant a la seva ciutadania –i convencent-los- de les bondats de l’invent.
Això és liderar. I per liderar cal escoltar. Però escoltar és només una part del liderar.
En MONTILLA fa trampa quan posa Suècia com a exemple de democràcia en la què el partit més votat –el socialdemòcrata- anirà a l’oposició perquè no pot reunir prou suport parlamentari per a la investidura del primer ministre.
I fa trampa perquè en aquestes eleccions, a Suècia, hi havia clarament dos blocs que s’enfrontaven, on cada partit ja havia definit per endavant a quin dels dos grans partits donaria suport parlamentari.
No és el cas de Catalunya, on partits com Esquerra es resisteixen a manifestar la seva posició al Parlament després de les eleccions, amagant al ciutadà unes intencions que potser fins i tot no tenen definides a hores d’ara (i no sé què és més greu, si amagar al ciutadà les teves intencions o no tenir-les definides a hores d’ara).
Per tant, reclamar als partits que es manifestin sobre la seva actitud després de les eleccions és legítim. Tant legítim com que en MONTILLA cregui que en té prou amb perdre per un marge suficient de vots que li permeti “sumar recolzaments” per tal de ser investit president.
Jo, sincerament, prefereixo la gent que en aquesta vida surt a treure nota, no pas aquells que surten a veure què els falta per l’aprovat.
En certa mesura, tot plegat és com el Barça. Convergència i Unió podria aspirar a guanyar i prou. I entenc guanyar per governar el país. Però Convergència i Unió aspira a guanyar i jugar bé. I guanyar i jugar bé és fer un molt bon resultat i governar en solitari, encara que sigui en minoria. És un gran repte, cert. Però guanyar i jugar bé també ho és.
Ah, i que quedi clara una cosa: Convergència i Unió no defuig els governs de coalició per l’afany de governar en solitari. Convergència i Unió defuig els governs de coalició en les condicions actuals per, entenc, les següents raons: primera, hi ha partits que no en volen ni sentir parlar (ICV); segona, hi ha combinacions que no tindrien sentit a menys que estiguéssim en una situació gravíssima (sociovergència); tercer, hi ha partits (Esquerra) que han demostrat de forma fefaent que són incompatibles, avui per avui, amb l’acció de govern; i quart, hi ha un partit que ha pretès guanyar vots a costa de la convivència a l’interior de Catalunya i entre Catalunya i la resta d’Espanya.
En CAROD ahir deia el que deia i afegia que l’Artur MAS havia de dir amb qui governaria, incloent entre les possibilitats un govern amb el Partit Popular. Si les coses segueixen per aquest camí (el Sr. ZARAGOZA, acompanyat pel fantàstic Sr. FERRAN s’està convertint en un expert en aquest tema) de vincular constantment l’Artur MAS i Convergència i Unió amb el PP començaré a pensar que els líders i caps d’aparell de l’esquerra d’aquest país necessiten una visita urgent i inaplaçable a l’otorrinolaringòleg perquè són sords de mena. En MAS i en DURAN ho poden dir més alt i poden emprar un llenguatge diferent per dir-ho, però no ho poden dir més clar: NO HI HAURÀ PACTE DE GOVERN NI D’INVESTIDURA amb el Partit Popular. No voler-ho entendre entre ja en el camp de la malícia.
Es va confirmant la línia argumental que exposava fa un parell de dies: Esquerra ja dóna per fet que les enquestes que van sortint aquests dies (El Periódico, avui; el Racòmetre, dilluns passat, i cada dilluns) són fiables –que no vol dir que l’encertin, eh?-. Però Esquerra, en PUIGCERCÓS l’altre dia i en CAROD ahir (surt publicat a l’AVUI d’avui), està dibuixant el perfil del seu discurs de campanya a partir d’aquestes enquestes o d’altres, internes, però que els deuen donar resultats similars.
Només així s’entenen les declaracions d’ahir d’en CAROD, en les que adment “que el pes del resultat de l’1-N serà bastant definitori (...) si l’electorat s’expressa amb claredat”. Així, Esquerra segueix modificant –o intentant modificar- la seva posició de cara a poder presentar-se davant de Convergència i Unió el 2 de novembre proposant un Govern de coalició que sigui més estable que un Govern en solitari i minoria d’Artur MAS. Seria, de fet, la única opció que li quedaria a Esquerra per poder retornar al govern.
Però malgrat que a determinats sectors de CDC no els importaria un govern d’aquestes característiques, el cert és que Convergència i Unió sempre ha tingut com a objectiu –i aquesta vegada també- configurar un bon Govern per a Catalunya i, un Govern amb l’Esquerra d’en CAROD i en PUIGCERCÓS és qualsevol cosa menys un bon Govern. D’això en poden donar fe en MARAGALL, en NADAL, l’intel·ligent, decent però inútil (en el sentit de no ser d’utilitat al Govern) d’en SAURA.
En Joan FERRAN és un dels meus socialistes preferits. Als seus articles a l’e-noticies, ja que no veig que n’escrigui enlloc més –i no m’estranya- sempre en diu una de grossa i, sobretot, sempre fa palès que més que socialista és sectari de mena.
Fa uns dies l’Artur MAS va anunciar que si ell guanyava les eleccions procuraria que la Televisió de Catalunya emetés durant unes hores en anglès, per tal de facilitar la transformació de Catalunya en una societat trilingüe, on l’anglès sigui quelcom assumit com a natural. Vaja, el mateix que fa anys que fan els països escandinaus!
Doncs al Joan FERRAN això no li ha acabat de semblar bé, i publica avui un article on ell, tot divertit, col·loca a l’Artur MAS l’etiqueta d’anglòfil –com si això fos dolent-, es refereix a ell com el “reiet Artur” –sense que sigui estrictament necessari- i considera ridícula la proposta, col·locant-la al nivell de la que el mateix MAS va fer fa tres anys en relació a la seleccions nacionals catalanes, quan va dir allò –que sí que era una sobirana tonteria- de que els esportistes catalans podrien enquadrar-se amb la selecció andorrana.
El que proposa Convergència i Unió és el que ja es fa a Flandes –on tota la programació és en versió original subtitulada, ja sigui la versió original en anglès, danès, català o japonès-, Holanda, Portugal, els països escandinaus, ja esmentats. Vaja, els països on a partir d’una determinada generació l’anglès ja no és un mèrit sinó que es dóna per suposat.
Per en Joan FERRAN la proposta és una ximpleria. Manifestant-ho manifesta, alhora, les seves limitacions personals i la seva ignorància de per quins camins transita el món. Però, si us plau, que no els hi ho faci pagar als nostres fills. Que en FERRAN no necessiti l’anglès ni consideri la seva importància és la prova palpable que fa masses anys que viu de la “moma” i que no li ha calgut sortir al món a guanyar-se la vida.
