24 de setembre 2006

SOBRE LIDERAR I ESCOLTAR

Ara ja estem en campanya, perquè això de la precampanya és un eufemisme. La única diferència –entre campanya i precampanya- és que després de la nit del 15 d’octubre els carrers apareixeran plens de banderoles i tanques publicitàries on els líders polítics demanaran explícitament el vot, mentre que ara hi ha menys banderoles i menys tanques, i no ens demanen explícitament el vot. Vaja, que la diferència és com la que hi ha entre el 31 de desembre i l’1 de gener i el 31 de març i l’1 d’abril: la cerimònia i la litúrgia, i poca cosa més.

Deia que ara ja estem en campanya, i els partits s’han posat a “escoltar la ciutadania”. Si entreu als diferents llocs webs dels partits polítics catalans, pràcticament tots tenen una bústia de propostes. Un lloc on “s’escolta la ciutadania”.

I aquí tinc un dubte. Els líders polítics, els partits polítics, en quin sentit han d’escoltar la ciutadania? Em sembla una qüestió cabdal.

Escoltar-la –és a dir, bàsicament, fer enquestes- per saber per on va la societat i llençar missatges que aquest pugui “comprar” és liderar el país? Perquè és això el que molts líders i partits fan. Escolten per posicionar-se de manera que la seva posició i la de la ciutadania no difereixin gaire.

Però potser aquest exercici d’escoltar la ciutadania hauria de ser diferent. Els partits polítics, els líders polítics de debò, han de voler canviar el món, el que els envolta. I aquest “canviar el món” –no confondre amb allò de “moure el món”- s’ha de fonamentar amb una idea més o menys clara de com es voldria el món que es vol canviar. I pertant, les propostes programàtiques també haurien de tenir un cert component de “canviar el món”, un component que dificilment extreurem d’escoltar estrictament la ciutadania.

Ara bé, és fonamental escoltar la ciutadania per tal de poder proposar aquelles idees que volen anar canviant el món de manera que siguin comprensibles per a la majoria i aconsegueixin el seu recolzament.

Liderar un país no deixa de ser com anar al davant d’un grup d’amics en una excursió amb cotxe. Qui va davant hi va –generalment- perquè és el que “sap on va”. Si el que va davant, agafa la carretera, posa la cinquena i surt corrent, el més fàcil és que ningú arribi amb ell i tothom es perdi. En canvi, si el que va davant va mirant el retrovisor –escoltar la gent- tots plegats acabaran arribant a destí.

És en aquest sentit que parlava abans d’escoltar la gent. No tant per posar-nos darrera la gent, escoltar, i proposar el que la gent vol sentir, sinó per posar-nos al davant i liderar el país cap a una situació de major benestar per a tothom. Aquesta ha de ser la feina d’un polític que es precïi.

Un darrer exemple: si els líders de les principals democràcies europees després de la II Guerra Mundial haguéssin actuat a cop d’enquesta –és a dir, posant-se darrera, i no davant, de la seva ciutadania- mai s’hauria creat la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer i la Comunitat Econòmica Europea, precursores de la Unió Europea. Perquè escoltant la ciutadania mai haguessin escoltat la proposta de compartir el carbó i l’acer entre França i Alemanya. Mai. Aquests dirigents volien canviar el món, i van decidir que per a què no hi tornés a haver una guerra europea, es feia imprescindible compartir allò pel què s’enfrontaven. I així ho van fer, tot explicant a la seva ciutadania –i convencent-los- de les bondats de l’invent.

Això és liderar. I per liderar cal escoltar. Però escoltar és només una part del liderar.